Traducción / Translation

Moltes gràcies per millorar aquest blog amb les vostres aportacions.
No us talleu gens!


28 de des. 2009

Pudor de cromos

Mentre el pla Escola 2.0 va provocant interessantíssims debats sobre la miopia futura de la nostra societat per la sobreexposició a les nocives pantalles dels joves actuals i paral·lelament a tot el debat sobre les actituds i aptituds d’aquests que sovint anomenem “nadius digitals” (tot i que hi ha interessants propostes que consideren que seria més adequant dir-los “orfes digitals”), jo, immers plenament en l’exercici de la paternitat responsable en aquests dies de vacances escolars, he pogut constatar que certes pràctiques lúdiques de la nostra infantesa encara són vigents. Això hauria de tranquil·litzar, ni que fos una mica, a tots aquells ciberapocalíptics que veuen en l’ús de la tecnologia que fan els nostres infants, un element pervers que els aïlla de la societat i els converteix en éssers molt propers a l’autisme replicant d’aquelles màquines perverses que Hollywood s’ha encaparrat en fer-nos creure que governaran el nostre món. Sí, els meus fills (la Mar encara és petita) gaudeixen passant estones als comandaments de la Play Station (sigui versió sobretaula o versió portàtil, els és ben igual) i frisen perquè els solucioni el problema de navegació que tenen al PC i que no els permet visitar cap pàgina d’Internet (però com que el client de Messenger, funciona, no us penseu, és un mal menor!).
Però també juguen (més, diria jo) amb jocs clàssics, analògics, si pot ser amb amics molt millor... i si no pot ser, com que tenen edats força pròximes (l’Arnau té 11 anys i en Pau 9), ja s’ho fan ells dos. Així, són aficionats al Risk, són fans devots del Monopoly, esperen amb candeletes l’Scalextric que els han de portar els Reis, i, com fèiem els que ara estem per la quarantena, juguen amb joguines "de les d'abans": cotxes, pilotes, minimonopatins (fingerboards diu la publicitat!), i,  també, amb cromos. De fet, les consoles i Internet no sembla que hagin canviat tant els hàbits lúdics dels infants. Potser han substituït les tardes que jo i els meus congèneres passaven als futbolins o billars on també hi havia maquines de “matar marcianos”, però els cromos i altres clàssics continuen tenint presència en el temps de lleure dels infants.
Bé, tot aquest rotlle només pretenia introduir el que vull comentar, que té relació amb la meva sorpresa amb l’evolució que han experimentat els cromos. Qui no recorda aquelles meravelloses col·leccions de cromos de l’Abeja Maya, de Mazinger Z, de Candi Candi, d’Orzowey, o de Estrellas de la TV...? Doncs bé, els cromos com a element lúdic perdura i continua acompanyant la infantesa, però no es mantenen inalterats, sinó que evolucionen. Tots no, ja ho sé, hi ha coses que no canvien mai, com els cromos de futbol, però hi ha d’altres que experimenten amb noves formes, noves textures o noves sensacions. I, per acabar de semblar més moderns, ja no en diuen cromos, en diuen “cards”, que l’anglès és una llengua molt més moderna. Doncs d’aquests cromos en nous formats, resulta que he descobert que ara, el que toca, són uns que amb el nom de Peste Cards conformen una col·lecció qualificable, com a mínim, de “curiosa”: recullen situacions, objectes, persones, accions, etc. que destaquen per... per produir una olor desagradable, de manera que la llegenda que il·lustra cada cromo explica una mica la imatge que es mostra, amb perles com ara “Sandra Paleta bajo las uñas tiene setas”, “Lorenzo Cucha con mugre se ducha” o “A Angulo le suda el culo”.
Fins aquí, només trobem que el contingut d’aquesta col·lecció està basat en la desagradabilitat d’algunes persones o coses, però que no deixen de ser “estampas de España” més o menys barrueres.
El que passa és que aquests senyors de ‘Exit Toys’ tenen esperit innovador i han introduït un element més als cromos de sempre: l’olor. Hi ha cromos (al voltant d’un 25% de la col·lecció) que puntuen 10/10 en la categoria pestilència i que porten com a valor afegit la inclusió d’una substància que emula la pudor que es recrea al cromo. I aquí no han escatimat esforços: us ben asseguro que el cromo del vòmit infantil és realment desagradable.
Afortunadament, el període vital de les col·leccions de cromos és molt petit i ben aviat l’Arnau i el Pau canviaran el centre d'interès cap a altres col·leccions que substituiran les pudors per violència o per qualsevol altre “valor positiu”.

