El llistó ben alt

Fa un parell de dies va arribar al meu correu (gràcies Toni) un d'aquells missatges que, no se sap com, comencen a circular i en poc temps aconsegueixen donar la volta al món. No he sabut trobar la font original del text però malgrat no poder citar l'autor, el reprodueixo a continuació, perquè m'ha semblat que planteja una molt interessant reflexió:

Un estudiant presumit, que estava dins d'un autobús ple de gom a gom... es va prendre la molèstia d'explicar a un senyor gran que estava assegut al seu costat perquè és impossible per a les velles generacions comprendre la seva:

"Vostè va créixer en un món diferent, realment un món gairebé primitiu", va espetar amb una veu suficientment alta com perquè l'escoltessin tots els que hi eren al seu voltant. "Els joves d'avui hem crescut amb la televisió, la Internet, els avions a reacció, els viatges a l'espai, l'home caminant per la lluna; les nostres sondes espacials han visitat Mart; tenim naus que funcionen amb energia nuclear i cotxes elèctrics i d'hidrògen; ordinadors amb processament a la velocitat de la llum... i moltes coses més".

Després d'un breu silenci, el senyor gran li va respondre:

"Tens raó, fill meu. Nosaltres no vam tenir aquestes coses quan vam ser joves... així que les vam haver d'inventar. Ara, arrogant imbècil. digue'm ¿què estàs fent TU per a la propera generació?"

Si ens quedéssim amb el somriure que ens provoca la lectura d'aquest text a aquells que ja hem passat la quarantena, en tindríem prou, però perquè aturar-nos quan es pot anar una mica més enllà. Amb l'humor sempre s'ha aconseguit proposar una mirada polièdrica de les situacions sense que soni a cantarella moralitzant i tot cercant la complicitat dels que ens trobem a "un dels costats de l'autobús". Perquè la realitat és així, amb múltiples cares, de colors diversos i amb interpretacions plurals. De fet, ja ens ho va advertir Campoamor fa algun temps: "En este mundo cruel, nada es verdad o mentira..."

Però a més, aquest text convida (bé, al menys a mi) a reflexionar una mica sobre la qüestió de la nativitat digital i sobre la (suposada) fractura digital. I m'ha fet pensar que oblidem sovint que l'era digital s'assenta sobre una època d'innovació i de creativitat molt intensa que ha possibilitat molts dels avenços de què ara gaudim.

I pensant i pensant, he començat a donar-li voltes a la idea (que reprendré en un proper post) que potser estem sobrevalorant massa aquests nadius digitals (o més aviat orfes digitals, que diria Genís Roca) que potser es troben a anys llum (evitant honoroses excepcions) de les capacitats innovadores que han mostrat moltes de les grans persones del segle XX i que es trobaran que més enllà del Messenger, les consoles i els SMS, tenen per davant el repte de deixar un món millor que el que han trobat i que comencen amb el llistó ben alt.

I a tot això... què en penseu vosaltres?
  

Ja està, ja s'ha acabat el Nadal...

S'ha acabat el Nadal i em feia gràcia recuperar un text que vaig escriure fa dos anys (amb alguna petita correcció, que el temps passa i fins i tot els textos obsoleixen) i que parlava sobre aquestes festes. Val a dir que el text estava escrit originàriament per ser dit, perquè era un monòleg per a la meva col·laboració amb una ràdio local i que per això la redacció pot semblar pot acurada. Bé, no m'enrotllo més que el text en qüestió ja és prou llarg... espero que us agradi, i si voleu escoltar la versió àudio teniu l'enllaç aquí.

la imatge l'he trobada a Flickr i és de Coyote2004

"Què boniques són les festes de Nadal!"

Un any més, s’han acabat les festes de Nadal i tot torna a l’habitual rutina.  Però... us heu parat mai a pensar com en són de boniques les festes de Nadal? Jo crec que és l’època de l’any més especial per a tots, per als nens i per als grans.

