Per una veritable xarxa humana: pacte de responsabilitat social

Continuant en la línia de sumar esforços, allà va un altre post que no és de factura pròpia, sinó que ha estat adaptat d'una entrada del blog d'Alberto Quian. Ell demanava reproducció i difusió, i així ho faig... si creus que val la pena, pots fer-ho tu també.

Perquè a l'era de la globalització aquells qui tenim accés a la Xarxa som només el 24% de la població mundial, perquè 5.100 milions de persones no tenen accés a Internet, perquè no som la societat, sinó només una part d'ella, perquè no volem ser una elit, perquè no volem sentir-nos privilegiats, perquè no volem generar més invisibles i exclosos, nosaltres, part de la ciutadania internàuta, demandem un compromís ferm i decidit per acabar amb l'escletxa social i digital. Demanem un veritable pacte de responsabilitat social als organismes supranacionals -principalment a l'ONU i a l'UE-, als governs estatal, autonòmics i locals, als partits polítics, als mitjans de comunicació de masses i socials, a les empreses, a les organitzacions no governamentals i a la ciutadania per a que:

• L'accés a la informació i al coneixement, i a les eines tecnològiques sigui un dret universal emparat per legislacions locals, estatals i supranacionals, i recolzat per la ciutadania.
• Aquest dret no sigui monopolitzat per aquells que creen, serveixen i gestionen els mitjans, les eines i les pròpies obres, ni una concesió a aquells a qui se'ls reconeix un privilegi previ pagament dels serveis i eines d'accés al coneixement global.
• La Societat de la Informació i el Coneixement es construeixi pensant en beneficis socials, prioritzant qüestions claus com ara l'educació, la solidaritat, la pluralitat i la integració. Malament avança la Societat de la Informació i el Coneixement si pensem només en com uns pocs poden acaparar i gestionar el poder i monetitzar-lo, si existeixen únicament motivacions econòmiques, de facturació, de mercat, de lleure i d'entreteniment.
• Acabem amb l'exclusió de milions de persones al món real i a la Xarxa de xarxes. Perquè totes elles corren un alt perill d'absoluta invisibilitat. A aquells que pateixen exclusió, els podem fer visibles a la vida quotidiana i també aquí, a la Xarxa.
• Facilitem l'accés, les eines i la visibilitat a aquells que fan d'intermediaris entre la societat acomodada i la necessitada.
• Posem fre a la perillosa endogàmia d'Internet i a la disociació cada cop més gran de l'ecosistema on line respecte del món real. Perquè percebem un deslligament accelerat dels afers que no incumbeixen directament o indirectament a la Xarxa i als seus membres.
• Els mitjans de comunicació de masses i tradicionals, i la blogosfera, assumeixin conjuntament un compromís de responsabilitat social. Ens confonem si pensem que es pot imposar un pensament únic en lloc de buscar el diàleg que permeti posar en comú accions que garanteixin el progrés en l'Estat del Benestar, la cohesió i la sostenibilitat.
• Els periodistes recobrin la responsabilitat social i ètica que es presuposa a l'exercici del periodisme. Difícilment construirem una Societat de la Informació i el Coneixement amb soroll, confusió i desinformació. Demanem rigor i també més i millor informació social.
• Tots pensem en clau social. Pensar en clau social és pensar en l'accés universal a Internet i a totes les eines tecnològiques, però també és atorgar visibilitat i espai als col·lectius i problemes del món real, presionar al món físic i a Internet perquè aturem el suïcidi col·lectiu del canvi climàtic, perquè tothom tingui accés universal a la sanitat, a l'educació i a la informació, perquè a ningú no li falti ni menjar ni aigua, perquè totes les persones tinguin dret a un habitatge i a una feina dignes, i a una remuneraciójusta pel seu treball, perquè es respectin els drets laborals, de les dones, dels menors, de la gent gran, dels immigrants, dels desplaçats i refugiats, dels malalts, de les minories, de les comunitats locals, de totes les races, llengües i cultures, i del nostre medi natural. Pensar en clau social i actuar consegüentment al món físic i a Internet.
• Tanquem escletxes econòmiques, generacionals, culturals, de gènere, geogràfiques i tecnològiques.

