Addictes a la xarxa?

A la unitat de Joc Patològic de l’Hospital de Bellvitge, els addictes a les xarxes socials ja suposen més del 2% de tots els pacients que tracten, i la diferencia entre el que seria un ús exagerat de la xarxa i allò que resultaria una addicció rau, no tant en el que es fa, sinó en allò que es deixa de fer amb motiu de l’ús intensiu de la xarxa.

Així, es pot sospitar d’addicció quan es deixen de fer coses realment importants per així dedicar més temps a estar connectat, i és que les gratificacions que aporta la vida a la xarxa costen menys d’aconseguir que les equivalents a la vida real, la qual cosa dificulta la voluntat d’abandonar l’activitat a la xarxa, que registra en molts casos mitjanes de dedicació d’entre 7 i 8 hores diàries, amb puntes de fins 15 i 16.

Tot i que el potencial addictiu de la xarxa és enorme (accés ininterromput, amb ubiqüitat, amb infinitat de dades estimulants...), les persones que presenten addicció a ella coincideixen en la majoria de casos amb personalitats impulsives, amb baixa autoestima i poca autoconfiança davant les adversitats; però existeixen també casos en què la xarxa és una via d’evasió dels problemes quotidians.

Així, alguns signes d’una possible ciberaddicció serien:

• connectar-se és la primera i la darrera activitat del dia;
• les pantalles (PC, tablets, mòbils...) absorbeixen la major part del temps, fins i tot restant temps de descans;
• l’activitat a la xarxa passa per davant de tota la resta de coses (la vida de parella, l’atenció als fills, sortir amb els amics, preparar exàmens...);
• la vida “real” resulta molt més avorrida que la vida online.

Normalment, la família és la primera a adonar-se de l’existència d’un problema i esdevé el principal motor a l’hora de que les persones addictes recorrin a l’ajuda professional. La família resulta imprescindible per al tractament i és imprescindible que existeixi una complicitat d’aquesta que es tradueixi en la recerca d’una vida offline més estimulant.

“Addicció a Internet”, un concepte controvertit

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, addicció és «l’estat de dependència fisiològica i psicològica a una substància o a una pràctica, més enllà del control voluntari» i, extrapolant aquesta definició al context Internet, resultaria que ciberaddicció seria l’estat de dependència sense control en l’ús de la xarxa. L’expressió “sense control” resulta la clau de volta d’aquesta definició, ja que resulta extremament difícil que la comunitat científica es posi d’acord sobre on s’acaba una passió o una afició intensa i on comença la veritable addicció.

La qüestió de l’addicció a la xarxa desperta no poques controvèrsies. Sembla que el concepte sorgeix com una broma del psiquiatre novaiorquès Ivan Goldberg qui, al 1995, després de llegir la quarta edició del Manual diagnòstic i estadístic de trastorns mentals (DSM) de l’Associació Americana de Psiquiatria, va publicar a la seva web els criteris de diagnòstic d’una malaltia inventada a la qual va anomenar “Desordre d’addicció a Internet” i va donar inici a una polèmica discussió que s’estén fins els nostres dies.

Els mitjans de comunicació van fer-se ressó d’aquesta “aportació” de Goldberg i el terme addicció a Internet (o ciberaddicció) es va popularitzar donant lloc a nombrosos estudis que han provat de demostrar (sense èxit) l’existència de l’addicció a Internet. En el cas de l’addicció a Internet passa, com a la majoria d’addiccions “modernes”, que no està etiquetada com a conducta patològica per cap classificació de prestigi internacional, com el DSM o l’ICD‑10 de l’Organització Mundial de la Salut tot i que cada cop sorgeix més literatura relacionada, presentant estudis i/o opinions respecte del tema.

