Traducción / Translation

Moltes gràcies per millorar aquest blog amb les vostres aportacions.
No us talleu gens!


19 de nov. 2010

Protecció de dades ...versió s. XX


Ahir vaig participar en una sessió de revisió de l'aplicació i les implicacions de la Llei Orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal en la qual es mirava d'oferir eines a les persones que, a la nostra organització, treballen amb dades d'aquest tipus, per tal de sensibilitzar sobre la importància d'observar els preceptes que la llei marca i a la qual he assistit amb la intenció d'aclarir alguns dubtes que darrerament se'ns han plantejat en relació amb el tractament de dades personals.

Després de fer un repàs dels conceptes, dels procediments a seguir en la declaració de l'existència de fitxers, i dels nivells i mesures de seguretat, ha arribat el moment esperat: el torn obert de preguntes al responsable de l'aplicació de la normativa sobre protecció de dades de la nostra institució. I el moment esperat s'ha convertit en un moment decepcionant. Després de formular una pregunta sobre com la utilització d'una plataforma de cloud computing (sí, ja sé que segons el Termcat hauria de dir "informàtica en núvol", però m'agrada més la versió anglesa del concepte) pot estar vulnerant els drets que protegeix la llei, ha calgut explicar què era això del cloud computing i, fins i tot, explicar que existeixen 'coses' com Google Docs, que faciliten el treball col·laboratiu...

Total, que el ritme a què es mouen algunes institucions deixa molt que desitjar si volem aprofitar les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies i si pretenem fer de l'administració quelcom més obert i participatiu que una organització burocràtica basada en papers impresos. Sembla que ningú no es planteja que els canvis necessaris en la nostra activitat, per no esdevenir una organització anacrònica, s'han de mirar des de totes les estàncies de la institució a fi d'evitar irregularitats que suposin un entrebanc al desenvolupament de l'administració del futur.

El fet que les persones que gestionen l'adequació de la nostra activitat a la normativa de protecció de dades no coneguin les possibilitats que ofereixen les eines 2.0, és només un símptoma del que realment pot ser la malaltia preocupant: més enllà d'uns quants pioners agosarats, la institució viu d'esquenes al món i als vertiginosos canvis que aquest experimenta. Les iniciatives individuals (o de petits col·lectius) cada dia són més i millors, però, per moltes ganes que s'hi posin, si la institució no mostra un recolzament incondicional i si no fa l'esforç de fer una mirada transversal, atenta i constant al nostre entorn, no serà fàcil arribar a bon port. O al menys, no serà un camí ràpid de recórrer si de moment la nostra mirada està únicament posada en la protecció dels papers o en garantir que les bases de dades estiguin darrera d'un firewall i els correus encriptats.

Afortunadament, no totes les administracions van a la mateixa velocitat i hi ha meravellosos exemples d'apertura transparent, de foment de la participació i de coneixement de l'ecosistema informacional en el que vivim.
 

8 d’oct. 2010

Immaduresa personal i professional


Gestionar un equip de treball és una tasca, si més no, complexa, perquè el tracte amb persones ho és per definició. Si a aquesta complexitat afegim que en el cas de què parlo no es tracta d’un equip, sinó d’un grup que treballen en la mateixa unitat i no necessàriament amb objectius compartits, estem donant una volta de rosca més en la complexitat, perquè no tothom entén “la feina dels altres” com part de “la feina de tots”, i intenten justificar amb el volum o la importància de “la seva feina” una actitud egoista i insolidària amb els companys. Però situacions com aquestes es poden acarar si es compta amb les eines adequades i amb el suport suficient que facin que la persona que té la responsabilitat organitzativa sobre les persones pugui gestionar el trànsit del grup fins a esdevenir equip.

Però, ¿què passa quan el grup de persones inclou personalitats ‘tòxiques’? Gestionar grans egos, persones ancorades en l’enveja, professionals de la crítica destructiva, gent amb actituds infantils tot i estar vorejant l’edat de prejubilació... és una tasca més digna dels “Treballs d’Hèrcules” que no pas d’un simple gestor que ni tan sols intervé en la tria dels seus col·laboradors. Afortunadament, no tot són males herbes. Com en tot jardí, en aquesta unitat també creixen alguns magnífics professionals, compromesos amb l’organització i amb els resultats, que sovint acaben sent el blanc de les crítiques de passadís i desmotivats per no rebre el reconeixement merescut.

