Dia Internacional de la Dona

Resulta trist que a aquestes alçades, a punt de tancar la primera dècada del segle XXI, encara calgui dedicar un dia internacional a la dona treballadora, a la lluita per la igualtat de gèneres... Resulta indignant que encara hi hagi feines que retribueixen de diferent manera a qui desenvolupa una tasca en funció de quin és el seu sexe... Resulta insultant que després de tantes evidències de la major capacitació de les dones per a exercir pràcticament qualsevol càrrec, encara moltes organitzacions empresarials continuïn ancorades en tòpics que diuen que és menys rendible contractar una dona.

M'agradaria no estar avui escrivint això perquè la nostra societat hagués superat el masclisme que arrossega des de l'època de les cavernes, però lamentablement, les diferències continuen existint i hi ha una encara important part de la societat que no té cap mena d'interès en mirar de fer que les coses canviïn.

Així doncs, des de aquesta tristor, indignació i frustració no vull deixar passar aquesta efemèride per retre, des d'aquest humil espai, el meu més sincer homenatge a totes les dones, amb l'ajut d'obres de dos grans mestres: Antonio Fraguas, Forges, de qui agafo prestada la vinyeta i Federico García Lorca, de qui us apropo la seva IV Casida: "Casida de la mujer tendida".

Verte desnuda es recordar la Tierra.

La Tierra lisa, limpia de caballos.

La Tierra sin un junco, forma pura

cerrada al porvenir: confín de plata.

Verte desnuda es comprender el ansia

de la lluvia que busca débil talle

o la fiebre del mar de inmenso rostro

sin encontrar la luz de su mejilla.

La sangre sonará por las alcobas

y vendrá con espada fulgurante,

pero tú no sabrás dónde se ocultan

el corazón de sapo o la violeta.

Tu vientre es una lucha de raíces,

tus labios son un alba sin contorno,

bajo las rosas tibias de la cama

los muertos gimen esperando turno.

                                       

Encara queda molt camí per recórrer i som les generacions actuals les que hem d'accelerar el pas per fer el recorregut quan abans millor, perquè aquest món de dones i d'homes no pot permetre's, ni un minut més, de continuar menystenint a una meitat de la població. Una meitat que a l'Estat espanyol avui fa només cent anys que tenen autorització legal (del rei de fa cent anys, Alfons XIII) per cursar estudis superiors.

Peripècies d'un Android

Després de molt dubtar si l’atracció que em provocava l’HTC Magic des que el van presentar era prou forta com per arriscar-me a deixar el meu anterior smartphone, vaig decidir fer el salt i provar un aparell amb el sistema operatiu desenvolupat per Google.

D’entrada, i sobretot en el món geek, sembla un pas positiu canviar un aparell que compta com a sistema operatiu amb Windows Mobile per un altre que incorpora l’Android de Google. Però la realitat és que el canvi ha resultat costós (en temps de dedicació) per aconseguir disposar de les funcionalitats i prestacions que necessito a la meva feina habitual. Resulta que l’organització per a la qual treballo va optar fa un temps per dotar-nos d’una agenda en xarxa, l’Oracle Calendar, que s’entén a la perfecció amb el MS Outlook i que convertia en un joc de nens actualitzar l’agenda de l’smartphone gràcies a l’ActiveSync, aplicació que s’ocupava de sincronitzar les agendes (de xarxa i la de l’aparell) utilitzant el MS Outlook com a pont, de manera absolutament transparent per a l’usuari. I resulta que  per alguna raó que desconec l’Oracle Calendar “no es parla” amb el Google Calendar, com tampoc ho fa amb el MS Outlook (aquí la raó me la imagino).

Com que no podia permetre’m no portar a la butxaca les mateixes dades que a l’agenda corporativa, m’ha tocat remenar i remenar per la xarxa i provar maneres diverses d’aconseguir sincronitzar el Calendar d’Oracle amb el de Google. Així, i amb l’ajut d’uns quants companys informàtics, han passat dies de proves en què es van anar succeint un fracàs rere un altre. Fins que finalment hem trobat l’aplicació que permet semiautomatitzar la sincronització de les agendes i que, per fortuna, és gratuïta: Calgoo Connect. El nivell d’automatització de l’actualització bidireccional s’ha reduït una mica, però tot i així, continua sent molt senzill i pràctic.

