La relativitat del temps

De vegades les coses, les empreses, les administracions es mouen a velocitats de vertigen i fan que sigui difícil no perdre detalls de tot el que està succeint.

D’altres vegades tot es mou com si el temps del que disposem es mesurés amb els paràmetres del temps geològic i els canvis sembla que no acaben d’arribar mai.

El moviment gairebé sempre afecta, d’una manera o d’una altra, a les persones i per això, la justa mesura del temps hauria de ser aquella que fes possible el moviment sense crear sensació de vertigen i a la vegada sense matar d’avorriment les persones o llurs motivacions.

El que passa sovint és que darrere les manetes que mouen la maquinària del canvi hi ha persones que tenen motivacions, més o menys ocultes, per agilitar el moviment o per retardar-lo fins a nivells propers a l’eternitat... de vegades, amb l’esperança que aquesta eternitat acabi desesperant a qui més interès té en aquell canvi i hi renunciï, per esgotament.

En aquests casos, trobar forces d’allà on no en queden i continuar posant oli a la maquinària amb la confiança que no s’aturarà del tot, són una manera de sobreviure pensant en que algun dia, finalment, el moviment s’haurà completat i totes les peces estaran al nou lloc que els correspon. Fins llavors, el temps va passant inexorable i sense possibilitat de recuperació futura. Ja ho va dir millor que jo Simone de Beauvoir: 

"Al galope mis días huyen y en cada uno de ellos languidezco".

Què hi farem!

Les coses són com són i no com no són. I les persones, com tot, n’hi ha de bones i de no tant bones. 

No queda una altra que seguir al peu del canó, no perdre l’esperança i trobar maneres de no deixar morir la motivació.