Actuem per construir una veritable xarxa humana. Perquè cada persona exclosa al món real i a l'ecosistema on line és un fracàs de tots nosaltres.
  

No hi ha prou amb el "manifiesto"... cal continuar caminant

Corren dies preocupants pel futur d'Internet a l'Estat Espanyol, vistes les accions que està endegant el Govern (o una part d'ells, ja es veurà quines són les dimensions exactes de la tragèdia) per, amb l'excusa de la protecció de la propietat intel·lectual, dotar-se de mecanismes de control sobre allò que es publica a la web en general i, als blogs en particular.

La setmana passada vam aprendre empíricament que el poder de mobilització de la xarxa és gran i que pot causar efectes immediats, però cal anar més enllà d'aquesta immediatesa i no aturar màquines, per tal que la iniciativa de milers de ciutadans preocupats pel que passa a (i amb) la xarxa no quedi en un no res.

En aquesta línia, i com a mostra de l'esperit col·laboratiu que impregna moltes de les activitats i actituds presents a la xarxa, reprodueixo (adapto) a continuació una entrada (que trobo força encertada i amb la qual coincideixo en molta mesura) publicada ahir per Lluís Farré, un amic de Twitter, al seu blog per sumar esforços amb la intenció de multiplicar els resultats. Us deixo doncs, en bona companyia...

"Dedica'm 5 minuts, t'interessa"

Hola,

Potser ets un dels molts que erròniament pensa que tot el rebombori que han organitzat “els internautes i el seu Manifest" i "el Govern espanyol" és degut a una rebequeria dels primers perquè la llei impedirà que s’utilitzin les xarxes P2P per fer descàrregues il·legals. No es tracta d’això; cito unes paraules de David Bravo (foto a la dreta) que defineixen a la perfecció el veritable problema:

“Aquesta reforma permet que una Comissió del Ministeri de Cultura -i no un jutge- sigui l’encarregada de decidir si a una pàgina web existeix o no vulneració de drets de propietat intel·lectual, tenint capacitat per tancar-la.

[...]

Tot i que aquesta reforma està pensada inicialment per acabar amb les pàgines d’enllaços a xarxes P2P, el seu redactat permet que qualsevol persona esgrimeixi aquesta nova arma per provar de tancar qualsevol pàgina que li resulti molesta amb l’excusa de la propietat intel·lectual.”

És a dir, que la llei en teoria pretén acabar amb el tema del P2P (la qual cosa és per si mateixa ridícula), però en realitat permet tancar qualsevol web quan els surti dels nassos. NO FA FALTA CAP AUTORITZACIÓ JUDICIAL, com succeïa fins ara. En un país on la corrupció està a l’ordre del dia, una eina més per manipular al seu gust segons els convingui :(  És molt greu el que està succeint!

I, malgrat que s’hagi aconseguit no poc durant aquests darrers dies, no és encara prou. Del cert, és que no sabia si escriure alguna cosa més sobre l’afer del manifest i la nefasta disposició addicional de l’avantprojecte de llei, origen de tots els mals, però després de llegir l’article d’Enrique Dans "Internautas i gaseosa" ho veig clar. En aquest article, Dans compara el rebombori organitzat pels internautes aquests darrers dies amb l’explosió d’una ampolla de Coca-Cola light barrejada amb Mentos, poderosa i incontenible en el moment de l’explosió però que perd tota la força un instant després; i demana que la gent segueixi col·laborant per què tot això no quedi en un no res, que és el que passarà si defallim ara. Fa falta encara una petita empenta. No és massa demanar tenint en compte el que hi ha en joc, no creus?

Perquè els fets són que no s’ha modificat res en absolut, ni tan sols s’ha volgut negociar al respecte. Algunes promeses de tenir en compte el que s’ha exposat i poc més, és a dir, res. Promeses opaques d’un govern que considero, si més no, “algú” en qui no confio massa.

Les paraules se les enduu el vent, i si ara se’ns acut confiar en què ja hem fet el que devíem, o el que podíem, i deixem en mans dels altres el que calgui fer, pot ser que molts pensin així, i que no s’arribi a fer suficient. Col·labora! Organitza’t! Busca la gent que pensa com tu i comuniqueu-vos, pel bé comú.

