els meus apunts de... Genís Roca: Conclusions i clausura
En poques dècades s’ha transformat el consum de tecnologia (i de productes en general), fins a la individualització “monodosi”... ara, la digitalització fa que es reverteixi el flux i aquestes “experiències individuals” es puguin compartir fàcilment, esdevenint així un producte col•lectiu.
La bretxa digital realment preocupant és la que ens separa dels líders polítics i dels membres de l’alta direcció del sector empresarial, perquè sense el seu impuls, la transformació de la societat postindustrial en societat del coneixement s’assenta només en la bona voluntat dels agents implicats. Els esforços i les bones pràctiques de les bases, no tenen encara el reconeixement de les altes esferes. L’objectiu no és formar els empleats en competències digitals, sinó que els directius sàpiguen valorar, detectar, recolzar... les oportunitats per reforçar les competències (dels empleats, però també les pròpies) i millorar la competitivitat tot premiant i fomentant els usos que desenvolupen aquestes competències i habilitats.
Quan parlem de competències digitals, en el fons estem caient en el parany que suposa la paraula “digital”. En realitat són competències, perquè no es tracta de posar l’èmfasi en les eines, sinó en les habilitats.
17 de jul. 2009
Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (8)
els meus apunts de la intervenció de Cristóbal Cobo: e-Competències en el marc europeu: alfabetismes del segle XXI
Les e-Competències es poden abordar des de moltes perspectives, Cristóbal Cobo planteja fer una fotografia satel•lital (etnocèntrica, sociocèntrica, centrada en les competencies), explorar la relació entre TIC i aprenentatge (benchmarking) i plantejar la necessitat que els poders polítics creïn una Agenda e-competente.
La penetració d’internet al món és desigual: el 24% dels usuaris d’internet són europeus, mentre que la població d’Europa representa només el 12% del total mundial. Destaca que només un 3% dels usuaris d’internet estan ubicats a Àfrica.
És també desigual la utilització de la tecnologia que es fa, pel que fa a accés a xarxes socials...
L’informe Eurostat 2006 indica que 1/3 de la població europea no poseeix habilitats digitals i d’aquests, el 60% tenen un nivell educatiu igual o inferior a secundària. Hi ha diferents nivells d’alfabetització digital en funció de paràmetres com la franja d’edat, el gènere, el nivell de formació, la ubicació geogràfica, la situació laboral... Les dues raons més esgrimides per la gent que no té internet a casa són que “no ho necessiten” i que “no tenen les habilitats que es requereixen”.
Un estudi de la Universitat de Chicago conclou que no hi ha relació directa entre la inversió en TIC a les escoles i els resultats acadèmics dels alumnes. De les dades de l’informe Pisa 2003, destaca que els millors resultats els van donar els estudiants van utilitzar l’ordinador de manera moderada, i no aquells que feien un ús intensiu, com tampoc aquells que no en feien ús.
S’està veient a Suècia i s’està començant a veure al Regne Unit que l’ús de les TIC no està directament correlacionat amb la disponibilitat dels recursos. Més i millor accés no vol dir usuaris més competents, ni tan sols vol dir usuaris més “connectats”.
La competència digital és una de les competències clau en l’àmbit educatiu de la Unió Europea.
Pel que fa als “nadius digitals”, hi ha estudis que conclouen que l’impacte de les TIC als joves ha estat sobreestimat tot i que mostren una aparent facilitat i familiaritat amb els ordinadors.
La societat del coneixement no funciona si només arriba a aquells que estan més formats, que viuen a les zones urbanes... cal apostar per estratègies integradores que redueixin la bretxa de coneixements i d’habilitats existent, que redueixin l’esbiaix de gènere, que minimitzin l’escletxa de franja d’edat... amb una visió global de treballar per a la e-Inclusió.
Considera positiu que hi hagi un sistema d’acreditació i d’homologació de competències digitals (ECDL, European Pedagogical ICT License...). Pel que fa als estàndars per a no experts, cal tenir present que no es tracta d’uniformar les competèncias, sinó de donar-les consistència, cal una actualització constant, no s’han de limitar al ÚS de les tic, cal ser capaços de capitalitzar les habilitats adquirides mitjançant l’aprenentatge informal, etc.
