Records republicans

Avui fa 79 anys de la proclamació de la Segona República Espanyola, el somni de molts demòcrates que va ser el preludi d'un terrible malson quan una colla de militars insurrectes van decidir que la bona gent no mereixia viure bé (o que senzillament no mereixia viure), que era millor engrandir els especuladors i els explotadors i que calia apaivagar qualsevol alè de llibertat i de reivindicació de dignitat personal que la gent es proposés tenir.

La sublevació militar, amb l'impagable recolzament de l'esgléssia catòlica, va conduir a la més cruenta guerra civil de la història de l'estat espanyol, per acabar desimbocant en una llarga època de foscor, de terrorisme d'estat i de lluita ferotge contra la llibertat de pensament, contra el dret a expressar-se, contra les ganes de viure... però sempre comptant amb "la gracia de Dios", aixó sí.

La república com a idea política d'organització de l'estat va posar l'èmfasi en la igualtat de drets, en la cultura, en l'ensenyament, entenent, pel que fa a aquest últim aspecte, que el coneixement és un dels pilars fonamentals per a garantir les llibertats individuals. I va ser precisament contra la cultura i l'educació del poble que es va encetar una particular croada perquè els feixistes preferien tractar amb un poble analfabet, sense bagatge cultural que els permetés qüestionar amb arguments la barbàrie que van imposar. Croada que ben d'hora s'evidencia de manera clara en l'exabrupte de Millán-Astray quan, a la Universitat de Salamanca, com a resposta al comentari d'Unamuno va cridar la malauradament coneguda frase "Muera la intelectualidad traidora; Viva la muerte!". Barbàrie i persecució que més endavant el mateix Millán-Astray promouria des de la seva cadira de cap de premsa i propaganda del règim feixista.

Tots els esforços que va fer la República per dotar l'estat d'una xarxa d'escoles de qualitat i compromeses amb la construcció d'una societat més justa; i tots els avenços que va aconseguir aquesta escola republicana van quedar estroncats, juntament amb la vida d'una meitat d'Espanya, durant una llarga època d'obscurantisme i de tirania que va dedicar mans i mànigues a instal·lar la por a l'interior de la bona gent i que va estendre el seu cop a la República més enllà de la seva existència, assegurant-se que, en acabar el període dictatorial tot quedés lligat i ben lligat de manera que es reinstaurés el règim monàrquic que temps enrera havia quedat clarament superat.

Per tot això, avui, un 14 d'abril més, d'entre tots els aspectes que cal rescatar del passat i posar, ni que sigui per un dia, a l'aparador, jo vull recordar especialment a totes aquelles persones que des de la seva activitat professional van creure que pagava la pena donar la vida per la cultura i l'educació: els i les mestres. En record i en homenatge a tots ells i elles i a mode de reivindicació de la llibertat i el coneixement, va el meu crit ple de dolorós passat i d'esperançador futur: VISCA LA REPÚBLICA!

 

 

Dimarts 13

Per tots és sabut que els dimarts no són bons per casar-se ni per embarcar-se, i si a més resulta que es tracta del dia 13 del mes, serà millor quedar-se a casa ben protegit contra tot mal... Resulta curiós que a aquestes alçades del segle XXI continuem tenint tant presents certes supersticions al nostre dia a dia i, per molt que ens encaparrem a amagar-ho, acabem fent coses absurdes "per si de cas". Les supersticions poden ser bones o dolentes, però, igual que passa a d'altres àmbits de l'existència humana, les dolentes semblen més nombroses. Potser és que parem més atenció a les negatives no sigui que tinguin alguna part de veritat i...

Som ciutadans digitals, ciberentusiastes i fins i tot, en ocasions, geeks consumats, però no podem oblidar que porta mala sort que un gat negre creui pel teu davant, o passar sota una escala, o que et caigui la sal... i de vegades, fins i tot fem culpables del nostre fracàs (o de la nostra manca d'èxit) al destí. El destí no és més que una altra expressió de les nostres supersticions perquè suposa dipositar el futur en mans d'un ens que no controlem, de manera que si les coses no surtem com esperàvem sempre el podem responsabilitzar de tot allò que ens ha anat malament. Però no, el futur no està escrit. L'escrivim des del present amb els nostres actes i les nostres decisions. I tot allò que fem i que decidim no fer és el que condiciona com aniran les coses i no el destí. Però assumir això implica acceptar incondicionalment la nostra existència imperfecta i això requereix un grau de maduresa que no tots tenim; ens resulta més còmode pensar (o dir) que les coses són com són i que no podem fer-hi res. I ens resulta una excusa molt útil el destí, perquè és ell qui ha fet que les coses vagin com van sense que nosaltres haguem pogut (o puguem) fer-hi res per canviar (construir) l'esdevenidor. Aquí és quan recomano efusivament una pel·lícula espanyola de 1940 on el genial José Luis Sáenz de Heredia fa una reflexió sobre el tema: El destino se disculpa.

Bé, acabo. Només un consell: avui és un bon dia per entomar tot allò que tenim pendent i que no tenim clar que ens en puguem sortir... perquè com que és dimarts tretze, sempre podrem dir que la mala sort i el destí ens han jugat una mala passada.

Que tingueu un bon dia!
  

Dia Internacional de la Dona

Resulta trist que a aquestes alçades, a punt de tancar la primera dècada del segle XXI, encara calgui dedicar un dia internacional a la dona treballadora, a la lluita per la igualtat de gèneres... Resulta indignant que encara hi hagi feines que retribueixen de diferent manera a qui desenvolupa una tasca en funció de quin és el seu sexe... Resulta insultant que després de tantes evidències de la major capacitació de les dones per a exercir pràcticament qualsevol càrrec, encara moltes organitzacions empresarials continuïn ancorades en tòpics que diuen que és menys rendible contractar una dona.