De moment, jo els deixaré fer i no em preguntaré sobre com estem abordant allò que transmetem a la infantesa aquesta que ve al darrera com un tsunami i que, en ser nadius digitals, ens passaran la ma per la cara perquè per a ells la tecnologia serà una cosa transparent que els haurà preparat per moure's en un món molt més líquid. Tampoc no em preguntaré el mètode que segueixen les empreses que fabriquen o distribueixen productes adreçat a omplir part del temps de lleure dels infants per decidir què té opcions de mercat i què no. No penso dedicar esforços a intentar entendre la lògica d'aquells que consideren que tot allò tecnològic que envolta als infant és perjudicial i que en canvi, fan els ulls grossos davant les grolleries "pretecnològiques" o més aviat "atecnològiques". I, no penso perdre ni un minut explicant les bondats de fer altres coses enlloc de divertir-se amb bajanades com aquests cromos. En el fons, si m'ho miro amb òptica infantil, trobo que són l'hòstia (no les hòsties d'en Rouco, no, en sentit positiu!). El que sí penso fer és, demà mateix, reinstal·lar el programari del PC perquè tot rutlli com cal i ajudar-los a obrir un compte a Facebook, que fa temps que m'ho demanen.
I acabat això, com que són vacances, em dedicaré a jugar amb la Mar, que té només 4 anys, i està interessada gairebé en exclusiva en tot allò que envolta la Hello Kitty, que tot i que això també em provoca certes reticències, trobo que és molt més inocua. Però això és una altra història.

18 de des. 2009

No hauríem d'aturar-nos una mica i reflexionar?

Aquests dies finals de l'any sempre tenen un ritme de vertigen... a la feina, perquè s'ha de tancar definitivament tot allò que no s'ha pogut tancar durant la resta de l'any, a casa, perquè cal trobar temps per fer de reis de l'Orient, de Paresnadal o de Tions, que cal mantenir les tradicions. I anem, atrafegats i amb una velocitat que m'ha fet pensar més d'un cop en una lectura de fa temps on es parlava d'un moviment anomenat Slow Down Culture, que planteja coses tan evidents com que cal prendre's la vida amb una mica més de calma. Què difícil resultar aplicar les obvietats una vegada adduits pel ritme de la nostra societat "avançada"! I és que... sembla que el món s'acabi!


I aquest ritme frenètic no es limita només al ritme amb què ens movem per sobreviure al nostre dia a dia, sinó que l'hem "exportat" al consum com a símbol i tòtem de la nostra canviant cultura assentada, entre d'altres qüestions, a sobre d'un tempo que exalta l'efímer com a qualitat que fa possible muntar tot un sistema econòmic (millor o pitjor, depèn de l'òptica amb què es miri) basat en el consum ininterromput i que penalitza la conservació de bens que abans eren quasi eterns i que ara duren menys i menys cada cop. 


Algú deu estar preguntant-se el perquè d'aquest inici (això espero!), i la raó no és una altra que ahir en Néstor, un bon company i amic, em va fer arribar un article [d'Eduardo Galeano] que reflexiona sobre com la presumpta evolució de la nostra societat es basa precisament en això, en fer que allò perenne s'hagi convertit en caduc i en fer que aquesta caducitat sigui cada cop més ràpida... Bé, no m'enrotllo més i reprodueixo a continuació l'article [de Galeano] que (malgrat que l'extensió us pugui semblar excessiva, val la pena, si voleu, prepareu-vos unes crispetes per acompanyar la lectura) va caure ahir a les meves mans i que vull compartir amb aquelles persones que passeu per aquí...


______________________________________
Me caí del mundo y no sé por donde se entra 
(Para mayores de 30)
[Eduardo Galeano, periodista y escritor Uruguayo]
 

Lo que me pasa es que no consigo andar por el mundo tirando cosas y cambiándolas por el modelo siguiente sólo porque a alguien se le ocurre agregarle una función o achicarlo un poco..

No hace tanto, con mi mujer, lavábamos los pañales de los críos, los colgábamos en la cuerda junto a otra ropita, los planchábamos, los doblábamos y los preparábamos para que los volvieran a ensuciar.