Per als nens és un temps màgic: tenen mig mes de vacances i a més de les bones, sense gaires deures, que són festes per gaudir en família i per anar a passar-s’ho bé a algun Saló de la Infància o a alguna fira del poble o al cinema a veure éssers d'un altre planeta en 2 o en 3 dimensions. Per si amb això no hi hagués prou, aquells mags de l’Orient que van portar or, encens i mirra al nen Jesús, venen any rere any per portar els equivalents de la nostra era: barbies, play stations i ipods. I hores abans del gran repartiment, ens delecten amb una gran cavalcada perquè els puguem veure de ben aprop. Que per cert, per haver fet un viatge tant llarg i en camell no fan gaire cara de cansats, sinó que fan més aviat una cara quotidiana, d’estar per casa, com si fossin veïns. Pura màgia, ¡què boniques són les festes de Nadal!

Pel que fa als adults, resulta que la nostra percepció del món és diferent i ens fixem més en els detalls. Ens adonem per exemple, que junt amb les tradicionals llums de Nadal ­(per ser més precisos hauríem de dir "leds de desembre”, que cada any s’encenen més aviat), s’han instal·lat als carrers una munió de parenoels escalafaçanes, que sembla com si la cocacola hagués clonat fins l’infinit una mena d’spiderman grassonet ansiós per conquerir els dominis dels reis de l’Orient. Que molts de nosaltres diem: "jo sóc més dels Reis, que Santa Claus és de fora, el que és nostre és el nen Jesús". És clar, si Betlem queda aquí, a tocar de Montserrat !!!

Per als adults les festes de Nadal comencen abans... i és que a mitjan desembre ja acabem els emails de feina amb un “Bon Nadal”, un “Bones Festes” o, en atacs extrems de cursileria amb un “amb els meus millors desitjos per a l’any nou”, quan el que realment pensem és “va, capullo, a veure si espaviles i em fas arribar l’informe que em deus fa una setmana”. Però l’esperit nadalenc ens guanya un i un altre cop, i hi ha fins i tot qui no pot evitar reenviar aquells powerpoints transmissors de pau, amor i bons propòsits que, a més, et portaran sort d’aquí a set dies i que en Lluís Farré no va reenviar i se li va cagar un colom a sobre. Sort no sé si porten, però el que sí que porten és al col·lapse de la bústia electrònica perquè no hi ha Déu que sigui capaç de donar a l’abast amb la neteja de la safata d’entrada.

Els adults també observem que hi ha molt més moviment que el que és habitual. Moviment de masses de gent com nosaltres intentant comprar moltes coses per si els Mags tenen un contratemps i no hi arriben. I aquí trobem la prova irrefutable de la connexió extrasensorial entre els nens que els possibilita fer coses col·lectivament sense ni tan sols parlar-ne: es comuniquen per “ones alfa” o per telepatia... o més aviat per antipatia, perquè per alguna misteriosa raó, tots els nens volen allò que aquell any els fabricants de joguines han decidit, amb dubtosa visió de mercat, produir escassament, convertint així les avorrides compres en una aventura que ja voldria per ell l’Indiana Jones. Però lluny de desanimar-nos, anem pel carrer amb un somriure d’orella a orella, saludant-nos cordialment i desitjant-nos el millor... que de vegades, mirant algú penses, ¿de que rius imbècil, que demà és 6 i encara necessites trobar quatre jocs esgotats?

Però el que fa més especial les festes de Nadal, són els valors que transmetem als infants, a aquells que en el futur seran els líders de la nostra societat. Durant el Nadal, ens dediquem a fomentar valors com la il·lusió, l’esforç, la tradició: i per fer-ho no se’ns acut res millor que explicar-los que els Mags d’Orient, acompanyats dels seus camells, reparteixen regals durant la nit a aquells nens que durant l’any han estat bons minyons (o que ho hagin intentat); o que cal donar de menjar al Tió cada nit perquè d’aquesta manera, la nit de Nadal ens cagarà llaminadures. No, si quan ens posem a buscar maneres de transmetre valors, els adults som l’hòstia!!!   

