el blog d'en Joanka

Temps de Nadal

2011-12-13T10:00:00.000+01:00

Avui és Santa Llúcia i com mana la tradició, ésel dia de muntar el pessebre i de donar per inaugurada la commemoració de laNativitat de Jesús... però això era abans, perquè ara els calendaris, fins itot el de les celebracions ‘culturals‑religioses’, el marquen, com gairebé tot ala nostra era, els mercats i això de les festes del Nadal ja rutlla des definals de novembre.

Però com que jo sóc una mica antimercat(entre d’altres antismes), he esperatfins avui, 13 de desembre, per recuperar en forma de post un monòleg de fa 4anys (amb petits retocs) que es va emetre a Ràdio Sabadell quan servidorcol·laborava a un magazine de tarda on els divendres em deixaven 5 minutets peropinar de tot i de res. Aquí el teniu...

Quèboniques són les festes de Nadal!

Un any més, s’acostenles festes de Nadal i tot s’omple de llums i de colors...

Però... us heuparat mai a pensar què boniques són les festes de Nadal? Jo crec que és l’èpocade l’any més especial per a tots, pels nens i pels grans.

Quan ets nen, és untemps màgic: tens mig mes de vacances i a més, de les bones, sense gairesdeures; que són festes per gaudir en família i per anar a passar-s’ho bé aalgun Saló de la Infància o a alguna fira més o menys temàtica entorn del temanadalenc.

A més, als cinemesd’arreu arriben pel·lícules que fan volar la nostra imaginació per mil i unmons animats en els quals els finals sempre són feliços i on no poden faltarles princeses encantades.

Per tancar elperíode, aquells reis de l’Orient que van portar or, encens i mirra al nenJesús, venen any rere any per portar-nos l’equivalent de la nostra era: barbies,playstations i ipods. I unes poques hores abans del granrepartiment, ens delectaran amb una gran cavalcada perquè els puguem veure deprop. Que per cert, per haver fet un viatge tant llarg i en camell, no fangaire cara de cansats, no. Fan més aviat una cara quotidiana, d’estar per casa,com si fossin veïns. Pura màgia, ¡què boniques són les festes de Nadal!

En canvi, quan etsadult. Bé, adult amb una certa edat, que els adults de 18 es tanquen a una discoo un after a moure el cos com si estiguessin possessos per alguna màgicaforça sobrehumana, on (sovint amb ajudes químiques) miren d’evadir-se cap amons màgics i on es dediquen a buscar d’una princesa o un príncep que elsencanti. Al que anava, quan ets adult, la teva percepció del món és una altra;et fixes més en els detalls. Te n’adones per exemple, que junt amb lestradicionals llums de Nadal –per ser més precisos hauríem de dir llums “de novembre/desembre”,que cada any s’encenen més aviat, que si seguim així, d’aquí a uns anys noméss’apagaran les nits en què toqui eclipsi, perquè no eclipsin la seva bellesa–;bé, com anava dient, junt amb les llums de Nadal, s’han instal·lat als nostrescarrers una munió de papanoels escaladors de façanes, que sembla com sila cocacola hagués clonat fins l’infinit una mena d’spidermangrassonet ansiós per conquerir els dominis dels reis de l’Orient. Que tu vas idius, jo sóc més dels Reis, que Santa Claus és de fora, el que és més nostratés el nen Jesús. És clar, si Betlem queda aquí, a tocar de l’Ebre!!!

Pels adults, lesfestes de Nadal comencen abans... i és que ara que ens acostem a mitjandesembre, ja comencem a acabar els emails de feina amb un “Bon Nadal”,un “Bones Festes” o, en atacs extrems de cursileria amb un “amb els meusmillors desitjos per a l’any nou”, quan el que realment pensem és “va, capullo,a veure si espaviles i em fas arribar l’informe que em deus fa una setmana”.Però l’esperit nadalenc ens guanya un i un altre cop, i no podem evitarreenviar aquells emails transmissors de pau, amor i bons propòsits que,a més, et portaran sort d’aquí a set dies i que l’Arnau Torres no va reenviar ise li va cagar un colom a sobre. Sort no sé si porten, però el que sí queporten és al col·lapse de la bústia electrònica perquè no hi ha Déu que siguicapaç de donar a l’abast amb la neteja de la safata d’entrada.

També observem, elsadults, que hi ha molt més moviment que el que és habitual. Moviment de massesde gent com nosaltres intentant comprar moltes coses per si els Reis tenen uncontratemps i no hi arriben. I aquí trobem la prova irrefutable de la connexióextrasensorial entre els nens que els possibilita fer coses col·lectivamentsense parlar-ne: es comuniquen per “ones alfa” o per telepatia... o més aviatper antipatia, perquè per alguna misteriosa raó, tots els nens volen allò queaquell any els fabricants de joguines han decidit, amb gran visió de mercat,produir escassament, convertint així les avorrides compres en una aventura queja voldria per ell l’Indiana Jones. Però no ens desanimem, no. I anem pelcarrer amb un somriure d’orella a orella, saludant-nos cordialment idesitjant-nos el millor... que de vegades, mirant algú penses, ¿de que rius“gilipollas”, que demà és la nit de Reis i encara necessites trobar quatre jocsesgotats?

Però el que fa mésespecials les festes de Nadal, són els valors que transmetem als infants, aaquells que en el futur seran els qui conduiran la nostra societat. Durant elperíode de Nadal, ens dediquem a fomentar valors com la il·lusió, l’esforç, latradició: i per fer-ho, vull dir per fomentar aquests valors, no se’ns acut resmillor que explicar-los que els Reis d’Orient, acompanyats dels seus camells,reparteixen regals durant la nit a aquells nens que durant l’any han estat bonsminyons (o que ho hagin intentat); o que cal donar de menjar al tió cada nitperquè d’aquesta manera, la nit de Nadal ens cagarà llaminadures. No, si quanens posem a buscar maneres de transmetre valors, els adults som l’hòstia!!!

I, en relació ambla feina dels Reis; que vaja per intensa que sigui no es poden queixar, quenomés treballen un dia l’any; jo em pregunto... això d’entrar a totes les casesper la nit... com casa amb les lleis de la física? i amb les de la fiscalia?

Pura màgia! Si ésque... què boniques són les festes de Nadal!

Si el voleu escoltar tal i com es va emetre, aquíel trobareu.

Bones festes!

Amb el #20N a l'horitzó

2011-11-11T13:34:00.001+01:00

#democraciarealya

Avui és 11/11/11, l'últim dia binari que viurem els que som capaços de llegir això, però no penso parlar de ximpleries com aquesta.

Ara que ja es compten amb un únic dígit els dies que resten per als comicis que beneiran el canvi a la presidència de l'estat espanyol, un cop celebrat el 'cara a cara' més insípid de la història on sobretot va quedar clar que els candidats havien pactat temes sobre els quals no parlar, veient que cada cop més s'aposta per un sistema bipartidista que, en conseqüència, limita la democràcia per anar en contra de la pluralitat... no puc treure'm del cap dos documents que han passat pel meu costat en algun moment.

El primer, va caure a les meves mans fa uns pocs mesos, tot i que es tracta d'un llibre publicat al 2010. "POLITIK. El manifiesto gráfico" es una reflexió en format de còmic sobre la política actual, fruit de la col·laboració d'Emma Reverter i Màriam Ben-Arab, que s'han repartit les tasques de redacció i d'il·lustració. Malgrat hagi passat més d'un any des de la seva publicació i segurament força més des que van començar a construir la línia argumental, no ha perdut gens d'actualitat... és més, sembla que la política actual s'encaparra a donar la raó a les autores amb el surrealisme a què el món de la política (i sobretot dels polítics) ens està acostumant.

El segon, és un tema de La Polla Records, "El congreso de los ratones", que ja fa molts anys que ens anunciava com funciona això de la política a les nostres contrades... de manera molt especial amb una gloriosa frase que m'encanta i que reprodueixo (juntament amb el corresponent vídeo) com a tancament d'aquesta entrada:

"...camuflando en democracia este fascismo,

que aquí siempre mandan los mismos...".

XIII Seminari #Compartim: les meves notes... (5) Carlos Merino: “Com s’han d’integrar les noves figures organitzatives relacionades amb el coneixement amb les estructures tradicionals de les organitzacions"

2011-09-21T14:22:00.004+02:00

El coneixement no és un recurs de les organitzacions,sinó un actiu, que cal enriquir-lo mitjançant interacció, en el moviment. Si elconeixement s’acumula, genera repositoris, si es mou, genera competències.

Primer cal entendre el paraigües sota el qual es creenles comunitats per determinar quins són els objectius d’aquestes. Cal, enconseqüència, parlar de direcció estratègica del coneixement i, també doncs, d’actiusintangibles que condicionaran la manera d’estructurar les organitzacions, i deprocessos dinamitzadors d’aquests actius intangibles. Si parlem de processos,cal parlar també de rols, per clarificar qui s’hi dedica a les diferentspràctiques que cal abordar. Abans de dotar els projectes d’instruments, caldotar-los d’objectius.

El coneixement és un flux que permet crear dinàmiquesgeneradores de valor sobre ell. És un actiu crític multidimensional que calabordar des de diferents funcions professionals (les etiquetes no sónimportants; és important garantir la continuïtat del procés):

· Antena: una cosa és elque sabem i una altra és el que se sap d’un determinat tema. Cal cercar elconeixement existent per acostar-lo a l’organització

· Comunicació: un coplocalitzat o generat, cal estendre’l per fer-lo arribar a la totalitat de l’organització

· Retenció: no n’hi haprou amb tenir un pla de gestió del coneixement si les persones que en posseeixenmarxen de l’organització. Cal generar les circumstàncies que facin que els posseïdorsdel coneixement es quedin a les organitzacions.

· Moderació: Cal crearcanals per fer que el flux del coneixement sigui àgil, fomentant laparticipació, el compromís...

Cal treballar amb les estructures tradicionals perquè unpla de gestió del coneixement pugui tirar endavant:

· des de recursoshumans s’ha d’assumir el concepte de capital intel·lectual (gestió delconeixement és quelcom més que fer cursos de formació);

· des de sistemes s’ha d’assumir que les eines s’hande triar en funció dels avantatges que suposen per a qui les ha d’utilitzar;

· des de les unitats d’estratègia cal fixar quin és l’eixcrític a treballar;

· des dels departaments d’innovació s’ha de posar el focus enquina és la proposta de valor;

· i des de qualitat,cal assumir el concepte de consolidació del coneixement, més enllà del pas asuport documental.

Cal buscar l’encaix de la gestió del coneixement amb elmodel de negoci per evitar lectures compartimentades de l’impacte de lesmesures. Si no es fa una valoració més holística que l’actual, les conclusionssempre seran esbiaixades

Calen noves mètriques per avaluar aquests intangibles,que mirin de respondre a la pregunta ¿gestionar el coneixement ens serveix permillorar realment?

Cal mesurar els impactes esperats en aspectes diversos: client-usuari(satisfacció, participació...), ambient o clima organitzatiu(actituds, valors...), economia (estalvi, terminis...) i reportingper a la presa de decisions (tendències, llacunes...). Això implica unreplantejament de les mètriques per incloure tot un seguit d’indicadors fora de lesmètriques tradicionals

Gestionar el coneixement no és gratis i cal tenir unavisió panoràmica de les accions.

XIII Seminari #Compartim: les meves notes... (4) Steve Dale: “La figura de l’e-moderador del programa IDEA-CoPs del Regne Unit”

2011-09-21T13:23:00.003+02:00

La presentació d'Steve Dale pretén parlar de dos temes: de l’energiaen relació a les persones que actuen com a e-moderadors i de la salut de lespersones i de les comunitats.

Des dels inicis del programa IDEA-CoPs al Regne Unit les dades han crescut molt. Actualment compten amb més de100.000 usuaris registrats a les comunitats de pràctica i un volum de més de1.500 CoPs (tot i que segons diu, només unes 200 són “saludables”).

Però... què és una CoP saludable?

Hem de preguntar-nos si hi ha un propòsit clar, si l’entornés segur i confiable, si existeix un coreactiu de participants, si aquests estan prou motivats, si coneixem les sevesnecessitats, si tenim un pla d’acció clar amb activitats a fer...

Per valorar la saludabilitat d’una CoP cal mesurardiferents aspectes que ens aportaran informació analítica sobre l’estat de lacomunitat. La comunitat ha de tenir un ritme d’activitat. Cal reconèixer elpatró de ritme d’activitat per veure on som i si cal actuar per recuperar lasalut. Entre d’altres dades, hauríem de mesurar l’evolució de membres registrats, l’evoluciódel nombre de membres actius, l’evolució del nombre d’aportacions que fan elsmembres...

Hi ha un seguit de símptomes que ens poden alertar sobreproblemes de salut de la nostra comunitat. Aquests símptomes comportaran dur aterme accions encaminades a solucionar l’origen del mal.

La tasca de l’e-moderador consisteix a

gestionar la plataforma;
portar mètriques sobre l’activitat;
planificar perquè l’activitat de la CoP estigui aliniada amb els objectius del’organització;
fomentar eldesenvolupament professional, tot posant-hi ordre;
gestionar els contingutsgarantint l’adequació de les etiquetes, de la pertinència;
ampliar l’abast de lacomunitat, motivant la incorporació de més persones motivades;
gestionar la comunitat,generant entusiasme a través de la comprensió de les necessitats de lespersones i posant-hi molta feina.

Cal desenvolupar estratègies per comprometre elsparticipants. Una estratègia que funciona molt bé al programa del Regne Unit sónels “Hot seats”, que consisteixen aportar a persones (ministres, personalitats) que parlin d’un tema perquèatrauen un gran nombre de persones que d’altra manera potser no sentirien aparlar de les CoPs. Una altra eina que s’ha mostrat efectiva són les newsletters que mantenen a la gentconnectada. En definitiva, cal diversificar els canals que miren de fomentar laparticipació per arribar a com més gent millor.

En resum, el que cal fer és

Monitoritzar la salut dela CoP amb dades quantitatives i qualitatives
Identificar elsdiferents símptomes i aplicar-hi les intervencions corresponents

El e-moderador (o facilitador) és una de les peces clausper a l’èxit i per a la salut d’una CoP. Això però, és una feina dura querequereix molta energia.

XIII Seminari #Compartim: les meves notes... (3) Jordi Graells: “Xarxes socials de coneixement corporatives”

2011-09-21T12:48:00.000+02:00

Jordi Graells comença la seva intervenció citant clàssics (Plató i Sèneca) que ja parlavende la saviesa compartida molt abans de l’existència de xarxes tecnològiques, iun altre (Heràclit) que ja va anunciar que tot canvia.

Pel que fa a l’evolució d’Internet, comenta que vaevolucionant cap a les xarxes socials, però que el canvi és una constantimmutable (penseu el camí des de Myspace fins a Google+ passant per Twitter iFacebook).

La identitat digital és un tema crucial a les xarxes i,lligat a aquest, la manera en què gestionem la nostra privacitat en elles.

La irrupció de les xarxes socials estan canviant elperfil dels professionals i està planteja noves qüestions a les organitzacionscom la gestió de l’accés a les xarxes socials dels treballadors en tempslaborable.

Cal motivar l’aprenentatge al llarg de tota la vidaperquè ningú no renunciï a aprendre. Cal aprendre coses noves, com ara a comunicar-sea les xarxes socials, coneixent què s’espera i què s’obté i quina és la millormanera de fer sense perdre de vista l’objectiu d’aquesta comunicació.

L’objectiu final de les xarxes socials ha de ser el quid pro quo, l’intercanvi i lageneració de coneixement.

El summum actualde la generació de valor a les dinàmiques relacionals a la xarxa el constitueixel moviment Linked data,que insta les institucions a que obrin les seves dades perquè les empreses ipersones que vulguin puguin desenvolupar aplicacions (tecnològiques o no) queresultin interessants per a la ciutadania. Cal tenir present a l’hora d’obrirdades, el límit que suposa aquelles dades sensibles que no han de seraccessibles segons la LOPD. Planteja que no hem de parlar només de l’administracióquan parlem d’obertura de dades, sinó de totes aquelles que poden ser d’utilitatpública.

Exemplifica els avantatges de compartir el coneixementamb petits detalls que ens poden fer la vida més fàcil: explica que Ctrl+Factiva el cercador dins la pàgina a tots els navegadors... la meitat delsassistents no ho sabien.

Cada vegada són més lespersones que estan generant continguts per compartir-los amb organitzacions ipersones i això hauria de generar un canvi als processos de gestació deproductes i serveis.

XIII Seminari #Compartim: les meves notes... (2) Taula rodona: “Nous rols de coneixement per a noves organitzacions: e-moderadors, curadors de continguts, dinamitzadors de xarxes i community managers”

2011-09-21T11:31:00.001+02:00

Taula rodona amb Susana Gracia, Julio Zino, Selva María Orejón, AliciaCañellas i Juan Miguel Muñoz, moderada per Núria Vives

Núria Vives introdueix una reflexió sobre l’emergència d’aquestsnous rols, a partir de la presentació de Dolors Reig i pregunta alsparticipants si se senten identificats amb algun d’aquests nous rolsrelacionats amb el coneixement i demana que comentin la seva experiència i queexpliquin les competències i habilitats que creuen que cal per afrontar ambèxit aquestes noves funcions.

Juan Miguel Muñoz obre lataula explicant la seva experiència com a dinamitzador de xarxa a l’Associació Espiral, Educació i Tecnologia.

Amb el desenvolupament de les activitats a la xarxa i depromoció de la utilització de la xarxa amb objectius pedagògics, es produeix unahibridació de diferents tasques de les que s’han presentat (curador de continguts,dinamitzador de xarxes i communitymanager) que dificulten la compaginació de la voluntarietat amb uns bonsresultats i que cada cop van demanant més una professionalització d’aquestsàmbits.

Considera important que es vagi produint unaespecialització d’aquests rols professionals, tot i que creu que aquestestasques són feines d’equip, de gent treballant col·legiadament.

Comenta l’experiència de Kfe Innovación explica quines són les claus d’aquesta trobada de persones per parlar d'innovació.Diu que el networking no es pot deixar de banda, perquè s'hi aprèn molt i que laparticipació no es produeix per generació espontània, sinó que cal motivar-la,dinamitzar-la i gestionar-la

Alicia Cañellas ens parla de la seva tasca com a curadora de continguts a Acanelma.Diferencia diferents nivells de curació de continguts, d’una banda elsorientats a la difusió externa (màrqueting) de continguts educatius (sector enel qual treballa; d’altra banda, els orientats a la gestió del coneixement pera la creació de continguts.

