Movistar o el robatori de l'ADSL

Fa tres anys em vaig adherir al programa HCI (Hogar Conectado a Internet) el qual incloïa, a més de l'adquisició d'equipament TIC per a ús particular, la possibilitat d'incorporar també la connexió ADSL i gaudir de la modalitat de "pagament compartit". Ara que el termini d'adhesió és a les acaballes (el 31 de desembre és el darrer dia, tot i que sembla que el Govern ha decidit ampliar-ho a última hora per un any més), vaig rebre fa uns dies un correu de l'Oficina de Promoció Econòmica de la universitat en la qual treballo informant-me que a partir del gener de 2011 ja no continua el pagament compartit i aconsellant-me que, en cas de voler continuar rebent el servei de Telefónica, contactés amb el seu servei d'atenció al client per negociar condicions més avantatjoses que les de l'actual conveni (el conveni estava basat en l'accés a internet "Duo" a 3 Mb).

He trucat al 1004 per explicar el meu cas i demanar-los ofertes i m'han indicat que l'oferta que tenen vigent, l'ADSL de 10 Mb per 19,90 € al mes, no me la poden aplicar perquè la centraleta que serveix la connexió a la zona on visc no suporta amples de banda superiors a 3 Mb. En qualsevol cas, la única opció era continuar amb l'ADSL a 3 Mb, però com que no hi ha cap promoció per a aquesta connexió, el preu de la mateixa serà de 39,90 € mensuals. Quan he dit a la persona que m'estava atenent que no entenia com pot ser que al fet que són ells qui m'ofereixen un pitjor servei comparativament amb altres zones de la meva mateixa ciutat (són els únics responsables de disposar d'electròniques obsoletes i de no actualitzar degudament les seves infraestructures) s'afegeixi l'aplicació d'una tarifa més cara, ha començat a repetir una mena de cantarella que deia "no hi ha cap promoció per a la línia de 3 Mb, no hi ha cap promoció per a la línia de 3 Mb...".

Resumint: que aquests individus acostumats a gaudir de condicions quasi monopolístiques, pel fet de viure en un barri i no en un altre, m'ofereixen pitjor servei però el doble de car!

Així que, com que de moment només consento que em robin si no me n'adono, he decidit donar-me de baixa de Timofónica, la qual cosa tampoc no els ha preocupat gens ni mica quan he manifestat que era això el que volia fer, i tastar altres operadors que ofereixen molt més ample de banda per menys diners.

Ja veurem com va, perquè ja m'han avisat alguns amics que... són tots tallats pel mateix patró!
 

El raïm més car

El "xec nadó", aquell amb que el govern ZP estimulava que les famílies tinguessin fills, i aquell que va inspirar una mítica portada de "el jueves" que li va suposar el seu segrest judicial, desapareix d'aquí 48 hores, i aquest termini ha sembrat sospites sobre l'actuació de determinades persones. Fins i tot ha estat un tema tractat als telenotícies pels efectes col·laterals d'aquesta nova retallada... I és que sembla que hi ha rumors que plantegen que s'estan avançant parts per tal d'aprofitar l'ajut encara vigent... perquè en els temps que corren, 2.500 € no són una quantitat gens despreciable.

A les notícies, l'opinió generalitzada (verbalitzada per metges i llevadores) era que no s'està fent això que es rumoreja, perquè els parts induits o les cesàries augmenten els riscos que corren tant les mares com els nadons. I, en aquesta línia, el seu missatge ha estat didàctic per explicar que hi ha coses que han de seguir el seu curs i que no es pot forçar la natura... però, com explicar a una mare que ja estigui a terme (això és per sobre de les 38 setmanes de gestació) que li vindrà d'uns dies deixar de rebre un ajut gens menyspreable... i més en els casos de pares i mares amb recursos escassos?

El cas és que, diguin el que diguin, les visites a les urgències obstètriques s'han disparat els darrers dies, amb un nombre creixent de gestants que, estant a terme, s'adrecen a l'hospital davant el més mínim símptoma de que el part pot haver començat, amb l'esperança que el seu fill neixi el 2010 i porti encara el seu pa sota el braç. I no, no s'acceleren els processos, només estan una mica més plenes les urgències del que seria normal.

I el personal sanitari de les maternitats, encara és possible que hagi d'enfrontar-se a situacions delicades la propera nit de cap d'any, perquè què passarà si un nadó neix un minut (o dos, o cinc...) després de les campanades però els pares demanen al personal que registri el naixement a les 23:59 del 31 de desembre, argumentant que estan passant una situació difícil?  Imperarà la rigorositat amb la informació que es consigna als fulls que acrediten legalment el naixement? O podrà més la humanitat i la tendresa i els papers seran dignes d'un estudi futur per wikileaks?

En qualsevol cas, serà un exercici curiós comparar les estadístiques de naixements durant l'hora anterior i posterior al canvi d'any amb dades similars d'exercicis anteriors.
Sempre hi ha certa emoció en saber qui era el primer nadó de l'any, però aquest cop, l'emoció no serà tan positiva, perquè aquest cop ser el primer i no l'últim no tindrà premi, sinó tot el contrari.
 

No m'agrada la Llei Sinde

Corren temps de turbulència per la xarxa i darrerament no fem més que reivindicar coses com la neutralitat, la independència, la democratització... d'una xarxa que no té sentit de cap altra manera. Ara torna a ser protagonista la "Llei Sinde" (que miren de fer entrar per la porta del darrere, com deia Enrique Dans) i, novament, no m'agrada el que està passant.

Així que, per afegir el meu granet de sorra a la lluita per una Internet lliure, reprodueixo a continuació (traduït al català, això sí) el manifest que FACUA-Consumidores en Acción ha fet arribar (amb prop de 30.000 signatures) als grups parlamentaris demanant que no aprovin una norma realitzada al dictat de les multinacionals que dominen la indústria cultural i d'esquenes a l'opinió de la ciutadania:

SI ÉS LEGAL, ÉS LEGAL

El Ministeri de Cultura ve desenvolupant una política de criminalització dels usuaris al dictat de les entitats de gestió de drets d'autors i editors i les multinacionals que dominen la indústria cultural.

Amb l'aprovació de la Llei d'Economia Sostenible, el Ministeri pretén aconseguir el que les entitats de gestió no han aconseguit fins a la data en els tribunals, ni per la via penal ni per la civil: el tancament de pàgines web que incloguin enllaços per descarregar obres a través de les xarxes d'intercanvi d'arxius P2P.

Una sentència dictada pel titular del Jutjat Mercantil núm. 7 de Barcelona reconeix la legalitat de les webs que no ofereixen continguts subjectes a propietat intel·lectual, sinó simples enllaços per descarregar obres a través de les xarxes P2P.

Els enllaços constitueixen "la base mateixa d'Internet", assenyala la sentència. I afegeix que les xarxes P2P, "com a meres xarxes de transmissió de dades entre particulars usuaris d'Internet", tampoc no vulneren cap dret protegit per la Llei de Propietat Intel·lectual.

L'intercanvi no lucratiu d'obres culturals ha estat sempre una pràctica social i moralment acceptada. I també ha generat negoci per a multitud de sectors que formen part de la indústria cultural: autors, editors, fabricants d'equips de reproducció, enregistrament i suports d'emmagatzemament, mitjans de comunicació, empreses de telecomunicacions...
Els consumidors són els únics que no obtenen lucre econòmic de l'accés gratuït a les obres culturals. Però també són l'únic sector criminalitzat per la indústria cultural i els governs que es pleguen als seus interessos.