Y ellos, nuestros nenes, apenas crecieron y tuvieron sus propios hijos se encargaron de tirar todo por la borda, incluyendo los pañales.

¡Se entregaron inescrupulosamente a los desechables! Si, ya lo sé. A nuestra generación siempre le costó botar. ¡Ni los desechos nos resultaron muy desechables! Y así anduvimos por las calles guardando los mocos en el pañuelo de tela del bolsillo.

¡¡¡Nooo!!! Yo no digo que eso era mejor. Lo que digo es que en algún momento me distraje, me caí del mundo y ahora no sé por dónde se entra. Lo más probable es que lo de ahora esté bien, eso no lo discuto. Lo que pasa es que no consigo cambiar el equipo de música una vez por año, el celular cada tres meses o el monitor de la computadora todas las navidades.

¡Guardo los vasos desechables!  ¡Lavo los guantes de látex que eran para usar una sola vez!  ¡Los cubiertos de plástico conviven con los de acero inoxidable en el cajón de los cubiertos!

Es que vengo de un tiempo en el que las cosas se compraban para toda la vida!  ¡Es más!  ¡Se compraban para la vida de los que venían después!  La gente heredaba relojes de pared, juegos de copas, vajillas y hasta palanganas de loza.  Y resulta que en nuestro no tan largo matrimonio, hemos tenido más cocinas que las que había en todo el barrio en mi infancia y hemos cambiado de refrigerador tres veces.

¡¡Nos están fastidiando!! ¡¡Yo los descubrí!! ¡¡Lo hacen adrede!! Todo se rompe, se gasta, se oxida, se quiebra o se consume al poco tiempo para que tengamos que cambiarlo. Nada se repara. Lo obsoleto es de fábrica.

¿Dónde están los zapateros arreglando las media-suelas de los tenis Nike?
¿Alguien ha visto a algún colchonero escardando colchones casa por casa?
¿Quién arregla los cuchillos eléctricos? ¿El afilador o el electricista?
¿Habrá teflón para los hojalateros o asientos de aviones para los talabarteros?
 
Todo se tira, todo se desecha y, mientras tanto, producimos más y más y más basura. El otro día leí que se produjo más basura en los últimos 40 años que en toda la historia de la humanidad. El que tenga menos de 30 años no va a creer esto: ¡¡Cuando yo era niño por mi casa no pasaba el que recogía la basura!!  ¡¡Lo juro!! ¡Y tengo menos de... años!  Todos los desechos eran orgánicos e iban a parar al gallinero, a los patos o a los conejos (y no estoy hablando del siglo XVII). No existía el plástico ni el nylon. La goma sólo la veíamos en las ruedas de los autos y las que no estaban rodando las quemábamos en la Fiesta de San Juan. Los pocos desechos que no se comían los animales, servían de abono o se quemaban. De 'por ahí' vengo yo. Y no es que haya sido mejor.. Es que no es fácil para un pobre tipo al que lo educaron con el 'guarde y guarde que alguna vez puede servir para algo', pasarse al 'compre y bote que ya se viene el modelo nuevo'.Hay que cambiar el auto cada 3 años como máximo, porque si no,  eres un arruinado. Así el coche que tenés esté en buen estado . Y hay que vivir endeudado eternamente para pagar el nuevo!!!!  Pero por Dios.
 
Mi cabeza no resiste tanto.

Ahora mis parientes y los hijos de mis amigos no sólo cambian de celular una vez por semana, sino que, además, cambian el número, la dirección electrónica y hasta la dirección real.

Y a mí me prepararon para vivir con el mismo número, la misma mujer, la misma casa y el mismo nombre (y vaya si era un nombre como para cambiarlo) Me educaron para guardar todo. ¡¡¡Toooodo!!! Lo que servía y lo que no. Porque algún día las cosas podían volver a servir. Le dábamos crédito a todo.

Si, ya lo sé, tuvimos un gran problema: nunca nos explicaron qué cosas nos podían servir y qué cosas no. Y en el afán de guardar (porque éramos de hacer caso) guardamos hasta el ombligo de nuestro primer hijo, el diente del segundo, las carpetas del jardín de infantes y no sé cómo no guardamos la primera caquita. ¿Cómo quieren que entienda a esa gente que se desprende de su celular a los pocos meses de comprarlo?