Entre els molts estudis que existeixen, hi ha dos que em criden especialment l’atenció:

El primer es basa en una enquesta que ha realitzat la Societat Mexicana d’Autors de les Arts Plàstiques (Somaap) que posa el focus de l’addicció en l’ús diferenciat de xarxes i no únicament en l’ús d’Internet. Així, segons la Sommap, el 30% de les persones que tenen entre 15 i 25 anys que utilitzen Twitter o LinkedIn són addictes a aquestes xarxes socials, mentre que el percentatge es redueix al 3% si ens fixem en Flickr o Youtube. A partir de les dades recollides en aquesta enquesta, segons el president de la Somaap, Paul Achar, han identificat 7 símptomes d’addicció, dels quals les persones addictes presenten un o més:

1. Pèrdua de control de l’ús, caracteritzada per episodis d’ús compulsiu que comporten una inversió de temps i d’energia importants. Existeix alarma si es destinen més de 8 hores per interactuar en xarxes socials sempre que no sigui com a part de l’estudi o de la feina.
2. Utilització malgrat dany personal o familiar com ara vista cansada, insensibilitat d’articulacions, desatenció a la família.
3. Negació o autoengany que separa la persona addicta de la consciència dels inconvenients de l’addicció.
4. La memòria eufòrica. És un factor cabdal en les recaigudes i facilita l’autoengany característic de l’addicció.
5. Obsessió o preocupació excessiva respecte que qui està connectat o quins tòpics es popularitzen a la xarxa.
6. Dany o deteriorament progressiu de la qualitat de vida de la persona per la seva conducta addictiva. Procrastinació de tasques, disminució de vida social, privilegiar aquestes activitats sobre d’altres accions transcendentals (com ara resoldre problemes laborals, visitar clients, dormir o menjar).
7. Congelació emocional davant evidències de l’ús inadequat de les xarxes socials.

El segon, és un estudi dut a terme per un equip de científics de l’Acadèmia Xinesa de Ciències en el qual conclouen que les persones addictes a la xarxa presenten danys a les fibres de la substància blanca de l’estructura neuronal. Malgrat les reduïdes dimensions de la mostra utilitzada per a aquest estudi (18 adolescents addictes a Internet versus altres 18 joves sense aquest trastorn), els científics xinesos asseguren haver demostrat que en l’addicció a Internet intervenen tant mecanismes psicològics com neuronals.

Una àmplia majoria de la literatura grisa sobre el tema coincideix que “els subjectes addictes a Internet presenten canvis dràstics en el seu estil de vida, disminució de l’activitat física, alteracions de la son, disminució de la socialització i negligència en les relacions familiars, a la feina i en les obligacions personals”.

Malgrat ningú no nega que un ús abusiu d’Internet sigui nociu o pugui comportar problemes per a qui faci aquest ús abusiu, la polèmica es centra en l’utilització del terme addicció, per allò que significa i pel que implica quant a categorització del possible trastorn. No són poques les veus que s’alcen contra la utilització del concepte “addicció a Internet” com a explicació per entendre la pèrdua de control i l’ús danyí d’aquesta tecnologia i que apunten a que l’abús d’Internet pot ser una manifestació secundària a una altra addicció principal o a d’altres problemes psicopatològics i a que el tractament, a diferència d’altres addiccions, ha d’estar encaminat envers un ús controlat i no cap a l’abstinència.

En la línia de negar l’existència d’addicció a Internet, trobem psiquiatres com el Dr. José Miguel Gaona, especialista en addiccions de la Universitat Complutense de Madrid, qui apunta que “en 25 anys de professió no ha conegut cap pacient que la tingui; és com parlar d’addictes al telèfon, no té sentit” o com la Dra. Helena Matute, catedràtica de psicologia i directora del laboratori de psicologia experimental de la Universitat de Deusto (Labpsico), qui assegura que “l’addicció a Internet no existeix” malgrat a algunes persones els robi molt de temps, ja que les addiccions es defineixen en funció de la substància que les causa i no del temps que ocupen. En el cas de la xarxa, es podria parlar de comportament compulsiu, la qual cosa suposa una categoria diagnòstica molt diferent.

Davant la proliferació d’estudis que analitzen el comportament de les persones davant Internet i que senyales percentatges creixents de persones que viuen obsessionades amb la xarxa, Vaughan Bell, professor de l’Institut de psiquiatria del King’s College de Londres, afirma que les investigacions esmentades es basen en enquestes mal dissenyades i en mostres insuficients i que defineixen addicció en funció del nombre d’hores que es passa online, però no de les causes que porten a fer-ho. Bell assegura que la gent és addicta a substàncies o a activitats, però no a un mitjà de comunicació. En la mateixa línia de desmuntar mites sobre la addicció a Internet, el psicòleg Scott Caplan, professor de la Universitat de Delaware, que condueix un estudi sobre la relació entre interacció social i Internet posat en marxa des de 2002, sosté que la xarxa no crea patologia sinó que canalitza desviacions existents; és a dir, que persones amb ansietat, depressió i dificultat per socilitzar tendeixen a utilitzar més Internet i no a l’inrevés.

