Traducción / Translation

Moltes gràcies per millorar aquest blog amb les vostres aportacions.
No us talleu gens!


27 d’abr. 2010

El centre de l'univers-xarxa... sóc jo

Ahir, cap al migdia, vaig llegir al meu timeline de Twitter el comentari següent:

« A los que no retwittean ultimamente me parece que haré unfollow de unos cuantos. :-) »

Evidentment, el tuit de @inggmartinez contenia molt de sarcasme (o això vull creure), però m’ha fet pensar una mica sobre el valor que es dóna a certes actituds i a certes maneres d’actuar en la xarxa.

Hi ha a la xarxa moltíssima gent disposada a compartir coneixement, a establir relacions d’amistat virtual, a aprendre en comunitat, a tendir ponts, a passar una bona estona, a ajudar els altres en allò que els sigui possible... en resum, la xarxa (i crec que en particular, Twitter molt més) està plena de mostres de valors positius i segurament aquesta és una de les raons per les quals gaudeixo cada dia més de la meva identitat virtual, o millor dit, de l’expressió a la xarxa de la meva identitat.

Però, pensa que pensa, me n’adono també que la xarxa està plena d’expressions d’egocentrisme que fan que posem pel davant dels valors que enumerava abans, altres valors no necessàriament tan positius. Així, trobem actituds del tipus “no segueixo a @fulanodetal perquè ell no em segueix a mi” encara que el tal @fulanodetal sigui una persona que comparteix una informació interessantíssima i que aporta valor al nostre timeline...

A mi, francament, de moment no m’ha afectat el fenomen de l’ombliguisme patològic i segueixo a molta gent (un 26,27%) que no em segueix... i què? Jo els segueixo perquè m’interessa el que expliquen, perquè aporten coneixements, posen una nota d'humor o expliquen curiositats que nodreixen les meves inquietuds; i si ells consideren que jo no els aporto res, ho entenc, ho respecto i no em molesta. Potser és que només porto un any a Twitter i que tinc un blog poc actiu, però de moment no necessito tenir milers de seguidors ni centenars de comentaris a les meves escasses entrades al blog. En qualsevol cas, no dic que no haguem de sentir-nos satisfets per millorar la nostra rellevància, ni que sigui pecat mortal mirar les estadístiques del nostre blog (jo ho faig, les miro, sí, ho confesso), ni tan sols crec que l'egosurfing no sigui una pràctica interessant, però el que sí considero una pràctica malaltissa és fer d’aquestes dades la raó principal que motivi la nostra actuació a la xarxa.

Tampoc em resulta fàcil entendre certs odis viscerals envers alguns bloggers als quals se’ls acusa d’egocentrisme i de conversar poc. La conversa és fantàstica, però no crec que se li hagi d’exigir a ningú. Si a mi m’interessa el que explica algú, el segueixo, i si hi ha conversa, millor, però si no n’hi ha, tampoc no l’odiaré ni el deixaré de seguir. No mentre continuï interessant-me allò que aquest subjecte diu.

Suposo que hi haurà molta gent que no estarà d’acord amb els meus plantejaments i ho respecto, però aquesta és la meva opinió i si no la dic, rebento!

8 comentaris:

  1. A veure, bàsicament hi ha una regla no escrita que el personal es podria aplicar: això és el meu taimlain i faig amb ell el que em rota. Partint d'aquesta base, hi ha tants criteris com persones i tots respectables.
    El meu és aquest.
    Fa unes setmanes no sé ni qui és un nou follower meu perque vaig inhabilitar els avisos a l'email. Segueixo a la gent si interrelaciona amb mi, si em parlen, o si jo els trobo por ahí i me fa ganes seguir-los.
    Possiblement perdo informació, però un altre principi fonamental és que això és un complement i una xarxa. Si hi ha una cosa rellevant em vendrà per més d'una via, no pateixo de no tenir un tuit importantíssim, perque tard o d'hora arribarà. Tot ha de tenir una mesura.
    I no, no segueixo a gent que conec. Possiblement me caiguin bé, però no m'interessa el que diuen, o no m'aporta o no em fa ganes. I followejo i desfollowejo, perque si m'he errat, rectific. I si de sobte no em va bé torno desfollowejar.
    Una altre cosa que el personal hauria de tenir megaenconte és que la rellevància online no té a veure amb offline. Un no és rellevant perque tengui molta gent a twitter. És rellevant per la gent que l'envolta, que treballa amb ells i conviu amb ells. Osea, a mi, una mindundi, se m'acosta gent perque suposadament som la bomba perque (afortunadament) tenc una xarxa de persones molt grans, però jo no som molt gran. Ara, pels meus amics (inclosos els coneguts via twitter) som una bona tia.

