Traducción / Translation

Moltes gràcies per millorar aquest blog amb les vostres aportacions.
No us talleu gens!


5 d’ag. 2012

Miniposts (1): "Virtut cívica"

Els bons ciutadans han après a desitjar el bé públic i a indignar-se i a emprenyar-se davant la injustícia i la corrupció.

Avui, però, no està de moda la virtut (ni cívica ni de cap tipus) sinó que el món està guiat per altres valors com la utilitat, el consum, la productivitat, el progrés (sovint sense nord), l'acumulació de riquesa o la voluntat de poder. 

Res de nou, però. Montesquieu ja ho explicava al 1748: "Els polítics grecs, que vivien en un govern popular, no reconeixien cap més força per sostenir-lo que la virtut . Els polítics d'avui dia no ens parlen més que de fàbriques, de comerç, de finances, de riqueses i fins i tot de luxe". 

Per alguna cosa d'aquella època en diem el Segle de les Llums!

25 de maig 2012

EDO 2012: les meves notes (10)... Conferència: Javier Echevaría: "L’aprenentatge en el marc de la societat en xarxa"


Des de l’Agenda de Lisboa s’han anat produint canvis a les polítiques europees per fomentar la innovació. Hi ha un consens a considerar més valuós el coneixement que genera innovacions (podem parlar de tecnociència, és a dir, de la subordinació del coneixement a la innovació).

En aquesta línia, la Unió Europea ha anat desenvolupant informes i documents oficials que requereixen que d’aquí al 2020 calgui fomentar la cultura de la innovació als centres escolars i no només a les universitats o a la formació professional.

Fomentar la cultura de la innovació és alguna cosa diferent a fomentar la cultura científico-tecnològica. Quan parlem d’innovació a l’aula i parlem d’introduir ordinadors a l’aula i de pissarres interactives, estem perdent el nord. Aquests fòtils no ajuden a la innovació educativa perquè ara la tecnologia que utilitzen els nens i adolescents són els telèfons mòbils. Cal perdre la por a introduir el mòbil com a eina per a l’aprenentatge i abandonar la creença que això afecta el sancta sanctorum de l’acadèmia. Si la innovació no va alineada amb el desenvolupament de la societat xarxa, no és innovació real.

El model lineal que diu que la innovació prové exclusivament de la I+D+i està científicament refutat. La innovació es produeix en múltiples entorns i contextos (també en una petita part a partir de la I+D+i) i cal abordar-la des de múltiples perspectives, com per exemple, la innovació que prové dels usuaris (entre un 33% i un 50%), o de qualsevol membre de la cadena de valor. Això implica fomentar la emergència d’un paradigma alternatiu: la innovació social, a la qual s’hauria de vincular la innovació educativa en comptes de mirar de vincular-la a la basada en la I+D+i. La innovació social té característiques de model bottom-up, i al seu epicentre es situen els usuaris.

En el concepte d’innovació d’usuaris cal contemplar diferents fonts d’innovació en la cadena funcional de producció i ús de l’educació, però també altres baules de la cadena (com els stakeholders) i tenir present que existeixen usuaris experts (leading users) que poden fer aportacions molt valuoses des de visions endògenes i exògenes al procés.

Cal modificar l’organització de les escoles i anar cap a un model d’escola-xarxa en què els diferents centres estiguin connectats mitjançant les TIC.

No s’ha de portar Internet a l’escola, sinó que s’ha de portar l’escola a Internet.


EDO 2012: Les meves notes (9)… Simposi: “Els nous enfocaments de la formació”



Hi ha una necessària relació entre model social, model organitzatiu i model de formació. Cal evolucionar d’un model “d’expert” a un model socialitzador que faciliti el pas d’enfocaments individuals i instrumentals a enfocaments grupals i organitzatius.

En aquesta línia, cal considerar l’opció de passar d’organitzacions com estructures formals burocràtiques a organitzacions com a comunitats col·laboratives.