Les TIC i l’aprenentatge:
• L’impacte de les TIC no ha estat tan significatiu com s’esperava.
• Integrar les TIC en l’educació demana canvis profunds (pedagògics...).
• El potencial de les TIC per desenvolupar un aprenentatge continuat (formal i informal) no s’assoleix encara.
Reptes polítics:
1. Inserció integral de les TIC a l’educació (pedagogia innovadora, formació docent, nous entorns d’aprenentatge...).
2. Aprofitar les TIC per enriquir espais d’aprenentatge informal, contextual, col•laboratiu, híbrid, innovador i continuat.
3. Avançar en la construcció (actualització i reconeixement) de principis i estàndards (no necessàriament instrumentals).
4. Avançar cap a la e-maduresa. Adopció significativa de les TIC. Cal saber discernir quan, com i on fer-les servir. I aquesta adopció ha d’anar menys vinculada al nombre d’ordinadors i al temps d’ús.
Les e-Competències es poden abordar des de moltes perspectives, Cristóbal Cobo planteja fer una fotografia satel•lital (etnocèntrica, sociocèntrica, centrada en les competencies), explorar la relació entre TIC i aprenentatge (benchmarking) i plantejar la necessitat que els poders polítics creïn una Agenda e-competente.
La penetració d’internet al món és desigual: el 24% dels usuaris d’internet són europeus, mentre que la població d’Europa representa només el 12% del total mundial. Destaca que només un 3% dels usuaris d’internet estan ubicats a Àfrica.
És també desigual la utilització de la tecnologia que es fa, pel que fa a accés a xarxes socials...
L’informe Eurostat 2006 indica que 1/3 de la població europea no poseeix habilitats digitals i d’aquests, el 60% tenen un nivell educatiu igual o inferior a secundària. Hi ha diferents nivells d’alfabetització digital en funció de paràmetres com la franja d’edat, el gènere, el nivell de formació, la ubicació geogràfica, la situació laboral... Les dues raons més esgrimides per la gent que no té internet a casa són que “no ho necessiten” i que “no tenen les habilitats que es requereixen”.
Un estudi de la Universitat de Chicago conclou que no hi ha relació directa entre la inversió en TIC a les escoles i els resultats acadèmics dels alumnes. De les dades de l’informe Pisa 2003, destaca que els millors resultats els van donar els estudiants van utilitzar l’ordinador de manera moderada, i no aquells que feien un ús intensiu, com tampoc aquells que no en feien ús.
S’està veient a Suècia i s’està començant a veure al Regne Unit que l’ús de les TIC no està directament correlacionat amb la disponibilitat dels recursos. Més i millor accés no vol dir usuaris més competents, ni tan sols vol dir usuaris més “connectats”.
La competència digital és una de les competències clau en l’àmbit educatiu de la Unió Europea.
Pel que fa als “nadius digitals”, hi ha estudis que conclouen que l’impacte de les TIC als joves ha estat sobreestimat tot i que mostren una aparent facilitat i familiaritat amb els ordinadors.
La societat del coneixement no funciona si només arriba a aquells que estan més formats, que viuen a les zones urbanes... cal apostar per estratègies integradores que redueixin la bretxa de coneixements i d’habilitats existent, que redueixin l’esbiaix de gènere, que minimitzin l’escletxa de franja d’edat... amb una visió global de treballar per a la e-Inclusió.
Considera positiu que hi hagi un sistema d’acreditació i d’homologació de competències digitals (ECDL, European Pedagogical ICT License...). Pel que fa als estàndars per a no experts, cal tenir present que no es tracta d’uniformar les competèncias, sinó de donar-les consistència, cal una actualització constant, no s’han de limitar al ÚS de les tic, cal ser capaços de capitalitzar les habilitats adquirides mitjançant l’aprenentatge informal, etc.
Les TIC i l’aprenentatge:
• L’impacte de les TIC no ha estat tan significatiu com s’esperava.
• Integrar les TIC en l’educació demana canvis profunds (pedagògics...).
• El potencial de les TIC per desenvolupar un aprenentatge continuat (formal i informal) no s’assoleix encara.