Una reflexió; el que jo diria a cadascuna de les persones que llegeixi això:

• Si és el primer cop que sents parlar d'aquest afer, et dic: "escolta'm, t'interessa el que t'he de dir"
• Si ja has col·laborat d'alguna manera abans de llegir això, et demano "si us plau, no defalleixis ara: Saps que és molt important"
• Si simpatitzes però no has col·laborat, et dic "va, gandul! Això és feina de tots!"
• Si no simpatitzes, però no saps ben bé el perquè, et dic "dóna'm l'oportunitat d'explicar-te el problema i raonar la meva explicació, i si no quedes convençut de que el que s'està coent no et convé, com a mínim m'hauràs escoltat i et respectaré"
• Si coneixes bé l'afer i no simpatitzes, et dic "crec que, o estàs equivocat, o, directament, no ets de bona pasta"

Amb aquesta entrada vull afegir-me a totes les veus que s’aixequen de nou i que no callarem fins que no deixin de tractar de trepitjar impunement els nostres drets. Per això et demano que si estàs d’acord col·laboris, sigui reenviant aquest text a un amic o com millor et sembli, però fes quelcom. És important que la gent del teu entorn sàpiga què està passant perquè puguin fer alguna cosa per evitar-ho; cadascú en la mesura de les seves possibilitats.

Si hi ha algun grup de Barcelona que comenci a organitzar-se a aquest respecte, agrairia que algú deixés un comentari amb informació de com contactar, per facilitar una comunicació més fluida quan sigui necessari.

Si algú considera que podria afegir a aquest article alguna informació o enllaç d’interès, pot deixar un comentari a continuació.

Disculpeu per la tabarra, però crec que el tema és important (i ara sí, ja callo).

Salut!!
 

Manifiesto en defensa de los derechos fundamentales en Internet

Me sumo a este manifiesto y no toco ni una coma de cara a sumar  esfuerzos sin dispersar el mensaje.

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, muchos periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de Internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que:

1. Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.
2. La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.
3. La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.
4. La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.
5. Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.
6. Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.
7. Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.
8. Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.
9. Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.
10. En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia.

Ya somos unos cuantos los que estamos haciendo difusión de este manifiesto contra la nueva agresión a (menosprecio de) los derechos de los internautas. Aquí podeis encontrar una buena muestra.
 

Experiències amb un servei de (des)atenció al públic

Ahir al matí, un 11 de novembre qualsevol, vaig tenir una experiència reveladora sobre quin és el nivell de qualitat de l’atenció a les persones usuàries del CAP Nord de Sabadell i, el que és més important, en quin lloc del procés es situa a les persones usuàries. En aquests moments, a punt d’arribar a les darreries de la primera dècada del segle XXI, en què tant i tant se sent parlar d’Administració 2.0, encara queden reductes més propis d’una Administració 0.0, amb un llarg camí per recórrer i que presumeixo serà difícil i ple d’entrebancs. Al menys, pel que fa al CAP Nord, perquè té a veure amb persones i actituds personals, la qual cosa em fa creure que el cas no és extrapolable a la resta de centres de l’ICS, ni tan sols a la resta de professionals que treballen al mateix CAP (almenys així ho espero).

Passo a explicar el cas perquè serà tot més entenedor...

El que deia, ahir al matí, després d’haver constatat que al meu fill gran (10 anys) li havia sortit un flegmó i que el mitjà (9 anys) estava en ple procés de desenvolupament d’una amigdalitis (l’experiència fa que el diagnòstic sigui fiable, però la prudència desaconsella l’automedicació), amb sengles episodis de febrades altes durant la nit, he intentat demanar hora de visita amb la pediatra del Centre d’Atenció Primària al qual estem adscrits.