Aquest grup, compost per persones amb edat suficient com per parlar de maduresa (si no com equip, sí a nivell individual), resulta que està format per una amalgama de personalitats, diguem-ne, curioses, i que presenten sovint reaccions impròpies de l’edat física de les persones que les protagonitzen.

Quan aquestes reaccions o actituds immadures es succeeixen regularment, generen un enrariment del clima laboral que provoca tensions entre els companys, que dificulta qualsevol millora de l’organització i que requereix intervencions en format d’un estil de lideratge que no casa amb la personalitat del responsable. Aquestes actituds, pel que fa al desenvolupament de la feina, mostren en alguns casos un escàs compromís i demanden un detall de les tasques a fer més pròpia d’un parvulari que no pas d’un equip d’adults que podrien agafar les regnes de com s’organitza el seu treball diari i que podrien tenir marge (i suport de l’organització) per modificar tot allò que es pugui fer de manera més eficient, més eficaç, més lògica o més còmoda, sense haver de tenir por als errors. Podrien, si volguessin. Per dir-ho amb una frase que, en el sentit invers, és un dels paradigmes de la innovació en les organitzacions: “prefereixen demanar permís que demanar perdó”. És una gran oportunitat que no aprofiten i que, de ben segur, seria el somni de molts treballadors que no tenen mai l’ocasió de poder opinar sobre com s’hauria d’organitzar el seu treball. I no només això, sinó que en alguna ocasió, alguns dels membres del grup que he anomenat compromesos, s’ha convertit en el blanc de les ires dels altres per haver fer propostes de millora d’algun procés del dia a dia. Tot plegat, lamentable.

Però el que resulta més trist és que hi ha ocasions (ahir dijous es va viure un bon exemple) en què hi ha crítiques, emprenyades i intents d’estendre la mala maror amb ‘converses’ de passadís més pròpies de safareig que del món de les organitzacions, que es generen per qüestions que afecten estrictament l’àmbit privat de les persones que treballen en la mateixa empresa i que res no tenen a veure amb el desenvolupament de la feina. Quan algú agafa una pataleta perquè no se li ha tingut en compte per fer alguna cosa que, com deia, no té res a veure amb la feina... què cal fer? ...què es pot fer? Res, no hi ha res a fer per combatre una reacció provocada per la síndrome de Peter Pan i que confon els àmbits laborals i privats de les persones... només esperar a que li passi, mantenir la distància i no mirar de trobar una explicació lògica a una actitud del tot il·lògica, perquè no n’hi ha. I recordar, com diu una bona amiga, que el refranyer espanyol té la frase adequada per a aquestes situacions:
“Quién se pica, ajos come”.



[La tira (per si hi ha algú que no ho sàpiga) és de Mafalda i el seu autor és Quino]

20 de set. 2010

Els indis canoners

Ja fa mesos que aquest bloc es troba en estat de letargia (quasi en coma) i suposo que és degut a que tinc el cap massa embolicat com per parar-me a escriure i que surtin idees congruents. Durant els darrers dos mesos he pensat sovint a parlar de temes diversos, tant personals com professionals o relacionats amb aquelles coses que em preocupen o m'interessen, però mai no he aconseguit superar la mandra o la por al full en blanc... avui, però, hi ha una tontada que vull compartir (això de parlar de tontades és un clàssic en mi) i que espero serveixi d'element reanimatori per a aquest bloc al qual m'agradaria revifar... ja veurem... de moment, us explico la tontada del dia...

Ahir diumenge, vaig anar amb els meus fills a passejar pel Parc d'Odessa de Sabadell, on tenien lloc alguns actes de la Festa Major dels barris de Can Llong i Castellarnau (la crisi està provocant economies d'escala fins i tot en les festes populars!) i on hi havia instal·lades 7 o 8 atraccions de fira que, vam acabar visitant breument per contentar la petita de la família. Una d'aquestes atraccions, el "rodeo infantil", va fer passar una molt bona estona a la Mar, que va gaudir d'allò més amb les anades i vingudes dels figurats braus que feien caure els improvisats vaquers... Mentre babejava contemplant com s'ho passava de bé amb la diversió que li proposava aquella andròmina, vaig parar atenció a la lletra de la cançoneta que animava l'atracció i que, entre altres frases, deixava anar:

"...vienen los indios cañoneros, 
que manejan muy bien el mortero,
y que pasan a las indias por la piedra..."