I, en relació amb la feina dels Mags (que no es poden queixar, perquè com deia l'Anna Cabañas fa uns dies "són caps, segur... Fan treballar als pares i es pengen les medalles ells") tinc un dubte: si porten DVDs o CDs, han de pagar a la SGAE? i si no paguen, la Sinde els prendrà els camells?
 

Pudor de cromos

Mentre el pla Escola 2.0 va provocant interessantíssims debats sobre la miopia futura de la nostra societat per la sobreexposició a les nocives pantalles dels joves actuals i paral·lelament a tot el debat sobre les actituds i aptituds d’aquests que sovint anomenem “nadius digitals” (tot i que hi ha interessants propostes que consideren que seria més adequant dir-los “orfes digitals”), jo, immers plenament en l’exercici de la paternitat responsable en aquests dies de vacances escolars, he pogut constatar que certes pràctiques lúdiques de la nostra infantesa encara són vigents. Això hauria de tranquil·litzar, ni que fos una mica, a tots aquells ciberapocalíptics que veuen en l’ús de la tecnologia que fan els nostres infants, un element pervers que els aïlla de la societat i els converteix en éssers molt propers a l’autisme replicant d’aquelles màquines perverses que Hollywood s’ha encaparrat en fer-nos creure que governaran el nostre món. Sí, els meus fills (la Mar encara és petita) gaudeixen passant estones als comandaments de la Play Station (sigui versió sobretaula o versió portàtil, els és ben igual) i frisen perquè els solucioni el problema de navegació que tenen al PC i que no els permet visitar cap pàgina d’Internet (però com que el client de Messenger, funciona, no us penseu, és un mal menor!).

Però també juguen (més, diria jo) amb jocs clàssics, analògics, si pot ser amb amics molt millor... i si no pot ser, com que tenen edats força pròximes (l’Arnau té 11 anys i en Pau 9), ja s’ho fan ells dos. Així, són aficionats al Risk, són fans devots del Monopoly, esperen amb candeletes l’Scalextric que els han de portar els Reis, i, com fèiem els que ara estem per la quarantena, juguen amb joguines "de les d'abans": cotxes, pilotes, minimonopatins (fingerboards diu la publicitat!), i,  també, amb cromos. De fet, les consoles i Internet no sembla que hagin canviat tant els hàbits lúdics dels infants. Potser han substituït les tardes que jo i els meus congèneres passaven als futbolins o billars on també hi havia maquines de “matar marcianos”, però els cromos i altres clàssics continuen tenint presència en el temps de lleure dels infants.

Bé, tot aquest rotlle només pretenia introduir el que vull comentar, que té relació amb la meva sorpresa amb l’evolució que han experimentat els cromos. Qui no recorda aquelles meravelloses col·leccions de cromos de l’Abeja Maya, de Mazinger Z, de Candi Candi, d’Orzowey, o de Estrellas de la TV...? Doncs bé, els cromos com a element lúdic perdura i continua acompanyant la infantesa, però no es mantenen inalterats, sinó que evolucionen. Tots no, ja ho sé, hi ha coses que no canvien mai, com els cromos de futbol, però hi ha d’altres que experimenten amb noves formes, noves textures o noves sensacions. I, per acabar de semblar més moderns, ja no en diuen cromos, en diuen “cards”, que l’anglès és una llengua molt més moderna. Doncs d’aquests cromos en nous formats, resulta que he descobert que ara, el que toca, són uns que amb el nom de “Peste Cards” conformen una col·lecció qualificable, com a mínim, de “curiosa”: recullen situacions, objectes, persones, accions, etc. que destaquen per... per produir una olor desagradable, de manera que la llegenda que il·lustra cada cromo explica una mica la imatge que es mostra, amb perles com ara “Sandra Paleta bajo las uñas tiene setas”, “Lorenzo Cucha con mugre se ducha” o “A Angulo le suda el culo”.