La indústria es resisteix a actualitzar el seu model de negoci i adaptar-lo a la nova realitat d'Internet, com ja va fer en moments històrics anteriors amb el naixement de la ràdio, la televisió o el vídeo domèstic.
Perquè els usuaris sempre han compartit la cultura. Ho feien dècades enrere mitjançant el préstec o intercanvi d'obres gravades en discs de vinil i després en cintes de casset, per a més tard fer-ho amb els CD i els DVD. Avui ho fan fonamentalment a través d'Internet.
Apel·lem als nostres governants i al conjunt dels partits polítics que reflexionin sobre les decisions que vénen adoptant-se o proposant-se a nivell nacional, europeu i mundial en contra dels ciutadans per afavorir a un poderós lobby amb un model de negoci caduc que no vol reconvertir-se.

La campanya Si ets legal, ets legal, duta a terme durant l'últim any pel Ministeri de Cultura, ha estat considerada pels consumidors com el pitjor anunci de l'any. En ella s'equipara l'accés gratuït a obres culturals a través de vies com les xarxes P2P amb estar a punt d'atropellar un nounat per ser un temerari, ratllar un cotxe o trepitjar contenidors d'escombraries. I en la web de la campanya, el Ministeri demostra la seva falta de respecte a les opinions que discrepen amb la seva cridant "il·legals" que "intenten enganyar-te" i "manipular" els que defensen les descàrregues no lucratives.
Ja n'hi ha prou d'insultar milions de ciutadans qualificant-los de pirates, anomenant-los criminals, pel senzill fet de compartir cultura.

És necessari un canvi en les formes de governar, començant a escoltar els ciutadans i no només la indústria. 

A la xarxa hi ha centenars d'iniciatives similars a aquest manifest. Una lectura absolutament recomanable és la carta que Tona Pou envia als diputats i que inclou la relació de correus.

I tu, què penses fer al respecte?

Protecció de dades ...versió s. XX

Ahir vaig participar en una sessió de revisió de l'aplicació i les implicacions de la Llei Orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal en la qual es mirava d'oferir eines a les persones que, a la nostra organització, treballen amb dades d'aquest tipus, per tal de sensibilitzar sobre la importància d'observar els preceptes que la llei marca i a la qual he assistit amb la intenció d'aclarir alguns dubtes que darrerament se'ns han plantejat en relació amb el tractament de dades personals.

Després de fer un repàs dels conceptes, dels procediments a seguir en la declaració de l'existència de fitxers, i dels nivells i mesures de seguretat, ha arribat el moment esperat: el torn obert de preguntes al responsable de l'aplicació de la normativa sobre protecció de dades de la nostra institució. I el moment esperat s'ha convertit en un moment decepcionant. Després de formular una pregunta sobre com la utilització d'una plataforma de cloud computing (sí, ja sé que segons el Termcat hauria de dir "informàtica en núvol", però m'agrada més la versió anglesa del concepte) pot estar vulnerant els drets que protegeix la llei, ha calgut explicar què era això del cloud computing i, fins i tot, explicar que existeixen 'coses' com Google Docs, que faciliten el treball col·laboratiu...

Total, que el ritme a què es mouen algunes institucions deixa molt que desitjar si volem aprofitar les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies i si pretenem fer de l'administració quelcom més obert i participatiu que una organització burocràtica basada en papers impresos. Sembla que ningú no es planteja que els canvis necessaris en la nostra activitat, per no esdevenir una organització anacrònica, s'han de mirar des de totes les estàncies de la institució a fi d'evitar irregularitats que suposin un entrebanc al desenvolupament de l'administració del futur.

El fet que les persones que gestionen l'adequació de la nostra activitat a la normativa de protecció de dades no coneguin les possibilitats que ofereixen les eines 2.0, és només un símptoma del que realment pot ser la malaltia preocupant: més enllà d'uns quants pioners agosarats, la institució viu d'esquenes al món i als vertiginosos canvis que aquest experimenta. Les iniciatives individuals (o de petits col·lectius) cada dia són més i millors, però, per moltes ganes que s'hi posin, si la institució no mostra un recolzament incondicional i si no fa l'esforç de fer una mirada transversal, atenta i constant al nostre entorn, no serà fàcil arribar a bon port. O al menys, no serà un camí ràpid de recórrer si de moment la nostra mirada està únicament posada en la protecció dels papers o en garantir que les bases de dades estiguin darrera d'un firewall i els correus encriptats.

Afortunadament, no totes les administracions van a la mateixa velocitat i hi ha meravellosos exemples d'apertura transparent, de foment de la participació i de coneixement de l'ecosistema informacional en el que vivim.
 

Immaduresa personal i professional

Gestionar un equip de treball és una tasca, si més no, complexa, perquè el tracte amb persones ho és per definició. Si a aquesta complexitat afegim que en el cas de què parlo no es tracta d’un equip, sinó d’un grup que treballen en la mateixa unitat i no necessàriament amb objectius compartits, estem donant una volta de rosca més en la complexitat, perquè no tothom entén “la feina dels altres” com part de “la feina de tots”, i intenten justificar amb el volum o la importància de “la seva feina” una actitud egoista i insolidària amb els companys. Però situacions com aquestes es poden acarar si es compta amb les eines adequades i amb el suport suficient que facin que la persona que té la responsabilitat organitzativa sobre les persones pugui gestionar el trànsit del grup fins a esdevenir equip.

Però, ¿què passa quan el grup de persones inclou personalitats ‘tòxiques’? Gestionar grans egos, persones ancorades en l’enveja, professionals de la crítica destructiva, gent amb actituds infantils tot i estar vorejant l’edat de prejubilació... és una tasca més digna dels “Treballs d’Hèrcules” que no pas d’un simple gestor que ni tan sols intervé en la tria dels seus col·laboradors. Afortunadament, no tot són males herbes. Com en tot jardí, en aquesta unitat també creixen alguns magnífics professionals, compromesos amb l’organització i amb els resultats, que sovint acaben sent el blanc de les crítiques de passadís i desmotivats per no rebre el reconeixement merescut.

Aquest grup, compost per persones amb edat suficient com per parlar de maduresa (si no com equip, sí a nivell individual), resulta que està format per una amalgama de personalitats, diguem-ne, curioses, i que presenten sovint reaccions impròpies de l’edat física de les persones que les protagonitzen.

Quan aquestes reaccions o actituds immadures es succeeixen regularment, generen un enrariment del clima laboral que provoca tensions entre els companys, que dificulta qualsevol millora de l’organització i que requereix intervencions en format d’un estil de lideratge que no casa amb la personalitat del responsable. Aquestes actituds, pel que fa al desenvolupament de la feina, mostren en alguns casos un escàs compromís i demanden un detall de les tasques a fer més pròpia d’un parvulari que no pas d’un equip d’adults que podrien agafar les regnes de com s’organitza el seu treball diari i que podrien tenir marge (i suport de l’organització) per modificar tot allò que es pugui fer de manera més eficient, més eficaç, més lògica o més còmoda, sense haver de tenir por als errors. Podrien, si volguessin. Per dir-ho amb una frase que, en el sentit invers, és un dels paradigmes de la innovació en les organitzacions: “prefereixen demanar permís que demanar perdó”. És una gran oportunitat que no aprofiten i que, de ben segur, seria el somni de molts treballadors que no tenen mai l’ocasió de poder opinar sobre com s’hauria d’organitzar el seu treball. I no només això, sinó que en alguna ocasió, alguns dels membres del grup que he anomenat compromesos, s’ha convertit en el blanc de les ires dels altres per haver fer propostes de millora d’algun procés del dia a dia. Tot plegat, lamentable.