¿Será que cuando las cosas se consiguen fácilmente, no se valoran y se vuelven desechables con la misma facilidad con la que se consiguieron?

En casa teníamos un mueble con cuatro cajones. El primer cajón era para los manteles y los repasadores, el segundo para los cubiertos y el tercero y el cuarto para todo lo que no fuera mantel ni cubierto. Y guardábamos.. . ¡¡Cómo guardábamos!! ¡¡Tooooodo lo guardábamos!! ¡¡Guardábamos las tapas de los refrescos!! ¡¿Cómo para qué?! Hacíamos limpia-calzados para poner delante de la puerta para quitarnos el barro. Dobladas y enganchadas a una piola se convertían en cortinas para los bares. Al terminar las clases le sacábamos el corcho, las martillábamos y las clavábamos en una tablita para hacer los instrumentos para la fiesta de fin de año de la escuela. ¡Tooodo guardábamos!

Cuando el mundo se exprimía el cerebro para inventar encendedores que se tiraban al terminar su ciclo, inventábamos la recarga de los encendedores descartables. Y las Gillette -hasta partidas a la mitad- se convertían en sacapuntas por todo el ciclo escolar. Y nuestros cajones guardaban las llavecitas de las latas de sardinas o del corned-beef, por las dudas que alguna lata viniera sin su llave. ¡Y las pilas! Las pilas de las primeras Spica pasaban del congelador al techo de la casa. Porque no sabíamos bien si había que darles calor o frío para que vivieran un poco más. No nos resignábamos a que se terminara su vida útil, no podíamos creer que algo viviera menos que un jazmín.

Las cosas no eran desechables. Eran guardables. ¡¡¡Los diarios!!! Servían para todo: para hacer plantillas para las botas de goma, para poner en el piso los días de lluvia y por sobre todas las cosas para envolver. ¡¡¡Las veces que nos enterábamos de algún resultado leyendo el diario pegado al trozo de carne!!!

Y guardábamos el papel plateado de los chocolates y de los cigarros para hacer guías de pinitos de navidad y las páginas del almanaque para hacer cuadros y los goteros de las medicinas por si algún medicamento no traía el cuentagotas y los fósforos usados porque podíamos prender una hornalla de la Volcán desde la otra que estaba prendida y las cajas de zapatos que se convirtieron en los primeros álbumes de fotos y los mazos de naipes se reutilizaban aunque faltara alguna, con la inscripción a mano en una sota de espada que decía 'éste es un 4 de bastos'.

Los cajones guardaban pedazos izquierdos de pinzas de ropa y el ganchito de metal. Al tiempo albergaban sólo pedazos derechos que esperaban a su otra mitad para convertirse otra vez en una pinza completa.

Yo sé lo que nos pasaba: nos costaba mucho declarar la muerte de nuestros objetos. Así como hoy las nuevas generaciones deciden 'matarlos' apenas aparentan dejar de servir, aquellos tiempos eran de no declarar muerto a nada: ¡¡¡ni a Walt Disney!!!

Y cuando nos vendieron helados en copitas cuya tapa se convertía en base y nos dijeron: 'Cómase el helado y después tire la copita', nosotros dijimos que sí, pero, ¡¡¡minga que la íbamos a tirar!!! Las pusimos a vivir en el estante de los vasos y de las copas. Las latas de arvejas y de duraznos se volvieron macetas y hasta teléfonos. Las primeras botellas de plástico se transformaron en adornos de dudosa belleza. Las hueveras se convirtieron en depósitos de acuarelas, las tapas de botellones en ceniceros, las primeras latas de cerveza en portalápices y los corchos esperaron encontrarse con una botella.

Y me muerdo para no hacer un paralelo entre los valores que se desechan y los que preservábamos. ¡¡¡Ah!!! ¡¡¡No lo voy a hacer!!! Me muero por decir que hoy no sólo los electrodomésticos son desechables; que también el matrimonio y hasta la amistad son descartables.

Pero no cometeré la imprudencia de comparar objetos con personas. Me muerdo para no hablar de la identidad que se va perdiendo, de la memoria colectiva que se va tirando, del pasado efímero. No lo voy a hacer. No voy a mezclar los temas, no voy a decir que a lo perenne lo han vuelto caduco y a lo caduco lo hicieron perenne. No voy a decir que a los ancianos se les declara la muerte apenas empiezan a fallar en sus funciones, que los cónyuges se cambian por modelos más nuevos, que a las personas que les falta alguna función se les discrimina o que valoran más a los lindos, con brillo,pegatina en el cabello y glamour.