Joaquín Gairín: Formació en les organitzacions. Els nous enfocaments

La formació a les organitzacions ha estat sovint marcada per mals usos (formació per poder-se absentar del lloc de treball, per tenir “ocupats” als membres menys competents dels equips, només amb finalitat d’aconseguir certificats útils per a possibles processos de promoció...) però, malgrat tot, la formació continua essent necessària perquè és imprescindible una actualització de coneixements que permeti l’adaptació als constants canvis de l’entorn.

No obstant això, la formació no aprofita totes les seves possibilitats, perquè, sovint, la formació que és programa no coincideix amb la formació que es necessita. La formació en el marc de les organitzacions s’ha d’estructurar en diferents nivells:
  • formació inicial
  • formació d’actualització
  • formació estratègica
  • organització de l’aprenentatge permanent
i s’ha de complementar amb formació permanent (fora de les organitzacions) vinculada al treball en les organitzacions.

Tampoc s’aprofiten al màxim les possibilitats de la formació perquè no es planifiquen accions formatives aprofitant les múltiples combinacions resultants de relacionar els diferents graus de formalització (formal, no formal, informal), de durada (puntual, intensiva, permanent), de modalitat (presencial, bimodal, virtual), d’implicació, de continguts i d’estratègies metodològiques.

Calen, a més, noves perspectives que, tenint present el canvi de paradigma de formació com una cosa puntual a la formació com una constant al llarg de la vida, combini aprenentatges amb diferents nivells de formalització, amb diferents modalitats d’acord amb el context i els destinataris, per plantejar la formació com a itineraris creadors d’entorns d’aprenentatge, en els quals canviïn els rols dels subjectes implicats en la formació de manera que passem de la formació enfocada al formador a la formació enfocada a l’aprenent.

Per aquest nou enfocament, les eines TIC (i el web 2.0) han de tenir una alta presència, en tant que mitjà que ens ajudi a assolir els objectius de la formació, tot i que malgrat l’amplia varietat d’eines existents l’existència de desenvolupaments educatius fets a partir d’elles són encara molt escassos.

En formació, no tot és tan senzill com pot semblar. Hi ha tot un seguit d’avantatges, però també d’inconvenients en el pas de model cap a l’enfocament en l’aprenent, per això, cal combinar models sistematitzats amb models socialitzadors per garantir que es produeix un aprenentatge real i útil. Tampoc no tot està clar ni tot és possible ni tot és necessari. Cal tocar de peus a terra i no pretendre impossibles, ni fomentar la sobreinformació ni la sobreformació. Cal trencar estereotips i barreres entre formació acadèmica i formació professionalitzadora, entre formació reglada i formació no reglada, entre formació formal i formació no formal o informal... I cal tenir present que cada espai té la seva tecnologia i cada tecnologia té el seu espai.



Carme Armengol, Marita Navarro i Katia V. Pozos: Comunitats virtuals de pràctica professional: mesura de les fases de desenvolupament

Han dut a terme una investigació per analitzar com és el pas del treball en grup a la comunitat virtual de pràctica professional.

No totes les comunitats són comunitats de pràctica, perquè ho siguin, cal que tinguin un interès comú (compartit), que estiguin constituïdes com a comunitat i que l’interès que comparteixin sigui professional.

Descriuen un seguit de fases pels quals cal que passin les comunitats de pràctica en el seu procés de gestació i desenvolupament, tenint en compte que dins les característiques estructurals de les comunitats de pràctica virtuals hi ha la seva composició, la seva finalitat, les condicions en què es dóna i el seu funcionament.

Miren de desenvolupar un instrument que pugui detectar la fase de desenvolupament d’una comunitat de pràctica virtual que pugui oferir diagnòstics per a la millora i que pugui avaluar la seva validesa per ajustar les característiques.