Però el que resulta més trist és que hi ha ocasions (ahir dijous es va viure un bon exemple) en què hi ha crítiques, emprenyades i intents d’estendre la mala maror amb ‘converses’ de passadís més pròpies de safareig que del món de les organitzacions, que es generen per qüestions que afecten estrictament l’àmbit privat de les persones que treballen en la mateixa empresa i que res no tenen a veure amb el desenvolupament de la feina. Quan algú agafa una pataleta perquè no se li ha tingut en compte per fer alguna cosa que, com deia, no té res a veure amb la feina... què cal fer? ...què es pot fer? Res, no hi ha res a fer per combatre una reacció provocada per la síndrome de Peter Pan i que confon els àmbits laborals i privats de les persones... només esperar a que li passi, mantenir la distància i no mirar de trobar una explicació lògica a una actitud del tot il·lògica, perquè no n’hi ha. I recordar, com diu una bona amiga, que el refranyer espanyol té la frase adequada per a aquestes situacions:

“Quién se pica, ajos come”.

[La tira (per si hi ha algú que no ho sàpiga) és de Mafalda i el seu autor és Quino]

Els indis canoners

Ja fa mesos que aquest bloc es troba en estat de letargia (quasi en coma) i suposo que és degut a que tinc el cap massa embolicat com per parar-me a escriure i que surtin idees congruents. Durant els darrers dos mesos he pensat sovint a parlar de temes diversos, tant personals com professionals o relacionats amb aquelles coses que em preocupen o m'interessen, però mai no he aconseguit superar la mandra o la por al full en blanc... avui, però, hi ha una tontada que vull compartir (això de parlar de tontades és un clàssic en mi) i que espero serveixi d'element reanimatori per a aquest bloc al qual m'agradaria revifar... ja veurem... de moment, us explico la tontada del dia...

Ahir diumenge, vaig anar amb els meus fills a passejar pel Parc d'Odessa de Sabadell, on tenien lloc alguns actes de la Festa Major dels barris de Can Llong i Castellarnau (la crisi està provocant economies d'escala fins i tot en les festes populars!) i on hi havia instal·lades 7 o 8 atraccions de fira que, vam acabar visitant breument per contentar la petita de la família. Una d'aquestes atraccions, el "rodeo infantil", va fer passar una molt bona estona a la Mar, que va gaudir d'allò més amb les anades i vingudes dels figurats braus que feien caure els improvisats vaquers... Mentre babejava contemplant com s'ho passava de bé amb la diversió que li proposava aquella andròmina, vaig parar atenció a la lletra de la cançoneta que animava l'atracció i que, entre altres frases, deixava anar:

"...vienen los indios cañoneros, 

que manejan muy bien el mortero,

y que pasan a las indias por la piedra..."

Vaig haver d'esperar a que es repetís la tornada, insegur del que havia escoltat. Però sí, una atracció feta a la mida dels nens de quatre-cinc anys (els més petits que la Mar ho passaven malament i pels més grans no era prou difícil com per resultar divertida), s'acompanyava d'una música repetida fins a l'infinit d'alt contingut masclista sense que ningú parés atenció. És només una anècdota de fira, però em fa pensar fins a quin punt situacions quotidianes de la nostra societat transmeten valors (per camins informals insospitats) que majoritàriamente considerem inadequats sense que tinguem consciència de què està passant i sense que fem l'esforç necessari per evitar contactes subliminals amb valors negatius.
 

#somunanació ...i mereixem la #independència!

El dissabte 10 de juliol de 2010 és una data que no oblidarem fàcilment. El dia en què 1 milió i mig de persones (més del 20% de la població de Catalunya) s’ha aplegat als carrers de Barcelona per cridar unànimement que #somunanació i per dir que ja n’hi ha prou!

Quan finalment el Tribunal Constitucional va anunciar que ja havia fallat el recurs que el Partit Popular havia interposat contra l’Estatut de Catalunya (aprovat pel Parlament i corroborat pel poble sobirà en referèndum) i va explicar que se'n suprimien 14 articles i se’n modificava el contingut d’uns quants altres, els catalans ens vam sentir, un cop més, agredits per uns polítics i uns jutges que no volen entendre la nostra realitat. I, com a cop de gràcia, el TC ha avançat els seus terminis (perquè després diguin que la justícia és lenta!) i ha publicat la sentència íntegra 24 hores abans de la manifestació convocada com a protesta per la retalladora sentència. Això, és una provocació manifesta que ha tingut un efecte, crec, inesperat per als jutges de la caverna: ha contribuït espectacularment a incrementar la voluntat d’independència aletargada llarg temps en molts catalans de manera que ja no “Volem l’estatut català”, sinó que “Volem l’estatut català”.

Però dir que la manifestació del #10J ha aplegat un milió i mig de persones és mostrar només una part de la realitat. La del 10 de juliol ha estat la primera manifestació 2.0 ja que des de l’inici fins molt més enllà hi ha hagut una intensa activitat a les xarxes socials (això ho ha explicat de meravella la Trina Milan al seu blog) i que ara continua als blocs a mode de "meme" per mirar de fer que aquesta primera (i multitudinària) gran passa que s’ha fet al món físic i a la xarxa no és quedi en foc d’encenalls sinó que sigui el primer pas de la nostra singladura cap a la #independència, proper objectiu a perseguir des de ja, perquè com plantejava molt encertadament el vespre de dissabte Oleguer Serra en un tuit...

#somunanacio caduca avui. 

#independencia proper trending topic

El camí que finalment encetem avui, però, serà un camí llarg i tortuós, perquè els nacionalistes espanyols no tenen cap intenció de posar-nos-ho gens fàcil. De fet, és un exercici curiós comparar el tractament informatiu que donen a la manifestació els mitjans espanyols, com per exemple, El País, Público, o ABC amb el tractament que en donen altres mitjans de fora de l'estat espanyol com ara The Washington Post, el BBC News o Le Figaro. Fent aquest exercici de comparació de continguts de les informacions, descobrim, malauradament, que ens entenen molt millor aquells que estan a milers de quilòmetres de casa nostra que els nostres veïns d’aquí al costat. Una trista realitat la que ara ens toca acarar, però aquest 10 de juliol, el poble de Catalunya ha dit que ja n'hi ha prou, ha donat un cop de puny sobre la taula i ha decidit emprendre el camí, per feixuc que resulti, que ens condueixi cap a un nou model d’organització de l'estat en el qual el respecte pels drets de la ciutadania no sigui una utopia.