Diu que la tasca del curador de continguts consisteix a filtrar,seleccionar, digerir, remesclar, i agregar els continguts a l’ecosistemainformacional de l’entorn on es vol moure aquest contingut.

Comenta que l’expertesa en l’àmbit d’actuació, elconeixement profund de l’entorn, són essencials per desenvolupar tasques decuració de continguts amb garanties d’èxit.

Selva María Orejón, d’Onbranding,diu que quan es treballa amb analítica, és molt difícil tenir temps perconversar, per dinamitzar... per la qual cosa creu que cal una estructura onles funcions estiguin distribuïdes en diferents persones especialitzades enaquests àmbits per cada departament. Això, combinat amb que aquestes personesdesenvolupin competències comunicacionals i amb fonaments en la interdisciplinarietat és el que permet a lesempreses aprofitar la part més social de la xarxa.

Considera l’empatia i les habilitats socials imprescindibles,però no només per a aquests nous rols sinó per a totes les feines.

Hi ha empreses que no cuiden la seva presència a laxarxa. Diu que per fer les coses com cal es necessiten o ganes o obligació ique és qüestió de (poc) temps que les organitzacions se n’adonin de lacentralitat d’aquest aspecte i, en conseqüència, atorguin més valor ireconeixement a aquestes noves funcions professionals.

Susana Gracia explica la seva tasca com a e-moderadora dela comunitat de pràctica d’educadors socials de centres penitenciaris. Pel quefa a la feina de dinamització de la participació, destaca la voluntarietat detots els integrants de l’equip, que fan la major part de la seva tascacol·laborativa fora de l’horari laboral.

Les habilitats socials són coses que, com el valor, essuposen. Així, cal enfocar l’adquisició de capacitats en qüestions com treballaren equip i, sobretot, la capacitat de desaprendre i de reaprendre.

Aquests nous rols de treballadors del coneixement xoquen,sovint, amb l’estructura jeràrquica de l’administració i és un obstacle semprepresent contra el qual cal anar avançant.

Julio Zino, comenta la sevaexperiència com a e-moderador de la comunitat de pràctica de TIC i presó,i narra com va evolucionant el model d’e-moderació per adaptar-se a la realitaten canvi constant.

Destaca que les comunitats virtuals acosten i vinculenpersones físicament allunyades i "incomunicades", la qual cosa en elcas del col·lectiu de les presons, és un avantatge fonamental.

Diu que el secret de l’èxit dels e-moderadors rau adetectar les xarxes (no tecnològiques) ja existents per incidir-hi iaprofitar-ne les connexions.

Hi ha una base de tipus social, més clàssica, amb la quals’ha de comptar, i sobre aquesta base s’ha d’afegir pràctica (per superar ladispersió del col·lectiu) i força (mitjançant la facilitació de lestecnologies).

Cada cop més gent de labase està descobrint la importància real de les comunitats de pràctica per a lafeina del dia a dia i com a element valoritzador de la tasca que desenvolupa.Parla de l’actualitat com una etapa de consolidació de les comunitats depràctica, amb les dificultats que comporta la crisi econòmica que travessem,però destaca que la crisi és també una oportunitat per a la innovació.

XIII Seminari Compartim: les meves notes... (1) Dolors Reig: “Noves professions per a l’individu connectat”

2011-09-21T10:18:00.000+02:00

La societat web ens fa ser una cosa nova: som individusconnectats a la massa social, però mantenint la nostra individualitat.

Introdueix el concepte de xarxes sociables i, amb l’arribadade Google+, el de buscadors sociables, que situa com a buscador personalitzat d’aprenentatge.Les xarxes sociables comporten una forma nova, millorada, d’estar junt,amplificant les oportunitats de col·laborar fent que puguem parlar de ‘societataugmentada’.

Mostra com a Google (.com, de moment) es poden filtrarles cerques per context temporal, geogràfic o, sobretot, per context social, demanera que mostri els resultats de la nostra cerca aplicant els filtres quetriem. Això és especialment rellevant pel que fa a la possibilitat de fercerques sobre el que la nostra xarxa social diu sobre el tema que centra lanostra cerca.

Comencem a parlar del concepte NEURO associat a teoriesneuronals: neurosociologia, neuromàrqueting (als EUA es ven oxitocina en espraicom a estimulant de l’empatia), neuroeducació...

Dolors parla de les noves competències bàsiques dels ciutadansdel 2020, que seran el pensament computacional, l’alfabetització sobre nousmitjans, la transdisciplinarietat, la intel·ligència social... D’aquestes novescompetències bàsiques, es desprèn l’emergència de noves professions (o mésaviat de funcions professionals) en la societat interconnectada:

Educadors de la participació: Cal educar la participació,perquè els avenços en el món 2.0 no seran res sense la participacióquantitativa i, sobretot qualitativa.

Organitzador de la intel·ligència col·lectiva: laintel·ligència individual creix molt lentament; la col·lectiva a alta velocitat,la qual cosa la converteix en la intel·ligència del futur, i fa que calqui gestionaruna aproximació fresca al coneixement (i al desconeixement).

Analista de dades socials: cada cop hi ha més coses quegeneren dades obertes sobre les quals es poden fer cerques, estudis i interpretat.Dades de tot tipus, bolcades des d’organismes, institucions o senzillament, desde Facebook

Expert en aprenentatge: ens movem en un univers deconeixement on cal cientificar molt les coses, cal incorporar estudis d’atencióper saber què motiva l’aprenentatge, estudis de memòria per comprendre com esfixen les dades a la memòria dels individus interconnectats, conèixer l’escletxad’aprenentatge i les causes que la provoquen (no només tecnològica) permillorar a fons l’aprenentatge.

Curador de continguts: per evitar caure desbordats per lainfoxicació i per identificar allò substancial de cada àmbit, calenintermediaris crítics del coneixement que, des d’un coneixement profund de l’organització,destriï el gra de la palla.

Innovador, prospector de negoci, emprenedor social: en unmón d’abundància de respostes, calen professionals que sàpiguen formular lespreguntes adequades. En aquesta línia, mostra un exemple interessant, Flattr, basat enmicropagaments a la xarxa que es redistribueixen en funció dels “iLikes” que rebinels projectes participants.

Psico-comunicòleg social; antropòleg ciber-intercultural:l’antropologia, la comunicació social... van convergint cap al estudi de l’individuconnectat, de manera que cada cop menys es pot parlar de compartiments estanc al’hora d’estudiar les interaccions dels individus amb el món.

Per concloure, torna a la reflexió que, en aquest móncanviant i canviat, hem de deixar de parlar de noves professions percentrar-nos en parlar de noves funcions professionals, que han de complementarles coses que ja fem per adaptar-les a la nova realitat.

Dates per a la memòria: 18 d'agost de 1936... El crim va ser a Granada

2011-08-18T09:25:00.007+02:00

Avui fa 75 anys que Federico García Lorca va ser afussellat per l'exèrcit nacional i enterrat en una fosa comuna en algun lloc del camí que va de Víznar a Alfacar, a la província de Granada. L'escriptor va ser executat per ser republicà i homosexual, qüestions (encara avui) per a molts imperdonables.

Avui, cal recordar el seu crit per la llibertat i amplificar-lo des de la xarxa, perquè pertot se senti la veu que reclama llibertat des del passat, en el present i pensant en construir un futur millor.

Per recordar la seva memòria i per no oblidar la barbàrie, el meu humil tribut es complementa per un magnífic poema d'un altre gran de les lletres espanyoles (també víctima del feixisme) i per una fenomenal cançó d'uns dels grups més grans del rock en espanyol...

El crimen fue en Granada

A Federico García Lorca

EL CRIMEN

Se le vio, caminando entre fusiles,

por una calle larga,

salir al campo frío,

aún con estrellas de la madrugada.

Mataron a Federico

cuando la luz asomaba.

El pelotón de verdugos

no osó mirarle la cara.

Todos cerraron los ojos;

rezaron: ¡ni Dios te salva!

Muerto cayó Federico

—sangre en la frente y plomo en las entrañas—

... Que fue en Granada el crimen

sabed —¡pobre Granada!—, en su Granada.

EL POETA Y LA MUERTE

Se le vio caminar solo con Ella,

sin miedo a su guadaña.

—Ya el sol en torre y torre, los martillos

en yunque— yunque y yunque de las fraguas.

Hablaba Federico,

requebrando a la muerte. Ella escuchaba.

«Porque ayer en mi verso, compañera,

sonaba el golpe de tus secas palmas,

y diste el hielo a mi cantar, y el filo

a mi tragedia de tu hoz de plata,

te cantaré la carne que no tienes,

los ojos que te faltan,

tus cabellos que el viento sacudía,

los rojos labios donde te besaban...

Hoy como ayer, gitana, muerte mía,

qué bien contigo a solas,

por estos aires de Granada, ¡mi Granada!»

III

Se le vio caminar...

Labrad, amigos,

de piedra y sueño en el Alhambra,

un túmulo al poeta,

sobre una fuente donde llore el agua,

y eternamente diga:

el crimen fue en Granada, ¡en su Granada!

Antonio Machado

Por la libertad

Barricada

Madrid 2011: #JMJ ...no m'agrada aquesta gent!

2011-08-17T09:50:00.000+02:00

Aquests dies Madrid és la capital mundial del catolicisme... gent vinguda d'arreu el món a escoltar el missatge del Papa Benet XVI perquè els estúpids espanyols, immersos en una crisi brutal, amb més de 4 milions de persones a l'atur, destinarem prop de 60 milions d'euros a que el líder d'una església vingui a dirigir les seves paraules als molts que el vulguin escoltar.

A mi, en canvi, aquesta església que Benet XVI lidera, em fa pensar en un passat recent en què va prendre partit pel bàndol dels opressors, dels enemics de la llibertat i que Barricada explica a la perfecció en el seu tema "Sotanas"...

Dates per a la memòria: 22 de maig

2011-05-22T09:31:00.001+02:00

El 22 de maig de 1938, diumenge com avui, va tenir lloc l'evasió dels presoners del Fuerte San Cristóbal, a Pamplona. Dels 795 fugats, 207 van morir assassinats en les immediacions del Fuerte i a les poblacions veïnes; 14 més van ser fusilats el 8 de setembre i només 3 van aconseguir travessar la frontera amb França.

La nota oficial de la propaganda feixista, publicada el 17 de juny al Diario de Navarra, obviava els 207 assassinats dient que van resultar morts una part dels que es van enfrontar amb les forces de seguretat, els "rebaixava" a presoners comuns, quan la gran majoria d'ells estava empresonat per pertànyer a organitzacions properes a la coalició del Front Popular (socialistes, anarquistes, comunistes, republicans i nacionalistes) i donava a entendre, mentint descaradament, que va haver-hi recolzament de l'exterior:

Nota oficial (Diario de Navarra, 17/06/1938)
LA EVASIÓN DE LOS PRESOS DE PAMPLONA
La prensa francesa a sueldo de los rojos, con motivo de la evasión del fuerte de Pamplona de una cuarta parte del número de presos allí detenidos, que aprovecharon la benevolencia de los guardianes para dar muerte a uno de ellos y tumultuariamente se echaron al campo, se dedica a forjar fantásticas novelas de difamación contra la España nacional.
De los presos fugados una gran parte se presentaron en seguida, reintegrándose al Fuerte; otra muy importante fue capturada por las fuerzas encargadas de su persecución, siendo muertos en el encuentro una parte de los que se enfrentaron con las fuerzas de Seguridad. Los jueces trabajan activamente para esclarecer la ayuda de armas pasadas por la frontera con destino a los presos fugados, así como para aclarar las actividades de súbditos franceses que en días anteriores parecían haber visitado los caseríos cercanos al Fuerte.

Si voleu saber-ne més, llegiu el reportatge que va publicar El País el 21/10/2007 o mireu el documental "Ezkaba. La gran fuga de las cárceles franquistas", d'Iñaki Alforja.

I perquè la música és una bona manera de fixar ancoratges en la memòria, a continuació el tribut de Barricada als presoners fugats el 22 de maig...

OpenData? Si home, i què més???

2011-05-19T08:50:00.012+02:00

Ahir vaig assistir a una sessió sobre "Usos i funcionament del DataWareHouse" de la institució en la qual treballo i vaig comprovar, un cop més, l'anacronisme en què ens movem.

Ara que ja fa uns quants dies que la Generalitat de Catalunya disposa d'un projecte d'obertura de dades públiques (del qual el personal responsable de l'explotació de les nostres dades no en tenia coneixement), de la mateixa manera que el Govern Basc i moltes altres administracions d'Espanya i de la resta del món; i després d'haver escoltat fa menys d'una setmana, en el marc de la I Jornada EDO/CEJFE, una interessant conferència d'Esteve Almirall titulada "La innovació oberta en el sector públic", en la qual va presentar experiències concretes d'OpenData com ara Civic Commons o Code for America, nosaltres encara estem només acumulant dades (afortunadament, que fa quatre dies, ni això!) i generant informes sota demanda per distribuir-los amb molta cura, no sigui que... no sigui que què?

De què tenim por? La transparència és necessària en les administracions públiques, i posar les dades a l'aparador ha de resultar útil a dues bandes: d'una banda la ciutadania s'ha de beneficiar de l'accés transparent a totes les dades al voltant de l'activitat de l'administració (sigui de manera directa o sigui mitjançant aplicacions que explotin les dades) i l'administració s'ha d'aprofitar de les múltiples mirades que detectaran mancances i proposaran millores que ajudaran l'administració a ser més eficient i més eficaç.

Però de moment tractem les dades com a un bé a custodiar (potser no és casual que la gestió de les dades, al menys en el cas de la meva organització, estigui sota el mateix paraigües que l'arxiu i el registre) i no com a una eina de coneixement amb un potencial creixent quant més a l'abast estigui.

En fi, seguiré llegint, mirant i escoltant el que fan fora, perquè a casa meva anem al vagó de cua.

Avui publico en blanc

2011-05-18T09:45:00.000+02:00

EDO 2011: les meves notes... (2) "La innovació oberta (Open innovation) en el sector públic" per Esteve Almirall

2011-05-12T13:47:00.000+02:00

Almirall presenta l’informe Innovation in Public Sector Organisations que mostra i estudia a fons el model específic anglès d’innovació al sector públic i que respon a la qüestió How innovation is happening? analitzant aspectes diversos, com els impulsors de la innovació, els incentius, la posició davant la innovació dels Trust vs non-Foundation Trusts, l’existència de fons destinats a la innovació de manera directa, la governança, l’existència de recompenses (en diferents formes) per als innovadors.

Actualment estem immersos en un context de creixement del nombre i diversitat de serveis que s’ofereixen, de disminució de les possibilitats pressupostàries i d’una necessitat (tant per part de les organitzacions com per part de les persones usuàries) de reinventar el paper que juguen els serveis públics, amb independència que la provisió dels mateixos es faci de manera directa per les organitzacions governamentals o per proveïdors de serveis. En qualsevol cas, Almirall creu que el govern no ha de ser un expenedor de serveis, sinó un gestor de plataformes.

L’Open data és un bon exercici de transparència en si mateix, però perquè realment facin servei, cal comptar amb aplicacions que mobilitzin les dades, sigui implementant-les (model antic) o bé, dinamitzant el talent de la ciutadania perquè desenvolupi aplicacions (apps) que les explotin.

La seqüència de creació d’utilitat en l’explotació de les dades obertes és la següent:

Crear un catàleg de dades (Data catalog)
Convocar competicions de desenvolupament (Apps contests)
Involucrar els desenvolupadors potencials (Civic hacker networks)
Involucrar també els innovadors (Civic innovator networks)
Generar un “mercat” d’innovació ciutadana (Civic innovation marketplace)

Es pregunta qui són els intermediaris en el sector públic per a la innovació oberta i la resposta passa, mirant el model dels EUA com a exemple paradigmàtic de l’open innovation, per organitzacions que aglutinen persones, empreses, institucions... que tenen necessitats semblants i que afavoreixen la col·laboració entre administracions (ciutats) per compartir aquestes innovacions que es van produint (Civic Commons, Code for America...) per tal d'arribar a tants ciutadans com sigui possible.

EDO 2011: les meves notes... (1) Taula rodona: Exposició de bones pràctiques en la gestió del coneixement i l'aprenentatge

2011-05-12T09:51:00.000+02:00

Taula Rodona amb Cristina Rodríguez-Morcón Enríquez, Directora de Gestió del Coneixement d’Uria & Menéndez; Laura Casado Alarcón, Responsable de formación de Cuatrecasas, Gonçalves Pereira; Josep Palet Pujol, Soci de la Consultoria de Sector Públic Deloitte; Maria Salamero Sansalvadó, Directora de Gestió del Coneixement i Transferència d’ADN-Agbar; Andrés Bauzá Ortúñez, Director Comercial Societat de Prevenció d'Asepeyo; Javier Perera de Gregorio, Director d’Organització i Responsabilitat Social Corporativa d’Enagás; José Miguel Tudela Olivares, Responsable de Projectes d’Excel·lència i Sostenibilitat d’Enagás.

Presenta i modera: Cristina García Revaliente, Directora de formació de Aefol/Expo e-learning.

Cristina Rodríguez-Morcón, explica el model de gestió del coneixement del despatx d’advocats Uria&Menéndez. El departament de gestió del coneixement té tres funcions enfocades en la Gestió del coneixement, l’organització de la biblioteca i de la documentación jurídica i la formació dels advocats. El departament de gestió del coneixement elabora sumaris d’actualitat jurídica, selecciona, mitjançant advocats-documentalistes, les novetats d’interès, categoritza aquestes novetats per matèries que faciliten la incorporació de la informació a la intranet. La intranet, però s’ha fet tan gran i conté tants continguts, que s’està tornant poc operativa, per la qual cosa estan treballant en el seu replantejament. El programa és comú i, tot i que els continguts estan estructurats per àrees de pràctica professional, són accessibles pels advocats de totes les àrees. El programa no és només un repositori de documents, sinó que la informació es complementa amb una fitxa que contextualitza els continguts.

És de vital importància seleccionar adequadament les persones que actualitzaran els continguts (persones experimentades i molt proactives) per tal d’assegurar que els continguts són realment rellevants per al col·lectiu d’advocats.

Laura Casado explica perquè, i amb quins objectius, Cuatrecasas, Gonçalves Pereira va decidir apostar per l’elearning com a modalitat formativa que facilitava centrar la formació en les persones. La introducció de la formació en modalitat d’elearning en una organització acostumada a la formació tradicional, va requerir una estratègia d’introducció en l’organització d’aquest nou camí. Aquesta estratègia es va basar en construir una relació de confiança, en vertebrar un equip multidisciplinar compromès, en implantar un sistema de seguiment de la qualitat de l’elearning, en incloure un sistema d’avaluació per indicadors, i en dissenyar un programa d’acompanyament per arribar a totes les persones.

