Fa un parell de dies va arribar al meu correu (gràcies Toni) un d'aquells missatges que, no se sap com, comencen a circular i en poc temps aconsegueixen donar la volta al món. No he sabut trobar la font original del text però malgrat no poder citar l'autor, el reprodueixo a continuació, perquè m'ha semblat que planteja una molt interessant reflexió:
Un estudiant presumit, que estava dins d'un autobús ple de gom a gom... es va prendre la molèstia d'explicar a un senyor gran que estava assegut al seu costat perquè és impossible per a les velles generacions comprendre la seva:
"Vostè va créixer en un món diferent, realment un món gairebé primitiu", va espetar amb una veu suficientment alta com perquè l'escoltessin tots els que hi eren al seu voltant. "Els joves d'avui hem crescut amb la televisió, la Internet, els avions a reacció, els viatges a l'espai, l'home caminant per la lluna; les nostres sondes espacials han visitat Mart; tenim naus que funcionen amb energia nuclear i cotxes elèctrics i d'hidrògen; ordinadors amb processament a la velocitat de la llum... i moltes coses més".
Després d'un breu silenci, el senyor gran li va respondre:
"Tens raó, fill meu. Nosaltres no vam tenir aquestes coses quan vam ser joves... així que les vam haver d'inventar. Ara, arrogant imbècil. digue'm ¿què estàs fent TU per a la propera generació?"Si ens quedéssim amb el somriure que ens provoca la lectura d'aquest text a aquells que ja hem passat la quarantena, en tindríem prou, però perquè aturar-nos quan es pot anar una mica més enllà. Amb l'humor sempre s'ha aconseguit proposar una mirada polièdrica de les situacions sense que soni a cantarella moralitzant i tot cercant la complicitat dels que ens trobem a "un dels costats de l'autobús". Perquè la realitat és així, amb múltiples cares, de colors diversos i amb interpretacions plurals. De fet, ja ens ho va advertir Campoamor fa algun temps: "En este mundo cruel, nada es verdad o mentira..."
Però a més, aquest text convida (bé, al menys a mi) a reflexionar una mica sobre la qüestió de la nativitat digital i sobre la (suposada) fractura digital. I m'ha fet pensar que oblidem sovint que l'era digital s'assenta sobre una època d'innovació i de creativitat molt intensa que ha possibilitat molts dels avenços de què ara gaudim.
I pensant i pensant, he començat a donar-li voltes a la idea (que reprendré en un proper post) que potser estem sobrevalorant massa aquests nadius digitals (o més aviat orfes digitals, que diria Genís Roca) que potser es troben a anys llum (evitant honoroses excepcions) de les capacitats innovadores que han mostrat moltes de les grans persones del segle XX i que es trobaran que més enllà del Messenger, les consoles i els SMS, tenen per davant el repte de deixar un món millor que el que han trobat i que comencen amb el llistó ben alt.
I a tot això... què en penseu vosaltres?