Esto sólo es una crónica que habla de pañales y de celulares. De lo contrario, si mezcláramos las cosas, tendría que plantearme seriamente entregar a la 'bruja' como parte de pago de una señora con menos kilómetros y alguna función nueva. Pero yo soy lento para transitar este mundo de la reposición y corro el riesgo de que la 'bruja' me gane de mano y sea yo el entregado.

______________________________________

Bé, i si heu arribat fins aquí... segur que teniu capacitat per suportar una darrera recomenació respecte de l'obra de Galeano: crec que hi ha un poema seu, Los Nadies, que mereix tota la consideració i que hauria de ser de lectura obligada per a tots aquells i aquelles que conformen això que hom diu 'la humanitat'. Si us ve de gust (us ho recomano), aquí teniu enllaços a la lletra del poema i a una videonarració del mateix.


Fins aviat.




Nota aclaratòria sobre l'atribució del text reproduit en aquesta entrada: 
Avui, dissabte 19 de desembre, he rebut un correu del departament de premsa de "Crónicas marcianas y uruguayas" en què m'expliquen que l'autor d'aquest text no és realment Galeano i que, com moltres altres pàgines, blocs i mitjans, he caigut en el parany de reproduir un text en creure'l d'·Eduardo Galeano, quan en realitat l'atribució hauria de recaure sobre un altre escriptor uruguaià, Marciano Durán. He revisat els enllaços que m'enviaven i, tot i les discrepàncies que manifesten alguns dels seus lectors, crec que val la pena aclarir que el text utilitzat en aquesta entrada sembla no haver estat escrit originalment per Eduardo Galeano i que tot sembla indicar que és en realitat la reproducció (amb alguna modificació) del text "Desechando lo desechable", de Marciano Durán.
Com que no es tracta de mitomania, sinó que el motiu que em va empènyer a publicar el text era el missatge que transmet, i això no canvia sigui quina sigui la font original, continua aquí dalt amb la mateixa validesa moral i amb la mateixa expressió poderosa de qui dicta com hem de viure la nostra vida (la societat de consum) que em van motivar a reproduir-lo.
 

13 de des. 2009

Per una veritable xarxa humana: pacte de responsabilitat social

Continuant en la línia de sumar esforços, allà va un altre post que no és de factura pròpia, sinó que ha estat adaptat d'una entrada del blog d'Alberto Quian. Ell demanava reproducció i difusió, i així ho faig... si creus que val la pena, pots fer-ho tu també.