Josep Palet presenta l’experiència de Deloitte en gestió del coneixement i comenta l’enorme dificultat de tirar endavant accions en aquest àmbit en una organització present a gairebé tot el planeta (140 països), amb 170.000 treballadors, gairebé 5.000 dels quals a l’estat espanyol. Destaca que la gestió del coneixement és important i necessària perquè millora l’eficiència (evita haver de reinventar la roda), l’eficàcia (optimitza el temps d’adopció del coneixement), supera la dispersió geogràfica (l’optimització del flux d’informació trenca les barreres geogràfiques), redueix el time to market (augmenta la competitivitat reduint el temps de resposta), facilita la formació, la innovació i la comunicació (fomenta la formació contínua, la creativitat i la innovació) i facilita l’accés a l’expertesa (garanteix el coneixement expert).
L’aplicació de la gestió del coneixement implica que no només és comparteix informació, sinó que també es comparteixen persones, expertesa. El concepte, la idea que centra la implantació de les comunitats de pràctica és Don’t go into battle alone. En aquest sentit, és destacable el plantejament de recordar a la gent que no està sola i que pot accedir al coneixement i l’experiència prèvis de la resta de membres de l’equip.

Maria Salamero presenta el model ADN (Aqua Development Network), que integra la gestió d’actius i la gestió del coneixement d’Agbar. En ser un conglomerat d’empreses amb activitats diverses, la gestió del coneixement és força complexa. La formació en els diferents àmbits d’actuació s’aborda amb diferents modalitats formatives, tant presencials com en absència. La R+D+i és una font generadora de coneixement clau en el grup. Els objectius d’ADN són crear valor, generar negoci, millorar l’eficiència, agilitar la transferència d’innovació al negoci, fomentar la cultura d’intercanvi i col·laboració en un marc que impulsi i coordini iniciatives i transferir el coneixement generat en la R+D. Els eixos en els quals posen el focus per tirar endavant aquest projecte són les persones, la tecnologia i la definició d’àrees de coneixement aliniades amb els objectius de negoci.

Andrés Bauzá explica el model de coneixement integral i gestió comercial 2.0 de la Societat de Prevenció d'Asepeyo. Els principals indicadors d’èxit del model són l’impacte en el negoci, la satisfacció dels participants, l’increment de l’eficiència comercial, ma millora de la competitivitat al mercat i la reducció de costes. Després de mil voltes sobre el canvi organitzacional que estan implantant (o que han de fer, no m’ha quedat clar), per fi, alguna menció a la gestió del coneixement per remarcar que el seu model de gestió del coneixement és integral, flexible, orientat als objectius i reptes del negoci, i basat en una dinamització sistemàtica.

Javier Perera i José Miguel Tudela presenten el model de Gestió del coneixement d’Enagás. En l’actual escenari d'incertesa i de canvi, la capacitat d'adaptació als trepidants canvis depèn sobremanera de la capacitat de gestionar el coneixement intern. El seu model de gestió del coneixement persegueix assegurar la millora i la innovació a través de la identificació, l’emmagatzemament, la transferència i la generació del coneixement, garantint la correcta interrelació...

Actualment, aquest model està en fase d’implantació i estan treballant sobretot en la identificació i la gestió dels llocs crítics. Per tirar endavant tot el procés, han implementat models col·laboratius (comunitats de pràctica) i processos de generació d’innovació.

Remarquen novament el rol fonamental del factor humà com a punt crític per tirar endavant qualsevol projecte, encara més si es tracta de gestió del coneixement per tal de fomentar la creació de talent.

Carrefour: el joc brut de les promocions

2011-05-10T08:47:00.021+02:00

Ahir a la tarda vaig passar breument pel Carrefour que hi ha al centre comercial Baricentro per fer quatre compres bàsiques i malgrat les presses, vaig poder comprovar com en aquest supermercat, hipermercat o com sigui que s'hagi d'anomenar aquesta gran superfície, practiquen el que podríem anomenar "males arts" publicitàries amb la manera d'aplicar les promocions d'alguns dels productes que col·loquen als expositors destacats al passadís central.

En un d'aquest expositors tenien destacat un conegut detergent per a rentadores amb un gran rètol que proclamava que es tractava d'una promoció i en el qual s'oferia un pack de dues ampolles per un preu de només 13,95 €. Fins i tot les ampolles portaven un collaret adhesiu amb la llegenda "pack ahorro". Fins aquí, tot normal, corren temps de crisi i, tant les marques com els centres comercials preparen ofertes per fer més assequible la cistella de la compra. Més assequible? No. En tot cas més enlluernadora, perquè en molts casos (i aquest és només un exemple, però fixeu-vos-hi una mica i de ben segur que en trobareu a cabassos) aquestes ofertes no són més que cants de sirena que volen empènyer el consumidor a comprar quantitats més gran d'un producte amb la falsa promesa d'aconseguir un preu millor.

La constatació d'aquest fet es trobava només uns metres més enllà, al passadís del costat de l'expositor, on perfectament arrenglerats els detergents d'aquesta marca compartien lineal i veinatge amb productes similars d'altres marques competidores. M'hi vaig acostar fins allà per comprovar, un cop més, que les grans superfícies juguen brut quan promocionen els anomenats "packs estalvi" i vaig poder veure (i fotografiar) que al lineal, l'ampolla individual del mateix detergent tenia un preu de 6,95 €. Vaig assegurar-me que l'ampolla fos la mateixa i no una variació de menys capacitat o amb altres característiques i no, no hi havia cap diferència; eren ampolles idèntiques.

Llavors, l'operació matemàtica era senzilla... si la unitat costa 6,95 €, dues unitats costaran... 13,90 €... 5 cèntims menys que el "pack estalvi" promocionat en un expositor en una destacada posició del passadís central!!!

És una petita diferència, prou petita com perquè no hi parem l'atenció que mereix, però es tracta d'una diferència contrària a allò que el seu missatge promet; i tenint en compte que estic gairebé segur que la gent del Carrefour en sap molt de fer operacions matemàtiques senzilles, no se m'acut cap altra explicació que pensar que Carrefour utilitza el concepte (i el posicionament del producte) de promoció per augmentar el preu de venda, d'una manera encoberta que trobo molt falta d'ètica i que Mafalda i els seus amics no dubtarien a l'hora de qualificar:

Així que ja ho sabeu, aneu amb compte amb els "packs estalvi" perquè de vegades hi ha comerços, com el Carrefour, que en realitat estan oferint "packs estafa".

“Com les xarxes socials de coneixement estan millorant l’organització”

2011-03-02T08:57:00.002+01:00

Ahir vaig tenir l'ocasió d'escoltar Luis Ángel Fernández Hermana, en el marc d'una sessió de treball del Programa Compartim de Gestió del Coneixement, del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, reflexionar sobre l'impacte de les xarxes socials de coneixement en les organitzacions.

Segons va explicar, les xarxes socials virtuals emergeixen amb força a principi dels 90, experimenten un auge a mitjans d’aquella dècada i es transformen en xarxes socials virtuals de coneixement (XSVC) als primers anys del s. XXI, sobretot a partir d’experiències pioneres que es desenvolupen a Catalunya i a alguns llocs dels EUA. Aquestes XSVC han competit des de llavors amb els mitjans socials, com els blocs, o amb les xarxes socials que s’han desplegat sobre plataformes generalistes d’entreteniment i de comunicació, com ara MySpace o Facebook.

Per Fernández Hermana, el món de les empreses i de les organitzacions públiques i privades, s’ha vist constret a un ventall de decisions que comprèn, d’una banda, des de l’ampli espectre del màrqueting i la comunicació a, d’una altra, la necessitat de generar i gestionar coneixement en xarxes com un procés arrelat d’activitats, línees de negoci, elaboració i execució de projectes, dinàmiques de reorganització social, etc. Les organitzacions necessiten adquirir i gestionar coneixement que els permeti entendre el món en què s’estan movent. La manera de captar aquesta informació essencial i com es fa arribar a les línees de decisió, són les xarxes socials.

Enredando.com va ser l’empresa pionera de les xarxes socials a Internet. La primera xarxa social es va posar en marxa a Mataró al 1998. L’Ajuntament, preocupat per la situació de decadència social de la ciutat en aquell moment, es proposa, a partir del seu pla director, crear una “ciutat del coneixement”. El projecte “Locomotora”, de concreció d’aquesta idea de ‘ciutat del coneixement’, va ser el punt d’inflexió en la transformació de Mataró envers la ciutat tecnològicament destacada que és avui dia (Tecnocampus, Viver d’empreses...). “Locomotora” va ser, entre d’altres coses, també un projecte d’alfabetització digital dels participants, els quals, moguts per un objectiu concret (treballar col·laborativament amb la gent de la seva ciutat per millorar aquesta) van endinsar-se en el món d’Internet d’una manera gairebé natural.

Per crear una xarxa social de coneixement, cal concretar els objectius i identificar quins són els actors que configuren la xarxa de treball.

La tecnologia ha de ser una eina per aconseguir allò que es vol fer; si allò que es vol fer ha d’estar en funció de la tecnologia, els projectes estan condemnats a passar a formar part del “forat negre digital”.

Al llarg de la història de la xarxa, hi ha hagut diverses singularitats (explosió del web, eclosió del fenomen de les xarxes socials...) que, com si es tractés de l'impacte d'un meteorit, han provocat una convulsió de la xarxa i l’han transformada profundament. El nou “meteorit” que imminentment ha de provocar nous canvis, és el fenomen dels leaks (filtracions que configuren un “nou periodisme”). L’afer wikileaks ha donat un buf d’aire fresc a les empreses de comunicació, però al mateix temps, les ha redibuixat com un “gueto”. Les filtracions d’informació complexa i descontextualitzada, han deixat palès que els mitjans de comunicació només tenen futur si es dediquen a interpretar la informació que els subministrin tercers. Si pretenen sostenir el model de negoci actual, estaran cridats a l’extinció.

III Sessió sobre Innovació en Formació: les meves notes (4)

2011-03-01T13:15:00.001+01:00

“Toolkit cognitiu. 10 conceptes per entendre més el món i actuar millor” per Alejandro Piscitelli

Concepte ‘pedagogies moleculars’: passar de tenir el focus en l’aptitud a posar-lo a l’actitud 2.0. Cal desacoblar la formació dels suports tradicionals. Cal redefinir el model de l’educació per allunyar-lo dels actuals paradigmes de la comunicació unidireccional (model de broadcasting).

Cal tenir una mirada retroprogressiva (Paniker) del món: mirar endavant perquè ens interessa construir el futur, però sense perdre de vista el passat per aprofitar l’aprenentatge experiencial.

Piscitelli comenta els canvis socials, les fites històriques i la seva relació amb les xarxes socials. Puntualitza que l'economia dels països se sustenta ja sobre Internet i que no és tan senzill per a un dictador desconnectar un país.

Les eines es reinventen permanentment, la qual cosa atorga una dimensió social a la innovació.

“Som allò que creiem que som”. La gent té una capacitat molt forta per discriminar el poder corruptor de la imatge.

El 65% de tot allò que incorporem (aprenem) coincideix amb aprenentatges previs (biaix de confirmació), perquè aquest fet ens fa sentir emocionalment més segurs.

III Sessió sobre Innovació en Formació: les meves notes (3)

2011-03-01T12:58:00.000+01:00

“Aprenentatge i revolució cognitiva, social, creativa amb la tecnologia” per Dolors Reig

Internet no promet l'empoderament de nous líders, promet l'empoderament de tothom.

Concedim credibilitat a allò que llegim perquè la nostra xarxa social (en sentit ampli) ens en parla; això és la versió tecnològica de la plaça del poble.

L’activitat a la xarxa és frenètica i imparable... d’aquí 4 dies tothom tindrà el seu propi canal de televisió... ara ja, hi ha milers de persones fent una mena de “periodisme ciutadà” que redefineix el paradigma de l’espai comunicatiu global...

Pel que fa a la formació, Internet també és el futur, i si no ens hi adaptem, haurem de canviar de negoci. Hem passat d’un món amb preguntes abundants i respostes escasses a un món on tenim totes les respostes però no sabem que preguntar. Cal fer el pas de l’educació (basada en respostes) a l’aprenentatge (basat en preguntes).

Les competències que s’ensenyen a les escoles han de canviar. L’educació ha de passar de ser història (explicada pels altres) a ser un joc (viscut en primera persona. El bon mestre ha de ser capaç d’aconseguir donar aquest pas. El coneixement no és propietat exclusiva del docent, sinó que és distribuït i cal comptar amb el coneixement dels aprenents.

Les xarxes socials estimulen la sociabilitat (Fòrum generacions interactives 2011).

Destaca la enorme importància de la intel·ligència col·lectiva per fer front al nostre nou món. Només hi ha una cosa més important que la connexió entre dues neurones: la connexió entre dues persones.

La tecnologia és societat, i si no, no és res. La tecnologia sense component social no és més que el foc o la pedra.

El valor del nou formador està en la guia sobre continguts (content curator) i en l’organització de la intel·ligència col·lectiva.

Vivim en una societat xarxa connectada (M. Castells). Ara, després de la revolució tecno-social, toca la revolució social i creativa.

III Sessió sobre Innovació en Formació: les meves notes (2)

2011-03-01T11:14:00.001+01:00

“Organitzacions intel·ligents. Organitzacions que aprenen. Gestió del coneixement i aprenentatge organitzacional” per Javier Martínez Aldanondo

El coneixement que tens determina les coses que pots fer i que no pots fer en la vida. Per tant, en la vida, les preguntes clau són: quin coneixement tens?, què saps fer?

Una persona intel·ligent és aquella que sap elegir bé, que sap prendre bones decisions. Prendre bones decisions implica tenir una gran capacitat de preveure com serà el futur. Aquesta capacitat està basada en un aprenentatge previ. Ergo, la intel·ligència està relacionada amb la capacitat d’aprendre ràpidament. El cervell és l’eina que permet aprendre coses noves a partir de l’experiència i sistematitzar la informació (gestió del coneixement) per a la seva utilització posterior.

Ara bé, on és el cervell de les organitzacions? On és la seva intel·ligència? Les característiques d’una organització intel·ligent són la gestió del coneixement i l’aprenentatge continuat.

El coneixement és invisible; inconscient (escriu en un full com es va en bicicleta); no és un objecte, sinó una estructura neuronal; no és transferible directament; no és possible retenir-lo ni emmagatzemar-lo. El coneixement està en les persones, no en les organitzacions.

Coneixement no és el que saps, sinó el que fas amb el que saps.

Hi ha una certa confusió sobre els processos d’aprenentatge. Es creu que n’hi ha prou amb que hi hagi informació disponible per buscar. Però les persones no estem dissenyades per cercar informació, sinó que estem preparats perquè la informació ens trobi a nosaltres. Això només és possible des de l’experiència prèvia.

Si la gestió del coneixement és fonamental, cal entendre la màquina més perfecta per gestionar-lo (el cervell). El cervell no emmagatzema dades, ni xifres, ni teories... sinó que emmagatzema experiències, tant d’èxit com de fracàs.

La gestió del coneixement és una actitud. És utilitzar allò que ja saps, saber que cal aprendre i saber on és el coneixement. I, fonamentalment, discernir què és allò realment important.

Les persones no recorden el que escolten, sinó el que els hi passa. Per tant, si l’aprenentatge està fonamentat en l’experiència, no hi ha altre camí cap a l’aprenentatge que el learning by doing. La pràctica fa mestres, no la teoria.

Cal anticipar-se, utilitzar el coneixement que ja es posseeix, saber identificar quin és el coneixement crític de l’organització, qui és qui el posseeix i definir maneres d’organitzar-lo, sistematitzant l’emmagatzemament i els sistemes de recuperació.

Si es considera el coneixement com un objecte que es pot dipositar en un repositori que la gent visitarà i on trobarà el que necessita, estem abocats al fracàs. Les persones no són especialistes en buscar i si ho troben, és possible que no sàpiguen que fer amb allò que han trobat. Cal una gestió del coneixement intel·ligent, identificant les experiències que poden ser d’utilitat per a les altres persones i fent-les-hi arribar en el moment en què les necessitaran, no dos mesos abans ni una setmana tard. El principal problema rau en que lés organitzacions no han estat mai dissenyades per gestionar intangibles.

III Sessió sobre Innovació en Formació: les meves notes (1)

2011-03-01T10:15:00.003+01:00

“Fonaments científics del learning by doing” per Sebastián Barajas

L’aprenentage és un canvi (relativament) permanent en el comportament d’un individu, degut a l’experiència. Perquè hi hagi aprenentatge, l’individu ha de

fer alguna cosa
que modifiqui alguna estructura de la seva memòria
i que sigui fàcilment recordable (accessible) quan es necessiti

La memòria, doncs, juga un paper fonamental en l’aprenentatge. Segons el model d’aprenentatge d’Schank, l’estructura de la ment, basada en la memòria i l’aprenentatge, es pot definir en tres blocs:

Memòria episòdica (Event driven memory)
Memòria semàntica (Idea driven memory)
Ego (personalitat)

La memòria episòdica capta l’experiència de fer alguna cosa (viure) i l’organitza en unes estructures de la memòria. Aquestes estructures queden enregistrades en la memòria i com més vegades fem alguna cosa, més profundament queden gravades. Les activitats que fem sense esforç aparent i de manera gairebé automàtica, les anomenem “rutines”. Té una estructura seqüencial temporal i es compon de MOP (memory organization packages) que es construeixen i s’emmagatzemen mitjançant l’execució d’una seqüència d’accions. Els MOP són, a més, índexs perfectes de la memòria que ens permeten “recordar” sense esforç aparent i moure’ns per la vida.

La memòria semàntica és basa en el llenguatge. Es nodreix de les idees i de la combinació d’aquestes. Perquè puguin ser recordades, les idees necessiten índexs, que poden ser “artificials” (repetició, regles nemotècniques...), “naturals” (lligats al context d’una experiència) i “temàtics” (resultat de l’experiència i del procés de generalització).

L’experiència lligada al llenguatge és la font del coneixement, sempre i quan l’experiència sigui pròpia; si l’experiència és aliena, llavors genera informació.