Reptes polítics:
1. Inserció integral de les TIC a l’educació (pedagogia innovadora, formació docent, nous entorns d’aprenentatge...).
2. Aprofitar les TIC per enriquir espais d’aprenentatge informal, contextual, col•laboratiu, híbrid, innovador i continuat.
3. Avançar en la construcció (actualització i reconeixement) de principis i estàndards (no necessàriament instrumentals).
4. Avançar cap a la e-maduresa. Adopció significativa de les TIC. Cal saber discernir quan, com i on fer-les servir. I aquesta adopció ha d’anar menys vinculada al nombre d’ordinadors i al temps d’ús.
Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (7)
els meus apunts de la intervenció de Laura Rosillo i Gerard Vélez: Cas aplicat. La Caixa: de l’e-learning a la intel•ligència col•lectiva
Virtaula és una eina tecnològica (portal formatiu) que ha evolucionat des d’una eina de formació (1.0) fins esdevenir un instrument de negoci (2.0). Virtaula 1.0 pretenia formar, transmetre els valors de l’entitat i l’ofici a tots els empleats de La Caixa, mitjançant itineraris formatius en espais no transversals; mentre que la versió 2.0 pretén generar coneixement i innovació, amb la finalitat de cobrir necessitats de negoci del dia a dia. Per fer-ho, complementen els itineraris formatius amb espais de comunicació bidireccionals (direccions territorials, segments de negoci, àrees funcionals...). En aquest enllaç trobareu un interessant post de Dolors Reig sobre Virtaula.
A Virtaula (i a les plataformes formatives en línia, en general) s’ha de dipositar la teoria; la presencialitat ha d’utilitzar-se de manera més òptima, no per repetir el que es pot llegir. Virtaula permet compartir el coneixement relacionat amb la feina del dia a dia de manera fàcil, distribuir la informació corporativa rellevant per a tots els empleats (campanyes, productes...) així com ordenar el coneixement creat col•laborativament per reutilitzar la informació en futures ocasions.
Els espais de treball i/o d’aprenentatge de Virtaula, es generen sempre a demanda dels usuaris, i no com a oferta prèvia. Els usuaris poden crear grups de treball (sempre amb un objectiu de negoci i d’acord amb unes regles prèvies de funcionament) en funció dels seus interessos professionals.
El que ha canviat substancialment, és allò que els empleats fan al portal. A Virtaula 1.0, s’inscribien a cursos de formació, realitzaven itineraris formatius, participaven en foros per col•lectius, consultaven materials i feien consultes als tutors. A Virtaula 2.0, gestionen eficaçment la seva informació (RSS), creen recursos formatius, produeixen vídeos, escriuen a un bloc, inicien i participen en debats, dinamitzen espais virtuals, creen grups per treballar col•laborativament, gestionen la informació, creen xarxes de valor, plantegen/resolen dubtes als/dels seus companys, convoquen i participen en sessions de treball on line i on live.
Això suposa...
• el pas de ser mers receptors a esdevenir protagonistes reals del portal formatiu,
• és un canvi de paradigma que es mou des de la ‘transmissió del coneixement’ fins a la ‘generació del coneixement’,
• hi ha un canvi de model des de ‘l’aprenentatge autònom’ fins a ‘l’aprenentatge col•laboratiu’,
L’ús de les eines 2.0 és més una qüestió d’actitud que no un qüestió de coneixements.
El que demanen als usuaris/dinamitzadors de Virtaula se’ls demana que siguin capaços de dinamitzar un espai virtual, que siguin capaços de fer sessions virtuals on live, que escriguin a un bloc, que monitoritzin el que passa en un espai, que siguin agitadors, que siguin ambaixadors del coneixement, que transformin el coneixement tàcit en explícit (observable, segons Joan Torrent, vegeu el post anterior), que comparteixin i que col•laborin.
En resum, la participació, l’orientació a l’usuari, la perspectiva de negoci, la personalització i l’empowerment, són les claus del funcionament de Virtaula.