Aquesta entrada forma part d’un "meme" que ja ha tingut algunes aportacions anteriors a aquesta, que us recomano llegir, a mans de Trina Milan (“#somunanacio... a Internet”), de Jordi Poater (“Orgullós del meu país. Catalunya a la manifestació 2.0”)  i de Marc Garriga (“#Somunanació...”) i que segurament en tindrà més, perquè passa a molta més gent, com ara Ricard Espelt, Gemma Urgell, Edgar Rovira, Albert Medran, Xavier Peytibi, Aniol, Josep Monés, Mireia o Daniel Julià. I per suposat, tothom que s’hi vulgui afegir al "meme" serà benvingut, perquè #somunanació ha estat Trending Topic però encara en volem més, i amb la col·laboració de tots i totes podrem fer que sigui un "meme" de grans dimensions, per veure si aconseguim que se senti la nostra veu ferma cridant Visca Catalunya Lliure!

 

Una altra retallada és possible! #otratijera

Dissabte al matí, mentre acompanyava els meus fills als respectius partits de futbol, armat amb l'Android com és habitual en mi, em vaig trobar formant part d’un meme llençat a Twitter i que està trobant necessària continuïtat a blogs diversos. El propi David R. Jordan, culpable del naixement d'aquesta interessant proposta, segur que devia ser el primer a sorprendre's amb l’espectacular acollida que va tenir el seu suggeriment de meme sobre propostes per retallar despesa pública de manera alternativa a la fórmula que havia anunciat ZP dimecres i que a Twitter es va seguir amb el hashtag #tijeretazo. Aquesta intensa activitat inicial de dissabte va quedar recollida pel mateix David en un post d’urgència només una hora després del llançament del meme. L’activitat, però, ha continuat tot el cap de setmana sota el hashtag #otratijera i segurament encara continuarà una mica més.

El meme blocaire ja ha tingut els primers fruits, que us aconsello que reviseu. Així, a casa de Mikel Agirregabiria hi trobareu un interessant plantejament sota el títol “Sis mesures efectives de reducció del dèficit públic”. També és recomanable la lectura dels articles de Publico.es “Un ajust que no toqui la despesa social sí és possible”, i "Pocs treballadors públics per a un Estat del benestar", així com el “Comunicat de l’Associació Professional de Tècnics Administradors Civils (CSACE)” sobre les mesures adoptades per a la reducció de la despesa pública. Com no podia ser d’una altra manera, David R. Jordan també fa un interessant plantejament a la seva entrada de diumenge “Alternatives al #tijeretazo (II): #otratijera és possible”.

Així, una vegada introduït el tema, aquí va la meva aportació al meme...

•       Fi a la política de creació de càrrecs que no generen valor real per a l’administració i l’únic objectiu dels quals és premiar algú per la seva trajectòria (no necessàriament) professional a l’administració o bé apartar-lo de les tasques que tenia assignades i col·locar-lo ens els malauradament cèlebres “cementiris d’elefants”. Aquesta mesura implica d’altres, com la millora de la gestió de recursos humans (incloent-hi mobilitat interadministracions, per què no?) i l’adequació de retribucions i desenvolupament professional. Si cal acabar amb l’estructura funcionarial i passar a un model on els valors professionals i l’aportació de cadascú dins el seu temps de treball siguin el principal motiu per mantenir el lloc de treball, cal superar la por i reformar d’una vegada per totes la funció pública. No és de rebut que quan algú és ascendit i mostra una incapacitat manifesta per a exercir el càrrec per al qual ha estat triat continuï ocupant constantment un i un altre càrrec de responsabilitat fins que acaba arribant al cementiri d’elefants corresponent, mantenint sempre, això sí, el nivell retributiu assolit tot i haver demostrat reiteradament no merèixer-lo.

•       Implantar el teletreball per a totes aquelles feines susceptibles de desenvolupar-se amb independència del lloc on s’estigui. La nostra cultura laboral posa l’èmfasi en la presencialitat i especialment en el nombre d’hores durant les quals aquesta presencialitat es produeix, obviant que en la prestació de serveis actuals un ampli percentatge de les tasques (hi ha d’altres que s’han de mantenir amb presència física, pel requeriment de contacte directe amb les persones usuàries) es poden deslocalitzar fàcilment obtenint de manera immediata un abaratiment dels costos estructurals que suposen tenir a la gent treballant físicament en un lloc determinat. De retruc, aquesta mesura té un impacte directe i incremental sobre la motivació dels teletreballadors pel fet que es valora la feina que fan i no les hores que s’hi passen a l’oficina i per la major flexibilitat per a conciliar tots els aspectes de les nostres vides... i si millora la motivació, és d’esperar que la productivitat anirà també en augment.

•       Introduir conceptes de retribució variable en funció de l’assoliment d’objectius prèviament definits amb precisió i acordats i coneguts. Avui dia, per molt que ens entestem en dir que és un tòpic, hi ha massa funcionaris que viuen del treball dels companys i que a final de més reben el mateix (o de vegades major) sou que els que estan compromesos amb el servei públic que presten. Cal definir una política d’objectius a assolir que inclogui una retribució variable en funció del grau d’acompliment dels resultats. S’ha de penalitzar aquelles persones que treballen per sota de la mitjana i incentivar a aquells que aporten més del que se’ls hi demana. El “cafè per a tothom” no és bo per a ningú, perquè suposa perpetuar conductes llast que posen fre a la productivitat i que tenen efectes nocius desmotivadors envers aquells que creuen en el que fan i que acaben cremant-se en veure que no importa massa fer la feina bé o malament, perquè a final de mes la nòmina està garantida.

Bé, ja està. No es tracta (al menys en el meu cas) de plantejar solucions miraculoses. Ni tan sols innovadores. Es tracta senzillament de plantejar obertament que cal reflexionar sobre com es podrien millorar els comptes de l’administració utilitzant el sentit comú i obrir un debat sobre els aspectes que hauria de contemplar una (necessària) reforma de la funció pública. Reflexió que hem de fer totes i tots, però que no servirà de res si no la fan també els nostres representants polítics, així que us animo a que feu tanta difusió d’aquest meme com us sigui possible, a veure si finalment arriba a aquells qui tenen capacitat per legislar i, com a mínim, els fem pensar una mica.

I per acabar, deixo que aquest meme passi a mans de les persones que van ser-hi des de la primera crida a Twitter, dels quals em consta que hi ha qui ja té gairebé a punt la seva aportació: @Amblletradepal, @antoniogalindog, @balapiaka, @egarrido, @Idoiallano, @jmnllena, @trinamilan, @wir3dlata, @yoriento. Però no exclusivament, aquest meme va també per a tothom que s’hi vulgui afegir.

Què? Us animeu?
 

EDO 2010: les meves notes... (11) "L’autoformació a l’Administració Pública i a l’empresa" (Simposi)

Marta Chiné: Model de recursos autoformatius, possibilitats i límits

Qualsevol recurs accessible és potencialment autoformatiu, però cap recurs no és autoformatiu per ell mateix. L’autoformació és la possibilitat d’aprendre dels recursos i de les persones que trobem al llarg de la vida.

Hi ha recursos autoformatius molt vàlids, amb bons dissenys didàctics i amb objectius coherents amb les activitats i continguts que pretenen treballar.

Avui impera la cultura del “low cost” i el “fast food”, on el cost baix i la immediatesa són al centre... això, traslladat al món de la formació en general i a l’autoformació en particular està portant el model formatiu a límits insostenibles, al model de la “pedagogia del clic”.