El learning by doing es fonamenta en l’evident contraposició entre els efectes de l’aprenentatge teòric i de l’aprenentatge pràctic:

Escoltar + estudiar + repetir = informació = oblidar

(llenguatge + memòria semàntica + índexs “artificials”)

Fer = experiència = coneixement = desenvolupament

(memòria episòdica + llenguatge + índexs naturals i temàtics)

El sistema educatiu ha experimentat massa poca evolució en els darrers 150 anys. A l’escola,

s’escolta de forma passiva
s’estudia per crear uns índexs temporals “artificials” que permetin “recordar” la informació que exigeixen els plans d’estudi
es repeteix aquesta informació en un examen i després s’oblida per sempre més
en definitiva, s’utilitzen les capacitats de la memòria semàntica, fent servir la informació fora de context i creant índexs “artificials” molt poc eficients i que es destrueixen ràpidament

Perquè una experiència educativa sigui eficient, cal

fixar un objectiu,
definir un procés per assolir l’objectiu,
practicar el procés (fer), i
pensar sobre el procés realitzat (verbalitzar)

Ensenyar no és possible. L’aprenentatge és un procés individual i intern. El learning by doing és l’única manera d’aprendre. L’aprenentatge passa en tots i cadascun dels moments de la nostra vida.

Privacitat 2.0: temps de passar a l'acció

2011-01-12T19:37:00.001+01:00

El 28 d'octubre de 2010, Jordi Graells va publicar un post al Graellsbloc amb la presentació i els vídeos de la seva intervenció a les 7es Jornades de Signatura Electrònica, en el marc de la taula rodona "Control de la privacitat en les xarxes socials: utopia o realitat", organitzades per CatCert.

Aquella entrada va tenir 186 comentaris fets per 46 persones, una cosa realment increïble. Com ha resultat d'aquest allau de comentaris, el propi Jordi, la Núria Vives i en Marc Garriga, van elaborar un molt bon resum que l'amic Jordi va publicar al seu bloc el 27 de desembre de 2010.

Amb la intenció de donar quanta més millor difusió al document resultant i perquè serveixi de reflexió que ens faci aprofundir més encara en l'interessant debat que es va generar, em permeto la llibertat de publicar, mig mes després, l'esmentat resum aquí, amb la intenció d'anar perllongant el ressò d'un text que considero interessant i necessari:

Privacitat 2.0. Resum d’un post col·laboratiu amb propostes d’acció

Les xarxes socials estan cada vegada més presents en la nostra vida quotidiana. Però fins ara les mesures d’autoregulació s’han mostrat insuficients per preservar la privacitat dels consumidors-ciutadans i fomentar alhora el potencial d’innovació i de creixement econòmic que representen la Internet actual i les xarxes socials.

La idea que es dedueix d’aquesta premissa bàsica sembla relacionada inicialment amb el concepte de la llibertat d’expressió: un pot compartir el que li vingui de gust. El límit, però, el trobem segurament quan aquest acte de llibertat afecta la nostra seguretat o bé quan escapen del nostre control les regles amb les quals creiem que estem compartint.

Amb les xarxes socials estem ampliant el nostre radi d’acció social. No és gens fàcil traslladar-hi una seguretat total que no existeix tampoc en els altres àmbits de la nostra vida. Hem de ser conscients també a les xarxes socials som responsables del que mostrem i per tant dels nostres actes. Per això, en aquest objectiu, ens poden inspirar algunes de les pautes d’actuació que ja adoptem en la nostra vida presencial. Aquests criteris, però, han de procurar no anul·lar, com hem dit, l’enorme capacitat transformadora d’Internet.

Àmbits d’actuació

1. Formació

Incloure en la formació reglada educació específica de ciutadania digital, gestió dels usos d’Internet i més concretament de la privacitat. Cal aprendre a gestionar contactes i a publicar tota mena de continguts a les xarxes. Saber decidir el nivell d’exposició del que hi publiquem (per a la xarxa d’amics? per a tothom?), el temps que hi romandrà (sempre?) i disposar de l’autorització de terceres persones que apareguin a la imatge, per exemple. I, a més, hem de conèixer que algunes xarxes, com Facebook, es queden els drets d’autoria de tot el que hi publiquem.

2. Regulació i responsabilitat

D’una banda, elaborar els instruments legals necessaris perquè l’accés i visualització de les opcions de gestió de la privacitat sigui fàcil i transparent.

De l’altra, cal completar la regulació dels usos específics escaients per preservar les dades personals. De manera complementària, els usuaris de les xarxes socials han d’assumir les responsabilitats inherents al medi (Internet). Per exemple, etiquetar fotografies d’una tercera persona sense el seu consentiment vulnera el dret a la pròpia imatge.

3. Identificació

Cal tendir a la identificació dels usuaris per evitar l’anonimat a les xarxes socials, sobretot en aquelles xarxes en què es permeti l’intercanvi sensible d’informació personal. I, en el mateix sentit, penalitzar la suplantació d’identitat.

4. Gestió i control de dades personals

Prestar atenció als conceptes caixa forta digital, elentitat (identitat electrònica única mitjançant el Passwordbank, per exemple) i oblit digital (eliminació de les dades obligatòriament després d’un cert període d’inactivitat).

5. Tecnologia

Fomentar que les plataformes de xarxes socials activin per defecte les mesures de control de les dades (a mode de netetiqueta).

Actuacions específiques per a l’àmbit de l’Administració

FORMACIÓ

1. Demanar a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada i tots els ens dedicats a la formació a l’Administració que imparteixin mòduls d’informació-formació sobre gestió de privacitat a les xarxes socials.

2. Insistir davant el Departament d’Educació perquè inclogui en la formació reglada educació específica de ciutadania digital, gestió dels usos d’Internet i més concretament de la privacitat.

REGULACIÓ I SENSIBILITZACIÓ EN LA RESPONSABILITAT

3. Suggerir a organismes relacionats amb aquesta qüestió (STSI, observatoris municipals…) que demanin a l’Administració competent una nova regulació perquè l’accés i visualització de les opcions de gestió de la privacitat sigui fàcil i transparent.

4. Promoure actes de conscienciació sobre gestió de privacitat a les xarxes socials dins l’Administració.

5. Fomentar debats sobre la identificació cívica com a requisit per a la transparència, participació i col·laboració entre els actors públics (ciutadania, empreses, associacions, Administració…).

6. Incentivar el voluntariat digital que ajudi a difondre tots aquests conceptes, prestant especial atenció a l’entorn de la família-escola a través, per exemple, de les AMPA.

Movistar o el robatori de l'ADSL

2010-12-31T08:58:00.001+01:00

Fa tres anys em vaig adherir al programa HCI (Hogar Conectado a Internet) el qual incloïa, a més de l'adquisició d'equipament TIC per a ús particular, la possibilitat d'incorporar també la connexió ADSL i gaudir de la modalitat de "pagament compartit". Ara que el termini d'adhesió és a les acaballes (el 31 de desembre és el darrer dia, tot i que sembla que el Govern ha decidit ampliar-ho a última hora per un any més), vaig rebre fa uns dies un correu de l'Oficina de Promoció Econòmica de la universitat en la qual treballo informant-me que a partir del gener de 2011 ja no continua el pagament compartit i aconsellant-me que, en cas de voler continuar rebent el servei de Telefónica, contactés amb el seu servei d'atenció al client per negociar condicions més avantatjoses que les de l'actual conveni (el conveni estava basat en l'accés a internet "Duo" a 3 Mb).

He trucat al 1004 per explicar el meu cas i demanar-los ofertes i m'han indicat que l'oferta que tenen vigent, l'ADSL de 10 Mb per 19,90 € al mes, no me la poden aplicar perquè la centraleta que serveix la connexió a la zona on visc no suporta amples de banda superiors a 3 Mb. En qualsevol cas, la única opció era continuar amb l'ADSL a 3 Mb, però com que no hi ha cap promoció per a aquesta connexió, el preu de la mateixa serà de 39,90 € mensuals. Quan he dit a la persona que m'estava atenent que no entenia com pot ser que al fet que són ells qui m'ofereixen un pitjor servei comparativament amb altres zones de la meva mateixa ciutat (són els únics responsables de disposar d'electròniques obsoletes i de no actualitzar degudament les seves infraestructures) s'afegeixi l'aplicació d'una tarifa més cara, ha començat a repetir una mena de cantarella que deia "no hi ha cap promoció per a la línia de 3 Mb, no hi ha cap promoció per a la línia de 3 Mb...".

Resumint: que aquests individus acostumats a gaudir de condicions quasi monopolístiques, pel fet de viure en un barri i no en un altre, m'ofereixen pitjor servei però el doble de car!

Així que, com que de moment només consento que em robin si no me n'adono, he decidit donar-me de baixa de Timofónica, la qual cosa tampoc no els ha preocupat gens ni mica quan he manifestat que era això el que volia fer, i tastar altres operadors que ofereixen molt més ample de banda per menys diners.

Ja veurem com va, perquè ja m'han avisat alguns amics que... són tots tallats pel mateix patró!

El raïm més car

2010-12-30T00:03:00.000+01:00

El "xec nadó", aquell amb que el govern ZP estimulava que les famílies tinguessin fills, i aquell que va inspirar una mítica portada de "el jueves" que li va suposar el seu segrest judicial, desapareix d'aquí 48 hores, i aquest termini ha sembrat sospites sobre l'actuació de determinades persones. Fins i tot ha estat un tema tractat als telenotícies pels efectes col·laterals d'aquesta nova retallada... I és que sembla que hi ha rumors que plantegen que s'estan avançant parts per tal d'aprofitar l'ajut encara vigent... perquè en els temps que corren, 2.500 € no són una quantitat gens despreciable.

A les notícies, l'opinió generalitzada (verbalitzada per metges i llevadores) era que no s'està fent això que es rumoreja, perquè els parts induits o les cesàries augmenten els riscos que corren tant les mares com els nadons. I, en aquesta línia, el seu missatge ha estat didàctic per explicar que hi ha coses que han de seguir el seu curs i que no es pot forçar la natura... però, com explicar a una mare que ja estigui a terme (això és per sobre de les 38 setmanes de gestació) que li vindrà d'uns dies deixar de rebre un ajut gens menyspreable... i més en els casos de pares i mares amb recursos escassos?

El cas és que, diguin el que diguin, les visites a les urgències obstètriques s'han disparat els darrers dies, amb un nombre creixent de gestants que, estant a terme, s'adrecen a l'hospital davant el més mínim símptoma de que el part pot haver començat, amb l'esperança que el seu fill neixi el 2010 i porti encara el seu pa sota el braç. I no, no s'acceleren els processos, només estan una mica més plenes les urgències del que seria normal.

I el personal sanitari de les maternitats, encara és possible que hagi d'enfrontar-se a situacions delicades la propera nit de cap d'any, perquè què passarà si un nadó neix un minut (o dos, o cinc...) després de les campanades però els pares demanen al personal que registri el naixement a les 23:59 del 31 de desembre, argumentant que estan passant una situació difícil? Imperarà la rigorositat amb la informació que es consigna als fulls que acrediten legalment el naixement? O podrà més la humanitat i la tendresa i els papers seran dignes d'un estudi futur per wikileaks?

En qualsevol cas, serà un exercici curiós comparar les estadístiques de naixements durant l'hora anterior i posterior al canvi d'any amb dades similars d'exercicis anteriors.
Sempre hi ha certa emoció en saber qui era el primer nadó de l'any, però aquest cop, l'emoció no serà tan positiva, perquè aquest cop ser el primer i no l'últim no tindrà premi, sinó tot el contrari.

No m'agrada la Llei Sinde

2010-12-20T18:10:00.009+01:00

Corren temps de turbulència per la xarxa i darrerament no fem més que reivindicar coses com la neutralitat, la independència, la democratització... d'una xarxa que no té sentit de cap altra manera. Ara torna a ser protagonista la "Llei Sinde" (que miren de fer entrar per la porta del darrere, com deia Enrique Dans) i, novament, no m'agrada el que està passant.

Així que, per afegir el meu granet de sorra a la lluita per una Internet lliure, reprodueixo a continuació (traduït al català, això sí) el manifest que FACUA-Consumidores en Acción ha fet arribar (amb prop de 30.000 signatures) als grups parlamentaris demanant que no aprovin una norma realitzada al dictat de les multinacionals que dominen la indústria cultural i d'esquenes a l'opinió de la ciutadania:

SI ÉS LEGAL, ÉS LEGAL

El Ministeri de Cultura ve desenvolupant una política de criminalització dels usuaris al dictat de les entitats de gestió de drets d'autors i editors i les multinacionals que dominen la indústria cultural.
Amb l'aprovació de la Llei d'Economia Sostenible, el Ministeri pretén aconseguir el que les entitats de gestió no han aconseguit fins a la data en els tribunals, ni per la via penal ni per la civil: el tancament de pàgines web que incloguin enllaços per descarregar obres a través de les xarxes d'intercanvi d'arxius P2P.
Una sentència dictada pel titular del Jutjat Mercantil núm. 7 de Barcelona reconeix la legalitat de les webs que no ofereixen continguts subjectes a propietat intel·lectual, sinó simples enllaços per descarregar obres a través de les xarxes P2P.
Els enllaços constitueixen "la base mateixa d'Internet", assenyala la sentència. I afegeix que les xarxes P2P, "com a meres xarxes de transmissió de dades entre particulars usuaris d'Internet", tampoc no vulneren cap dret protegit per la Llei de Propietat Intel·lectual.
L'intercanvi no lucratiu d'obres culturals ha estat sempre una pràctica social i moralment acceptada. I també ha generat negoci per a multitud de sectors que formen part de la indústria cultural: autors, editors, fabricants d'equips de reproducció, enregistrament i suports d'emmagatzemament, mitjans de comunicació, empreses de telecomunicacions...
Els consumidors són els únics que no obtenen lucre econòmic de l'accés gratuït a les obres culturals. Però també són l'únic sector criminalitzat per la indústria cultural i els governs que es pleguen als seus interessos.
La indústria es resisteix a actualitzar el seu model de negoci i adaptar-lo a la nova realitat d'Internet, com ja va fer en moments històrics anteriors amb el naixement de la ràdio, la televisió o el vídeo domèstic.
Perquè els usuaris sempre han compartit la cultura. Ho feien dècades enrere mitjançant el préstec o intercanvi d'obres gravades en discs de vinil i després en cintes de casset, per a més tard fer-ho amb els CD i els DVD. Avui ho fan fonamentalment a través d'Internet.
Apel·lem als nostres governants i al conjunt dels partits polítics que reflexionin sobre les decisions que vénen adoptant-se o proposant-se a nivell nacional, europeu i mundial en contra dels ciutadans per afavorir a un poderós lobby amb un model de negoci caduc que no vol reconvertir-se.
La campanya Si ets legal, ets legal, duta a terme durant l'últim any pel Ministeri de Cultura, ha estat considerada pels consumidors com el pitjor anunci de l'any. En ella s'equipara l'accés gratuït a obres culturals a través de vies com les xarxes P2P amb estar a punt d'atropellar un nounat per ser un temerari, ratllar un cotxe o trepitjar contenidors d'escombraries. I en la web de la campanya, el Ministeri demostra la seva falta de respecte a les opinions que discrepen amb la seva cridant "il·legals" que "intenten enganyar-te" i "manipular" els que defensen les descàrregues no lucratives.
Ja n'hi ha prou d'insultar milions de ciutadans qualificant-los de pirates, anomenant-los criminals, pel senzill fet de compartir cultura.

És necessari un canvi en les formes de governar, començant a escoltar els ciutadans i no només la indústria.

A la xarxa hi ha centenars d'iniciatives similars a aquest manifest. Una lectura absolutament recomanable és la carta que Tona Pou envia als diputats i que inclou la relació de correus.

I tu, què penses fer al respecte?

Protecció de dades ...versió s. XX

2010-11-19T08:52:00.007+01:00

Ahir vaig participar en una sessió de revisió de l'aplicació i les implicacions de la Llei Orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal en la qual es mirava d'oferir eines a les persones que, a la nostra organització, treballen amb dades d'aquest tipus, per tal de sensibilitzar sobre la importància d'observar els preceptes que la llei marca i a la qual he assistit amb la intenció d'aclarir alguns dubtes que darrerament se'ns han plantejat en relació amb el tractament de dades personals.

Després de fer un repàs dels conceptes, dels procediments a seguir en la declaració de l'existència de fitxers, i dels nivells i mesures de seguretat, ha arribat el moment esperat: el torn obert de preguntes al responsable de l'aplicació de la normativa sobre protecció de dades de la nostra institució. I el moment esperat s'ha convertit en un moment decepcionant. Després de formular una pregunta sobre com la utilització d'una plataforma de cloud computing (sí, ja sé que segons el Termcat hauria de dir "informàtica en núvol", però m'agrada més la versió anglesa del concepte) pot estar vulnerant els drets que protegeix la llei, ha calgut explicar què era això del cloud computing i, fins i tot, explicar que existeixen 'coses' com Google Docs, que faciliten el treball col·laboratiu...

Total, que el ritme a què es mouen algunes institucions deixa molt que desitjar si volem aprofitar les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies i si pretenem fer de l'administració quelcom més obert i participatiu que una organització burocràtica basada en papers impresos. Sembla que ningú no es planteja que els canvis necessaris en la nostra activitat, per no esdevenir una organització anacrònica, s'han de mirar des de totes les estàncies de la institució a fi d'evitar irregularitats que suposin un entrebanc al desenvolupament de l'administració del futur.

El fet que les persones que gestionen l'adequació de la nostra activitat a la normativa de protecció de dades no coneguin les possibilitats que ofereixen les eines 2.0, és només un símptoma del que realment pot ser la malaltia preocupant: més enllà d'uns quants pioners agosarats, la institució viu d'esquenes al món i als vertiginosos canvis que aquest experimenta. Les iniciatives individuals (o de petits col·lectius) cada dia són més i millors, però, per moltes ganes que s'hi posin, si la institució no mostra un recolzament incondicional i si no fa l'esforç de fer una mirada transversal, atenta i constant al nostre entorn, no serà fàcil arribar a bon port. O al menys, no serà un camí ràpid de recórrer si de moment la nostra mirada està únicament posada en la protecció dels papers o en garantir que les bases de dades estiguin darrera d'un firewall i els correus encriptats.

Afortunadament, no totes les administracions van a la mateixa velocitat i hi ha meravellosos exemples d'apertura transparent, de foment de la participació i de coneixement de l'ecosistema informacional en el que vivim.

Immaduresa personal i professional

2010-10-08T09:07:00.001+02:00

Gestionar un equip de treball és una tasca, si més no, complexa, perquè el tracte amb persones ho és per definició. Si a aquesta complexitat afegim que en el cas de què parlo no es tracta d’un equip, sinó d’un grup que treballen en la mateixa unitat i no necessàriament amb objectius compartits, estem donant una volta de rosca més en la complexitat, perquè no tothom entén “la feina dels altres” com part de “la feina de tots”, i intenten justificar amb el volum o la importància de “la seva feina” una actitud egoista i insolidària amb els companys. Però situacions com aquestes es poden acarar si es compta amb les eines adequades i amb el suport suficient que facin que la persona que té la responsabilitat organitzativa sobre les persones pugui gestionar el trànsit del grup fins a esdevenir equip.