Cal tenir configurat el MS Outlook perquè se sincronitzi amb l’Oracle Calendar (i cal obrir l’Outlook perquè aquesta sincronització es faci efectiva; abans n’hi havia prou amb punxar l’smartphone a un port USB del PC i l’ActiveSync se n’ocupava de tot això); cal instal·lar en local l’aplicació Calgoo Connect i indicar-li on es troba el fitxer de la nostra agenda de MS Outlook i introduir el compte (i la paraula de pas) de Google amb què volem sincronitzar. Al Calgoo podem definir el rang de dates que volem sincronitzar (el màxim és “des de sempre fins a sempre”, tot i que no és aconsellable sincronitzar sempre les dades del passat, pel volum incremental de transit que es genera) i podem programar la freqüència de la sincronització (el període més curt és cada 4 hores), tot i que podem forçar una sincronització (amb un senzill clic) quan ens interessi i tantes vegades com vulguem. Ah, i l’actualització d’agendes no requereix connectar físicament l’smartphone al PC, ja que l’agenda de l’aparell no és local, sinó que llegeix les dades de la nostra agenda a Google.

Bé, això és tot. Espero que si algun altre usuari d’Oracle Calendar decideix portar un Android a la butxaca, trobi útil aquesta informació.

Ah, per cert, posats a ser moderns i a tenir "de tot", he registrat aquest bloc a BoosterBlog, un directori de blogs que vaig descobrir gracies al blog de @Luiggi73 que sembla que pot resultar interessant... ja veurem com va i què aporta i, si escau, ja dedicaré més endavant una entrada per explicar què em sembla.
  

El llistó ben alt

Fa un parell de dies va arribar al meu correu (gràcies Toni) un d'aquells missatges que, no se sap com, comencen a circular i en poc temps aconsegueixen donar la volta al món. No he sabut trobar la font original del text però malgrat no poder citar l'autor, el reprodueixo a continuació, perquè m'ha semblat que planteja una molt interessant reflexió:

Un estudiant presumit, que estava dins d'un autobús ple de gom a gom... es va prendre la molèstia d'explicar a un senyor gran que estava assegut al seu costat perquè és impossible per a les velles generacions comprendre la seva:

"Vostè va créixer en un món diferent, realment un món gairebé primitiu", va espetar amb una veu suficientment alta com perquè l'escoltessin tots els que hi eren al seu voltant. "Els joves d'avui hem crescut amb la televisió, la Internet, els avions a reacció, els viatges a l'espai, l'home caminant per la lluna; les nostres sondes espacials han visitat Mart; tenim naus que funcionen amb energia nuclear i cotxes elèctrics i d'hidrògen; ordinadors amb processament a la velocitat de la llum... i moltes coses més".

Després d'un breu silenci, el senyor gran li va respondre:

"Tens raó, fill meu. Nosaltres no vam tenir aquestes coses quan vam ser joves... així que les vam haver d'inventar. Ara, arrogant imbècil. digue'm ¿què estàs fent TU per a la propera generació?"

Si ens quedéssim amb el somriure que ens provoca la lectura d'aquest text a aquells que ja hem passat la quarantena, en tindríem prou, però perquè aturar-nos quan es pot anar una mica més enllà. Amb l'humor sempre s'ha aconseguit proposar una mirada polièdrica de les situacions sense que soni a cantarella moralitzant i tot cercant la complicitat dels que ens trobem a "un dels costats de l'autobús". Perquè la realitat és així, amb múltiples cares, de colors diversos i amb interpretacions plurals. De fet, ja ens ho va advertir Campoamor fa algun temps: "En este mundo cruel, nada es verdad o mentira..."

Però a més, aquest text convida (bé, al menys a mi) a reflexionar una mica sobre la qüestió de la nativitat digital i sobre la (suposada) fractura digital. I m'ha fet pensar que oblidem sovint que l'era digital s'assenta sobre una època d'innovació i de creativitat molt intensa que ha possibilitat molts dels avenços de què ara gaudim.

I pensant i pensant, he començat a donar-li voltes a la idea (que reprendré en un proper post) que potser estem sobrevalorant massa aquests nadius digitals (o més aviat orfes digitals, que diria Genís Roca) que potser es troben a anys llum (evitant honoroses excepcions) de les capacitats innovadores que han mostrat moltes de les grans persones del segle XX i que es trobaran que més enllà del Messenger, les consoles i els SMS, tenen per davant el repte de deixar un món millor que el que han trobat i que comencen amb el llistó ben alt.

I a tot això... què en penseu vosaltres?
  

Ja està, ja s'ha acabat el Nadal...

S'ha acabat el Nadal i em feia gràcia recuperar un text que vaig escriure fa dos anys (amb alguna petita correcció, que el temps passa i fins i tot els textos obsoleixen) i que parlava sobre aquestes festes. Val a dir que el text estava escrit originàriament per ser dit, perquè era un monòleg per a la meva col·laboració amb una ràdio local i que per això la redacció pot semblar pot acurada. Bé, no m'enrotllo més que el text en qüestió ja és prou llarg... espero que us agradi, i si voleu escoltar la versió àudio teniu l'enllaç aquí.

la imatge l'he trobada a Flickr i és de Coyote2004

"Què boniques són les festes de Nadal!"