Perquè a l'era de la globalització aquells qui tenim accés a la Xarxa som només el 24% de la població mundial, perquè 5.100 milions de persones no tenen accés a Internet, perquè no som la societat, sinó només una part d'ella, perquè no volem ser una elit, perquè no volem sentir-nos privilegiats, perquè no volem generar més invisibles i exclosos, nosaltres, part de la ciutadania internàuta, demandem un compromís ferm i decidit per acabar amb l'escletxa social i digital. Demanem un veritable pacte de responsabilitat social als organismes supranacionals -principalment a l'ONU i a l'UE-, als governs estatal, autonòmics i locals, als partits polítics, als mitjans de comunicació de masses i socials, a les empreses, a les organitzacions no governamentals i a la ciutadania per a que:
  • L'accés a la informació i al coneixement, i a les eines tecnològiques sigui un dret universal emparat per legislacions locals, estatals i supranacionals, i recolzat per la ciutadania.
  • Aquest dret no sigui monopolitzat per aquells que creen, serveixen i gestionen els mitjans, les eines i les pròpies obres, ni una concesió a aquells a qui se'ls reconeix un privilegi previ pagament dels serveis i eines d'accés al coneixement global.
  • La Societat de la Informació i el Coneixement es construeixi pensant en beneficis socials, prioritzant qüestions claus com ara l'educació, la solidaritat, la pluralitat i la integració. Malament avança la Societat de la Informació i el Coneixement si pensem només en com uns pocs poden acaparar i gestionar el poder i monetitzar-lo, si existeixen únicament motivacions econòmiques, de facturació, de mercat, de lleure i d'entreteniment.
  • Acabem amb l'exclusió de milions de persones al món real i a la Xarxa de xarxes. Perquè totes elles corren un alt perill d'absoluta invisibilitat. A aquells que pateixen exclusió, els podem fer visibles a la vida quotidiana i també aquí, a la Xarxa.
  • Facilitem l'accés, les eines i la visibilitat a aquells que fan d'intermediaris entre la societat acomodada i la necessitada.
  • Posem fre a la perillosa endogàmia d'Internet i a la disociació cada cop més gran de l'ecosistema on line respecte del món real. Perquè percebem un deslligament accelerat dels afers que no incumbeixen directament o indirectament a la Xarxa i als seus membres.
  • Els mitjans de comunicació de masses i tradicionals, i la blogosfera, assumeixin conjuntament un compromís de responsabilitat social. Ens confonem si pensem que es pot imposar un pensament únic en lloc de buscar el diàleg que permeti posar en comú accions que garanteixin el progrés en l'Estat del Benestar, la cohesió i la sostenibilitat.
  • Els periodistes recobrin la responsabilitat social i ètica que es presuposa a l'exercici del periodisme. Difícilment construirem una Societat de la Informació i el Coneixement amb soroll, confusió i desinformació. Demanem rigor i també més i millor informació social.
  • Tots pensem en clau social. Pensar en clau social és pensar en l'accés universal a Internet i a totes les eines tecnològiques, però també és atorgar visibilitat i espai als col·lectius i problemes del món real, presionar al món físic i a Internet perquè aturem el suïcidi col·lectiu del canvi climàtic, perquè tothom tingui accés universal a la sanitat, a l'educació i a la informació, perquè a ningú no li falti ni menjar ni aigua, perquè totes les persones tinguin dret a un habitatge i a una feina dignes, i a una remuneraciójusta pel seu treball, perquè es respectin els drets laborals, de les dones, dels menors, de la gent gran, dels immigrants, dels desplaçats i refugiats, dels malalts, de les minories, de les comunitats locals, de totes les races, llengües i cultures, i del nostre medi natural. Pensar en clau social i actuar consegüentment al món físic i a Internet.
  • Tanquem escletxes econòmiques, generacionals, culturals, de gènere, geogràfiques i tecnològiques.
Actuem per construir una veritable xarxa humana. Perquè cada persona exclosa al món real i a l'ecosistema on line és un fracàs de tots nosaltres.
  

9 de des. 2009

No hi ha prou amb el "manifiesto"... cal continuar caminant

Corren dies preocupants pel futur d'Internet a l'Estat Espanyol, vistes les accions que està endegant el Govern (o una part d'ells, ja es veurà quines són les dimensions exactes de la tragèdia) per, amb l'excusa de la protecció de la propietat intel·lectual, dotar-se de mecanismes de control sobre allò que es publica a la web en general i, als blogs en particular.
La setmana passada vam aprendre empíricament que el poder de mobilització de la xarxa és gran i que pot causar efectes immediats, però cal anar més enllà d'aquesta immediatesa i no aturar màquines, per tal que la iniciativa de milers de ciutadans preocupats pel que passa a (i amb) la xarxa no quedi en un no res.
En aquesta línia, i com a mostra de l'esperit col·laboratiu que impregna moltes de les activitats i actituds presents a la xarxa, reprodueixo (adapto) a continuació una entrada (que trobo força encertada i amb la qual coincideixo en molta mesura) publicada ahir per Lluís Farré, un amic de Twitter, al seu blog per sumar esforços amb la intenció de multiplicar els resultats. Us deixo doncs, en bona companyia...

"Dedica'm 5 minuts, t'interessa"
Hola,
Potser ets un dels molts que erròniament pensa que tot el rebombori que han organitzat “els internautes i el seu Manifest" i "el Govern espanyol" és degut a una rebequeria dels primers perquè la llei impedirà que s’utilitzin les xarxes P2P per fer descàrregues il·legals. No es tracta d’això; cito unes paraules de David Bravo (foto a la dreta) que defineixen a la perfecció el veritable problema:

“Aquesta reforma permet que una Comissió del Ministeri de Cultura -i no un jutge- sigui l’encarregada de decidir si a una pàgina web existeix o no vulneració de drets de propietat intel·lectual, tenint capacitat per tancar-la.
[...]
Tot i que aquesta reforma està pensada inicialment per acabar amb les pàgines d’enllaços a xarxes P2P, el seu redactat permet que qualsevol persona esgrimeixi aquesta nova arma per provar de tancar qualsevol pàgina que li resulti molesta amb l’excusa de la propietat intel·lectual.”