Fins aquí, només trobem que el contingut d’aquesta col·lecció està basat en la desagradabilitat d’algunes persones o coses, però que no deixen de ser “estampas de España” més o menys barrueres.

El que passa és que aquests senyors de ‘Exit Toys’ tenen esperit innovador i han introduït un element més als cromos de sempre: l’olor. Hi ha cromos (al voltant d’un 25% de la col·lecció) que puntuen 10/10 en la categoria pestilència i que porten com a valor afegit la inclusió d’una substància que emula la pudor que es recrea al cromo. I aquí no han escatimat esforços: us ben asseguro que el cromo del vòmit infantil és realment desagradable.

Afortunadament, el període vital de les col·leccions de cromos és molt petit i ben aviat l’Arnau i el Pau canviaran el centre d'interès cap a altres col·leccions que substituiran les pudors per violència o per qualsevol altre “valor positiu”.

De moment, jo els deixaré fer i no em preguntaré sobre com estem abordant allò que transmetem a la infantesa aquesta que ve al darrera com un tsunami i que, en ser nadius digitals, ens passaran la ma per la cara perquè per a ells la tecnologia serà una cosa transparent que els haurà preparat per moure's en un món molt més líquid. Tampoc no em preguntaré el mètode que segueixen les empreses que fabriquen o distribueixen productes adreçat a omplir part del temps de lleure dels infants per decidir què té opcions de mercat i què no. No penso dedicar esforços a intentar entendre la lògica d'aquells que consideren que tot allò tecnològic que envolta als infant és perjudicial i que en canvi, fan els ulls grossos davant les grolleries "pretecnològiques" o més aviat "atecnològiques". I, no penso perdre ni un minut explicant les bondats de fer altres coses enlloc de divertir-se amb bajanades com aquests cromos. En el fons, si m'ho miro amb òptica infantil, trobo que són l'hòstia (no les hòsties d'en Rouco, no, en sentit positiu!). El que sí penso fer és, demà mateix, reinstal·lar el programari del PC perquè tot rutlli com cal i ajudar-los a obrir un compte a Facebook, que fa temps que m'ho demanen.
I acabat això, com que són vacances, em dedicaré a jugar amb la Mar, que té només 4 anys, i està interessada gairebé en exclusiva en tot allò que envolta la Hello Kitty, que tot i que això també em provoca certes reticències, trobo que és molt més inocua. Però això és una altra història.

No hauríem d'aturar-nos una mica i reflexionar?

Aquests dies finals de l'any sempre tenen un ritme de vertigen... a la feina, perquè s'ha de tancar definitivament tot allò que no s'ha pogut tancar durant la resta de l'any, a casa, perquè cal trobar temps per fer de reis de l'Orient, de Paresnadal o de Tions, que cal mantenir les tradicions. I anem, atrafegats i amb una velocitat que m'ha fet pensar més d'un cop en una lectura de fa temps on es parlava d'un moviment anomenat Slow Down Culture, que planteja coses tan evidents com que cal prendre's la vida amb una mica més de calma. Què difícil resultar aplicar les obvietats una vegada adduits pel ritme de la nostra societat "avançada"! I és que... sembla que el món s'acabi!


I aquest ritme frenètic no es limita només al ritme amb què ens movem per sobreviure al nostre dia a dia, sinó que l'hem "exportat" al consum com a símbol i tòtem de la nostra canviant cultura assentada, entre d'altres qüestions, a sobre d'un tempo que exalta l'efímer com a qualitat que fa possible muntar tot un sistema econòmic (millor o pitjor, depèn de l'òptica amb què es miri) basat en el consum ininterromput i que penalitza la conservació de bens que abans eren quasi eterns i que ara duren menys i menys cada cop. 