El procediment per obtenir hora de visita amb el teu metge, es va reorganitzar ara fa uns anys de manera que cal trucar a un call center on es centralitza la gestió de la programació de l'atenció sanitària "ordinària". Aquesta mesura, que va provocar certa recança entre la població d'avançada edat, és realment una millora, i no només per l’optimització que se’n fa dels recursos disponibles (recursos sufragats amb els diners de tots, així que em sembla fantàstic que se n'optimitzi la gestió!), sinó també per la major flexibilitat que permet per a sol·licitar una visita al metge (a part de l'amplitud de l'horari d'atenció, la via principal per efectuar la petició d’hora és per telèfon i, a hores d’ara, qui més qui menys en porta un a la butxaca).

La qüestió canvia substancialment quan necessites visita mèdica per al mateix dia, perquè el call center ja no té accés a la programació i cal adreçar-s'hi directament al CAP, que és l’encarregat de gestionar les urgències no hospitalàries, l'horari d'atenció als usuaris del qual comença a les 8 del matí. Així, amb puntualitat britànica, a les 08.00 hores he provat sort, sense gaire confiança, tot s’ha de dir, perquè normalment comunica interminablement o sona sense que ningú l'agafi. Però ahir, per a sorpresa meva, l'han despenjat a la primera! I dic que "l'han despenjat" i no que "l'han agafat", perquè el que ha passat ha estat que he "gaudit" de més de 20 minuts d'una d'aquestes musiquetes d’espera repetitiva i tediosa, fins que la paciència no ha donat més de si i he penjat el telèfon. Val a dir que la retrucada ha tingut la resposta esperada, per habitual, dels tons de telèfon ocupat, així que hem decidit que la meva dona s’hi acostaria a demanar hora presencialment mentre jo acabava d’ultimar la logística pròpia d’aquestes hores del matí en què la petita de la família (4 anys), sortosament sana, havia de ser acompanyada a escola.

Quan la meva dona ha tornat amb l’assignació d’hora de visita i m’ha comentat la resposta a la queixa sobre la (des)atenció rebuda, no podia creure el que m’explicava: les persones que se n’ocupen de l’atenció als usuaris del CAP Nord li han explicat que “estan pendents de que els hi instal·lin una nova centraleta i que, mentrestant, no responen el telèfon d’atenció al públic i que només fan ús d’aquesta línia per efectuar trucades sortints quan han de contactar amb metges especialistes o altres serveis afins”... A veure, ho repetiré resumit per si no ha quedat clar: el servei d’atenció als usuaris del CAP Nord de Sabadell no respon al telèfon, només l’utilitza per fer trucades, no per rebre-les.

Suposo, vaja n’estic convençut, que això deu ser decisió personal de les persones responsables de l’atenció als usuaris d’aquest centre i que ni des de la Conselleria de Salut, ni des de la direcció de l’ICS, ni des de la regidoria competent en temes de salut de l’Ajuntament de Sabadell, tenen notícies d’aquestes pràctiques absolutament irresponsables i més pròpies de l’època en què el funcionariat estava basat en una relació amb administrats que pertorbaven la tranquil·litat del lloc de treball. Avui dia, per sort, les coses han canviat, i l’administració està composta, almenys majoritàriament, per persones compromeses coneixedores que la seva missió és la d’oferir un servei públic de qualitat (tan servei públic és l’administració de consulta mèdica com l’atenció als usuaris) i tracten a les persones usuàries com el que són realment, persones, d’una banda, i la raó de ser dels serveis públics, de l’altra.

Em preocupa el fet que encara existeixin persones que mantinguin una actitud com la que es va fer palesa ahir al nostre Centre d’Atenció Primària (on per cert l’atenció mèdica va resultar absolutament satisfactòria, però l’atenció per part del servei d’atenció als usuaris va resultar... molt primària) i em preocupa que això continuï sent possible a la nostra societat. Cal dotar l’administració de recursos per fer front a aquestes actituds i cal donar a conèixer les pràctiques poc adequades que s’hi detectin. És en relació amb aquesta segona necessitat que aquesta entrada té sentit, ja que la meva única intenció és fer públic (encara no he decidit a qui enviaré una carta explicant aquesta situació, però segur que serà a més de dos persones que ocupen càrrecs públics) que a l’administració hi ha esculls personals importants que dificulten la necessària millora de l’administració i que barren el pas a actuacions dospuntceristes perquè estan, encara, ancorades a pràctiques zerozeristes.

El que deia... un llarg i tortuós camí per recórrer...