Pel que fa a competències digitals, destaquen 5 dimensions:
• Àmbit de l’aprenentatge
• Àmbit de la informació
• Àmbit de la comunicació
• Àmbit de la cultura digital
• Àmbit de la tecnologia
Actualment estan treballant algunes habilitats relaciones amb les competències digitals:
Saber buscar de manera eficient
Saber llegir de manera racional
Saber conservar en xarxa allò que és rellevant
Després, els empleats han de fer una entrada a Virtaula sobre allò que han après, però no els fan formació específica sobre Virtaula, perquè volen que vegin que l’eina no és l’important. L’important són els continguts i compartir el coneixement.
Virtaula és una eina tecnològica (portal formatiu) que ha evolucionat des d’una eina de formació (1.0) fins esdevenir un instrument de negoci (2.0). Virtaula 1.0 pretenia formar, transmetre els valors de l’entitat i l’ofici a tots els empleats de La Caixa, mitjançant itineraris formatius en espais no transversals; mentre que la versió 2.0 pretén generar coneixement i innovació, amb la finalitat de cobrir necessitats de negoci del dia a dia. Per fer-ho, complementen els itineraris formatius amb espais de comunicació bidireccionals (direccions territorials, segments de negoci, àrees funcionals...). En aquest enllaç trobareu un interessant post de Dolors Reig sobre Virtaula.
A Virtaula (i a les plataformes formatives en línia, en general) s’ha de dipositar la teoria; la presencialitat ha d’utilitzar-se de manera més òptima, no per repetir el que es pot llegir. Virtaula permet compartir el coneixement relacionat amb la feina del dia a dia de manera fàcil, distribuir la informació corporativa rellevant per a tots els empleats (campanyes, productes...) així com ordenar el coneixement creat col•laborativament per reutilitzar la informació en futures ocasions.
Els espais de treball i/o d’aprenentatge de Virtaula, es generen sempre a demanda dels usuaris, i no com a oferta prèvia. Els usuaris poden crear grups de treball (sempre amb un objectiu de negoci i d’acord amb unes regles prèvies de funcionament) en funció dels seus interessos professionals.
El que ha canviat substancialment, és allò que els empleats fan al portal. A Virtaula 1.0, s’inscribien a cursos de formació, realitzaven itineraris formatius, participaven en foros per col•lectius, consultaven materials i feien consultes als tutors. A Virtaula 2.0, gestionen eficaçment la seva informació (RSS), creen recursos formatius, produeixen vídeos, escriuen a un bloc, inicien i participen en debats, dinamitzen espais virtuals, creen grups per treballar col•laborativament, gestionen la informació, creen xarxes de valor, plantegen/resolen dubtes als/dels seus companys, convoquen i participen en sessions de treball on line i on live.
Això suposa...
• el pas de ser mers receptors a esdevenir protagonistes reals del portal formatiu,
• és un canvi de paradigma que es mou des de la ‘transmissió del coneixement’ fins a la ‘generació del coneixement’,
• hi ha un canvi de model des de ‘l’aprenentatge autònom’ fins a ‘l’aprenentatge col•laboratiu’,
L’ús de les eines 2.0 és més una qüestió d’actitud que no un qüestió de coneixements.
El que demanen als usuaris/dinamitzadors de Virtaula se’ls demana que siguin capaços de dinamitzar un espai virtual, que siguin capaços de fer sessions virtuals on live, que escriguin a un bloc, que monitoritzin el que passa en un espai, que siguin agitadors, que siguin ambaixadors del coneixement, que transformin el coneixement tàcit en explícit (observable, segons Joan Torrent, vegeu el post anterior), que comparteixin i que col•laborin.
En resum, la participació, l’orientació a l’usuari, la perspectiva de negoci, la personalització i l’empowerment, són les claus del funcionament de Virtaula.
Pel que fa a competències digitals, destaquen 5 dimensions:
• Àmbit de l’aprenentatge
• Àmbit de la informació
• Àmbit de la comunicació
• Àmbit de la cultura digital
• Àmbit de la tecnologia
Actualment estan treballant algunes habilitats relaciones amb les competències digitals:
Saber buscar de manera eficient
Saber llegir de manera racional
Saber conservar en xarxa allò que és rellevant
Després, els empleats han de fer una entrada a Virtaula sobre allò que han après, però no els fan formació específica sobre Virtaula, perquè volen que vegin que l’eina no és l’important. L’important són els continguts i compartir el coneixement.
Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (6)
els meus apunts de la intervenció de Joan Torrent: Canvi tecnològic digital esbiaixador d’habilitats, empresa i treball
L’economia del coneixement és la suma d’una revolució tecnològica, del fenómeno de la globalització i d’un canvi en l'estructura de la demanada de la societat. La globalització és l’última fase d’expansió del capitalisme.
Des de la segona revolució industrial sabem que l’aparell tecnològic d’una societat està íntimament lligat a la seva producció científica. Els avenços tecnològics s’apliquen als processos productius. Per primera vegada a la història, a l’economia de les TIC, els avenços tecnològics repercuteixen sobre el “treball mental”. Així, les TIC incideixen directament en la creació i en la difusió del coneixement, fent que aquest esdevingui el veritable motor de la riquesa.
A l’esfera econòmica, disposem d’un factor productiu “nou”, el coneixement, que fa més eficient i més competitiva l’economia.
Les TIC són la base material de l’economia i de la societat del coneixement, i tenen 4 efectes bàsics:
• Efecte de complementarietat (són el nucli del procés de transformació econòmica)
• Efecte sinèrgic (impregnen el conjunt de l’activitat econòmica)
• Efecte de substitució (possibiliten el pas del treball manual al treball mental)
• Efecte d’expansió o d’externalitat de la xarxa (ràpida extensió i abast territorial i sociodemogràfic distintiu)
Quan la nova explicació de l’economia interactua amb els processos socials, podem dir que estem assistint a un nou procés de ‘revolució industrial’. Aquesta revolució és la “Societat del coneixement”. Així, podríem dir que els motors ‘tecnològics’ de les revolucions industrials han estat la màquina de vapor (1a RI), l’electricitat i el motor de combustió interna (2a RI) i Internet (3a RI).
L’economia actual funciona a escala global. L’estat-nació no té eines adequades per incidir/controlar l’activitat econòmica perquè les esferes d’actuació de les empreses (global) i dels estats (nacionals) no són les mateixes. Això, exemplificat, suposa que avui dia les multinacionals fan el que els ve de gust, sense que cap estat pugui aturar-les.
Podem distingir dos tipologies de coneixement:
• Coneixement observable (aquell que es facilment digitalitzable i emmagatzemable; consisteix a ‘saber què’ i a ‘saber perquè’)
• Coneixement tàcit (aquell de les persones que té a veure amb el bagatge, amb les habilitats...; consisteix a ‘saber com’ i a ‘saber qui’)
La gran preocupació de les empreses és convertir el coneixement tàcit dels seus treballadors en coneixement observable. Així, la ‘guerra’ entre el coneixement observable i el coneixement tàcit és la lluita de classes del segle XXI.
Els productes del coneixement són cars de produir i infinitament barats de reproduir. Això implica acceptar que ens timen a diari.
L’economia del coneixement en el món de l’empresa implica el pas de la xarxa d’empreses a l’empresa-xarxa (autonomia funcional, descentralització de la presa de decisions, equips de treball, cercles de qualitat), de manera que cada unitat de negoci sigui capaç d’actuar per millorar la competitivitat del ‘producte’ que desenvolupen.
L’economia del coneixement en el món del treball implica també una tendència a anar cap al treball en xarxa, caracteritzat per l’ampli ús de les TIC, per un esquema formatiu nou (aprenentatge i desaprenentatge constants: “No hi ha societat del coneixement sense societat de l’aprenentatge”), per un creixement de la rellevància de les capacitats d’innovació dels treballadors, per una remuneració flexible, per un nou paradigma de les relacions laborals (que permetin opcions com el teletreball), per un compromís del treballador superior a l’exigit contractualment (això de “surto de la feina i me n’oblido” ha passat a millor vida; no es pot deixar el cervell a la feina), per una relació treballador-empresa individualitzada (això posa en crisi el model sindical actual).
L’impacte de les competències digitals en el treball és divers:
• Substitueixen treball manual i mental repetitiu
• Amplifiquen la realització del treball cognitiu
L’impacte, però, depèn de l’estructura i organització de l’empresa i del seu entorn que faciliten o dificulten que això succeeixi.