Però, ¿què passa quan el grup de persones inclou personalitats ‘tòxiques’? Gestionar grans egos, persones ancorades en l’enveja, professionals de la crítica destructiva, gent amb actituds infantils tot i estar vorejant l’edat de prejubilació... és una tasca més digna dels “Treballs d’Hèrcules” que no pas d’un simple gestor que ni tan sols intervé en la tria dels seus col·laboradors. Afortunadament, no tot són males herbes. Com en tot jardí, en aquesta unitat també creixen alguns magnífics professionals, compromesos amb l’organització i amb els resultats, que sovint acaben sent el blanc de les crítiques de passadís i desmotivats per no rebre el reconeixement merescut.

Aquest grup, compost per persones amb edat suficient com per parlar de maduresa (si no com equip, sí a nivell individual), resulta que està format per una amalgama de personalitats, diguem-ne, curioses, i que presenten sovint reaccions impròpies de l’edat física de les persones que les protagonitzen.

Quan aquestes reaccions o actituds immadures es succeeixen regularment, generen un enrariment del clima laboral que provoca tensions entre els companys, que dificulta qualsevol millora de l’organització i que requereix intervencions en format d’un estil de lideratge que no casa amb la personalitat del responsable. Aquestes actituds, pel que fa al desenvolupament de la feina, mostren en alguns casos un escàs compromís i demanden un detall de les tasques a fer més pròpia d’un parvulari que no pas d’un equip d’adults que podrien agafar les regnes de com s’organitza el seu treball diari i que podrien tenir marge (i suport de l’organització) per modificar tot allò que es pugui fer de manera més eficient, més eficaç, més lògica o més còmoda, sense haver de tenir por als errors. Podrien, si volguessin. Per dir-ho amb una frase que, en el sentit invers, és un dels paradigmes de la innovació en les organitzacions: “prefereixen demanar permís que demanar perdó”. És una gran oportunitat que no aprofiten i que, de ben segur, seria el somni de molts treballadors que no tenen mai l’ocasió de poder opinar sobre com s’hauria d’organitzar el seu treball. I no només això, sinó que en alguna ocasió, alguns dels membres del grup que he anomenat compromesos, s’ha convertit en el blanc de les ires dels altres per haver fer propostes de millora d’algun procés del dia a dia. Tot plegat, lamentable.

Però el que resulta més trist és que hi ha ocasions (ahir dijous es va viure un bon exemple) en què hi ha crítiques, emprenyades i intents d’estendre la mala maror amb ‘converses’ de passadís més pròpies de safareig que del món de les organitzacions, que es generen per qüestions que afecten estrictament l’àmbit privat de les persones que treballen en la mateixa empresa i que res no tenen a veure amb el desenvolupament de la feina. Quan algú agafa una pataleta perquè no se li ha tingut en compte per fer alguna cosa que, com deia, no té res a veure amb la feina... què cal fer? ...què es pot fer? Res, no hi ha res a fer per combatre una reacció provocada per la síndrome de Peter Pan i que confon els àmbits laborals i privats de les persones... només esperar a que li passi, mantenir la distància i no mirar de trobar una explicació lògica a una actitud del tot il·lògica, perquè no n’hi ha. I recordar, com diu una bona amiga, que el refranyer espanyol té la frase adequada per a aquestes situacions:

“Quién se pica, ajos come”.

[La tira (per si hi ha algú que no ho sàpiga) és de Mafalda i el seu autor és Quino]

Els indis canoners

2010-09-20T09:13:00.001+02:00

Ja fa mesos que aquest bloc es troba en estat de letargia (quasi en coma) i suposo que és degut a que tinc el cap massa embolicat com per parar-me a escriure i que surtin idees congruents. Durant els darrers dos mesos he pensat sovint a parlar de temes diversos, tant personals com professionals o relacionats amb aquelles coses que em preocupen o m'interessen, però mai no he aconseguit superar la mandra o la por al full en blanc... avui, però, hi ha una tontada que vull compartir (això de parlar de tontades és un clàssic en mi) i que espero serveixi d'element reanimatori per a aquest bloc al qual m'agradaria revifar... ja veurem... de moment, us explico la tontada del dia...

Ahir diumenge, vaig anar amb els meus fills a passejar pel Parc d'Odessa de Sabadell, on tenien lloc alguns actes de la Festa Major dels barris de Can Llong i Castellarnau (la crisi està provocant economies d'escala fins i tot en les festes populars!) i on hi havia instal·lades 7 o 8 atraccions de fira que, vam acabar visitant breument per contentar la petita de la família. Una d'aquestes atraccions, el "rodeo infantil", va fer passar una molt bona estona a la Mar, que va gaudir d'allò més amb les anades i vingudes dels figurats braus que feien caure els improvisats vaquers... Mentre babejava contemplant com s'ho passava de bé amb la diversió que li proposava aquella andròmina, vaig parar atenció a la lletra de la cançoneta que animava l'atracció i que, entre altres frases, deixava anar:

"...vienen los indios cañoneros,

que manejan muy bien el mortero,

y que pasan a las indias por la piedra..."

Vaig haver d'esperar a que es repetís la tornada, insegur del que havia escoltat. Però sí, una atracció feta a la mida dels nens de quatre-cinc anys (els més petits que la Mar ho passaven malament i pels més grans no era prou difícil com per resultar divertida), s'acompanyava d'una música repetida fins a l'infinit d'alt contingut masclista sense que ningú parés atenció. És només una anècdota de fira, però em fa pensar fins a quin punt situacions quotidianes de la nostra societat transmeten valors (per camins informals insospitats) que majoritàriamente considerem inadequats sense que tinguem consciència de què està passant i sense que fem l'esforç necessari per evitar contactes subliminals amb valors negatius.

#somunanació ...i mereixem la #independència!

2010-07-11T02:50:00.001+02:00

El dissabte 10 de juliol de 2010 és una data que no oblidarem fàcilment. El dia en què 1 milió i mig de persones (més del 20% de la població de Catalunya) s’ha aplegat als carrers de Barcelona per cridar unànimement que #somunanació i per dir que ja n’hi ha prou!

Quan finalment el Tribunal Constitucional va anunciar que ja havia fallat el recurs que el Partit Popular havia interposat contra l’Estatut de Catalunya (aprovat pel Parlament i corroborat pel poble sobirà en referèndum) i va explicar que se'n suprimien 14 articles i se’n modificava el contingut d’uns quants altres, els catalans ens vam sentir, un cop més, agredits per uns polítics i uns jutges que no volen entendre la nostra realitat. I, com a cop de gràcia, el TC ha avançat els seus terminis (perquè després diguin que la justícia és lenta!) i ha publicat la sentència íntegra 24 hores abans de la manifestació convocada com a protesta per la retalladora sentència. Això, és una provocació manifesta que ha tingut un efecte, crec, inesperat per als jutges de la caverna: ha contribuït espectacularment a incrementar la voluntat d’independència aletargada llarg temps en molts catalans de manera que ja no “Volem l’estatut català”, sinó que “Volem l’estatut català”.

Però dir que la manifestació del #10J ha aplegat un milió i mig de persones és mostrar només una part de la realitat. La del 10 de juliol ha estat la primera manifestació 2.0 ja que des de l’inici fins molt més enllà hi ha hagut una intensa activitat a les xarxes socials (això ho ha explicat de meravella la Trina Milan al seu blog) i que ara continua als blocs a mode de "meme" per mirar de fer que aquesta primera (i multitudinària) gran passa que s’ha fet al món físic i a la xarxa no és quedi en foc d’encenalls sinó que sigui el primer pas de la nostra singladura cap a la #independència, proper objectiu a perseguir des de ja, perquè com plantejava molt encertadament el vespre de dissabte Oleguer Serra en un tuit...

#somunanacio caduca avui.

#independencia proper trending topic

El camí que finalment encetem avui, però, serà un camí llarg i tortuós, perquè els nacionalistes espanyols no tenen cap intenció de posar-nos-ho gens fàcil. De fet, és un exercici curiós comparar el tractament informatiu que donen a la manifestació els mitjans espanyols, com per exemple, El País, Público, o ABC amb el tractament que en donen altres mitjans de fora de l'estat espanyol com ara The Washington Post, el BBC News o Le Figaro. Fent aquest exercici de comparació de continguts de les informacions, descobrim, malauradament, que ens entenen molt millor aquells que estan a milers de quilòmetres de casa nostra que els nostres veïns d’aquí al costat. Una trista realitat la que ara ens toca acarar, però aquest 10 de juliol, el poble de Catalunya ha dit que ja n'hi ha prou, ha donat un cop de puny sobre la taula i ha decidit emprendre el camí, per feixuc que resulti, que ens condueixi cap a un nou model d’organització de l'estat en el qual el respecte pels drets de la ciutadania no sigui una utopia.

Aquesta entrada forma part d’un "meme" que ja ha tingut algunes aportacions anteriors a aquesta, que us recomano llegir, a mans de Trina Milan (“#somunanacio... a Internet”), de Jordi Poater (“Orgullós del meu país. Catalunya a la manifestació 2.0”) i de Marc Garriga (“#Somunanació...”) i que segurament en tindrà més, perquè passa a molta més gent, com ara Ricard Espelt, Gemma Urgell, Edgar Rovira, Albert Medran, Xavier Peytibi, Aniol, Josep Monés, Mireia o Daniel Julià. I per suposat, tothom que s’hi vulgui afegir al "meme" serà benvingut, perquè #somunanació ha estat Trending Topic però encara en volem més, i amb la col·laboració de tots i totes podrem fer que sigui un "meme" de grans dimensions, per veure si aconseguim que se senti la nostra veu ferma cridant Visca Catalunya Lliure!

Una altra retallada és possible! #otratijera

2010-05-17T09:03:00.002+02:00

Dissabte al matí, mentre acompanyava els meus fills als respectius partits de futbol, armat amb l'Android com és habitual en mi, em vaig trobar formant part d’un meme llençat a Twitter i que està trobant necessària continuïtat a blogs diversos. El propi David R. Jordan, culpable del naixement d'aquesta interessant proposta, segur que devia ser el primer a sorprendre's amb l’espectacular acollida que va tenir el seu suggeriment de meme sobre propostes per retallar despesa pública de manera alternativa a la fórmula que havia anunciat ZP dimecres i que a Twitter es va seguir amb el hashtag #tijeretazo. Aquesta intensa activitat inicial de dissabte va quedar recollida pel mateix David en un post d’urgència només una hora després del llançament del meme. L’activitat, però, ha continuat tot el cap de setmana sota el hashtag #otratijera i segurament encara continuarà una mica més.

El meme blocaire ja ha tingut els primers fruits, que us aconsello que reviseu. Així, a casa de Mikel Agirregabiria hi trobareu un interessant plantejament sota el títol “Sis mesures efectives de reducció del dèficit públic”. També és recomanable la lectura dels articles de Publico.es “Un ajust que no toqui la despesa social sí és possible”, i "Pocs treballadors públics per a un Estat del benestar", així com el “Comunicat de l’Associació Professional de Tècnics Administradors Civils (CSACE)” sobre les mesures adoptades per a la reducció de la despesa pública. Com no podia ser d’una altra manera, David R. Jordan també fa un interessant plantejament a la seva entrada de diumenge “Alternatives al #tijeretazo (II): #otratijera és possible”.

Així, una vegada introduït el tema, aquí va la meva aportació al meme...

Fi a la política de creació de càrrecs que no generen valor real per a l’administració i l’únic objectiu dels quals és premiar algú per la seva trajectòria (no necessàriament) professional a l’administració o bé apartar-lo de les tasques que tenia assignades i col·locar-lo ens els malauradament cèlebres “cementiris d’elefants”. Aquesta mesura implica d’altres, com la millora de la gestió de recursos humans (incloent-hi mobilitat interadministracions, per què no?) i l’adequació de retribucions i desenvolupament professional. Si cal acabar amb l’estructura funcionarial i passar a un model on els valors professionals i l’aportació de cadascú dins el seu temps de treball siguin el principal motiu per mantenir el lloc de treball, cal superar la por i reformar d’una vegada per totes la funció pública. No és de rebut que quan algú és ascendit i mostra una incapacitat manifesta per a exercir el càrrec per al qual ha estat triat continuï ocupant constantment un i un altre càrrec de responsabilitat fins que acaba arribant al cementiri d’elefants corresponent, mantenint sempre, això sí, el nivell retributiu assolit tot i haver demostrat reiteradament no merèixer-lo.

Implantar el teletreball per a totes aquelles feines susceptibles de desenvolupar-se amb independència del lloc on s’estigui. La nostra cultura laboral posa l’èmfasi en la presencialitat i especialment en el nombre d’hores durant les quals aquesta presencialitat es produeix, obviant que en la prestació de serveis actuals un ampli percentatge de les tasques (hi ha d’altres que s’han de mantenir amb presència física, pel requeriment de contacte directe amb les persones usuàries) es poden deslocalitzar fàcilment obtenint de manera immediata un abaratiment dels costos estructurals que suposen tenir a la gent treballant físicament en un lloc determinat. De retruc, aquesta mesura té un impacte directe i incremental sobre la motivació dels teletreballadors pel fet que es valora la feina que fan i no les hores que s’hi passen a l’oficina i per la major flexibilitat per a conciliar tots els aspectes de les nostres vides... i si millora la motivació, és d’esperar que la productivitat anirà també en augment.

Introduir conceptes de retribució variable en funció de l’assoliment d’objectius prèviament definits amb precisió i acordats i coneguts. Avui dia, per molt que ens entestem en dir que és un tòpic, hi ha massa funcionaris que viuen del treball dels companys i que a final de més reben el mateix (o de vegades major) sou que els que estan compromesos amb el servei públic que presten. Cal definir una política d’objectius a assolir que inclogui una retribució variable en funció del grau d’acompliment dels resultats. S’ha de penalitzar aquelles persones que treballen per sota de la mitjana i incentivar a aquells que aporten més del que se’ls hi demana. El “cafè per a tothom” no és bo per a ningú, perquè suposa perpetuar conductes llast que posen fre a la productivitat i que tenen efectes nocius desmotivadors envers aquells que creuen en el que fan i que acaben cremant-se en veure que no importa massa fer la feina bé o malament, perquè a final de mes la nòmina està garantida.

Bé, ja està. No es tracta (al menys en el meu cas) de plantejar solucions miraculoses. Ni tan sols innovadores. Es tracta senzillament de plantejar obertament que cal reflexionar sobre com es podrien millorar els comptes de l’administració utilitzant el sentit comú i obrir un debat sobre els aspectes que hauria de contemplar una (necessària) reforma de la funció pública. Reflexió que hem de fer totes i tots, però que no servirà de res si no la fan també els nostres representants polítics, així que us animo a que feu tanta difusió d’aquest meme com us sigui possible, a veure si finalment arriba a aquells qui tenen capacitat per legislar i, com a mínim, els fem pensar una mica.

I per acabar, deixo que aquest meme passi a mans de les persones que van ser-hi des de la primera crida a Twitter, dels quals em consta que hi ha qui ja té gairebé a punt la seva aportació: @Amblletradepal, @antoniogalindog, @balapiaka, @egarrido, @Idoiallano, @jmnllena, @trinamilan, @wir3dlata, @yoriento. Però no exclusivament, aquest meme va també per a tothom que s’hi vulgui afegir.

Què? Us animeu?

EDO 2010: les meves notes... (11) "L’autoformació a l’Administració Pública i a l’empresa" (Simposi)

2010-05-14T19:29:00.001+02:00

Marta Chiné: Model de recursos autoformatius, possibilitats i límits

Qualsevol recurs accessible és potencialment autoformatiu, però cap recurs no és autoformatiu per ell mateix. L’autoformació és la possibilitat d’aprendre dels recursos i de les persones que trobem al llarg de la vida.

Hi ha recursos autoformatius molt vàlids, amb bons dissenys didàctics i amb objectius coherents amb les activitats i continguts que pretenen treballar.

Avui impera la cultura del “low cost” i el “fast food”, on el cost baix i la immediatesa són al centre... això, traslladat al món de la formació en general i a l’autoformació en particular està portant el model formatiu a límits insostenibles, al model de la “pedagogia del clic”.

Cada modalitat formativa té un límit i sovint ens entestem a forçar-los més enllà del que seria raonable. Si s’hi afegeixen més capes, l’aprenentatge pot arribar més lluny. Si pensem les activitats formatives en línia com una superposició de capes, millorarem l’efectivitat de la participació en aquesta valorada en resultats d’aprenentatge. Les tres capes bàsiques haurien de ser:

Capa informativa
Capa d’autoaprenentatge
Capa tutoritzada

Cal posar el focus en el contingut i en el disseny pedagògic i no tant en el recurs o en la tecnologia. Si per a alguna cosa el més indicat és un document de Word, no cal fer una presentació en flash per molt que sembli més modern.

Natalia Caba: Disseny d’un programa d’autoformació a l’administració pública del principat d’Astúries: nous reptes en formació continuada

Conceben l’autoformació com a un procés dialèctic on la persona és responsable de guiar, dirigir i apropiar-se del seu procés educatiu a través de l’autonomia i l’autoorganització.

L’Instituto de Administración Pública “Adolfo Posada” inicia la seva activitat als anys 90 organitzant activitats exclusivament presencials. Al 2003 incorporen la modalitat de teleformació, amb suport TIC, per a treballar les competències transversals. Al 2010, engeguen un pla d’autoformació amb el qual han obert l’accés a la majoria dels recursos de teleformació per no posar barreres a aquelles persones que vulguin adquirir coneixements sobre els aspectes que s’hi traballen.

L’alliberament de recursos disponibles per a l’autoformació empodera el treballador en el seu procés d’aprenentatge de manera que no se sent pressionat per abandonar un curs començat o pot adquirir només competències parcials d’allò que més l’interessi. Això suposa satisfer diferents motivacions, interessos i mètodes d’aprenentatge i suposa també potenciar la creació de comunitats d’aprenentatge. Aquesta autoformació es veu complementada per proves d’equivalència, que permeten fer aflorar aquest aprenentatge invisible i obtenir un reconeixement que és vàlid de cara a processos de selecció/promoció.

Tant l’autoformació com l’avaluació mitjançant les proves d’equivalència, s’estructura en quatre àrees competencials:

Competències lingüístiques
Competències interpersonals (intel·ligència emocional, empatia...)
Competències tecnològiques (ofimàtica, alfabetització digital...)
Competències sistèmiques (dret administratiu, organització...)