Algú deu estar preguntant-se el perquè d'aquest inici (això espero!), i la raó no és una altra que ahir en Néstor, un bon company i amic, em va fer arribar un article [d'Eduardo Galeano] que reflexiona sobre com la presumpta evolució de la nostra societat es basa precisament en això, en fer que allò perenne s'hagi convertit en caduc i en fer que aquesta caducitat sigui cada cop més ràpida... Bé, no m'enrotllo més i reprodueixo a continuació l'article [de Galeano] que (malgrat que l'extensió us pugui semblar excessiva, val la pena, si voleu, prepareu-vos unes crispetes per acompanyar la lectura) va caure ahir a les meves mans i que vull compartir amb aquelles persones que passeu per aquí...

______________________________________

Me caí del mundo y no sé por donde se entra 
(Para mayores de 30)
[Eduardo Galeano, periodista y escritor Uruguayo]
 

Lo que me pasa es que no consigo andar por el mundo tirando cosas y cambiándolas por el modelo siguiente sólo porque a alguien se le ocurre agregarle una función o achicarlo un poco..

No hace tanto, con mi mujer, lavábamos los pañales de los críos, los colgábamos en la cuerda junto a otra ropita, los planchábamos, los doblábamos y los preparábamos para que los volvieran a ensuciar.

Y ellos, nuestros nenes, apenas crecieron y tuvieron sus propios hijos se encargaron de tirar todo por la borda, incluyendo los pañales.

¡Se entregaron inescrupulosamente a los desechables! Si, ya lo sé. A nuestra generación siempre le costó botar. ¡Ni los desechos nos resultaron muy desechables! Y así anduvimos por las calles guardando los mocos en el pañuelo de tela del bolsillo.

¡¡¡Nooo!!! Yo no digo que eso era mejor. Lo que digo es que en algún momento me distraje, me caí del mundo y ahora no sé por dónde se entra. Lo más probable es que lo de ahora esté bien, eso no lo discuto. Lo que pasa es que no consigo cambiar el equipo de música una vez por año, el celular cada tres meses o el monitor de la computadora todas las navidades.

¡Guardo los vasos desechables!  ¡Lavo los guantes de látex que eran para usar una sola vez!  ¡Los cubiertos de plástico conviven con los de acero inoxidable en el cajón de los cubiertos!

Es que vengo de un tiempo en el que las cosas se compraban para toda la vida!  ¡Es más!  ¡Se compraban para la vida de los que venían después!  La gente heredaba relojes de pared, juegos de copas, vajillas y hasta palanganas de loza.  Y resulta que en nuestro no tan largo matrimonio, hemos tenido más cocinas que las que había en todo el barrio en mi infancia y hemos cambiado de refrigerador tres veces.

¡¡Nos están fastidiando!! ¡¡Yo los descubrí!! ¡¡Lo hacen adrede!! Todo se rompe, se gasta, se oxida, se quiebra o se consume al poco tiempo para que tengamos que cambiarlo. Nada se repara. Lo obsoleto es de fábrica.

¿Dónde están los zapateros arreglando las media-suelas de los tenis Nike?
¿Alguien ha visto a algún colchonero escardando colchones casa por casa?
¿Quién arregla los cuchillos eléctricos? ¿El afilador o el electricista?
¿Habrá teflón para los hojalateros o asientos de aviones para los talabarteros?
 

Todo se tira, todo se desecha y, mientras tanto, producimos más y más y más basura. El otro día leí que se produjo más basura en los últimos 40 años que en toda la historia de la humanidad. El que tenga menos de 30 años no va a creer esto: ¡¡Cuando yo era niño por mi casa no pasaba el que recogía la basura!!  ¡¡Lo juro!! ¡Y tengo menos de... años!  Todos los desechos eran orgánicos e iban a parar al gallinero, a los patos o a los conejos (y no estoy hablando del siglo XVII). No existía el plástico ni el nylon. La goma sólo la veíamos en las ruedas de los autos y las que no estaban rodando las quemábamos en la Fiesta de San Juan. Los pocos desechos que no se comían los animales, servían de abono o se quemaban. De 'por ahí' vengo yo. Y no es que haya sido mejor.. Es que no es fácil para un pobre tipo al que lo educaron con el 'guarde y guarde que alguna vez puede servir para algo', pasarse al 'compre y bote que ya se viene el modelo nuevo'.Hay que cambiar el auto cada 3 años como máximo, porque si no,  eres un arruinado. Así el coche que tenés esté en buen estado . Y hay que vivir endeudado eternamente para pagar el nuevo!!!!  Pero por Dios.
 