Les empreses que transformen la base competencial dels seus treballadors, que organitzen flexivament la seva producció i desenvolupen relacions laborals que milloren el compromís dels seus treballadors amb l’empresa són clarament més competitives.
La funció de recursos humans, avui, en la millora de la competitivitat de l’empresa, és un element clau.
La delegació de responsabilitats al treballador, una estructura més plana, un ús intensiu de les TIC, una gestió de recursos humans que millori el compromís dels treballadors, són factors que incideixen directament sobre la millora de la competitivitat de les empreses.
L’aparell productiu català (i espanyol) està dualitzat. Hi ha dues terceres parts del teixit empresarial que no està preparat per al canvi que arriba. Pel que fa als treballadors, passa més o menys el mateix.
Ens hem de moure cap a un món en el qual el coneixement és el factor productiu del treball. Un dels pilars per evolucionar cap a l’economia del coneixement és el canvi competencial de treballadors i d’empreses. En la societat del coneixement l’ús de les TIC, el valor de l’intangible, la superació de la territorialitat (ajuts a les empreses perquè romanguin en un territori tot i que això limiti la seva competitivitat), són factors que cal posar en una posició central per abordar la transformació cap a la empresa-xarxa.
L’obligació d’un govern en moments de crisi econòmica hauria de ser capitalitzar l’economia perquè la gent pugui treballar (amb el que costa cada cartell del planE, uns 1.200 €, es podria oferir formació continuada/ocupacional a gairebé 40 treballadors). A més, l’estructura de les relacions laborals fan que sigui més econòmic prescindir dels treballadors joves. Això, és un drama, perquè s’està excloent del mercat laboral a aquells que són el futur del teixit productiu del país.
La descomposició del creixement de la productivitat aparent del treball del període 2000-2005, mostra que un creixement d’un 3% de la productivitat (sense tenir en compte l’IPC) és realment un decreixement. Espanya és el país amb la taxa de productivitat menor de l’OCDE tot i passar més hores a la feina que la resta de països. Això és la mitjana. Per sectors, la dada resulta especialment dramàtica en aquelles empreses que no són actors intensius en la generació de coneixement.
L’economia del coneixement és la suma d’una revolució tecnològica, del fenómeno de la globalització i d’un canvi en l'estructura de la demanada de la societat. La globalització és l’última fase d’expansió del capitalisme.
Des de la segona revolució industrial sabem que l’aparell tecnològic d’una societat està íntimament lligat a la seva producció científica. Els avenços tecnològics s’apliquen als processos productius. Per primera vegada a la història, a l’economia de les TIC, els avenços tecnològics repercuteixen sobre el “treball mental”. Així, les TIC incideixen directament en la creació i en la difusió del coneixement, fent que aquest esdevingui el veritable motor de la riquesa.
A l’esfera econòmica, disposem d’un factor productiu “nou”, el coneixement, que fa més eficient i més competitiva l’economia.
Les TIC són la base material de l’economia i de la societat del coneixement, i tenen 4 efectes bàsics:
• Efecte de complementarietat (són el nucli del procés de transformació econòmica)
• Efecte sinèrgic (impregnen el conjunt de l’activitat econòmica)
• Efecte de substitució (possibiliten el pas del treball manual al treball mental)
• Efecte d’expansió o d’externalitat de la xarxa (ràpida extensió i abast territorial i sociodemogràfic distintiu)
Quan la nova explicació de l’economia interactua amb els processos socials, podem dir que estem assistint a un nou procés de ‘revolució industrial’. Aquesta revolució és la “Societat del coneixement”. Així, podríem dir que els motors ‘tecnològics’ de les revolucions industrials han estat la màquina de vapor (1a RI), l’electricitat i el motor de combustió interna (2a RI) i Internet (3a RI).
L’economia actual funciona a escala global. L’estat-nació no té eines adequades per incidir/controlar l’activitat econòmica perquè les esferes d’actuació de les empreses (global) i dels estats (nacionals) no són les mateixes. Això, exemplificat, suposa que avui dia les multinacionals fan el que els ve de gust, sense que cap estat pugui aturar-les.