Carolina Ugarte: La formació de competències a l’entorn professional mitjançant l’orientació

La formació ha de ser una via de motivació per a les persones a les organitzacions. Aquesta és una motivació intrínseca que afavoreix l’adhesió molt més que les motivacions extrínseques (com ara el sou).

La formació en competències ha d’incorporar coneixements, actituds i habilitats. Destaca una component actitudinal molt important i resulta que és la vessant més difícil sobre la qual actuar.

Per treure un bon rendiment de la formació en competències cal partir de l’autoconeixement (pel que fa a capacitats, actituds i habilitats) que ens permeti establir objectius d’aprenentatge raonables (i raonats) i cal que hi hagi un mecanisme fiable de medició del procés d’aprenentatge.

Les competències estan compostes per coneixements, actituds i habilitats i això implica que la formació s’ha d’estructurar en tres eixos que ho treballin i que són docència, orientació i entrenament.

Maria Betânia Buarque: La interdisciplinarietat al nucli de les eines tècnicocooperatives per a l’autoformació i el treball col·lectiu

Algunes consideracions sobre la interdisciplinarietat:

La interdisciplinarietat respon a condicions d’autosostenibilitat, en termes d’equilibri personal.
L’èxit del treball col·lectiu pressuposa compartir críticament la defensa d’un projecte unitari.
Només al moviment dialèctic és possible pensar la interdisciplinarietat.
La interdisciplinarietat a la dimensió de la pràctica es configura com a una eina per al treball a la institució.

Abordar la interdisciplinarietat als plantejaments formatius implica necessàriament un treball col·lectiu on totes les parts de l’equip són importants, totes porten a terme un paper significatiu. No importa la jerarquia, no importa la dimensió del seu rol. El més important és fer funcionar bé el conjunt.

EDO 2010: les meves notes... (10) Carlos Marcelo: "Autoformació per al segle XXI: Recuperant als clàssics de les dues vores de l’Atlàntic"

2010-05-14T16:39:00.001+02:00

L’autoformació, segons diversos autors que cita Carlos Alonso, aporta una sèrie d’avantatges a les organitzacions, com ara un més alt grau de motivació, una major rendibilitat de la formació. L’autoformació, en aquests moments en els quals l’auge d’Internet i de les xarxes socials facilita la generació de processos d’aprenentatge amb accés a les fonts del coneixement, té un gran potencial en aquests temps en què es demanden mètodes formatius alternatius, sobretot per a la formació continuada.

Les universitats han de reorientar la formació que ofereixen cap a les competències i incorporar la formació informal, invisible, autònoma... al reconeixement de l’aprenentatge real dels alumnes.

L’autoformació requereix que les persones estiguin motivades per aprendre i que prenguin la iniciativa per dirigir el seu procés d’aprenentatge; és l’apropiació de la seva formació pel subjecte social. L’autoformació no és aprenentatge aïllat, és aprendre amb altres però mantenint les responsabilitats sobre la pròpia formació.

Els procesos d’aprenentatge han de contemplar tres nivells:

Autoformació (aprendre un mateix)
Heteroformació (interactuant amb els altres)
Ecoformació (ambient en sentit ampli, incloent-hi les tecnologies)

L’autoformació promou l’autonomia personal, suposa un procés d’emancipació crítica que suposa l’acceptació d’allò inacabat i mobilitza una ètica que assumeix que tota persona és portadora de saber.

L’autoformació per si mateixa no produeix aprenentatge si no es donen una sèrie de circumstàncies:

Continuïtat (l’aprenentatge es produeix en situacions no planificades)
Interacció (amb un mateix i amb els altres)
Reflexió (sobre l’acció i a l’acció)

L’aprenentatge als llocs de treball es produeix principalment en interacció amb situacions problemàtiques.

Quines competències calen per a l’autoformació?

Estar disposat a aprendre en situacions d’incertesa
Capacitat per aprendre amb altres, utilitzant recursos i xarxes
Aprendre “en” i “sobre” l’acció mitjançant la reflexió
És fonamental aprendre a aprendre

Cada persona té (o es decanta per) un estil d'aprenentatge diferenciat de la resta. Cal desenvolupar necessàriament un nou paradigma educatiu que integri la diversitat de situacions i de processos d’aprenentatge. El desafiament de les universitat és crear espais per a què els alumnes aprenguin sols i amb els altres, col·locant l'autoformació en un punt central dels processos formatius.

EDO 2010: les meves notes... (09) "Avaluació, autoavaluació i formació" (Taula de comunicacions)

2010-05-14T13:47:00.000+02:00

Mireia Ochoa: Avaluació de cinc anys d’oferta formativa del CEJFE: “de poble a ciutat”

El CEJFE ha multiplicat significativament el nombre d’activitats formatives, d’hores de formació i de públic participant en el període 2005-2009. A més, paral·lelament, s’han anat incorporant nous canals a la formació, especialment a la vinculada al Programa Compartim i a les Sessions web, on es treballa prèviament, durant i posteriorment a la formació amb pàgines de Facebook, amb Twitter...

Recentment han presentat el canal CEJFETV on es recullen els vídeos de les sessions que es porten a terme i que, si és possible, s’emeten també en streaming.

Anna Díaz: L’autoavaluació de la seguretat integral als centres educatius com a instrument formatiu del professorat

Una recerca duta a terme per membres del grup EDO sobre seguretat integral (no només en relació amb els riscos físics [els objectes], sinó també sobre els riscos que plantegen els usos de les noves tecnologies, els riscos psicosocials...) constata el potencial formatiu del procés d’autoavaluació. L’autoavaluació és realitzada pels propis membres de la institució, però amb suport de tècnics per garantir que s’adequa a la normativa vigent. L’objectiu formatiu de l’autoavaluació està vinculat al desenvolupament professional i està molt lligat al model de formació experiencial. L’autoavaluació provoca un procés de reflexió col·lectiva orientades a la millora (també un de reflexió individual) incorporant-hi, doncs, uns valors formatius relacionats amb quatre eixos:

Apropament a la temàtica
Detecció de fortaleses i febleses
Formació i cerca d’informació com a part del procés de reflexió
Foment de la cultura preventiva i de seguretat

El grup de recerca ha constatat com l’aplicació de qüestionaris estandaritzats d’autoavaluació posa de relleu els aspectes formatius dels processos d’avaluació tant durant el procés en sí, com per als futurs autoavaluands que disposen de dades d’experiències anteriors.

Edgar Iglesias: Model per establir un sistema d’indicadors amb la finalitat d’avaluar la formació en interculturalitat en una organització d’educació no formal

La intenció és avaluar els continguts de la formació en interculturalitat en el context d’una organització d’educació no formal, establint un sistema d’indicadors com a instrument d’avaluació per identificar el seu grau d’interculturalitat, de cara a orientar l’organització en la transformació i millora de la seva qualitat educativa des de la interculturalitat.

Han treballat amb una institució on es dóna un procés educatiu voluntari, intencionat, planificat, permanent i flexible (Trilla 1992) del barri del Raval de Barcelona.

El model que proposen ha de tenir en compte tres dimensions:

Identitària (la identitat ens diu qui som ara, no d’on venim)
Educativa (l’àmbit dels processos de construcció de la identitat)
Relacional (l’àmbit de la educació comunitària i la participació)

Mercè Jariot: Els processos d’autorreflexió de l’aprenentatge en el marc del curs per a la formació inicial de professors de formació viària de Catalunya. Experiència pilot a partir de l’autoavaluació de l’aprenentatge per competències professionals

Han fet una recerca pilot sobre el curs de capacitació de professors de formació viària i creuen que, pel que fa a l’acció sobre l’impacte de la formació en el camp actitudinal, les tendències que apareixen serien exportables a altres àmbits de la formació.

Com a conclusions transversals de l’estudi pilot, destaca que les competències més difícils d’adquirir són les relacionades amb l’expressió i gestió de sentiments. La metodologia autoavaluativa permet a l’alumnat interioritzar els components fonamentals que ha d’integrar un procés formatiu i permet també reflexionar sobre el grau de consecució de cada competència i el procés d’aprenentatge que ha de seguir per assolir el nivell màxim.

Per al futur immediat es plantegen repetir la recerca, però augmentant (x4) la mostra d’estudi afegint-hi un nou criteri d’avaluació: l’experiència en situació real viscuda pels participants en l’estudi pilot.

María Inés Vázquez: L’autoavaluació organitzacional com a pràctica d’autoformació

Una de les dificultats de dur a terme processos d’autoavaluació a les organitzacions és que encara hi ha molt a l’imaginari la relació entre avaluació i sanció i això provoca resistències. Fins i tot en organitzacions on no hi ha tradició sancionadors, resulta un fre el fet que es considera que l’avaluació pot posar en evidència tot allò que no es fa tan bé com ens agradaria.

Una altra dificultat és la “cultura de la oralitat” que fa que hi hagi certa tendència a explicar les coses verbalment i no a registrar-les documentalment. Això és un mal generalitzat que dificulta l’accés a la informació sobre actuacions passades, perquè “fem molt més del que registrem”.

L’autoavaluació esdevé, en tant que procés reflexiu sobre la pròpia pràctica, una excel·lent eina d’autoformació que normalment es trasllada en iniciatives des dels centres participant per aprofitar aquest procés formatiu per incorporar nou coneixement a l’organització. Totes les organitzacions tenen clara la importància i els avantatges d’encetar processos de reflexió, però coincideixen que manca temps per fer-ho, perquè les planificacions no preveuen aquests espais.

EDO 2010: les meves notes... (08) Imma Tubella: "Les xarxes socials i el seu potencial formatiu"

2010-05-14T11:06:00.001+02:00

Es constata que l’escletxa digital no és tant per qüestió de recursos o de nivell formatiu, sinó que la divisòria de l’accés a la tecnologia és generacional. La infància i l’adolescència, atesa aquesta divisió, té una percepció nova de l’ús i l’accés a les xarxes, de manera que es senten empoderats davant unes generacions precedents que no tenen (en termes generals) un coneixement de l’ús de les mateixes comparable al seu.

5 milions d’estudiants dels Estats Units fan alguna cosa (alguna activitat formativa) a través d’Internet. Això permet intuir que el futur de la formació (universitària però no només) passa per una bimodalitat que combini la formació presencial amb la formació en línia.

La xarxa presenta múltiples aplicacions orientades a l’aprenentatge, de les quals, Tubella destaca les següents:

Edufire - Aprenentatge de llengües on line. Inclou un apartat de gestió de parelles lingüístiques.

TeacherTube - Portal de vídeos, blogs, documents... dedicats a l’educació

Khan Academy - Acadèmia on line (que s’autofinança) que pretén “difondre educació de qualitat a través d’internet”. Khan Academy és una organització sense ànim de lucre i reinverteix tots els beneficis en la millora dels continguts que ofereix.

En el context actual, amb la incorporació de les potencialitats de les xarxes socials al món de l’educació, el rol del professor es redefineix, apropant-se més al concepte de “mentor” i allunyant-se del de “lector d’apunts”.

Cal fer esforços per connectar la formació formal amb les dues noves tendències de motivació que potencia la xarxa: la formació entre iguals i la formació per interessos. Els nens i els joves adquireixen la major part dels seus coneixements en contextos diferents dels formals. El repte és com integrar aquests contextos en l’educació formal.

EDO 2010: les meves notes... (07) "Promoció i desenvolupament de l’aprenentatge informal" (Simposi)

2010-05-13T19:22:00.000+02:00

Xavier Mas i Josep Antoni Martínez: La web 2.0 com entorn d’aprenentatge informal a les organitzacions: possibilitats i models d’aplicació

La incorporació de l’aprenentatge informal mitjançant l’aplicació de la web 2.0 suposa una democratització de l’organització i un reconeixement al coneixement tàcit, però res de tot això no servirà per a alguna cosa si continuem anant tan ràpid sense saber ben bé cap a on anem. No hi ha temps per sedimentar el coneixement.

José Luis Muñoz: Aprenentatge informal: estratègia per al desenvolupament de les organitzacions

La dinàmica de canvi constant en què ens movem requereixen que les organitzacions es dotin d’estructures flexibles que li permetin incorporar l’aprenentatge al seu desenvolupament organitzacional.

Característiques de l’aprenentatge informal:

Es produeix lluny de la formació organitzada
Sense processos estructurats ni suport pedagògic
Es produeix en diverses formes: converses, narració, experiències, vivències...
Es genera en processos indiferenciats i inespecífics
Es produeix en situacions i organitzacions no educatives
Possibilita l’adquisició de coneixements, destreses, habilitats...
Es dóna al llarg de tota la vida
No és sistemàtic ni metòdic ni estructurat
Es dóna en un marc d’espontaneïtat
Es produeix permanentment

L’aprenentatge informal es produeix en entorns diversos, en funció del seu nivell estructural (micro, meso, exo i macrosistemes) que acompleixen funcions també diverses com ara l’adaptació, la realització d’objectius, la integració o el manteniment de les institucions.

Les organitzacions que tindran èxit seran aquelles que sàpiguen com aprofitar l’entusiasme i la capacitat d’aprenentatge de tothom en tot i en tots els nivells de l’organització (Senge, 1990).

David Rodríguez: Aproximació teòrica als rols, funcions i principals condicionants de la creació i gestió del coneixement

La gestió del coneixement humà és una dimensió crítica per a la supervivència de les organitzacions. Aquestes, necessiten conèixer i gestionar la informació i el coneixement, incrementar la capacitat d’aprenentatge i adaptació, i incorporar la formació continuada als processos organitzacionals. Les organitzacions necessiten gestionar el coneixement com a element generador d’un avantatge competitiu.

Hi ha tres factors rellevants per al desenvolupament de la gestió del coneixement a les organitzacions:

Tecnologia (hard o soft)
Persones (amb diferents rols: personal orientat al coneixement, treballadors del coneixement, administradors de projectes de coneixement, analistes de coneixement, gestors de coneixement, gerents de coneixement, directors d’aprenentatge...)
Processos (des de disseny de sistemes d’informació fins a gestionar polítiques d’aprenentatge)

Hi ha un seguit de condicionants de l’èxit en el desenvolupament d’estratègies de gestió del coneixement:

Valors i objectius organitzatius
Tipus de direcció / lideratge
Estructura organitzativa
Dinàmica organitzativa
Tecnologies de la informació i la comunicació adequades
Persones que participen en la comunitat de gestió del coneixement

Daniel Giménez, Antoni Colomer i Maria Jesús Tolosa: Gestió del coneixement a l’Agència de Protecció de la Salut de Catalunya: una experiència de treball col·laboratiu i aprenentatge en comunitats de pràctica

A partir de l’experiència prèvia del Programa Compartim de Gestió del Coneixement del Departament de Justícia, que comença el 2007, l’APS enceta, el 2008, una prova pilot en la qual es creen 6 CoPs en què participen més d’una cinquantena de professionals. D’aquest pilotatge s’arriba a tres primeres conclusions:

es pot treballar col·laborativament,
s’aprèn (pla informal) i
val la pena seguir (pla formal)

Al 2009 s’acaba de constituir l’Equip de Gestió del Coneixement de l’APS, es dissenya un Pla de Gestió del Coneixement de l’APS, s’han constituït les CoPs, s’han format els e-moderadors.

Al 2009/2010 hi ha constituïdes 12 CoPps en les quals participen 115 professionals (24 col·laboradors externs).

La previsió per al 2010/2011 és que uns 200 professionals participaran en 16 CoPs, la qual cosa implica que compartiran 16 noves respostes i solucions per ser utilitzades al lloc de treball.

A partir de l’experiència, consideren que els factors clau per a l’èxit de la implantació de les comunitats de pràctica són:

l’equip de gestió de coneixement
e-moderador
(entusiastes) ...i el seu coneixement
e-Catalunya
ambient laboral proinnovació
productes de coneixement orientats a la ràpida aplicació (i avaluació)

Entre d’altres, han arribat a les conclusions següents:

Les mètriques demostren un alt grau de participació, també fora de la franja horària laboral
S’aprecia un increment de les persones participants a les CoPs, així com del nivell d’especialització, que aporten idees i alternatives de millora en treball col·laboratiu
El treball en CoPs fomenta l’aprenentatge dels participants
S’observa una demanda de més suport institucional per consolidar i ampliar projectes a altres àrees de la salut pública
Es creu oportú millorar l’extensió del treball col·laboratiu a altres formats.

EDO 2010: les meves notes... (06) Jay Cross: "L’aprenentatge informal"

2010-05-13T17:51:00.000+02:00

Segons Jay Cross, l’aprenentatge informal està sempre present, però sovint no el veiem. És molt més important que el formal (potser un 80% de l’aprenentatge és informal).

L’era industrial s’ha acabat (no és que desapareguin les fàbriques, les necessitem, però ja no són tan importants). Abans, el món empresarial era un món previsible... ja no ho podem fer. A l’era de les xarxes, hem deixat de banda la predictibilitat dels efectes que tindran les accions. El món s’autoorganitza i cal ser bons en el reconeixement de patrons... el món retorna, en certa manera, a l’humanisme en l’organització del treball.

La millor tecnologia per a l’aprenentatge és la conversa entre humans.

En certa manera, l’aprenentatge informal és una conseqüència de les xarxes (no xarxes tecnològiques exclusivament, xarxes de relació en el sentit ampli). L’aprenentatge no és purament formal o informal; sempre hi ha els dos components convivint. En el cas d’aprenents novells en una matèria, la component d’aprenentatge formal és molt més rellevant (no és habitual aprendre ‘àlgebra’ parlant amb la gent al parc); en el cas d’aprenentatges d’habilitats, la relació entre el pes de cada un dels components s’inverteix (per aprendre a anar en bicicleta, no funciona l’aprenentatge formal). El mateix passa quan parlem d’aprenentatge de persones amb un cert grau d’expertesa en allò que fan, que la component informal pren una més gran rellevància. Malgrat aquest fet, la major part de la inversió en formació de les organitzacions es destina a aprenentatge formal... perquè aquest tipus d’aprenentatge és sobre el que s’assenta el “territori de comoditat” dels formadors.

Una gran diferència entre aprenentatge informal i formal rau en qui hi ha “control•lant” el procés d’aprenentatge. Si es tracta d’autoaprenentatge, acostuma a tractar-se d’aprenentatge informal.

Ja hi ha experiències en el món de les organitzacions d’utilització d’eines tecnològiques que faciliten l’aprenentatge informal i que estan produint millores en el compte de resultats per l’estalvi que han comportat. Casos d’èxit són, per exemple, la implantació de wiki gratuïta com a sistema de gestió del coneixement a Intel, la utilització d’una aplicació similar a Twitter per a la comunicació entre els treballadors d’una empresa d’energia eòlica, els 2.000 mil treballadors de Best Buy que atenen més de 20.000 consultes l’any mitjançant els seus comptes de Twitter...