Joaquín Gairín, Miren Fernández, Aleix Barrera i David Rodríguez: Factors d’èxit i de fracàs en Comunitats de pràctica de l’Administració pública

Un equip de recerca del Grup EDO presenta una investigació que pretén delimitar i analitzar els factor d’èxit de les comunitats de pràctica existents en dos unitats organitzatives (CEJFE i APS) per crear un mapa de bones pràctiques per concretar protocols d’actuació que generin un model d’intervenció.

Van identificar un seguit de factors d’èxit de les comunitats de pràctiques relacionats amb els aspectes següents:
  • el rol dels superiors (cal que escoltin i donin recolzament, que s’impliquin en les comunitats de pràctica, que coneguin l’evolució de les comunitats de pràctica, permetin la integració dels productes)
  • el reconeixement (integració dels productes als processos de treball, reconeixement de l’autoria dels productes, aprofitament de l’experiència dels membres, valoració del treball en comunitats de pràctica)
  • el rol del moderador (ha de guiar els participants, estructurar i supervisar, motivar i crear un clima agradable, oferir feedback, reforçar les relacions, resoldre problemes, difondre la feina de la comunitat de pràctica, equilibrar la feina en la comunitat de pràctica i la feina diària i mantenir una participació constant)
  • els objectius (han de ser clars i concisos i els participants han d’estar presents en la seva concreció)
  • la motivació (els continguts han de ser d’interès, la participació ha de ser habitual i cal garantir que aprendran aspectes útils per a la seva tasca)
  • la formació (cal que tothom tingui els coneixements suficients per utilitzar les eines que s’utilitzaran i cal que tothom tingui coneixements útils que els permetin fer aportacions a la comunitat de pràctica)
  • l’actitud (tothom ha de ser responsable amb les activitats assignades, realista a l’hora d’assumir tasques i ha de sentir-se segur a l’hora de defensar els seus arguments)
 Han conclòs que
1.    Les comunitats de pràctica permeten la millora organitzativa en tant que són útils per elaborar productes útils, amb resultats que milloren l’activitat laboral, permeten que els productes esdevinguin materials de referència i faciliten la difusió dels productes. És necessari que es generin eines que permetin quantificar el ROI de les comunitats de pràctica i cal establir mecanismes de difusió.
2.    Les comunitats de pràctica contribueixen a la millora del clima laboral perquè afavoreix la relació entre professionals i facilita la presa de consciència de pertànyer a un col·lectiu professional. Cal establir espais que afavoreixin l’intercanvi d’informació entre comunitat de pràctica.
3.    Les comunitats de pràctica afavoreixen la formació dels participants i produeixen resultats que són útils per als membres que s’incorporen nous.



Anna Díaz, Blanca P. Silva, José Luis Muñoz, Edgar Iglesias i Miren Fernández: Acreditació i reconeixement dels aprenentatges no formals i informals

Han realitzat una revisió d’allò que entenem per acreditació de l’aprenentatge no formal i informal i quines són les metodologies que es posen en pràctica.

Actualment, l’aprenentatge no formal i informal es defineixen en contraposició a l’aprenentatge formal i marcant les diferències en aspectes com la certificació de l’aprenentatge.

Cal doncs, desenvolupar processos de validació i reconeixement per unir diferents formes d’assolir resultats d’aprenentatge. Aquesta acreditació se situa com un punt clau de les polítiques d’educació, formació i ocupació a nivell europeu i, al 2008 es va establir el Marc Europeu de Qualificacions (EFQ) per facilitar la conversió de qualificacions nacionals a un format intel·ligible per tota la Unió Europea. El sistema legislatiu espanyol ha anat introduint alguns aspectes a diferents normatives per tirar endavant programes (ACREDITA-t) que permetin la validació dels aprenentatges assolits mitjançant l’experiència. A Catalunya, a més, és va crear un programa paral·lel (QUALIFICA’T) per validar els aprenentatges derivats de la formació no reglada impartida per empreses o entitats.

