Gestionar un equip de treball és una tasca, si més no, complexa, perquè el tracte amb persones ho és per definició. Si a aquesta complexitat afegim que en el cas de què parlo no es tracta d’un equip, sinó d’un grup que treballen en la mateixa unitat i no necessàriament amb objectius compartits, estem donant una volta de rosca més en la complexitat, perquè no tothom entén “la feina dels altres” com part de “la feina de tots”, i intenten justificar amb el volum o la importància de “la seva feina” una actitud egoista i insolidària amb els companys. Però situacions com aquestes es poden acarar si es compta amb les eines adequades i amb el suport suficient que facin que la persona que té la responsabilitat organitzativa sobre les persones pugui gestionar el trànsit del grup fins a esdevenir equip.
Però, ¿què passa quan el grup de persones inclou personalitats ‘tòxiques’? Gestionar grans egos, persones ancorades en l’enveja, professionals de la crítica destructiva, gent amb actituds infantils tot i estar vorejant l’edat de prejubilació... és una tasca més digna dels “Treballs d’Hèrcules” que no pas d’un simple gestor que ni tan sols intervé en la tria dels seus col·laboradors. Afortunadament, no tot són males herbes. Com en tot jardí, en aquesta unitat també creixen alguns magnífics professionals, compromesos amb l’organització i amb els resultats, que sovint acaben sent el blanc de les crítiques de passadís i desmotivats per no rebre el reconeixement merescut.
Aquest grup, compost per persones amb edat suficient com per parlar de maduresa (si no com equip, sí a nivell individual), resulta que està format per una amalgama de personalitats, diguem-ne, curioses, i que presenten sovint reaccions impròpies de l’edat física de les persones que les protagonitzen.
Quan aquestes reaccions o actituds immadures es succeeixen regularment, generen un enrariment del clima laboral que provoca tensions entre els companys, que dificulta qualsevol millora de l’organització i que requereix intervencions en format d’un estil de lideratge que no casa amb la personalitat del responsable. Aquestes actituds, pel que fa al desenvolupament de la feina, mostren en alguns casos un escàs compromís i demanden un detall de les tasques a fer més pròpia d’un parvulari que no pas d’un equip d’adults que podrien agafar les regnes de com s’organitza el seu treball diari i que podrien tenir marge (i suport de l’organització) per modificar tot allò que es pugui fer de manera més eficient, més eficaç, més lògica o més còmoda, sense haver de tenir por als errors. Podrien, si volguessin. Per dir-ho amb una frase que, en el sentit invers, és un dels paradigmes de la innovació en les organitzacions: “prefereixen demanar permís que demanar perdó”. És una gran oportunitat que no aprofiten i que, de ben segur, seria el somni de molts treballadors que no tenen mai l’ocasió de poder opinar sobre com s’hauria d’organitzar el seu treball. I no només això, sinó que en alguna ocasió, alguns dels membres del grup que he anomenat compromesos, s’ha convertit en el blanc de les ires dels altres per haver fer propostes de millora d’algun procés del dia a dia. Tot plegat, lamentable.
Però el que resulta més trist és que hi ha ocasions (ahir dijous es va viure un bon exemple) en què hi ha crítiques, emprenyades i intents d’estendre la mala maror amb ‘converses’ de passadís més pròpies de safareig que del món de les organitzacions, que es generen per qüestions que afecten estrictament l’àmbit privat de les persones que treballen en la mateixa empresa i que res no tenen a veure amb el desenvolupament de la feina. Quan algú agafa una pataleta perquè no se li ha tingut en compte per fer alguna cosa que, com deia, no té res a veure amb la feina... què cal fer? ...què es pot fer? Res, no hi ha res a fer per combatre una reacció provocada per la síndrome de Peter Pan i que confon els àmbits laborals i privats de les persones... només esperar a que li passi, mantenir la distància i no mirar de trobar una explicació lògica a una actitud del tot il·lògica, perquè no n’hi ha. I recordar, com diu una bona amiga, que el refranyer espanyol té la frase adequada per a aquestes situacions:
“Quién se pica, ajos come”.
[La tira (per si hi ha algú que no ho sàpiga) és de Mafalda i el seu autor és Quino]
Ahir vaig participar en una sessió de revisió de l'aplicació i les implicacions de la Llei Orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal en la qual es mirava d'oferir eines a les persones que, a la nostra organització, treballen amb dades d'aquest tipus, per tal de sensibilitzar sobre la importància d'observar els preceptes que la llei marca i a la qual he assistit amb la intenció d'aclarir alguns dubtes que darrerament se'ns han plantejat en relació amb el tractament de dades personals.