Cada modalitat formativa té un límit i sovint ens entestem a forçar-los més enllà del que seria raonable. Si s’hi afegeixen més capes, l’aprenentatge pot arribar més lluny. Si pensem les activitats formatives en línia com una superposició de capes, millorarem l’efectivitat de la participació en aquesta valorada en resultats d’aprenentatge. Les tres capes bàsiques haurien de ser:

• Capa informativa
• Capa d’autoaprenentatge
• Capa tutoritzada

Cal posar el focus en el contingut i en el disseny pedagògic i no tant en el recurs o en la tecnologia. Si per a alguna cosa el més indicat és un document de Word, no cal fer una presentació en flash per molt que sembli més modern.

Natalia Caba: Disseny d’un programa d’autoformació a l’administració pública del principat d’Astúries: nous reptes en formació continuada

Conceben l’autoformació com a un procés dialèctic on la persona és responsable de guiar, dirigir i apropiar-se del seu procés educatiu a través de l’autonomia i l’autoorganització.

L’Instituto de Administración Pública “Adolfo Posada” inicia la seva activitat als anys 90 organitzant activitats exclusivament presencials. Al 2003 incorporen la modalitat de teleformació, amb suport TIC, per a treballar les competències transversals. Al 2010, engeguen un pla d’autoformació amb el qual han obert l’accés a la majoria dels recursos de teleformació per no posar barreres a aquelles persones que vulguin adquirir coneixements sobre els aspectes que s’hi traballen.

L’alliberament de recursos disponibles per a l’autoformació empodera el treballador en el seu procés d’aprenentatge de manera que no se sent pressionat per abandonar un curs començat o pot adquirir només competències parcials d’allò que més l’interessi. Això suposa satisfer diferents motivacions, interessos i mètodes d’aprenentatge i suposa també potenciar la creació de comunitats d’aprenentatge. Aquesta autoformació es veu complementada per proves d’equivalència, que permeten fer aflorar aquest aprenentatge invisible i obtenir un reconeixement que és vàlid de cara a processos de selecció/promoció.

Tant l’autoformació com l’avaluació mitjançant les proves d’equivalència, s’estructura en quatre àrees competencials:

• Competències lingüístiques
• Competències interpersonals (intel·ligència emocional, empatia...)
• Competències tecnològiques (ofimàtica, alfabetització digital...)
• Competències sistèmiques (dret administratiu, organització...)

Carolina Ugarte: La formació de competències a l’entorn professional mitjançant l’orientació

La formació ha de ser una via de motivació per a les persones a les organitzacions. Aquesta és una motivació intrínseca que afavoreix l’adhesió molt més que les motivacions extrínseques (com ara el sou).

La formació en competències ha d’incorporar coneixements, actituds i habilitats. Destaca una component actitudinal molt important i resulta que és la vessant més difícil sobre la qual actuar.

Per treure un bon rendiment de la formació en competències cal partir de l’autoconeixement (pel que fa a capacitats, actituds i habilitats) que ens permeti establir objectius d’aprenentatge raonables (i raonats) i cal que hi hagi un mecanisme fiable de medició del procés d’aprenentatge.

Les competències estan compostes per coneixements, actituds i habilitats i això implica que la formació s’ha d’estructurar en tres eixos que ho treballin i que són docència, orientació i entrenament.

Maria Betânia Buarque: La interdisciplinarietat al nucli de les eines tècnicocooperatives per a l’autoformació i el treball col·lectiu

Algunes consideracions sobre la interdisciplinarietat:

• La interdisciplinarietat respon a condicions d’autosostenibilitat, en termes d’equilibri personal.
• L’èxit del treball col·lectiu pressuposa compartir críticament la defensa d’un projecte unitari.
• Només al moviment dialèctic és possible pensar la interdisciplinarietat.
• La interdisciplinarietat a la dimensió de la pràctica es configura com a una eina per al treball a la institució.

Abordar la interdisciplinarietat als plantejaments formatius implica necessàriament un treball col·lectiu on totes les parts de l’equip són importants, totes porten a terme un paper significatiu. No importa la jerarquia, no importa la dimensió del seu rol. El més important és fer funcionar bé el conjunt.

EDO 2010: les meves notes... (10) Carlos Marcelo: "Autoformació per al segle XXI: Recuperant als clàssics de les dues vores de l’Atlàntic"

L’autoformació, segons diversos autors que cita Carlos Alonso, aporta una sèrie d’avantatges a les organitzacions, com ara un més alt grau de motivació, una major rendibilitat de la formació. L’autoformació, en aquests moments en els quals l’auge d’Internet i de les xarxes socials facilita la generació de processos d’aprenentatge amb accés a les fonts del coneixement, té un gran potencial en aquests temps en què es demanden mètodes formatius alternatius, sobretot per a la formació continuada.

Les universitats han de reorientar la formació que ofereixen cap a les competències i incorporar la formació informal, invisible, autònoma... al reconeixement de l’aprenentatge real dels alumnes.

L’autoformació requereix que les persones estiguin motivades per aprendre i que prenguin la iniciativa per dirigir el seu procés d’aprenentatge; és l’apropiació de la seva formació pel subjecte social. L’autoformació no és aprenentatge aïllat, és aprendre amb altres però mantenint les responsabilitats sobre la pròpia formació.

Els procesos d’aprenentatge han de contemplar tres nivells:

• Autoformació (aprendre un mateix)
• Heteroformació (interactuant amb els altres)
• Ecoformació (ambient en sentit ampli, incloent-hi les tecnologies)

L’autoformació promou l’autonomia personal, suposa un procés d’emancipació crítica que suposa l’acceptació d’allò inacabat i mobilitza una ètica que assumeix que tota persona és portadora de saber.

L’autoformació per si mateixa no produeix aprenentatge si no es donen una sèrie de circumstàncies:

• Continuïtat (l’aprenentatge es produeix en situacions no planificades)
• Interacció (amb un mateix i amb els altres)
• Reflexió (sobre l’acció i a l’acció)

L’aprenentatge als llocs de treball es produeix principalment en interacció amb situacions problemàtiques.

Quines competències calen per a l’autoformació?

• Estar disposat a aprendre en situacions d’incertesa
• Capacitat per aprendre amb altres, utilitzant recursos i xarxes
• Aprendre “en” i “sobre” l’acció mitjançant la reflexió
• És fonamental aprendre a aprendre

Cada persona té (o es decanta per) un estil d'aprenentatge diferenciat de la resta. Cal desenvolupar necessàriament un nou paradigma educatiu que integri la diversitat de situacions i de processos d’aprenentatge. El desafiament de les universitat és crear espais per a què els alumnes aprenguin sols i amb els altres, col·locant l'autoformació en un punt central dels processos formatius.
 

EDO 2010: les meves notes... (09) "Avaluació, autoavaluació i formació" (Taula de comunicacions)

Mireia Ochoa: Avaluació de cinc anys d’oferta formativa del CEJFE: “de poble a ciutat”

El CEJFE ha multiplicat significativament el nombre d’activitats formatives, d’hores de formació i de públic participant en el període 2005-2009. A més, paral·lelament, s’han anat incorporant nous canals a la formació, especialment a la vinculada al Programa Compartim i a les Sessions web, on es treballa prèviament, durant i posteriorment a la formació amb pàgines de Facebook, amb Twitter...

