“Organitzacions intel·ligents. Organitzacions que aprenen. Gestió del coneixement i aprenentatge organitzacional” per Javier Martínez Aldanondo
El coneixement que tens determina les coses que pots fer i que no pots fer en la vida. Per tant, en la vida, les preguntes clau són: quin coneixement tens?, què saps fer?
Una persona intel·ligent és aquella que sap elegir bé, que sap prendre bones decisions. Prendre bones decisions implica tenir una gran capacitat de preveure com serà el futur. Aquesta capacitat està basada en un aprenentatge previ. Ergo, la intel·ligència està relacionada amb la capacitat d’aprendre ràpidament. El cervell és l’eina que permet aprendre coses noves a partir de l’experiència i sistematitzar la informació (gestió del coneixement) per a la seva utilització posterior.
Ara bé, on és el cervell de les organitzacions? On és la seva intel·ligència? Les característiques d’una organització intel·ligent són la gestió del coneixement i l’aprenentatge continuat.
El coneixement és invisible; inconscient (escriu en un full com es va en bicicleta); no és un objecte, sinó una estructura neuronal; no és transferible directament; no és possible retenir-lo ni emmagatzemar-lo. El coneixement està en les persones, no en les organitzacions.
Coneixement no és el que saps, sinó el que fas amb el que saps.
Hi ha una certa confusió sobre els processos d’aprenentatge. Es creu que n’hi ha prou amb que hi hagi informació disponible per buscar. Però les persones no estem dissenyades per cercar informació, sinó que estem preparats perquè la informació ens trobi a nosaltres. Això només és possible des de l’experiència prèvia.
Si la gestió del coneixement és fonamental, cal entendre la màquina més perfecta per gestionar-lo (el cervell). El cervell no emmagatzema dades, ni xifres, ni teories... sinó que emmagatzema experiències, tant d’èxit com de fracàs.
La gestió del coneixement és una actitud. És utilitzar allò que ja saps, saber que cal aprendre i saber on és el coneixement. I, fonamentalment, discernir què és allò realment important.
Les persones no recorden el que escolten, sinó el que els hi passa. Per tant, si l’aprenentatge està fonamentat en l’experiència, no hi ha altre camí cap a l’aprenentatge que el learning by doing. La pràctica fa mestres, no la teoria.
Cal anticipar-se, utilitzar el coneixement que ja es posseeix, saber identificar quin és el coneixement crític de l’organització, qui és qui el posseeix i definir maneres d’organitzar-lo, sistematitzant l’emmagatzemament i els sistemes de recuperació.
Si es considera el coneixement com un objecte que es pot dipositar en un repositori que la gent visitarà i on trobarà el que necessita, estem abocats al fracàs. Les persones no són especialistes en buscar i si ho troben, és possible que no sàpiguen que fer amb allò que han trobat. Cal una gestió del coneixement intel·ligent, identificant les experiències que poden ser d’utilitat per a les altres persones i fent-les-hi arribar en el moment en què les necessitaran, no dos mesos abans ni una setmana tard. El principal problema rau en que lés organitzacions no han estat mai dissenyades per gestionar intangibles.
