Traducción / Translation

Moltes gràcies per millorar aquest blog amb les vostres aportacions.
No us talleu gens!


2 d’abr. 2012

Temps per a l'acció

El Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans defineix democràcia com el "sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d'interès col·lectiu".
La nostra 'democràcia', però, conté alguns paranys: només contempla la nostra participació en la "presa de decisions" mitjançant l'acte de dipositar un paperet en una urna cada 4 anys (aprox.) i no preveu que aquest suport a la gent en qui es delega la presa de decisions pugui exercir accions punitives sobre aquests en cas que prenguin decisions contràries al que van prometre per aconseguir que a aquests paperets hi hagués el seu nom en lloc del d'altres. 
Bé, sí que es pot castigar a qui no fa el que ha dit i fa allò que no ha dit, però cal esperar quatre anys i, de vegades, el resultat del càstig és en si mateix un nou càstig.

El cas és que no som del tot conscients (i a la classe política no els interessa que ho siguem) que els nostres dirigents no són res sense el suport de tot el poble i que si el que fan dia rera dia (i ja van 100!) no ens agrada, és a les nostres mans fer-los caure. El proppassat 29 de març (diguin el que diguin els mitjans de la caverna mediàtica) el poble va sortir massivament al carrer i va fer un crit d'atenció als polítics que ens governen i si les coses continuen pel camí que han triat (i sembla que és una tria ferma amb conseqüències "imparables") és la nostra responsabilitat continuar mobilitzant-nos i recordar-los on rau, de manera legítima, el poder.

Quan parlo d'aquestes qüestions i de la importància de l'actuació ciutadana com a element sostenidor de la gent que ens governa, em ve a la memòria un fantàstic conte de Pere Calders (especialista en la brevetat i mestre de la ironia que hauria gaudit d'allò més amb Twitter) anomenat "Història castrense" que formava part del llibre Invasió subtil i altres contes i que esdevé metàfora imprescindible de com acarar els dies que ara mateix ens està tocant viure:
"Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament.
Fins que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar."
Les mesures econòmiques que s'estan prenent, la precarització del mercat laboral, un sistema fiscal que penalitza a qui paga els seus impostos i afavoreix a qui no, les retallades (més aviat amputacions) que s'estan practicant a llocs on serà molt difícil aturar l'hemorràgia... em recorden molt aquest "saltar per la finestra" de què parlava Calders. 

Així que, en comptes d'aturar-nos al punt, perquè no continuem llegint la segona frase?