Expliquen amb detall com funcionen els programes ACREDITA-t i QUALIFICA’t i els passos a seguir per establir convenis de col·laboració entre el sector empresarial i les institucions educatives per tal que les formacions professionalitzadores siguin validades i acreditables pels òrgans educatius competents de la certificació.

Actualment no existeix una metodologia europea comuna per al reconeixement dels aprenentatges no formals i informals, tot i que arreu ens enfrontem amb desafiaments similars que requereixen d’una reorientació dels sistemes de formació professionalitzadora que vinculin les diferents formes d’aprenentatge durant la vida laboral. Així, s’utilitzen una munió d’instruments per acreditar i reconèixer els aprenentatges no formals i informals (produccions dels aspirants, entrevistes professionals, observacions de la pràctica, simulacions, proves de coneixement, elaboració de dossiers competencials, exercicis d’elaboració pròpia...).

La identificació i reconeixement dels aprenentatges no formals i informals és útil per als individus, per a les organitzacions i per a la societat.


EDO 2012: Les meves notes (8)… Mesa de comunicacions: “Desenvolupament i millora de les organitzacions en l’Administració pública i les empreses”



Sandra V. Welsh: Comunitats de pràctica – gestió del coneixement – innovació

Han realitzat un treball d’investigació sobre el rol de les comunitats de pràctiques en les organitzacions i clústers per valorar si són les eines adequades per a la generació i transferència del coneixement a partir d’un enfocament descriptiu i explicatiu a partir de les variables següents:
  • cultura,
  • lideratge,
  • innovació,
  • TIC i
  • estructura
Han estudiat els casos dels clústers de Maquinària agrícola i agroparts i Forestal i 6 empreses amb implantació a l’àrea (Fluor, Petrobras, Repsol YPF, Procter&Gamble, Indra i Baufest).

Els clústers no arriben a un resultat satisfactori en aspectes com utilització de la virtualitat i eficiència, mentre que les empreses estudiades sí. Per contra, les empreses suspenen en codificació del coneixement i en generació de coneixement interdisciplinari.

Com a conclusió, plantegen que les cop actuen com a catalitzadores del coneixement i la informació, afegeixen valor i competitivitat (transformen el coneixement tàcit en explícit), desenvolupen la confiança i el compromís per compartir, afavoreixen el desenvolupament de la intel·ligència col·lectiva i dinamitzen el potencial innovador de les empreses.



María Eugenia Ciófalo i Esther Alcántara: L’enfocament centrat en la persona en comunitats de diàleg

Si no comptem amb les persones que estiguin disposades a compartir coneixement, qualsevol intent de gestió del coneixement resultarà infructuós.

Així, els factors del diàleg apreciatiu (empatia, consideració positiva, acceptació incondicional i congruència) adquireixen un paper rellevant en l’organització del treball basat en comunitats de pràctica o de diàleg.

Van desenvolupar un model d’aplicació basat en l’enfocament centrat en la persona de Rogers i es van analitzar els resultats mitjançant l’aplicació de dos qüestionaris desenvolupats ad hoc per valorar l’autoconcepte (en les seves dimensions laboral, social, emocional, familiar i físic).

En l’avaluació posterior, els quatre factors que componen el diàleg apreciatiu van experimentar un augment dels valors que, tant caps com col·laboradors, atorguen a cadascun d’ells.

Així, conclouen que les comunitats de diàleg facilita l’autoresponsabilitat, genera seguretat, augmenta l’autoestima, fa créixer l’autoeficàcia, permet a les persones sentir-se acceptades i valorades, i reforça el sentit de capacitat dels caps. Per tant asseguren que facilitar un lideratge centrat en la persona mitjançant comunitats de diàleg, transformant els caps en facilitadors de diàleg, millora la productivitat de les organitzacions.



