Serà algun dia l'administració una organització intel·ligent?

Ahir, dijous 22 d’abril vaig tenir la sort d’assistir a la conferència “L’evolució de l’administració burocràtica cap a l’administració col·laborativa i intel·ligent. On som?” que va pronunciar Marcelo Lasagna en el marc del Programa Compartim de gestió del coneixement, a la seu del Centre d’Estudis Jurídics i Formació especialitzada.

Allà, amb un aforament reduït, vàrem poder sentir una bona col·lecció de reflexions sobre els canvis organitzacionals i sobre la necessària evolució que han d’experimentar les administracions públiques (i també el sector privat) per tal d’evitar que l’arquitectura de les organitzacions continuï construint-se d’esquenes a les estructures col·laboratives, les quals són les estructures naturals i que es fan paleses en molts dels patrons biològics que configuren el nostre entorn.

Com que en breu estarà disponible el vídeo de la sessió al nou canal CEJFE.TV, em limitaré a destacar algunes frases que he considerat que plantegen qüestions interessants sobre les quals paga la pena pensar una mica per valorar si estem fent tot allò que podríem per fer que les administracions avancin de manera col·laborativa per afrontar el canvi disruptiu que planteja el nostre món actual i que hauria de conduir cap a l’existència generalitzada d’organitzacions intel·ligents. Allà van:

·         “No és possible el canvi a les organitzacions (ni a les persones) sense passar primer per un procés de desaprenentatge de moltes de les coses que se saben” [Proverbi Zen: ‘Com més petita sigui la motxilla que portem a la vida, millor]

·         “Les administracions no aprenen, cometen recurrentment els mateixos errors”

·         “Per generar valor públic és necessari conèixer les necessitats de la societat i l’impacte de les accions que emprenem”

·         “La prestació de serveis ha de contemplar l’avaluació del procés pre-, post- i on going”

·         “El sector públic és un mal gestor del coneixement. Cal fer un gran canvi organitzacional; s’ha de modificar l’entorn en què es crea, s’incentiva, es gestiona i es comparteix el coneixement”

·         “Teamdinitis: malaltia del sector públic caracteritzada per la proliferació d’accions formatives sobre treball en equip”

·         “Un problema endèmic del sector públic és la pràctica inexistència de canals de comunicació entre els diferents departaments”

·         “El coneixement (mal gestionat) resideix a les persones; el sector públic és un clar exemple de la “fuga de talent”... fins i tot per jubilació. L’assignatura pendent és crear mecanismes per incorporar el coneixement de les persones a les organitzacions”

·         “No n’hi ha prou amb incorporar el coneixement a les organitzacions; cal desenvolupar sistemes eficients de recuperació del coneixement (i de la informació) per ser utilitzat quan calgui”

·         “A les organitzacions hi ha una forta resistència al canvi, a la innovació. Això implica que el lideratge és una qualitat fonamental per mobilitzar la gent a sortir de la situació de comoditat, conduint-los cap al rang on siguin més creatius”

·         “Un dels principals problemes del sector públic és la tendència a reinventar la roda en lloc d’aprofitar el coneixement generat amb anterioritat”

·         “Allò que és dolent no s’ha de combatre mirant d’eliminar-lo, s’ha de combatre mirant de millorar-lo”

·         “Parar atenció a l’entorn és fonamental: la frontera entre administració i ciutadania ha ser com més permeable millor”

·         “Els processos de canvi tenen costos molt matiners i resultats molt tardans”

Per acabar, en Marcelo Lasagna ha enumerat un seguit de reptes que cal afrontar a l’hora d’introduir la gestió del coneixement com a element substantiu en l’administració de cara a construir una administració intel·ligent:

• Cal un lideratge sòlid per innovar (fort com un roure per dins, flexible com un jonc per fora)
• Hem d’aprendre a escoltar
• S’ha de generar confiança en les persones (qui més sap sobre una tasca és la persona que la duu a terme)
• És necessari impulsar (i molt) la creativitat de les persones
• Cal superar la inèrcia organitzacional (que en el cas de les administracions és molt poderosa)
• S’ha de gestionar adequadament el canvi
• És fonamental compartir les experiències

Fins aquí les meves notes... però segur que vosaltres també teniu la vostra opinió... i si la compartiu?
  

Realitat múltiple

Ahir al vespre, mentre preparàvem el sopar, la meva filla de 4 anys, la Mar, va venir des de l'habitació de jocs fins a la cuina per ensenyar-me un dibuix que havia fet, tot dient:

   - "Mira, he dibuixat a Phineas i Ferb"
   - "Sí que s'assembla a en Ferb", vaig dir jo
   - "Perquè ho és", va respondre ella

La seva segura resposta, sense dubtar ni un instant de la realitat autèntica de la seva obra, em va fer pensar sobre com canvia la nostra perspectiva de la vida a mesura que ens anem fent grans i em va dur a preguntar-me ¿en quin moment comencem a deixar de creure absolutament en tot allò que fem i a perdre la fe en nosaltres mateixos?

Des de la seva visió del món, no importa si el resultat del seu dibuix és tan sols aproximat a la imatge de l'original. És la seva interpretació, des dels límits que imposa l'habilitat pròpia de l'edat, d'un personatge que li resulta familiar, i la lectura que fa és que la seva creació i l'original són la mateixa cosa. A mesura que creixi anirà descobrint que vivim en un món en el qual no s'accepta (tret d'honroses excepcions) que els nostres actes relacionats amb una realitat existent constitueixin una nova (la mateixa, d'altra banda) realitat, sinó només una interpretació de la primera. Mentre aquest moment arriba, m'entendreix, a la vegada que m'enorgulleix, que la Mar gaudeixi dels seus actes amb consciència d'estar construint realitat i identificant allò que fa amb allò que ha pensat fer.