Planteja els concepte Workscape (panorama de treball), sobre el qual està treballant actualment i que va més enllà del concepte del panorama d’aprenentatge (Learnscape) que proposava anteriorment lligat a l’aprenentatge informal.

EDO 2010: les meves notes... (05) "La creació i gestió del coneixement a l’Administració Pública i a les empreses" (Simposi)

2010-05-13T13:57:00.001+02:00

Jordi Graells: ETC: Entorns de treball col·laboratiu

La tecnologia facilita i potencia la hibridació i la barreja, la qual cosa fa possible intervencions creadores de nous models de negoci que aprofitin el bo i millor dels models d’origen.

Les xarxes socials invaliden la teoria dels sis graus de separació perquè modifiquen les capacitats de relació entre persones. Això presenta tot un món per treballar en la prestació de serveis de l’Administració, adaptada a la teoria de “The Long Tail”.

Hi ha 5 etapes de la relació humana amb el coneixement:

Coneixement horitzontal i obert
Innovació per hibridació
Nou concepte de la propietat intel·lectual
Col·laboració en els serveis
Xarxes socials i personalització

Els usos professionals i personals s’hibriden també i cada cop és més complex diferenciar quan estem fent coses personals dins el nostre horari laboral i quan estem treballant en el nostre temps de lleure.

Les organitzacions han d’hibridar la seva presència a la xarxa amb els “nous” socials media (Twitter, Facebook...) integrant les seves pàgines web amb la seva participació en les xarxes socials.

Eines com Netvibes, gReader faciliten molt l’accés a la informació rellevant, al coneixement, de manera que resulta força senzill compartir informació (i sovint comentada per persones del nostre entorn de confiança) i estalviar temps, que és un dels pocs bens escassos.

Les capacitats diferencials són la imaginació, la creativitat i la passió.

Sílvia Navarro: Formació per a la transformació. Conformant una xarxa de nous lideratges i complicitats a la nostra organització

Projecte CINTRA: Compromís i Innovació per a la Transformació de l’Acció Social. Es tracta d’un procés de desenvolupament tècnicooperatiu i d’implantació del Model de serveis socials bàsics a la ciutat de Barcelona. Dins del procés de gestió del canvi de model, s’incorpora l’estratègia formativa i de desenvolupament del treball col·laboratiu.

Idees clau del projecte:

Transferir poder
Aprofitar el context d’oportunitat
Viure el canvi com un procés continu
Saber cap a on anem, però si cal, saber canviar el rumb

L’estratègia tenia com a eixos principals:

La construcció d’una organització intel·ligent (aprenentatge de tothom, comunió de talents, transformació contínua, creació de futur)
Creació de valor, gestió del canvi (formació, desenvolupament professional, treball col·laboratiu, visió global del projecte)
Lideratge en primera persona del plural (lideratge directiu i lideratge professional) per teixir a l’organització una xarxa de complicitats
Rellevància del saber pràctic (saber saber, saber fer, saber fer, voler saber) connectat amb l’àmbit vivencial i emocional
Els companys de viatge (promotors, col·laboradors, cobertura institucional, marcs institucionals, recursos TIC)

Aquest projecte va donar fruit a una intranet on tots els professionals de l’Ajuntament de Barcelona relacionats amb l’acció social troben l’espai per a compartir coneixement i dur a terme treball col·laboratiu. També es van dissenyar projectes d’implantació del model als territoris, combinant la formació estàndard amb el coaching que fomentés la implicació i responsabilització de les persones en els seus propis processos d’aprenentatge.

Entre els reptes de futur es plantegen la identificació d’altres iniciatives d’aprenentatge informal per incorporar el coneixement generat a la millora dels processos organitzacionals i continuar explorar i aprenent per tal d’apropar-se al que han de ser les organitzacions del futur, estructurades sobre la base del coneixement.

Laia Martín: La formació virtual a l’EAPC: 10 idees amb 20.479 hores de vol

L’estratègia formativa de l’EAPC oferia el marc adequat per plantejar l’oportunitat que presenten les tecnologies per a desenvolupar la formació dels treballadors públics a través d’entorns virtuals. Un cop identificats els continguts concreta, les estratègies d’aprenentatge existents i la tecnologia aplicable calia trobar els socis convenients per poder tirar endavant el projecte de formació virtual i de construcció col·laborativa del coneixement.

Tecnològicament utilitzen una plataforma Moodle complementada per una wiki.

La virtualització de la formació permet fer activitats transterritorials i crear, espais de trobada per als treballadors públics que, per la dispersió geogràfica, difícilment podrien tenir ocasió de compartir experiències.

Susanna Gracia i Elisabeth Boo: La comunitat de pràctica dels educadors socials dels centres penitenciaris de la Generalitat de Catalunya

El treball col·laboratiu dels educadors socials dels centres penitenciaris s’inicia amb una component de treball bàsicament presencial i mica en mica, aprofitant experiències paral·leles (Programa Compartim) va incorporant el treball a través de la xarxa i l’ús de les tecnologies com a facilitadores de l’intercanvi d’experiències relacionades amb la tasca diària. La participació en aquesta comunitat és voluntària i, tot i que amb nivells d’implicació diferent, un percentatge molt elevat dels educadors socials està participant-hi (molts, però, només a nivell de lurkers).

Destaca la immediatesa que aporta l’ús de la tecnologia en l’atenció de consultes i/o resolució de dubtes i en l’actualització de continguts dels mòduls formatius que tenen desenvolupats. Les trobades presencials, tot i haver minvat, continuen existint perquè fomenten la creació de complicitats entre els integrants de la comunitat i permeten que aquells membres més entusiastes puguin contagiar la resta de participants d’aquesta il·lusió per la participació.

Pilar Pineda: La transferència de la formació contínua a Espanya

Al 2005 prop d’un 2% de la massa salarial (pública i privada) s’està dedicant a la formació continuada a Espanya (un 3% a Europa). Aquest volum d’inversió demanda informació sobre com s’està capitalitzant aquesta formació als llocs de treball. Un estudi de l’any 2000 indica que només s’aplica al lloc de treball entre un 10% i un 30% de l’aprenentatge (Holton, Bates & Ruona).

El grup de recerca en el qual participa (GIPE) no s’ha dedicat a avaluar l’aplicació de l’aprenentatge al lloc de treball, sinó a analitzar els factors que afavoreixen o barren aquesta transferència. Aquest enfocament alternatiu permet predir i avaluar resultats, millorar l’eficàcia de la formació i trobar mesures alternatives d’avaluació directa de resultats.

Holton & Bates van desenvolupar un model per analitzar la transferència d’aprenentatge al lloc de treball (LTSI) que medeix 17 factors classificats en tres grups:

Capacitat
Motivació
Entorn laboral

S’ha aplicat el qüestionari LTSI (SLTSI a la versió espanyola) a una mostra de més de 1.000 treballadors d’11 organitzacions (públiques i privades) per avaluar un centenar d’accions formatives. Les dades mostren que les orientacions del superior jeràrquic sobre el desenvolupament són una barrera per a la transferència de l’aprenentatge. També suposen una barrera important els recursos personals (temps i energia) disponible per transferir el nou coneixement al lloc de treball.

Algunes de les conclusions actuals de la recerca plantegen que els factors que determinen la transferència són clarament millorables. Hi ha tres factors que actuen com a facilitadors de transferència i que caldria potencia. Cal reajustar el SLTSI al context cultural espanyol, ja que els resultats permeten fer prediccions sobre la transferència amb una fiabilitat del 55%, percentatge millorable, però acceptable segons la investigadora.

EDO 2010: les meves notes... (04) Javier Martínez Aldanondo: "La creació i gestió del coneixement"

2010-05-13T13:10:00.002+02:00

Per poder gestionar el coneixement primer cal que existeixi aquest coneixement. Per a moltes organitzacions, el coneixement és tractat com a un objecte que es diposita en repositoris on després cercar-lo (i trobar-lo)

La realitat és que el coneixement, lluny d’ésser un objecte, és una estructura neuronal. Així, la clau és determinar com es crea el coneixement, com s’emmagatzema i com es recupera, la qual cosa posa en evidència que el punt interessant és trobar la manera de fer que aquest coneixement vingui a nosaltres sense que calgui anar a buscar-lo.

Martínez es dedica a la consultoria en gestió del coneixement, mitjançant l’empresa Catenaria, que el que fa és ajudar les organitzacions a que aprenguin del coneixement que ja posseeixen. La manera de fer-ho és ajudar a les organitzacions a que es formulin bones preguntes i a que, igual que ho fan les persones, aprenguin dels errors.

El coneixement no es pot transferir (no és un objecte, sinó una estructura neuronal), cal aprendre. Si no tens coneixement (après prèviament), no pots actuar davant d’una situació no esperada. Sovint l’aprenentatge és inconscient i no sabem del cert si hem après adequadament fins la propera ocasió en què calgui aplicar aquell coneixement.

L’aprenentatge és la font de generació de coneixement. Ets que el has après fins ara i seràs el que siguis capaç d’aprendre.

No importa com s’ensenya, importa com s’aprèn.

L’objectiu de gestionar el coneixement és equipar els treballadors per a que facin més eficientment i eficaçment la seva feina. Per als directius l’important no és la gestió del coneixement, sinó els resultats, l’acompliment dels objectius, per tant, la pregunta correcta és què cal que aprenguin els treballadors perquè l’acompliment dels objectius sigui satisfactòria.

Les principals dificultats de les organitzacions és identificar quin coneixement és el més rellevant, com fer-lo créixer, com valoritzar-lo, com treure el màxim partit a aquest coneixement... El coneixement resideix en les persones i quan les persones marxen, el coneixement que posseeixen marxa amb elles.

El més important en una organització NO són les persones, és el coneixement que tenen les persones.

El coneixement no es pot emmagatzemar ni és transferible. El coneixement el tenen les persones; quan s’emmagatzema es transforma en informació. El coneixement no és el que saps, és el que fas amb el que saps.

Les tasques que es fan a les organitzacions són, generalment, repetitives. Això hauria de facilitar que quan calgui fer una cosa, poguéssim saber qui ho ha fet abans, com ho va fer, quines coses van funcionar i quines no. Això implica que la gestió del coneixement implica aprofitar l’esforç de milers de cervells que han treballat abans i ser capaços d’establir sistemes que evitin repetir errors anteriors. La gestió del coneixement és una actitud. Gestió del coneixement és preguntar-se què puc aprendre de la meva experiència o de la dels altres per fer les coses millor.

La gestió del coneixement intenta que les organitzacions siguin més intel·ligents perquè siguin més rendibles.

Per a generar coneixement, s’han de donar tres factors:

Motivació
Temps
Oportunitat de pràctica

Aprenem practicant; aprenent a partir dels errors i tractant d’explicar-nos el perquè; aprenent de las històries: en xarxa, amb altres i d’altres.

Amb l’aprenentatge passen coses curioses

Cal RECORDAR (es recorden les vivències, no els cursos ni conferències)
Cal VOLER aprendre
Cal tenir un OBJECTIU propi
Cal estar EMPIPAT/FRUSTRAT amb alguna cosa que vulguem resoldre
Cal fer-se PREGUNTES sobre perquè les coses són com són i sobre si podrien ser d’una algra manera
Sense pràctica NO hi ha aprenentatge

Ensenyar no és una activitat possible, aprendre sí.

Per que una activitat acabi amb aprenentatge, és imprescindible captar l’atenció (No engaging no learning) i això és més possible si fem coses que si només les expliquem (Learning by doing).

No és el mateix el coneixement crític que el coneixement important per a una organització. No sempre les organitzacions tenen clar quin és el seu coneixement crític (o més aviat gairebé mai). El coneixement crític és aquell que aporta un avantatge competitiu a l’organització. Per identificar-lo resulta útil consultar els mapes de processos a partir dels quals podrem elaborar una cadena de valor i identificar quin és i on es troba el coneixement crític, per tal de poder concretar un model de gestió de coneixement.

Hi ha infinitat d’instruments/eines que ajuden a gestionar el coneixement (directoris d’expertesa, comunitats de pràctica, storytelling, formació...) però el que resulta fonamental és facilitar l’accés a la informació.

Desafiaments de les organitzacions

Identificar l’estoc de coneixement
Identificar coneixement necessari
Identificar coneixement innecessari i descartable

La gestió del coneixement no és màgia, és aplicar un procés.

Cal fer us del coneixement que ja es posseeix. El problema és que el coneixement no és un actiu de les organitzacions, ho és de les persones.

Una dificultat important rau en què sabem aprendre però no sabem com aprenem.

Gestionar el coneixement és gestionar als qui tenen aquest coneixement i fomentar/possibilitar que es comparteixi. Cal connectar cervells, no màquines. Perquè la gent vulgui compartir el seu coneixement, cal incentivar que es comparteixi.

EDO 2010: les meves notes... (03) "La formació en xarxa a les Administracions Públiques i a les organitzacions" (Simposi)

2010-05-12T19:38:00.000+02:00

Dolors Reig: Entorns professionals/personals d’aprenentatge a les

organitzacions: proposta per a l’Administració de justícia

Noves abundàncies:

Informativa, diversitat de fonts, de continguts, interdisciplinarietat
De contextos en els que té lloc l’aprenentatge
De recursos per a l’aprenentatge
De passió
De possibilitats de comunicació-conversació (educomunicació de P. Freire)
De poder (autocomunicació de masses [Castells]). Canvi de poder dels mitjans a les audiències
De capacitats cognitives (augment) tant a nivell individual com a nivell organitzacional

El cloud computing, tendència a que el programari no s’executi a la màquina, sinó a la xarxa, és una de les aplicacions del concepte de “la informació com a servei”. Un altre exemple clar d’aquesta consideració de servei de la informació són els PLE.

A la web contextual calen criteris de filtratge que determinin l’enfocament i l’elecció d’eines. Els filtres poden ser comportamentals, basats en eines intel·ligents que “aprenen” dels nostres comportaments a la xarxa (com Amazon fa amb els suggeriments a partir del nostre historial de compra i de valoració). Hi ha més tipologies de filtres a aplicar, algunes com les accions de Content Curation Digital que necessiten de l’aplicació humana de criteris preestablerts i que implica la intervenció de persones amb diferents habilitats (entorn web i eines tecnològiques, en la matèria objecte de la comunitat, en documentació...). De fet, tot aquest canvi posa l’èmfasi en el fet que la qüestió no va de tecnologia sinó de metodologia.

Les eines tipus iGoogle o Netvibes (aquesta última és la seleccionada per a les CoPs del Programa Compartim) són molt útils per a millorar la productivitat, tal i com demostren estudis que plantegen que és infinitament més pràctic tenir tot allò rellevant en una mateixa finestra.

Un bon sistema educatiu hauria de perseguir 3 propòsits:

Proveir als qui vulguin aprendre recursos disponibles en qualsevol moment de les seves vides

Empoderar a qui vulgui compartir el que sap per trobar a aquells que vulguin aprendre d’ell

Donar l’oportunitat a tothom que vulgui compartir coneixement de fer-ho públic

Està molt bé mesurar el ROI, però cal incloure també mètriques per valorar el ROPI (el retorn que reben/perceben les persones)

Òscar Dalmau (UB) i Paquita Escoi (Unió de Pagesos): Formació continada al sector agrari mitjançant l’ús de metodologies d’aprenentatge innovadores basades en les noves tecnologies multicanal

La fractura digital a l’entorn rural és molt més gran que a la resta de Catalunya, la qual cosa dificulta tirar endavant un projecte plantejat al voltat de l’aplicació de les tecnologies a la formació continuada del sector agrari.

Van triar per pilotar la formació en e-learning multicanal un curs que tothom del sector ha de fer obligatòriament per garantir que hi havia un element motivador que assegurés la participació. El curs semipresencial va ser acollit amb reticències pel col·lectiu destinatari de la formació i van haver d’insistir per tirar endavant una primera edició que els permetés avaluar l’aplicació de les noves tecnologies a aquest tipus de formació.

Aquest projecte té com a objectiu més enllà de la formació en si mateixa, la formació en competències digitals de manera que es faciliti la incorporació progressiva de les noves tecnologies a diferents processos del sector de cara a explotar més eficientment, aprofitant tots els recursos existents, les explotacions agrícoles o ramaderes.

Òscar Dalmau (UB) i Miguel Ángel Cortés (Banc Sabadell): Programa Laude: Itineraris per funció en Banca

La intenció del Programa Laude és dotar de reconeixement universitari la formació continuada dels professionals de Banc Sabadell.

Un dels apriorismes que es va tenir en compte era que ateses les característiques de l’estructura de la plantilla del grup Banc Sabadell, no es podia programar una oferta formativa uniforme (no volien “cafè per a tothom”) sinó que s’havien d’establir (i així ho han fet) itineraris formatius d’acord amb les diferents funcions desenvolupades. El pla de formació codissenyat amb la UB permet participar en tres diferents mestratges, passant prèviament per mòduls de formació continuada i de postgrau que plantegen camins diferents en funció de l’itinerari funcional de cadascú. La UB ha revisat la formació de BS des de les vessants de continguts, metodològica i tecnològica.

La formació (amb reconeixement universitari) es va plantejar com a voluntària i subvencionada i ha comptat amb una participació d’un 70% de la plantilla disposada a fer l’esforç addicional que suposava la formació, que segons Cortés els indica el nivell de compromís de la plantilla de BS.

Fulgencio Aledo: La experiencia del E-learning en el IVAP: Presente y Futuro

L’IVAP és l’òrgan formatiu del personal de les administracions públiques d’Euskal Herria (5.000 persones d’administració general, 8.000 d’administració foral i 20.000 d’administració local) i que té tres grans àrees d’actuació:

Euskaldunització del funcionariat
Edicions i Publicacions
Recursos humans

L’IVAP posa en marxa KZgunea, una xarxa de centres d’accés obert amb ordinadors connectats a la xarxa, amb l’objectiu de garantir que tots els ciutadans tenen accés a Internet i el que és més important, a les possibilitats de formar-se en competències digitals.

El model formatiu de l’IVAP s’estructura a través de diferents pilars:

Continguts en línia
Sessions presencials
Exàmens presencials o en línia (són centre certificador)
Certificació
Convocatòries mensuals

Pel que fa a l’eina tecnològica, utilitzen la plataforma SABA, però tot apunta a que hi ha la voluntat del govern basc d’anar cap a la utilització de programari lliure. Per minimitzar l’impacte de la formació sobre la prestació del servei públic, dins l’horari laboral limiten l’accés dels treballadors públics a un temps determinat (màxim de 90 minuts) i durant una franja horària concreta (8 a 10 hores), però fora de l’horari de treball l’accés és permanentment obert.