Vaig haver d'esperar a que es repetís la tornada, insegur del que havia escoltat. Però sí, una atracció feta a la mida dels nens de quatre-cinc anys (els més petits que la Mar ho passaven malament i pels més grans no era prou difícil com per resultar divertida), s'acompanyava d'una música repetida fins a l'infinit d'alt contingut masclista sense que ningú parés atenció. És només una anècdota de fira, però em fa pensar fins a quin punt situacions quotidianes de la nostra societat transmeten valors (per camins informals insospitats) que majoritàriamente considerem inadequats sense que tinguem consciència de què està passant i sense que fem l'esforç necessari per evitar contactes subliminals amb valors negatius.
 

11 de jul. 2010

#somunanació ...i mereixem la #independència!

El dissabte 10 de juliol de 2010 és una data que no oblidarem fàcilment. El dia en què 1 milió i mig de persones (més del 20% de la població de Catalunya) s’ha aplegat als carrers de Barcelona per cridar unànimement que #somunanació i per dir que ja n’hi ha prou!

Quan finalment el Tribunal Constitucional va anunciar que ja havia fallat el recurs que el Partit Popular havia interposat contra l’Estatut de Catalunya (aprovat pel Parlament i corroborat pel poble sobirà en referèndum) i va explicar que se'n suprimien 14 articles i se’n modificava el contingut d’uns quants altres, els catalans ens vam sentir, un cop més, agredits per uns polítics i uns jutges que no volen entendre la nostra realitat. I, com a cop de gràcia, el TC ha avançat els seus terminis (perquè després diguin que la justícia és lenta!) i ha publicat la sentència íntegra 24 hores abans de la manifestació convocada com a protesta per la retalladora sentència. Això, és una provocació manifesta que ha tingut un efecte, crec, inesperat per als jutges de la caverna: ha contribuït espectacularment a incrementar la voluntat d’independència aletargada llarg temps en molts catalans de manera que ja no “Volem l’estatut català”, sinó que “Volem l’estatut català”.

Però dir que la manifestació del #10J ha aplegat un milió i mig de persones és mostrar només una part de la realitat. La del 10 de juliol ha estat la primera manifestació 2.0 ja que des de l’inici fins molt més enllà hi ha hagut una intensa activitat a les xarxes socials (això ho ha explicat de meravella la Trina Milan al seu blog) i que ara continua als blocs a mode de "meme" per mirar de fer que aquesta primera (i multitudinària) gran passa que s’ha fet al món físic i a la xarxa no és quedi en foc d’encenalls sinó que sigui el primer pas de la nostra singladura cap a la #independència, proper objectiu a perseguir des de ja, perquè com plantejava molt encertadament el vespre de dissabte Oleguer Serra en un tuit...

#somunanacio caduca avui. 
#independencia proper trending topic

El camí que finalment encetem avui, però, serà un camí llarg i tortuós, perquè els nacionalistes espanyols no tenen cap intenció de posar-nos-ho gens fàcil. De fet, és un exercici curiós comparar el tractament informatiu que donen a la manifestació els mitjans espanyols, com per exemple, El País, Público, o ABC amb el tractament que en donen altres mitjans de fora de l'estat espanyol com ara The Washington Post, el BBC News o Le Figaro. Fent aquest exercici de comparació de continguts de les informacions, descobrim, malauradament, que ens entenen molt millor aquells que estan a milers de quilòmetres de casa nostra que els nostres veïns d’aquí al costat. Una trista realitat la que ara ens toca acarar, però aquest 10 de juliol, el poble de Catalunya ha dit que ja n'hi ha prou, ha donat un cop de puny sobre la taula i ha decidit emprendre el camí, per feixuc que resulti, que ens condueixi cap a un nou model d’organització de l'estat en el qual el respecte pels drets de la ciutadania no sigui una utopia.

Aquesta entrada forma part d’un "meme" que ja ha tingut algunes aportacions anteriors a aquesta, que us recomano llegir, a mans de Trina Milan (“#somunanacio... a Internet”), de Jordi Poater (“Orgullós del meu país. Catalunya a la manifestació 2.0)  i de Marc Garriga (“#Somunanació...”) i que segurament en tindrà més, perquè passa a molta més gent, com ara Ricard Espelt, Gemma Urgell, Edgar Rovira, Albert Medran, Xavier Peytibi, Aniol, Josep Monés, Mireia o Daniel Julià. I per suposat, tothom que s’hi vulgui afegir al "meme" serà benvingut, perquè #somunanació ha estat Trending Topic però encara en volem més, i amb la col·laboració de tots i totes podrem fer que sigui un "meme" de grans dimensions, per veure si aconseguim que se senti la nostra veu ferma cridant Visca Catalunya Lliure!