Recentment han presentat el canal CEJFETV on es recullen els vídeos de les sessions que es porten a terme i que, si és possible, s’emeten també en streaming.

Anna Díaz: L’autoavaluació de la seguretat integral als centres educatius com a instrument formatiu del professorat

Una recerca duta a terme per membres del grup EDO sobre seguretat integral (no només en relació amb els riscos físics [els objectes], sinó també sobre els riscos que plantegen els usos de les noves tecnologies, els riscos psicosocials...) constata el potencial formatiu del procés d’autoavaluació. L’autoavaluació és realitzada pels propis membres de la institució, però amb suport de tècnics per garantir que s’adequa a la normativa vigent. L’objectiu formatiu de l’autoavaluació està vinculat al desenvolupament professional i està molt lligat al model de formació experiencial. L’autoavaluació provoca un procés de reflexió col·lectiva orientades a la millora (també un de reflexió individual) incorporant-hi, doncs, uns valors formatius relacionats amb quatre eixos:

• Apropament a la temàtica
• Detecció de fortaleses i febleses
• Formació i cerca d’informació com a part del procés de reflexió
• Foment de la cultura preventiva i de seguretat

El grup de recerca ha constatat com l’aplicació de qüestionaris estandaritzats d’autoavaluació posa de relleu els aspectes formatius dels processos d’avaluació tant durant el procés en sí, com per als futurs autoavaluands que disposen de dades d’experiències anteriors.

Edgar Iglesias: Model per establir un sistema d’indicadors amb la finalitat d’avaluar la formació en interculturalitat en una organització d’educació no formal

La intenció és avaluar els continguts de la formació en interculturalitat en el context d’una organització d’educació no formal, establint un sistema d’indicadors com a instrument d’avaluació per identificar el seu grau d’interculturalitat, de cara a orientar l’organització en la transformació i millora de la seva qualitat educativa des de la interculturalitat.

Han treballat amb una institució on es dóna un procés educatiu voluntari, intencionat, planificat, permanent i flexible (Trilla 1992) del barri del Raval de Barcelona.

El model que proposen ha de tenir en compte tres dimensions:

• Identitària (la identitat ens diu qui som ara, no d’on venim)
• Educativa (l’àmbit dels processos de construcció de la identitat)
• Relacional (l’àmbit de la educació comunitària i la participació)

Mercè Jariot: Els processos d’autorreflexió de l’aprenentatge en el marc del curs per a la formació inicial de professors de formació viària de Catalunya. Experiència pilot a partir de l’autoavaluació de l’aprenentatge per competències professionals

Han fet una recerca pilot sobre el curs de capacitació de professors de formació viària i creuen que, pel que fa a l’acció sobre l’impacte de la formació en el camp actitudinal, les tendències que apareixen serien exportables a altres àmbits de la formació.

Com a conclusions transversals de l’estudi pilot, destaca que les competències més difícils d’adquirir són les relacionades amb l’expressió i gestió de sentiments. La metodologia autoavaluativa permet a l’alumnat interioritzar els components fonamentals que ha d’integrar un procés formatiu i permet també reflexionar sobre el grau de consecució de cada competència i el procés d’aprenentatge que ha de seguir per assolir el nivell màxim.

Per al futur immediat es plantegen repetir la recerca, però augmentant (x4) la mostra d’estudi afegint-hi un nou criteri d’avaluació: l’experiència en situació real viscuda pels participants en l’estudi pilot.

María Inés Vázquez: L’autoavaluació organitzacional com a pràctica d’autoformació

Una de les dificultats de dur a terme processos d’autoavaluació a les organitzacions és que encara hi ha molt a l’imaginari la relació entre avaluació i sanció i això provoca resistències. Fins i tot en organitzacions on no hi ha tradició sancionadors, resulta un fre el fet que es considera que l’avaluació pot posar en evidència tot allò que no es fa tan bé com ens agradaria.

Una altra dificultat és la “cultura de la oralitat” que fa que hi hagi certa tendència a explicar les coses verbalment i no a registrar-les documentalment. Això és un mal generalitzat que dificulta l’accés a la informació sobre actuacions passades, perquè “fem molt més del que registrem”.

L’autoavaluació esdevé, en tant que procés reflexiu sobre la pròpia pràctica, una excel·lent eina d’autoformació que normalment es trasllada en iniciatives des dels centres participant per aprofitar aquest procés formatiu per incorporar nou coneixement a l’organització. Totes les organitzacions tenen clara la importància i els avantatges d’encetar processos de reflexió, però coincideixen que manca temps per fer-ho, perquè les planificacions no preveuen aquests espais.
 

EDO 2010: les meves notes... (08) Imma Tubella: "Les xarxes socials i el seu potencial formatiu"

Es constata que l’escletxa digital no és tant per qüestió de recursos o de nivell formatiu, sinó que la divisòria de l’accés a la tecnologia és generacional. La infància i l’adolescència, atesa aquesta divisió, té una percepció nova de l’ús i l’accés a les xarxes, de manera que es senten empoderats davant unes generacions precedents que no tenen (en termes generals) un coneixement de l’ús de les mateixes comparable al seu.

5 milions d’estudiants dels Estats Units fan alguna cosa (alguna activitat formativa) a través d’Internet. Això permet intuir que el futur de la formació (universitària però no només) passa per una bimodalitat que combini la formació presencial amb la formació en línia.

La xarxa presenta múltiples aplicacions orientades a l’aprenentatge, de les quals, Tubella destaca les següents:

• Edufire - Aprenentatge de llengües on line. Inclou un apartat de gestió de parelles lingüístiques.

• TeacherTube - Portal de vídeos, blogs, documents... dedicats a l’educació

• Khan Academy - Acadèmia on line (que s’autofinança) que pretén “difondre educació de qualitat a través d’internet”. Khan Academy és una organització sense ànim de lucre i reinverteix tots els beneficis en la millora dels continguts que ofereix.

En el context actual, amb la incorporació de les potencialitats de les xarxes socials al món de l’educació, el rol del professor es redefineix, apropant-se més al concepte de “mentor” i allunyant-se del de “lector d’apunts”.

Cal fer esforços per connectar la formació formal amb les dues noves tendències de motivació que potencia la xarxa: la formació entre iguals i la formació per interessos. Els nens i els joves adquireixen la major part dels seus coneixements en contextos diferents dels formals. El repte és com integrar aquests contextos en l’educació formal.
 

EDO 2010: les meves notes... (07) "Promoció i desenvolupament de l’aprenentatge informal" (Simposi)

Xavier Mas i Josep Antoni Martínez: La web 2.0 com entorn d’aprenentatge informal a les organitzacions: possibilitats i models d’aplicació

La incorporació de l’aprenentatge informal mitjançant l’aplicació de la web 2.0 suposa una democratització de l’organització i un reconeixement al coneixement tàcit, però res de tot això no servirà per a alguna cosa si continuem anant tan ràpid sense saber ben bé cap a on anem. No hi ha temps per sedimentar el coneixement.

José Luis Muñoz: Aprenentatge informal: estratègia per al desenvolupament de les organitzacions

La dinàmica de canvi constant en què ens movem requereixen que les organitzacions es dotin d’estructures flexibles que li permetin incorporar l’aprenentatge al seu desenvolupament organitzacional.