Un any més, s’han acabat les festes de Nadal i tot torna a l’habitual rutina.  Però... us heu parat mai a pensar com en són de boniques les festes de Nadal? Jo crec que és l’època de l’any més especial per a tots, per als nens i per als grans.

Per als nens és un temps màgic: tenen mig mes de vacances i a més de les bones, sense gaires deures, que són festes per gaudir en família i per anar a passar-s’ho bé a algun Saló de la Infància o a alguna fira del poble o al cinema a veure éssers d'un altre planeta en 2 o en 3 dimensions. Per si amb això no hi hagués prou, aquells mags de l’Orient que van portar or, encens i mirra al nen Jesús, venen any rere any per portar els equivalents de la nostra era: barbies, play stations i ipods. I hores abans del gran repartiment, ens delecten amb una gran cavalcada perquè els puguem veure de ben aprop. Que per cert, per haver fet un viatge tant llarg i en camell no fan gaire cara de cansats, sinó que fan més aviat una cara quotidiana, d’estar per casa, com si fossin veïns. Pura màgia, ¡què boniques són les festes de Nadal!

Pel que fa als adults, resulta que la nostra percepció del món és diferent i ens fixem més en els detalls. Ens adonem per exemple, que junt amb les tradicionals llums de Nadal ­(per ser més precisos hauríem de dir "leds de desembre”, que cada any s’encenen més aviat), s’han instal·lat als carrers una munió de parenoels escalafaçanes, que sembla com si la cocacola hagués clonat fins l’infinit una mena d’spiderman grassonet ansiós per conquerir els dominis dels reis de l’Orient. Que molts de nosaltres diem: "jo sóc més dels Reis, que Santa Claus és de fora, el que és nostre és el nen Jesús". És clar, si Betlem queda aquí, a tocar de Montserrat !!!

Per als adults les festes de Nadal comencen abans... i és que a mitjan desembre ja acabem els emails de feina amb un “Bon Nadal”, un “Bones Festes” o, en atacs extrems de cursileria amb un “amb els meus millors desitjos per a l’any nou”, quan el que realment pensem és “va, capullo, a veure si espaviles i em fas arribar l’informe que em deus fa una setmana”. Però l’esperit nadalenc ens guanya un i un altre cop, i hi ha fins i tot qui no pot evitar reenviar aquells powerpoints transmissors de pau, amor i bons propòsits que, a més, et portaran sort d’aquí a set dies i que en Lluís Farré no va reenviar i se li va cagar un colom a sobre. Sort no sé si porten, però el que sí que porten és al col·lapse de la bústia electrònica perquè no hi ha Déu que sigui capaç de donar a l’abast amb la neteja de la safata d’entrada.

Els adults també observem que hi ha molt més moviment que el que és habitual. Moviment de masses de gent com nosaltres intentant comprar moltes coses per si els Mags tenen un contratemps i no hi arriben. I aquí trobem la prova irrefutable de la connexió extrasensorial entre els nens que els possibilita fer coses col·lectivament sense ni tan sols parlar-ne: es comuniquen per “ones alfa” o per telepatia... o més aviat per antipatia, perquè per alguna misteriosa raó, tots els nens volen allò que aquell any els fabricants de joguines han decidit, amb dubtosa visió de mercat, produir escassament, convertint així les avorrides compres en una aventura que ja voldria per ell l’Indiana Jones. Però lluny de desanimar-nos, anem pel carrer amb un somriure d’orella a orella, saludant-nos cordialment i desitjant-nos el millor... que de vegades, mirant algú penses, ¿de que rius imbècil, que demà és 6 i encara necessites trobar quatre jocs esgotats?

Però el que fa més especial les festes de Nadal, són els valors que transmetem als infants, a aquells que en el futur seran els líders de la nostra societat. Durant el Nadal, ens dediquem a fomentar valors com la il·lusió, l’esforç, la tradició: i per fer-ho no se’ns acut res millor que explicar-los que els Mags d’Orient, acompanyats dels seus camells, reparteixen regals durant la nit a aquells nens que durant l’any han estat bons minyons (o que ho hagin intentat); o que cal donar de menjar al Tió cada nit perquè d’aquesta manera, la nit de Nadal ens cagarà llaminadures. No, si quan ens posem a buscar maneres de transmetre valors, els adults som l’hòstia!!!   

I, en relació amb la feina dels Mags (que no es poden queixar, perquè com deia l'Anna Cabañas fa uns dies "són caps, segur... Fan treballar als pares i es pengen les medalles ells") tinc un dubte: si porten DVDs o CDs, han de pagar a la SGAE? i si no paguen, la Sinde els prendrà els camells?