És a dir, que la llei en teoria pretén acabar amb el tema del P2P (la qual cosa és per si mateixa ridícula), però en realitat permet tancar qualsevol web quan els surti dels nassos. NO FA FALTA CAP AUTORITZACIÓ JUDICIAL, com succeïa fins ara. En un país on la corrupció està a l’ordre del dia, una eina més per manipular al seu gust segons els convingui :(  És molt greu el que està succeint!

I, malgrat que s’hagi aconseguit no poc durant aquests darrers dies, no és encara prou. Del cert, és que no sabia si escriure alguna cosa més sobre l’afer del manifest i la nefasta disposició addicional de l’avantprojecte de llei, origen de tots els mals, però després de llegir l’article d’Enrique Dans "Internautas i gaseosa" ho veig clar. En aquest article, Dans compara el rebombori organitzat pels internautes aquests darrers dies amb l’explosió d’una ampolla de Coca-Cola light barrejada amb Mentos, poderosa i incontenible en el moment de l’explosió però que perd tota la força un instant després; i demana que la gent segueixi col·laborant per què tot això no quedi en un no res, que és el que passarà si defallim ara. Fa falta encara una petita empenta. No és massa demanar tenint en compte el que hi ha en joc, no creus?

Perquè els fets són que no s’ha modificat res en absolut, ni tan sols s’ha volgut negociar al respecte. Algunes promeses de tenir en compte el que s’ha exposat i poc més, és a dir, res. Promeses opaques d’un govern que considero, si més no, “algú” en qui no confio massa.

Les paraules se les enduu el vent, i si ara se’ns acut confiar en què ja hem fet el que devíem, o el que podíem, i deixem en mans dels altres el que calgui fer, pot ser que molts pensin així, i que no s’arribi a fer suficient. Col·labora! Organitza’t! Busca la gent que pensa com tu i comuniqueu-vos, pel bé comú.

Una reflexió; el que jo diria a cadascuna de les persones que llegeixi això:
  • Si és el primer cop que sents parlar d'aquest afer, et dic: "escolta'm, t'interessa el que t'he de dir"
  • Si ja has col·laborat d'alguna manera abans de llegir això, et demano "si us plau, no defalleixis ara: Saps que és molt important"
  • Si simpatitzes però no has col·laborat, et dic "va, gandul! Això és feina de tots!"
  • Si no simpatitzes, però no saps ben bé el perquè, et dic "dóna'm l'oportunitat d'explicar-te el problema i raonar la meva explicació, i si no quedes convençut de que el que s'està coent no et convé, com a mínim m'hauràs escoltat i et respectaré"
  • Si coneixes bé l'afer i no simpatitzes, et dic "crec que, o estàs equivocat, o, directament, no ets de bona pasta"

Amb aquesta entrada vull afegir-me a totes les veus que s’aixequen de nou i que no callarem fins que no deixin de tractar de trepitjar impunement els nostres drets. Per això et demano que si estàs d’acord col·laboris, sigui reenviant aquest text a un amic o com millor et sembli, però fes quelcom. És important que la gent del teu entorn sàpiga què està passant perquè puguin fer alguna cosa per evitar-ho; cadascú en la mesura de les seves possibilitats.
Si hi ha algun grup de Barcelona que comenci a organitzar-se a aquest respecte, agrairia que algú deixés un comentari amb informació de com contactar, per facilitar una comunicació més fluida quan sigui necessari.

Si algú considera que podria afegir a aquest article alguna informació o enllaç d’interès, pot deixar un comentari a continuació.

Disculpeu per la tabarra, però crec que el tema és important (i ara sí, ja callo).

Salut!!
 

2 de des. 2009

Manifiesto en defensa de los derechos fundamentales en Internet

Me sumo a este manifiesto y no toco ni una coma de cara a sumar  esfuerzos sin dispersar el mensaje.


Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, muchos periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de Internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que:
  1. Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.
  2. La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.
  3. La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.
  4. La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.
  5. Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.
  6. Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.
  7. Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.
  8. Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.
  9. Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.
  10. En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia.

Ya somos unos cuantos los que estamos haciendo difusión de este manifiesto contra la nueva agresión a (menosprecio de) los derechos de los internautas. Aquí podeis encontrar una buena muestra.