Mi cabeza no resiste tanto.

Ahora mis parientes y los hijos de mis amigos no sólo cambian de celular una vez por semana, sino que, además, cambian el número, la dirección electrónica y hasta la dirección real.

Y a mí me prepararon para vivir con el mismo número, la misma mujer, la misma casa y el mismo nombre (y vaya si era un nombre como para cambiarlo) Me educaron para guardar todo. ¡¡¡Toooodo!!! Lo que servía y lo que no. Porque algún día las cosas podían volver a servir. Le dábamos crédito a todo.

Si, ya lo sé, tuvimos un gran problema: nunca nos explicaron qué cosas nos podían servir y qué cosas no. Y en el afán de guardar (porque éramos de hacer caso) guardamos hasta el ombligo de nuestro primer hijo, el diente del segundo, las carpetas del jardín de infantes y no sé cómo no guardamos la primera caquita. ¿Cómo quieren que entienda a esa gente que se desprende de su celular a los pocos meses de comprarlo?

¿Será que cuando las cosas se consiguen fácilmente, no se valoran y se vuelven desechables con la misma facilidad con la que se consiguieron?

En casa teníamos un mueble con cuatro cajones. El primer cajón era para los manteles y los repasadores, el segundo para los cubiertos y el tercero y el cuarto para todo lo que no fuera mantel ni cubierto. Y guardábamos.. . ¡¡Cómo guardábamos!! ¡¡Tooooodo lo guardábamos!! ¡¡Guardábamos las tapas de los refrescos!! ¡¿Cómo para qué?! Hacíamos limpia-calzados para poner delante de la puerta para quitarnos el barro. Dobladas y enganchadas a una piola se convertían en cortinas para los bares. Al terminar las clases le sacábamos el corcho, las martillábamos y las clavábamos en una tablita para hacer los instrumentos para la fiesta de fin de año de la escuela. ¡Tooodo guardábamos!

Cuando el mundo se exprimía el cerebro para inventar encendedores que se tiraban al terminar su ciclo, inventábamos la recarga de los encendedores descartables. Y las Gillette -hasta partidas a la mitad- se convertían en sacapuntas por todo el ciclo escolar. Y nuestros cajones guardaban las llavecitas de las latas de sardinas o del corned-beef, por las dudas que alguna lata viniera sin su llave. ¡Y las pilas! Las pilas de las primeras Spica pasaban del congelador al techo de la casa. Porque no sabíamos bien si había que darles calor o frío para que vivieran un poco más. No nos resignábamos a que se terminara su vida útil, no podíamos creer que algo viviera menos que un jazmín.

Las cosas no eran desechables. Eran guardables. ¡¡¡Los diarios!!! Servían para todo: para hacer plantillas para las botas de goma, para poner en el piso los días de lluvia y por sobre todas las cosas para envolver. ¡¡¡Las veces que nos enterábamos de algún resultado leyendo el diario pegado al trozo de carne!!!

Y guardábamos el papel plateado de los chocolates y de los cigarros para hacer guías de pinitos de navidad y las páginas del almanaque para hacer cuadros y los goteros de las medicinas por si algún medicamento no traía el cuentagotas y los fósforos usados porque podíamos prender una hornalla de la Volcán desde la otra que estaba prendida y las cajas de zapatos que se convirtieron en los primeros álbumes de fotos y los mazos de naipes se reutilizaban aunque faltara alguna, con la inscripción a mano en una sota de espada que decía 'éste es un 4 de bastos'.

Los cajones guardaban pedazos izquierdos de pinzas de ropa y el ganchito de metal. Al tiempo albergaban sólo pedazos derechos que esperaban a su otra mitad para convertirse otra vez en una pinza completa.