Rafael Lenín Espinoza: Xarxes d’investigació i desenvolupament tecnològic, estructures interorganitzacionals per a la producció i transferència de coneixement i tecnologia en el context del desenvolupament regional

Un grup de recerca de la Universidad del Zulia (Maracaibo) està reflexionant sobre les relacions de les xarxes amb el medi ambient, sobre la naturalesa de les activitats de les organitzacions integrants de la xarxa, sobre el compromís de l’aprenentatge interorganitzacional, sobre la naturalesa del temps i de l’espai de localització per a les organitzacions de la xarxa i sobre quina és la posició relativa de les organitzacions dins d’una xarxa... per valorar la validesa d’una formulació que plantegi un proposta de creació d’una xarxa interorganitzacional a partir d’un marc teòricoconceptual.

Consideren que un node central de la xarxa ha de ser el parc tecnològic en el qual universitat i empreses generin l’ecosistema que faciliti l’intercanvi de coneixement.

La proposta teòrica que fan per a la creació de xarxes interorganitzacionals, es basa en els conceptes de networking, magnitud, relació interorganitzacional i durabilitat. Cal que disposin d’una estructura gerencial i que es doti d’una governança adequada.



Julio Zino i Elena Martín: Les narratives digitals com a metodologia per al desenvolupament de competències en l’àmbit penitenciari

Julio Zino explica l’experiència d’ús de les narratives digitals amb finalitats socioeducatives en l’àmbit penitenciari, partint del nucli estructurat que suposa el Programa Compartim.

Les narratives digitals són relats de caràcter personal que combinen la narració tradicional amb elements multimèdia i que es concreta, com a producte final, en un vídeo. Són una forma de coneixement i de comunicació utilitzable per tothom i aplicable a qualsevol temàtica i context.

Les narratives digitals tenen una sèrie de potencialitats aplicables al camp socioeducatiu:
  • la metodologia és accessible,
  • la producció es pot associar a diverses accions socioeducatives,
  • es pot fer amb ordinadors personals i programes lliures o gratuïts,
  • permeten un ventall molt ampli d’aprenentatges (competències),
  • el producte final és atractiu i comunicable (element motivador) i
  • afavoreixen un aprenentatge significatiu
Les narratives digitals fomenten l’empoderament de les persones perquè
  • les situen al centre de l’escena,
  • impulsen la capacitat de treure de dins històries que explicar,
  • ofereixen tècniques i procediments per a que la història es converteixi en un guió d’una producció audiovisual,
  • possibiliten el procés reflexiu per fer créixer una història,
  • atorguen als autors el control de tot el procés i
  • es basen en l’accessibilitat dels mitjans tècnics
La utilitat i les temàtiques de les narratives digitals és ben diversa i la experiència del programa de narratives digitals en l’àmbit penitenciari (AlfaDigital) és altament satisfactori.



Marta Clar, Eva Gea i Àngels Guerrero: L’EAPC wiki per a l’elaboració col·laborativa de continguts formatius

La Secció de Formació no Presencial de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya treballa bàsicament amb dues eines: l’aula virtual (moodle) i una wiki d’edició de continguts.

Els avantatges de l’ús d’una wiki com a editor de continguts són, entre d’altres:
  • ofereix una edició simple i en línia
  • es treballa sobre la darrera versió
  • es pot seguiment de les modificacions
  • es poden actualitzar els continguts fàcilment
  • es pot treballar amb llicències Creative Commons
  • facilita el reaprofitament i l’elaboració
  • treballa amb estàndards de qualitat
  • té possibilitats d’exportació multiformat
  • resulta molt econòmic
  • facilita la circulació del coneixement
El model de creació de continguts de formació no presencial, consta de quatre fases: [1] detecció de la necessitat (interna o a demanda), [2) plantejament didàctic (definició d’objectius, pla docent...), [3] disseny pedagògic (aquí és on entra en joc la wiki) i [4] execució i resultats (comptant amb l’avaluació des de l’inici).