Podem distingir dos tipologies de coneixement:
• Coneixement observable (aquell que es facilment digitalitzable i emmagatzemable; consisteix a ‘saber què’ i a ‘saber perquè’)
• Coneixement tàcit (aquell de les persones que té a veure amb el bagatge, amb les habilitats...; consisteix a ‘saber com’ i a ‘saber qui’)
La gran preocupació de les empreses és convertir el coneixement tàcit dels seus treballadors en coneixement observable. Així, la ‘guerra’ entre el coneixement observable i el coneixement tàcit és la lluita de classes del segle XXI.
Els productes del coneixement són cars de produir i infinitament barats de reproduir. Això implica acceptar que ens timen a diari.
L’economia del coneixement en el món de l’empresa implica el pas de la xarxa d’empreses a l’empresa-xarxa (autonomia funcional, descentralització de la presa de decisions, equips de treball, cercles de qualitat), de manera que cada unitat de negoci sigui capaç d’actuar per millorar la competitivitat del ‘producte’ que desenvolupen.
L’economia del coneixement en el món del treball implica també una tendència a anar cap al treball en xarxa, caracteritzat per l’ampli ús de les TIC, per un esquema formatiu nou (aprenentatge i desaprenentatge constants: “No hi ha societat del coneixement sense societat de l’aprenentatge”), per un creixement de la rellevància de les capacitats d’innovació dels treballadors, per una remuneració flexible, per un nou paradigma de les relacions laborals (que permetin opcions com el teletreball), per un compromís del treballador superior a l’exigit contractualment (això de “surto de la feina i me n’oblido” ha passat a millor vida; no es pot deixar el cervell a la feina), per una relació treballador-empresa individualitzada (això posa en crisi el model sindical actual).
L’impacte de les competències digitals en el treball és divers:
• Substitueixen treball manual i mental repetitiu
• Amplifiquen la realització del treball cognitiu
L’impacte, però, depèn de l’estructura i organització de l’empresa i del seu entorn que faciliten o dificulten que això succeeixi.
Les empreses que transformen la base competencial dels seus treballadors, que organitzen flexivament la seva producció i desenvolupen relacions laborals que milloren el compromís dels seus treballadors amb l’empresa són clarament més competitives.
La funció de recursos humans, avui, en la millora de la competitivitat de l’empresa, és un element clau.
La delegació de responsabilitats al treballador, una estructura més plana, un ús intensiu de les TIC, una gestió de recursos humans que millori el compromís dels treballadors, són factors que incideixen directament sobre la millora de la competitivitat de les empreses.
L’aparell productiu català (i espanyol) està dualitzat. Hi ha dues terceres parts del teixit empresarial que no està preparat per al canvi que arriba. Pel que fa als treballadors, passa més o menys el mateix.
Ens hem de moure cap a un món en el qual el coneixement és el factor productiu del treball. Un dels pilars per evolucionar cap a l’economia del coneixement és el canvi competencial de treballadors i d’empreses. En la societat del coneixement l’ús de les TIC, el valor de l’intangible, la superació de la territorialitat (ajuts a les empreses perquè romanguin en un territori tot i que això limiti la seva competitivitat), són factors que cal posar en una posició central per abordar la transformació cap a la empresa-xarxa.
L’obligació d’un govern en moments de crisi econòmica hauria de ser capitalitzar l’economia perquè la gent pugui treballar (amb el que costa cada cartell del planE, uns 1.200 €, es podria oferir formació continuada/ocupacional a gairebé 40 treballadors). A més, l’estructura de les relacions laborals fan que sigui més econòmic prescindir dels treballadors joves. Això, és un drama, perquè s’està excloent del mercat laboral a aquells que són el futur del teixit productiu del país.
La descomposició del creixement de la productivitat aparent del treball del període 2000-2005, mostra que un creixement d’un 3% de la productivitat (sense tenir en compte l’IPC) és realment un decreixement. Espanya és el país amb la taxa de productivitat menor de l’OCDE tot i passar més hores a la feina que la resta de països. Això és la mitjana. Per sectors, la dada resulta especialment dramàtica en aquelles empreses que no són actors intensius en la generació de coneixement.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)