    He ditxo.

    =D

    ResponElimina
  2. Hola Tona,
    Estic absolutament d'acord amb el teu plantejament que el timeline és personal i, en conseqüència, cadascú és absolutament lliure de "gestionar-lo" com consideri oportú. És excel·lent constatar que a la xarxa hi ha gent assenyada i amb criteri sobre com cal fer, de manera lliure, aquesta gestió, sense caure en la inèrcia d'aplicar els criteris que alguns s'encaparren en repetir que "són els correctes".
    També estic d'acord que la rellevància online i offline són coses diferents, però considero que tenen una relació estreta i que no es poden aïllar totalment l'una de l'altra. El que fem en el món dels àtoms té conseqüències en el món dels bits, i viceversa.
    I per acabar, també estic d'acord amb que ets una bona tia.
    Gràcies per passar per casa meva i per aturar-te a comentar.

    ResponElimina
  3. Què encertat el post i quin bon seny desplegueu als comentaris!!! :-) Totalment d'acord (amb la Tona ja ho haviem parlat d'això algun altre dia) en que el que importa és la qualitat i no la quantitat de seguidors (i penso que això també s'ha de mirar quan parlem de rellevància online...
    Però, sobretot, el que vull dir aquí és que hem de defensar la llibertat a la xarxa... i això implica refusar el "xantatge emocional" d'aquells que practiquen el "plor-virtual" si els deixes de seguir o et demanen RTs!!!
    Ah! i segueixo a qui m'interessa (se me'n fum si em segueix a mi) i no sóc cap gurú per no seguir a tothom, perquè no puc llegir a tothom i no segueixo empreses per sistema... i al meu bloc poso links als blocs que m'interessen (tinguin ells el meu o no) i no tinc els blocs de tots els meus amics ni conec als escriptors de tots els bloc que tinc...
    Ufff... què bé que m'he quedat!! (ganes tenia de dir-ho... tanta ximpleria, hoooooome ja!) :-)

    ResponElimina
  4. Hola Francesca,
    Al final, tot es redueix a això que dius... sentit comú, criteri propi i llibertat per no caure en el parany del xantatge emocional! ...mmm... això no serà allò que hom anomena "maduresa"?
    Moltes gràcies per passar per casa meva i per comentar de manera tan encertada!

    ResponElimina
  5. I teniu temps de llegir piulades, treballar, passar pel súper, menjar un mos, dormir un xic, cantar a la dutxa i dir bon dia i bona nit a la família? Francament, alguns hem arribat a un estadi de RSS que ni seguim ni som seguits. I, francament, no passa res.

    O potser passa i no ho sabem, feliçment off line... ;-)

    Una abraçada!

    ResponElimina
  6. Hola Boris,
    El temps és el mateix per a tothom... 24 hores al dia sense possibilitat d'arrossegar romanents. La qüestió és la manera d'emprar-lo... i la capacitat de dosificar-se per a fer aquelles coses que volem fer... Em ve al cap un fragment d'una canço de Rosendo que diu "Mi tiempo señorías generalmente lo empleo en las cosas que me preocupan o me divierten".
    D'això es tracta, de fer el que ens vingui de gust fer i de no obsesionar-nos amb seguidors, seguits, mencions, feeds, visites, blogs, webs ni res... tot amb la mesura de la nostra mesura.
    Gràcies per passar a comentar per casa meva.

    ResponElimina
  7. En la meva humil opinió, com algú ja ha dit abans, tothom és lliure de gestionar la seva TL com li vingui de gust. Si uns desitjen sobretot acumular seguidors, no actuaran de la mateixa manera que els que volen llegir la millor informació a cada moment, per posar un exemple, sense que aixó faci ser millor ni pitjor persona a ningú :-) Una abraçada a tots!

    ResponElimina
  8. Hola Lluís,
    Es tracta precisament d'això, de ser lliures triant quin ús volem fer de la nostra presència a les xarxes socials. I aquesta llibertat és la que (de vegades) hi ha qui intenta limitar demanant (gairebé exigint) que actuem d'una determinada manera.
    En resum, que la xarxa és un element meravellós on cadascú s'ha de moure com li interessi tot respectant el moviment dels altres.
    Moltes gràcies per passar per casa meva, on sempre ets benvingut!
    Una abraçada.

    ResponElimina

M'agradarà conèixer la teva opinió... anima't!