Ah, per cert, tot i ser un producte més de la factoria Disney, m'encanta Phineas i Ferb! 
  

Records republicans

Avui fa 79 anys de la proclamació de la Segona República Espanyola, el somni de molts demòcrates que va ser el preludi d'un terrible malson quan una colla de militars insurrectes van decidir que la bona gent no mereixia viure bé (o que senzillament no mereixia viure), que era millor engrandir els especuladors i els explotadors i que calia apaivagar qualsevol alè de llibertat i de reivindicació de dignitat personal que la gent es proposés tenir.

La sublevació militar, amb l'impagable recolzament de l'esgléssia catòlica, va conduir a la més cruenta guerra civil de la història de l'estat espanyol, per acabar desimbocant en una llarga època de foscor, de terrorisme d'estat i de lluita ferotge contra la llibertat de pensament, contra el dret a expressar-se, contra les ganes de viure... però sempre comptant amb "la gracia de Dios", aixó sí.

La república com a idea política d'organització de l'estat va posar l'èmfasi en la igualtat de drets, en la cultura, en l'ensenyament, entenent, pel que fa a aquest últim aspecte, que el coneixement és un dels pilars fonamentals per a garantir les llibertats individuals. I va ser precisament contra la cultura i l'educació del poble que es va encetar una particular croada perquè els feixistes preferien tractar amb un poble analfabet, sense bagatge cultural que els permetés qüestionar amb arguments la barbàrie que van imposar. Croada que ben d'hora s'evidencia de manera clara en l'exabrupte de Millán-Astray quan, a la Universitat de Salamanca, com a resposta al comentari d'Unamuno va cridar la malauradament coneguda frase "Muera la intelectualidad traidora; Viva la muerte!". Barbàrie i persecució que més endavant el mateix Millán-Astray promouria des de la seva cadira de cap de premsa i propaganda del règim feixista.

Tots els esforços que va fer la República per dotar l'estat d'una xarxa d'escoles de qualitat i compromeses amb la construcció d'una societat més justa; i tots els avenços que va aconseguir aquesta escola republicana van quedar estroncats, juntament amb la vida d'una meitat d'Espanya, durant una llarga època d'obscurantisme i de tirania que va dedicar mans i mànigues a instal·lar la por a l'interior de la bona gent i que va estendre el seu cop a la República més enllà de la seva existència, assegurant-se que, en acabar el període dictatorial tot quedés lligat i ben lligat de manera que es reinstaurés el règim monàrquic que temps enrera havia quedat clarament superat.

Per tot això, avui, un 14 d'abril més, d'entre tots els aspectes que cal rescatar del passat i posar, ni que sigui per un dia, a l'aparador, jo vull recordar especialment a totes aquelles persones que des de la seva activitat professional van creure que pagava la pena donar la vida per la cultura i l'educació: els i les mestres. En record i en homenatge a tots ells i elles i a mode de reivindicació de la llibertat i el coneixement, va el meu crit ple de dolorós passat i d'esperançador futur: VISCA LA REPÚBLICA!

 

 

Dimarts 13

Per tots és sabut que els dimarts no són bons per casar-se ni per embarcar-se, i si a més resulta que es tracta del dia 13 del mes, serà millor quedar-se a casa ben protegit contra tot mal... Resulta curiós que a aquestes alçades del segle XXI continuem tenint tant presents certes supersticions al nostre dia a dia i, per molt que ens encaparrem a amagar-ho, acabem fent coses absurdes "per si de cas". Les supersticions poden ser bones o dolentes, però, igual que passa a d'altres àmbits de l'existència humana, les dolentes semblen més nombroses. Potser és que parem més atenció a les negatives no sigui que tinguin alguna part de veritat i...

Som ciutadans digitals, ciberentusiastes i fins i tot, en ocasions, geeks consumats, però no podem oblidar que porta mala sort que un gat negre creui pel teu davant, o passar sota una escala, o que et caigui la sal... i de vegades, fins i tot fem culpables del nostre fracàs (o de la nostra manca d'èxit) al destí. El destí no és més que una altra expressió de les nostres supersticions perquè suposa dipositar el futur en mans d'un ens que no controlem, de manera que si les coses no surtem com esperàvem sempre el podem responsabilitzar de tot allò que ens ha anat malament. Però no, el futur no està escrit. L'escrivim des del present amb els nostres actes i les nostres decisions. I tot allò que fem i que decidim no fer és el que condiciona com aniran les coses i no el destí. Però assumir això implica acceptar incondicionalment la nostra existència imperfecta i això requereix un grau de maduresa que no tots tenim; ens resulta més còmode pensar (o dir) que les coses són com són i que no podem fer-hi res. I ens resulta una excusa molt útil el destí, perquè és ell qui ha fet que les coses vagin com van sense que nosaltres haguem pogut (o puguem) fer-hi res per canviar (construir) l'esdevenidor. Aquí és quan recomano efusivament una pel·lícula espanyola de 1940 on el genial José Luis Sáenz de Heredia fa una reflexió sobre el tema: El destino se disculpa.

Bé, acabo. Només un consell: avui és un bon dia per entomar tot allò que tenim pendent i que no tenim clar que ens en puguem sortir... perquè com que és dimarts tretze, sempre podrem dir que la mala sort i el destí ens han jugat una mala passada.

Que tingueu un bon dia!