Característiques de l’aprenentatge informal:

• Es produeix lluny de la formació organitzada
• Sense processos estructurats ni suport pedagògic
• Es produeix en diverses formes: converses, narració, experiències, vivències...
• Es genera en processos indiferenciats i inespecífics
• Es produeix en situacions i organitzacions no educatives
• Possibilita l’adquisició de coneixements, destreses, habilitats...
• Es dóna al llarg de tota la vida
• No és sistemàtic ni metòdic ni estructurat
• Es dóna en un marc d’espontaneïtat
• Es produeix permanentment

L’aprenentatge informal es produeix en entorns diversos, en funció del seu nivell estructural (micro, meso, exo i macrosistemes) que acompleixen funcions també diverses com ara l’adaptació, la realització d’objectius, la integració o el manteniment de les institucions.

Les organitzacions que tindran èxit seran aquelles que sàpiguen com aprofitar l’entusiasme i la capacitat d’aprenentatge de tothom en tot i en tots els nivells de l’organització (Senge, 1990).

David Rodríguez: Aproximació teòrica als rols, funcions i principals condicionants de la creació i gestió del coneixement

La gestió del coneixement humà és una dimensió crítica per a la supervivència de les organitzacions. Aquestes, necessiten conèixer i gestionar la informació i el coneixement, incrementar la capacitat d’aprenentatge i adaptació, i incorporar la formació continuada als processos organitzacionals. Les organitzacions necessiten gestionar el coneixement com a element generador d’un avantatge competitiu.

Hi ha tres factors rellevants per al desenvolupament de la gestió del coneixement a les organitzacions:

• Tecnologia (hard o soft)
• Persones (amb diferents rols: personal orientat al coneixement, treballadors del coneixement, administradors de projectes de coneixement, analistes de coneixement, gestors de coneixement, gerents de coneixement, directors d’aprenentatge...)
• Processos (des de disseny de sistemes d’informació fins a gestionar polítiques d’aprenentatge)

Hi ha un seguit de condicionants de l’èxit en el desenvolupament d’estratègies de gestió del coneixement:

• Valors i objectius organitzatius
• Tipus de direcció / lideratge
• Estructura organitzativa
• Dinàmica organitzativa
• Tecnologies de la informació i la comunicació adequades
• Persones que participen en la comunitat de gestió del coneixement

Daniel Giménez, Antoni Colomer i Maria Jesús Tolosa: Gestió del coneixement a l’Agència de Protecció de la Salut de Catalunya: una experiència de treball col·laboratiu i aprenentatge en comunitats de pràctica

A partir de l’experiència prèvia del Programa Compartim de Gestió del Coneixement del Departament de Justícia, que comença el 2007, l’APS enceta, el 2008, una prova pilot en la qual es creen 6 CoPs en què participen més d’una cinquantena de professionals. D’aquest pilotatge s’arriba a tres primeres conclusions:

• es pot treballar col·laborativament,
• s’aprèn (pla informal) i
• val la pena seguir (pla formal)

Al 2009 s’acaba de constituir l’Equip de Gestió del Coneixement de l’APS, es dissenya un Pla de Gestió del Coneixement de l’APS, s’han constituït les CoPs, s’han format els e-moderadors.

Al 2009/2010 hi ha constituïdes 12 CoPps en les quals participen 115 professionals (24 col·laboradors externs).

La previsió per al 2010/2011 és que uns 200 professionals participaran en 16 CoPs, la qual cosa implica que compartiran 16 noves respostes i solucions per ser utilitzades al lloc de treball.

A partir de l’experiència, consideren que els factors clau per a l’èxit de la implantació de les comunitats de pràctica són:

• l’equip de gestió de coneixement
• e-moderador
• (entusiastes) ...i el seu coneixement
• e-Catalunya
• ambient laboral proinnovació
• productes de coneixement orientats a la ràpida aplicació (i avaluació)

Entre d’altres, han arribat a les conclusions següents:

• Les mètriques demostren un alt grau de participació, també fora de la franja horària laboral
• S’aprecia un increment de les persones participants a les CoPs, així com del nivell d’especialització, que aporten idees i alternatives de millora en treball col·laboratiu
• El treball en CoPs fomenta l’aprenentatge dels participants
• S’observa una demanda de més suport institucional per consolidar i ampliar projectes a altres àrees de la salut pública
• Es creu oportú millorar l’extensió del treball col·laboratiu a altres formats.
 

 

EDO 2010: les meves notes... (06) Jay Cross: "L’aprenentatge informal"

Segons Jay Cross, l’aprenentatge informal està sempre present, però sovint no el veiem. És molt més important que el formal (potser un 80% de l’aprenentatge és informal).

L’era industrial s’ha acabat (no és que desapareguin les fàbriques, les necessitem, però ja no són tan importants). Abans, el món empresarial era un món previsible... ja no ho podem fer. A l’era de les xarxes, hem deixat de banda la predictibilitat dels efectes que tindran les accions. El món s’autoorganitza i cal ser bons en el reconeixement de patrons... el món retorna, en certa manera, a l’humanisme en l’organització del treball.

La millor tecnologia per a l’aprenentatge és la conversa entre humans.

En certa manera, l’aprenentatge informal és una conseqüència de les xarxes (no xarxes tecnològiques exclusivament, xarxes de relació en el sentit ampli). L’aprenentatge no és purament formal o informal; sempre hi ha els dos components convivint. En el cas d’aprenents novells en una matèria, la component d’aprenentatge formal és molt més rellevant (no és habitual aprendre ‘àlgebra’ parlant amb la gent al parc); en el cas d’aprenentatges d’habilitats, la relació entre el pes de cada un dels components s’inverteix (per aprendre a anar en bicicleta, no funciona l’aprenentatge formal). El mateix passa quan parlem d’aprenentatge de persones amb un cert grau d’expertesa en allò que fan, que la component informal pren una més gran rellevància. Malgrat aquest fet, la major part de la inversió en formació de les organitzacions es destina a aprenentatge formal... perquè aquest tipus d’aprenentatge és sobre el que s’assenta el “territori de comoditat” dels formadors.

Una gran diferència entre aprenentatge informal i formal rau en qui hi ha “control•lant” el procés d’aprenentatge. Si es tracta d’autoaprenentatge, acostuma a tractar-se d’aprenentatge informal.

Ja hi ha experiències en el món de les organitzacions d’utilització d’eines tecnològiques que faciliten l’aprenentatge informal i que estan produint millores en el compte de resultats per l’estalvi que han comportat. Casos d’èxit són, per exemple, la implantació de wiki gratuïta com a sistema de gestió del coneixement a Intel, la utilització d’una aplicació similar a Twitter per a la comunicació entre els treballadors d’una empresa d’energia eòlica, els 2.000 mil treballadors de Best Buy que atenen més de 20.000 consultes l’any mitjançant els seus comptes de Twitter...

Planteja els concepte Workscape (panorama de treball), sobre el qual està treballant actualment i que va més enllà del concepte del panorama d’aprenentatge (Learnscape) que proposava anteriorment lligat a l’aprenentatge informal.
 