Els projectes que es proposen atacar són:

Creació d’àrees per compartir recursos
Creació d’àrees per recuperar informació
Comunitats virtuals (estan aplicant el treball en comunitats virtuals en els programes de formació de directius)
Web 2.0, 3.0...

I els reptes de futur de l’IVAP:

Desenvolupament del model formatiu en línia
La formació dom a procés
Gestió de la formació associada a competències (continguts i itineraris formatius personalitzats)
Programari lliure
Multiplicitat de dispositius (multicanal)
Idiomes (minimitzar les barreres lingüístiques)
Col·laboració dins el marc europeu

EDO 2010: les meves notes... (02) Steve Dale: "Col·laboració i Comunitats. Les comunitats de pràctica als governs locale del Regne Unit"

2010-05-12T17:16:00.000+02:00

Quan Steve Dale va plantejar l’oportunitat i conveniència d’introduir el treball mitjançant comunitats de pràctica, ara fa 5 anys, al Regne Unit no n’hi havia cap que treballés amb els governs locals i ara n’hi ha més de mil, amb més de 56.000 usuaris treballant-hi.

Aquells que no volen compartir el coneixement, al final estan aïllades. El terme expert pressuposa que s’ha arribat al final del viatge i això no és cert, el viatge de l’aprenentatge continua sempre. Les biblioteques són el lloc on va el coneixement a morir.

La plataforma tecnològica no genera la comunitat de pràctica. L’eina s’ha d’instal·lar sobre una comunitat preexistent. La comunitat ha de tenir uns interessos comuns, un lloc on trobar-se, un moderador (o facilitador) i un cert grau de “passió”. Si no s’està apassionat per l’aprenentatge, pel coneixement, per ajudar en l’aprenentatge als altres, per l’assoliment dels objectius, la cosa no funciona. Si hi posem tots els ingredients, el resultat és molt més meravellós que la suma dels ingredients (de manera similar com succeeix amb la cuina).

La tecnologia facilita la col·laboració i el compartir informació sense que la distància o la diferència horària suposin un impediment.

La funció de les CoPs no és portar el coneixement a l’organització, sinó ajudar a fer créixer el coneixement que necessitem internament a les nostres organitzacions. Les comunitats de pràctica:

· Posen en contacte amb col·legues que pensen de manera semblant a la nostra

· Permeten compartir les experiències pròpies i aprendre de les dels altres

· Promouen la col·laboració entre els membres de l’equip

Graus de transparència de la comunicació:

Una llista de distribució és un mecanisme de transmissió d’informació
Un fòrum posa més en moviment la informació, però només amb una interactivitat orientada mitjançant la formulació de preguntes.
Una comunitat es basa en l’establiment de relacions de confiança entre les persones que formen part de la xarxa i que permet compartir informació i coneixement. A les comunitats privades (tancades, amb moderador...) la confiança és més fàcil de generar que a les obertes (tipus Facebook) ja que la no existència de mecanismes de control sobre què es fa i com es fa fa que es prenguin més precaucions a l’hora de compartir segons què.

No es pot obligar a les persones a formar part de les comunitats de pràctica, sinó que se’ls ha d’engrescar perquè hi participin amb entusiasme. Aquest entusiasme però, pot resultar contraproduent si no està ben conduit. Les motivacions per participar en una comunitat de pràctica són diverses i poden anar des de l’assoliment de propòsits atractius, fins a l’augment del nivell de socialització, passant per les possibilitats d’aprenentatge col·laboratiu, i de compartició i coproducció de coneixement.

El nivell qualitatiu de les comunitats de pràctica augmenta exponencialment a mesura que augmenta el nivell de compromís dels seus membres. Els diferents estadis de participació en una comunitat de pràctica, en funció de l’increment del nivell i del tipus de compromís són:

Cerca i aprenentatge (anònims)
Comentaris (anònims)
*Procés de registre*
Comentaris (atribuïts)
Plantejament de preguntes
Escriptura de blocs
Esdevenir un referent
Esdevenir un expert

La “regla 1-9-90” de Jacob Nielson sobre patrons de contribució, planteja que un 90% dels “visitants” de les comunitats de pràctica són lurkers, un 9% contribueixen ocasionalment i només un 1% contribueix activament. Per tant, això ho podem expresar també com “la regla del 1%”. Aquest 1% de persones que contribueixen activament, que estan construint la comunitat, són els que cal “mimar” especialment.

Hi ha mètriques diverses per calcular el ROI de les comunitats de pràctica. Ells fan una mesura específica del retorn individual que els participants perceben del què els aporta la seva implicació en les comunitats i fan anàlisis comparatives de productivitat. La mètrica serveix per indicar com està la comunitat i no s’ha de permetre que els indicadors esdevinguin objectius.

Els usuaris han de poder fer els seus propis experiments. S’han de crear relacions de confiança i cal preparar als càrrecs directius per al fracàs. L’èxit de la xarxa de comunitats de pràctica al governs locals del Regne Unit està al voltant del 15%; la resta estan una mica “aturades”. Per acabar, citant Einstein: “les coses no sempre funcionaran, però sempre aprendràs”.

EDO 2010: les meves notes... (01) Presentació

2010-05-12T16:56:00.001+02:00

Els dies 12, 13 i 14 de maig de 2010, té lloc a la seu del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada el Congrés Internacional EDO 2010, que el CEJFE coorganitza amb el Equip de Desenvolupament Organitzacional, amb el Departament de Pedagogia Aplicada de la UAB i amb la Diputació de Barcelona. El congrés analitzarà les “noves estratègies formatives per a les organitzacions” tot tenint en compte la importància creixent de les noves tecnologies com a facilitadores de la cooperació i de la superació dels límits espacials i temporals.

Presentació del Congrés

Dra. M. José Recoder, vicerectora de Relacions Institucionals de la UAB

Hble. Sra. Montserrat Tura, consellera del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Dr. Joaquín Gairín, director general del grup EDO, Departament de Pedagogia Aplicada de la UAB

Recoder: La formació en xarxa ha de servir no només a les administracions sinó també a les organitzacions empresarials. La xarxa elimina barreres com ara la distància o el temps de desplaçament.

Gairín: En una societat dinàmica cada cop és més important l’adaptació constant de les persones i de les organitzacions. El coneixement facilita la creació d’organitzacions més flexibles, capaces de donar resposta a les necessitats canviants de la societat. Hi ha però, qüestions a resoldre: l’aprenentatge de les persones vs. l’aprenentatge de les organitzacions. El coneixement de cada individu pot formar part de les transformacions socials que es produiran en el futur.

Tura: Els nens que ara estan a primària, treballaran en feines que encara no han estat inventades i els demanarem que aportin solucions a problemes que no som capaços d’imaginar a hores d’ara. Les administracions s’han d’obrir a formes de coneixement diversos per fer possible l’avenç cap a aquest món futur que no sabem com serà. La transferència de coneixement cap a la societat ha de ser sempre a l’horitzó de les universitats i de la recerca en general.

El centre de l'univers-xarxa... sóc jo

2010-04-27T09:51:00.001+02:00

Ahir, cap al migdia, vaig llegir al meu timeline de Twitter el comentari següent:

« A los que no retwittean ultimamente me parece que haré unfollow de unos cuantos. :-) »

Evidentment, el tuit de @inggmartinez contenia molt de sarcasme (o això vull creure), però m’ha fet pensar una mica sobre el valor que es dóna a certes actituds i a certes maneres d’actuar en la xarxa.

Hi ha a la xarxa moltíssima gent disposada a compartir coneixement, a establir relacions d’amistat virtual, a aprendre en comunitat, a tendir ponts, a passar una bona estona, a ajudar els altres en allò que els sigui possible... en resum, la xarxa (i crec que en particular, Twitter molt més) està plena de mostres de valors positius i segurament aquesta és una de les raons per les quals gaudeixo cada dia més de la meva identitat virtual, o millor dit, de l’expressió a la xarxa de la meva identitat.

Però, pensa que pensa, me n’adono també que la xarxa està plena d’expressions d’egocentrisme que fan que posem pel davant dels valors que enumerava abans, altres valors no necessàriament tan positius. Així, trobem actituds del tipus “no segueixo a @fulanodetal perquè ell no em segueix a mi” encara que el tal @fulanodetal sigui una persona que comparteix una informació interessantíssima i que aporta valor al nostre timeline...

A mi, francament, de moment no m’ha afectat el fenomen de l’ombliguisme patològic i segueixo a molta gent (un 26,27%) que no em segueix... i què? Jo els segueixo perquè m’interessa el que expliquen, perquè aporten coneixements, posen una nota d'humor o expliquen curiositats que nodreixen les meves inquietuds; i si ells consideren que jo no els aporto res, ho entenc, ho respecto i no em molesta. Potser és que només porto un any a Twitter i que tinc un blog poc actiu, però de moment no necessito tenir milers de seguidors ni centenars de comentaris a les meves escasses entrades al blog. En qualsevol cas, no dic que no haguem de sentir-nos satisfets per millorar la nostra rellevància, ni que sigui pecat mortal mirar les estadístiques del nostre blog (jo ho faig, les miro, sí, ho confesso), ni tan sols crec que l'egosurfing no sigui una pràctica interessant, però el que sí considero una pràctica malaltissa és fer d’aquestes dades la raó principal que motivi la nostra actuació a la xarxa.

Tampoc em resulta fàcil entendre certs odis viscerals envers alguns bloggers als quals se’ls acusa d’egocentrisme i de conversar poc. La conversa és fantàstica, però no crec que se li hagi d’exigir a ningú. Si a mi m’interessa el que explica algú, el segueixo, i si hi ha conversa, millor, però si no n’hi ha, tampoc no l’odiaré ni el deixaré de seguir. No mentre continuï interessant-me allò que aquest subjecte diu.

Suposo que hi haurà molta gent que no estarà d’acord amb els meus plantejaments i ho respecto, però aquesta és la meva opinió i si no la dic, rebento!

Serà algun dia l'administració una organització intel·ligent?

2010-04-23T08:47:00.001+02:00

Ahir, dijous 22 d’abril vaig tenir la sort d’assistir a la conferència “L’evolució de l’administració burocràtica cap a l’administració col·laborativa i intel·ligent. On som?” que va pronunciar Marcelo Lasagna en el marc del Programa Compartim de gestió del coneixement, a la seu del Centre d’Estudis Jurídics i Formació especialitzada.

Allà, amb un aforament reduït, vàrem poder sentir una bona col·lecció de reflexions sobre els canvis organitzacionals i sobre la necessària evolució que han d’experimentar les administracions públiques (i també el sector privat) per tal d’evitar que l’arquitectura de les organitzacions continuï construint-se d’esquenes a les estructures col·laboratives, les quals són les estructures naturals i que es fan paleses en molts dels patrons biològics que configuren el nostre entorn.

Com que en breu estarà disponible el vídeo de la sessió al nou canal CEJFE.TV, em limitaré a destacar algunes frases que he considerat que plantegen qüestions interessants sobre les quals paga la pena pensar una mica per valorar si estem fent tot allò que podríem per fer que les administracions avancin de manera col·laborativa per afrontar el canvi disruptiu que planteja el nostre món actual i que hauria de conduir cap a l’existència generalitzada d’organitzacions intel·ligents. Allà van:

· “No és possible el canvi a les organitzacions (ni a les persones) sense passar primer per un procés de desaprenentatge de moltes de les coses que se saben” [Proverbi Zen: ‘Com més petita sigui la motxilla que portem a la vida, millor]

· “Les administracions no aprenen, cometen recurrentment els mateixos errors”

· “Per generar valor públic és necessari conèixer les necessitats de la societat i l’impacte de les accions que emprenem”

· “La prestació de serveis ha de contemplar l’avaluació del procés pre-, post- i on going”

· “El sector públic és un mal gestor del coneixement. Cal fer un gran canvi organitzacional; s’ha de modificar l’entorn en què es crea, s’incentiva, es gestiona i es comparteix el coneixement”

· “Teamdinitis: malaltia del sector públic caracteritzada per la proliferació d’accions formatives sobre treball en equip”

· “Un problema endèmic del sector públic és la pràctica inexistència de canals de comunicació entre els diferents departaments”

· “El coneixement (mal gestionat) resideix a les persones; el sector públic és un clar exemple de la “fuga de talent”... fins i tot per jubilació. L’assignatura pendent és crear mecanismes per incorporar el coneixement de les persones a les organitzacions”

· “No n’hi ha prou amb incorporar el coneixement a les organitzacions; cal desenvolupar sistemes eficients de recuperació del coneixement (i de la informació) per ser utilitzat quan calgui”

· “A les organitzacions hi ha una forta resistència al canvi, a la innovació. Això implica que el lideratge és una qualitat fonamental per mobilitzar la gent a sortir de la situació de comoditat, conduint-los cap al rang on siguin més creatius”

· “Un dels principals problemes del sector públic és la tendència a reinventar la roda en lloc d’aprofitar el coneixement generat amb anterioritat”

· “Allò que és dolent no s’ha de combatre mirant d’eliminar-lo, s’ha de combatre mirant de millorar-lo”

· “Parar atenció a l’entorn és fonamental: la frontera entre administració i ciutadania ha ser com més permeable millor”

· “Els processos de canvi tenen costos molt matiners i resultats molt tardans”

Per acabar, en Marcelo Lasagna ha enumerat un seguit de reptes que cal afrontar a l’hora d’introduir la gestió del coneixement com a element substantiu en l’administració de cara a construir una administració intel·ligent:

Cal un lideratge sòlid per innovar (fort com un roure per dins, flexible com un jonc per fora)
Hem d’aprendre a escoltar
S’ha de generar confiança en les persones (qui més sap sobre una tasca és la persona que la duu a terme)
És necessari impulsar (i molt) la creativitat de les persones
Cal superar la inèrcia organitzacional (que en el cas de les administracions és molt poderosa)
S’ha de gestionar adequadament el canvi
És fonamental compartir les experiències

Fins aquí les meves notes... però segur que vosaltres també teniu la vostra opinió... i si la compartiu?

Realitat múltiple

2010-04-22T10:21:00.003+02:00

Ahir al vespre, mentre preparàvem el sopar, la meva filla de 4 anys, la Mar, va venir des de l'habitació de jocs fins a la cuina per ensenyar-me un dibuix que havia fet, tot dient:

   - "Mira, he dibuixat a Phineas i Ferb"
   - "Sí que s'assembla a en Ferb", vaig dir jo
   - "Perquè ho és", va respondre ella

La seva segura resposta, sense dubtar ni un instant de la realitat autèntica de la seva obra, em va fer pensar sobre com canvia la nostra perspectiva de la vida a mesura que ens anem fent grans i em va dur a preguntar-me ¿en quin moment comencem a deixar de creure absolutament en tot allò que fem i a perdre la fe en nosaltres mateixos?

Des de la seva visió del món, no importa si el resultat del seu dibuix és tan sols aproximat a la imatge de l'original. És la seva interpretació, des dels límits que imposa l'habilitat pròpia de l'edat, d'un personatge que li resulta familiar, i la lectura que fa és que la seva creació i l'original són la mateixa cosa. A mesura que creixi anirà descobrint que vivim en un món en el qual no s'accepta (tret d'honroses excepcions) que els nostres actes relacionats amb una realitat existent constitueixin una nova (la mateixa, d'altra banda) realitat, sinó només una interpretació de la primera. Mentre aquest moment arriba, m'entendreix, a la vegada que m'enorgulleix, que la Mar gaudeixi dels seus actes amb consciència d'estar construint realitat i identificant allò que fa amb allò que ha pensat fer.

Ah, per cert, tot i ser un producte més de la factoria Disney, m'encanta Phineas i Ferb!

Records republicans

2010-04-14T09:30:00.058+02:00

Avui fa 79 anys de la proclamació de la Segona República Espanyola, el somni de molts demòcrates que va ser el preludi d'un terrible malson quan una colla de militars insurrectes van decidir que la bona gent no mereixia viure bé (o que senzillament no mereixia viure), que era millor engrandir els especuladors i els explotadors i que calia apaivagar qualsevol alè de llibertat i de reivindicació de dignitat personal que la gent es proposés tenir.

La sublevació militar, amb l'impagable recolzament de l'esgléssia catòlica, va conduir a la més cruenta guerra civil de la història de l'estat espanyol, per acabar desimbocant en una llarga època de foscor, de terrorisme d'estat i de lluita ferotge contra la llibertat de pensament, contra el dret a expressar-se, contra les ganes de viure... però sempre comptant amb "la gracia de Dios", aixó sí.

La república com a idea política d'organització de l'estat va posar l'èmfasi en la igualtat de drets, en la cultura, en l'ensenyament, entenent, pel que fa a aquest últim aspecte, que el coneixement és un dels pilars fonamentals per a garantir les llibertats individuals. I va ser precisament contra la cultura i l'educació del poble que es va encetar una particular croada perquè els feixistes preferien tractar amb un poble analfabet, sense bagatge cultural que els permetés qüestionar amb arguments la barbàrie que van imposar. Croada que ben d'hora s'evidencia de manera clara en l'exabrupte de Millán-Astray quan, a la Universitat de Salamanca, com a resposta al comentari d'Unamuno va cridar la malauradament coneguda frase "Muera la intelectualidad traidora; Viva la muerte!". Barbàrie i persecució que més endavant el mateix Millán-Astray promouria des de la seva cadira de cap de premsa i propaganda del règim feixista.

Tots els esforços que va fer la República per dotar l'estat d'una xarxa d'escoles de qualitat i compromeses amb la construcció d'una societat més justa; i tots els avenços que va aconseguir aquesta escola republicana van quedar estroncats, juntament amb la vida d'una meitat d'Espanya, durant una llarga època d'obscurantisme i de tirania que va dedicar mans i mànigues a instal·lar la por a l'interior de la bona gent i que va estendre el seu cop a la República més enllà de la seva existència, assegurant-se que, en acabar el període dictatorial tot quedés lligat i ben lligat de manera que es reinstaurés el règim monàrquic que temps enrera havia quedat clarament superat.

Per tot això, avui, un 14 d'abril més, d'entre tots els aspectes que cal rescatar del passat i posar, ni que sigui per un dia, a l'aparador, jo vull recordar especialment a totes aquelles persones que des de la seva activitat professional van creure que pagava la pena donar la vida per la cultura i l'educació: els i les mestres. En record i en homenatge a tots ells i elles i a mode de reivindicació de la llibertat i el coneixement, va el meu crit ple de dolorós passat i d'esperançador futur: VISCA LA REPÚBLICA!