M'agradaria no estar avui escrivint això perquè la nostra societat hagués superat el masclisme que arrossega des de l'època de les cavernes, però lamentablement, les diferències continuen existint i hi ha una encara important part de la societat que no té cap mena d'interès en mirar de fer que les coses canviïn.

Així doncs, des de aquesta tristor, indignació i frustració no vull deixar passar aquesta efemèride per retre, des d'aquest humil espai, el meu més sincer homenatge a totes les dones, amb l'ajut d'obres de dos grans mestres: Antonio Fraguas, Forges, de qui agafo prestada la vinyeta i Federico García Lorca, de qui us apropo la seva IV Casida: "Casida de la mujer tendida".

Verte desnuda es recordar la Tierra.

La Tierra lisa, limpia de caballos.

La Tierra sin un junco, forma pura

cerrada al porvenir: confín de plata.

Verte desnuda es comprender el ansia

de la lluvia que busca débil talle

o la fiebre del mar de inmenso rostro

sin encontrar la luz de su mejilla.

La sangre sonará por las alcobas

y vendrá con espada fulgurante,

pero tú no sabrás dónde se ocultan

el corazón de sapo o la violeta.

Tu vientre es una lucha de raíces,

tus labios son un alba sin contorno,

bajo las rosas tibias de la cama

los muertos gimen esperando turno.

                                       

Encara queda molt camí per recórrer i som les generacions actuals les que hem d'accelerar el pas per fer el recorregut quan abans millor, perquè aquest món de dones i d'homes no pot permetre's, ni un minut més, de continuar menystenint a una meitat de la població. Una meitat que a l'Estat espanyol avui fa només cent anys que tenen autorització legal (del rei de fa cent anys, Alfons XIII) per cursar estudis superiors.

Peripècies d'un Android

Després de molt dubtar si l’atracció que em provocava l’HTC Magic des que el van presentar era prou forta com per arriscar-me a deixar el meu anterior smartphone, vaig decidir fer el salt i provar un aparell amb el sistema operatiu desenvolupat per Google.

D’entrada, i sobretot en el món geek, sembla un pas positiu canviar un aparell que compta com a sistema operatiu amb Windows Mobile per un altre que incorpora l’Android de Google. Però la realitat és que el canvi ha resultat costós (en temps de dedicació) per aconseguir disposar de les funcionalitats i prestacions que necessito a la meva feina habitual. Resulta que l’organització per a la qual treballo va optar fa un temps per dotar-nos d’una agenda en xarxa, l’Oracle Calendar, que s’entén a la perfecció amb el MS Outlook i que convertia en un joc de nens actualitzar l’agenda de l’smartphone gràcies a l’ActiveSync, aplicació que s’ocupava de sincronitzar les agendes (de xarxa i la de l’aparell) utilitzant el MS Outlook com a pont, de manera absolutament transparent per a l’usuari. I resulta que  per alguna raó que desconec l’Oracle Calendar “no es parla” amb el Google Calendar, com tampoc ho fa amb el MS Outlook (aquí la raó me la imagino).

Com que no podia permetre’m no portar a la butxaca les mateixes dades que a l’agenda corporativa, m’ha tocat remenar i remenar per la xarxa i provar maneres diverses d’aconseguir sincronitzar el Calendar d’Oracle amb el de Google. Així, i amb l’ajut d’uns quants companys informàtics, han passat dies de proves en què es van anar succeint un fracàs rere un altre. Fins que finalment hem trobat l’aplicació que permet semiautomatitzar la sincronització de les agendes i que, per fortuna, és gratuïta: Calgoo Connect. El nivell d’automatització de l’actualització bidireccional s’ha reduït una mica, però tot i així, continua sent molt senzill i pràctic.

Cal tenir configurat el MS Outlook perquè se sincronitzi amb l’Oracle Calendar (i cal obrir l’Outlook perquè aquesta sincronització es faci efectiva; abans n’hi havia prou amb punxar l’smartphone a un port USB del PC i l’ActiveSync se n’ocupava de tot això); cal instal·lar en local l’aplicació Calgoo Connect i indicar-li on es troba el fitxer de la nostra agenda de MS Outlook i introduir el compte (i la paraula de pas) de Google amb què volem sincronitzar. Al Calgoo podem definir el rang de dates que volem sincronitzar (el màxim és “des de sempre fins a sempre”, tot i que no és aconsellable sincronitzar sempre les dades del passat, pel volum incremental de transit que es genera) i podem programar la freqüència de la sincronització (el període més curt és cada 4 hores), tot i que podem forçar una sincronització (amb un senzill clic) quan ens interessi i tantes vegades com vulguem. Ah, i l’actualització d’agendes no requereix connectar físicament l’smartphone al PC, ja que l’agenda de l’aparell no és local, sinó que llegeix les dades de la nostra agenda a Google.

Bé, això és tot. Espero que si algun altre usuari d’Oracle Calendar decideix portar un Android a la butxaca, trobi útil aquesta informació.

Ah, per cert, posats a ser moderns i a tenir "de tot", he registrat aquest bloc a BoosterBlog, un directori de blogs que vaig descobrir gracies al blog de @Luiggi73 que sembla que pot resultar interessant... ja veurem com va i què aporta i, si escau, ja dedicaré més endavant una entrada per explicar què em sembla.