EDO 2010: les meves notes... (05) "La creació i gestió del coneixement a l’Administració Pública i a les empreses" (Simposi)

Jordi Graells: ETC: Entorns de treball col·laboratiu

La tecnologia facilita i potencia la hibridació i la barreja, la qual cosa fa possible intervencions creadores de nous models de negoci que aprofitin el bo i millor dels models d’origen.

Les xarxes socials invaliden la teoria dels sis graus de separació perquè modifiquen les capacitats de relació entre persones. Això presenta tot un món per treballar en la prestació de serveis de l’Administració, adaptada a la teoria de “The Long Tail”.

Hi ha 5 etapes de la relació humana amb el coneixement:

• Coneixement horitzontal i obert
• Innovació per hibridació
• Nou concepte de la propietat intel·lectual
• Col·laboració en els serveis
• Xarxes socials i personalització

Els usos professionals i personals s’hibriden també i cada cop és més complex diferenciar quan estem fent coses personals dins el nostre horari laboral i quan estem treballant en el nostre temps de lleure.

Les organitzacions han d’hibridar la seva presència a la xarxa amb els “nous” socials media (Twitter, Facebook...) integrant les seves pàgines web amb la seva participació en les xarxes socials.

Eines com Netvibes, gReader faciliten molt l’accés a la informació rellevant, al coneixement, de manera que resulta força senzill compartir informació (i sovint comentada per persones del nostre entorn de confiança) i estalviar temps, que és un dels pocs bens escassos.

Les capacitats diferencials són la imaginació, la creativitat i la passió.

Sílvia Navarro: Formació per a la transformació. Conformant una xarxa de nous lideratges i complicitats a la nostra organització

Projecte CINTRA: Compromís i Innovació per a la Transformació de l’Acció Social. Es tracta d’un procés de desenvolupament tècnicooperatiu i d’implantació del Model de serveis socials bàsics a la ciutat de Barcelona. Dins del procés de gestió del canvi de model, s’incorpora l’estratègia formativa i de desenvolupament del treball col·laboratiu.

Idees clau del projecte:

• Transferir poder
• Aprofitar el context d’oportunitat
• Viure el canvi com un procés continu
• Saber cap a on anem, però si cal, saber canviar el rumb

L’estratègia tenia com a eixos principals:

• La construcció d’una organització intel·ligent (aprenentatge de tothom, comunió de talents, transformació contínua, creació de futur)
• Creació de valor, gestió del canvi (formació, desenvolupament professional, treball col·laboratiu, visió global del projecte)
• Lideratge en primera persona del plural (lideratge directiu i lideratge professional) per teixir a l’organització una xarxa de complicitats
• Rellevància del saber pràctic (saber saber, saber fer, saber fer, voler saber) connectat amb l’àmbit vivencial i emocional
• Els companys de viatge (promotors, col·laboradors, cobertura institucional, marcs institucionals, recursos TIC)

Aquest projecte va donar fruit a una intranet on tots els professionals de l’Ajuntament de Barcelona relacionats amb l’acció social troben l’espai per a compartir coneixement i dur a terme treball col·laboratiu. També es van dissenyar projectes d’implantació del model als territoris, combinant la formació estàndard amb el coaching que fomentés la implicació i responsabilització de les persones en els seus propis processos d’aprenentatge.

Entre els reptes de futur es plantegen la identificació d’altres iniciatives d’aprenentatge informal per incorporar el coneixement generat a la millora dels processos organitzacionals i continuar explorar i aprenent per tal d’apropar-se al que han de ser les organitzacions del futur, estructurades sobre la base del coneixement.

Laia Martín: La formació virtual a l’EAPC: 10 idees amb 20.479 hores de vol

L’estratègia formativa de l’EAPC oferia el marc adequat per plantejar l’oportunitat que presenten les tecnologies per a desenvolupar la formació dels treballadors públics a través d’entorns virtuals. Un cop identificats els continguts concreta, les estratègies d’aprenentatge existents i la tecnologia aplicable calia trobar els socis convenients per poder tirar endavant el projecte de formació virtual i de construcció col·laborativa del coneixement.

Tecnològicament utilitzen una plataforma Moodle complementada per una wiki.

La virtualització de la formació permet fer activitats transterritorials i crear, espais de trobada per als treballadors públics que, per la dispersió geogràfica, difícilment podrien tenir ocasió de compartir experiències.

Susanna Gracia i Elisabeth Boo: La comunitat de pràctica dels educadors socials dels centres penitenciaris de la Generalitat de Catalunya

El treball col·laboratiu dels educadors socials dels centres penitenciaris s’inicia amb una component de treball bàsicament presencial i mica en mica, aprofitant experiències paral·leles (Programa Compartim) va incorporant el treball a través de la xarxa i l’ús de les tecnologies com a facilitadores de l’intercanvi d’experiències relacionades amb la tasca diària. La participació en aquesta comunitat és voluntària i, tot i que amb nivells d’implicació diferent, un percentatge molt elevat dels educadors socials està participant-hi (molts, però, només a nivell de lurkers).

Destaca la immediatesa que aporta l’ús de la tecnologia en l’atenció de consultes i/o resolució de dubtes i en l’actualització de continguts dels mòduls formatius que tenen desenvolupats. Les trobades presencials, tot i haver minvat, continuen existint perquè fomenten la creació de complicitats entre els integrants de la comunitat i permeten que aquells membres més entusiastes puguin contagiar la resta de participants d’aquesta il·lusió per la participació.

Pilar Pineda: La transferència de la formació contínua a Espanya

Al 2005 prop d’un 2% de la massa salarial (pública i privada) s’està dedicant a la formació continuada a Espanya (un 3% a Europa). Aquest volum d’inversió demanda informació sobre com s’està capitalitzant aquesta formació als llocs de treball. Un estudi de l’any 2000 indica que només s’aplica al lloc de treball entre un 10% i un 30% de l’aprenentatge (Holton, Bates & Ruona).

El grup de recerca en el qual participa (GIPE) no s’ha dedicat a avaluar l’aplicació de l’aprenentatge al lloc de treball, sinó a analitzar els factors que afavoreixen o barren aquesta transferència. Aquest enfocament alternatiu permet predir i avaluar resultats, millorar l’eficàcia de la formació i trobar mesures alternatives d’avaluació directa de resultats.

Holton & Bates van desenvolupar un model per analitzar la transferència d’aprenentatge al lloc de treball (LTSI) que medeix 17 factors classificats en tres grups:

• Capacitat
• Motivació
• Entorn laboral

S’ha aplicat el qüestionari LTSI (SLTSI a la versió espanyola) a una mostra de més de 1.000 treballadors d’11 organitzacions (públiques i privades) per avaluar un centenar d’accions formatives. Les dades mostren que les orientacions del superior jeràrquic sobre el desenvolupament són una barrera per a la transferència de l’aprenentatge. També suposen una barrera important els recursos personals (temps i energia) disponible per transferir el nou coneixement al lloc de treball.

Algunes de les conclusions actuals de la recerca plantegen que els factors que determinen la transferència són clarament millorables. Hi ha tres factors que actuen com a facilitadors de transferència i que caldria potencia. Cal reajustar el SLTSI al context cultural espanyol, ja que els resultats permeten fer prediccions sobre la transferència amb una fiabilitat del 55%, percentatge millorable, però acceptable segons la investigadora.