Yo sé lo que nos pasaba: nos costaba mucho declarar la muerte de nuestros objetos. Así como hoy las nuevas generaciones deciden 'matarlos' apenas aparentan dejar de servir, aquellos tiempos eran de no declarar muerto a nada: ¡¡¡ni a Walt Disney!!!

Y cuando nos vendieron helados en copitas cuya tapa se convertía en base y nos dijeron: 'Cómase el helado y después tire la copita', nosotros dijimos que sí, pero, ¡¡¡minga que la íbamos a tirar!!! Las pusimos a vivir en el estante de los vasos y de las copas. Las latas de arvejas y de duraznos se volvieron macetas y hasta teléfonos. Las primeras botellas de plástico se transformaron en adornos de dudosa belleza. Las hueveras se convirtieron en depósitos de acuarelas, las tapas de botellones en ceniceros, las primeras latas de cerveza en portalápices y los corchos esperaron encontrarse con una botella.

Y me muerdo para no hacer un paralelo entre los valores que se desechan y los que preservábamos. ¡¡¡Ah!!! ¡¡¡No lo voy a hacer!!! Me muero por decir que hoy no sólo los electrodomésticos son desechables; que también el matrimonio y hasta la amistad son descartables.

Pero no cometeré la imprudencia de comparar objetos con personas. Me muerdo para no hablar de la identidad que se va perdiendo, de la memoria colectiva que se va tirando, del pasado efímero. No lo voy a hacer. No voy a mezclar los temas, no voy a decir que a lo perenne lo han vuelto caduco y a lo caduco lo hicieron perenne. No voy a decir que a los ancianos se les declara la muerte apenas empiezan a fallar en sus funciones, que los cónyuges se cambian por modelos más nuevos, que a las personas que les falta alguna función se les discrimina o que valoran más a los lindos, con brillo,pegatina en el cabello y glamour.

Esto sólo es una crónica que habla de pañales y de celulares. De lo contrario, si mezcláramos las cosas, tendría que plantearme seriamente entregar a la 'bruja' como parte de pago de una señora con menos kilómetros y alguna función nueva. Pero yo soy lento para transitar este mundo de la reposición y corro el riesgo de que la 'bruja' me gane de mano y sea yo el entregado.

______________________________________

Bé, i si heu arribat fins aquí... segur que teniu capacitat per suportar una darrera recomenació respecte de l'obra de Galeano: crec que hi ha un poema seu, Los Nadies, que mereix tota la consideració i que hauria de ser de lectura obligada per a tots aquells i aquelles que conformen això que hom diu 'la humanitat'. Si us ve de gust (us ho recomano), aquí teniu enllaços a la lletra del poema i a una videonarració del mateix.


Fins aviat.

Nota aclaratòria sobre l'atribució del text reproduit en aquesta entrada: 
Avui, dissabte 19 de desembre, he rebut un correu del departament de premsa de "Crónicas marcianas y uruguayas" en què m'expliquen que l'autor d'aquest text no és realment Galeano i que, com moltres altres pàgines, blocs i mitjans, he caigut en el parany de reproduir un text en creure'l d'·Eduardo Galeano, quan en realitat l'atribució hauria de recaure sobre un altre escriptor uruguaià, Marciano Durán. He revisat els enllaços que m'enviaven i, tot i les discrepàncies que manifesten alguns dels seus lectors, crec que val la pena aclarir que el text utilitzat en aquesta entrada sembla no haver estat escrit originalment per Eduardo Galeano i que tot sembla indicar que és en realitat la reproducció (amb alguna modificació) del text "Desechando lo desechable", de Marciano Durán.

Com que no es tracta de mitomania, sinó que el motiu que em va empènyer a publicar el text era el missatge que transmet, i això no canvia sigui quina sigui la font original, continua aquí dalt amb la mateixa validesa moral i amb la mateixa expressió poderosa de qui dicta com hem de viure la nostra vida (la societat de consum) que em van motivar a reproduir-lo.