Tots els autors contraris al concepte d’addicció a Internet, coincideixen a remarcar que el DSM IV no inclou cap addicció no química i que l’esborrany del DSM V, que es presentarà a la Conferència anual de l’Associació Americana de Psiquiatria (APA), al maig de 2013 torna a excloure la dependència d’Internet com a trastorn de conducta ja que no existeix cap evidència científica que avali la seva inclusió.

...i llavors, què?

Tots els excessos són dolents, siguin en l’ús d’Internet o en qualsevol altre àmbit. Ara bé, d’aquí a que un ús excessiu de qualsevol mitjà pugui arribar a ser considerat una addicció no és pas un pas trivial. No obstant això, tot i que personalment no estic d’acord amb que es pugui parlar d’addicció a Internet (m’agrada més la idea que hi ha algunes persones que pateixen trastorns compulsius del comportament, en relació amb l’ús de la xarxa) això no implica que no sigui, en alguns casos (potser força) un problema ben seriós que requereix actuació de professionals.

La recompensa narcisista que facilita l’ús d’algunes aplicacions d’Internet, i que queda il·lustrada de meravella pel tuit de José de la Peña recollit a la imatge, suposa un risc molt seriós per a comportaments egocèntrics si no s’actua amb moderació i control. Un cop més, el problema no rau en Internet (el mitjà) sinó en l’ús que se’n faci de les aplicacions accessibles mitjançant la xarxa. El problema no és que Internet sigui nociu o un excel·lent mitjà de comunicació, el problema té a veure amb l’utilització que se’n fa dels “productes” als quals tenim accés gràcies a la xarxa. Com sempre.

Hi ha científics que asseguren que si el dia comença i acaba amb activitat en la xarxa podem parlar d’addicció. Que té de dolent començar el dia llegint el correu o la premsa a través d’una pantalla? És molt pitjor que esmorzar llegint el diari o que despertar-se amb les notícies de la radio? Personalment, no he sentit parlar mai de persones addictes al diari o a la ràdio malgrat haver-hi persones que no poden passar sense aquests mitjans per començar la jornada.

Un altre punt de qüestionament consisteix en el fet de mesurar el temps que es dedica a estar connectat a Internet per fer-lo servir com a indicador vàlid per determinar l’existència o no d’un problema. Què vol dir “el temps connectat”? La història es repeteix i un cop més es posa el focus en el mitjà, com si Internet fos un ser de l’avern que ens corromp amb només apropar-nos. El temps connectat es dedica una multiplicitat d’ocupacions i, tot i que ens ocupen temps, no necessàriament s’ha de considerar temps perdut ni fora de control. Si contem el temps connectat sense més, estem posant al mateix cabàs el temps dedicat a jugar online, el temps dedicat a socialitzar (sí, els adolescents no veuen desconnexió en estar connectats, ans al contrari, la xarxa els permet mantenir-se sempre en contacte amb el seu cercle d’amistats), el temps dedicat a aprendre (la xarxa ha facilitat l’atemporalització i la desubicació de l’aprenentatge, possibilitant que es produeixi en qualsevol moment i en qualsevol lloc, facilitant l’accés a continguts de qualitat), el temps dedicat a...

Tinc una mica la impressió que Internet ha agafat el relleu del anterior fenomen tecnològic, la televisió, com a amenaça infernal. Fa només 2 o 3 dècades hi havia nombroses veus que sostenien que tot allò de dolent que succeïa tenia la seva arrel a la televisió i que res de bo podia sortir d’aquella “caixa tonta”. Ara li ha tocat el torn de la demonització a Internet com si ens encaparréssim a fer bona la tercerallei de Clarke: «Qualsevol tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia». I és que quan els humans no entenem de tot alguna cosa que passa, tendim a atribuir-li característiques pròpies d’una cosa “màgica” i a emfasitzar els aspectes negatius arribant a l’extrem de ser capaços d’obviar les meravelloses possibilitats que s’obren davant nostre.

I vosaltres que en penseu de tot plegat?