EDO 2010: les meves notes... (01) Presentació

Els dies 12, 13 i 14 de maig de 2010, té lloc a la seu del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada el Congrés Internacional EDO 2010, que el CEJFE coorganitza amb el Equip de Desenvolupament Organitzacional, amb el Departament de Pedagogia Aplicada de la UAB i amb la Diputació de Barcelona. El congrés analitzarà les “noves estratègies formatives per a les organitzacions” tot tenint en compte la importància creixent de les noves tecnologies com a facilitadores de la cooperació i de la superació dels límits espacials i temporals.

Presentació del Congrés

Dra. M. José Recoder, vicerectora de Relacions Institucionals de la UAB

Hble. Sra. Montserrat Tura, consellera del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Dr. Joaquín Gairín, director general del grup EDO, Departament de Pedagogia Aplicada de la UAB

Recoder: La formació en xarxa ha de servir no només a les administracions sinó també a les organitzacions empresarials. La xarxa elimina barreres com ara la distància o el temps de desplaçament.

Gairín: En una societat dinàmica cada cop és més important l’adaptació constant de les persones i de les organitzacions. El coneixement facilita la creació d’organitzacions més flexibles, capaces de donar resposta a les necessitats canviants de la societat. Hi ha però, qüestions a resoldre: l’aprenentatge de les persones vs. l’aprenentatge de les organitzacions. El coneixement de cada individu pot formar part de les transformacions socials que es produiran en el futur.

Tura: Els nens que ara estan a primària, treballaran en feines que encara no han estat inventades i els demanarem que aportin solucions a problemes que no som capaços d’imaginar a hores d’ara. Les administracions s’han d’obrir a formes de coneixement diversos per fer possible l’avenç cap a aquest món futur que no sabem com serà. La transferència de coneixement cap a la societat ha de ser sempre a l’horitzó de les universitats i de la recerca en general.

 

El centre de l'univers-xarxa... sóc jo

Ahir, cap al migdia, vaig llegir al meu timeline de Twitter el comentari següent:

« A los que no retwittean ultimamente me parece que haré unfollow de unos cuantos. :-) »

Evidentment, el tuit de @inggmartinez contenia molt de sarcasme (o això vull creure), però m’ha fet pensar una mica sobre el valor que es dóna a certes actituds i a certes maneres d’actuar en la xarxa.

Hi ha a la xarxa moltíssima gent disposada a compartir coneixement, a establir relacions d’amistat virtual, a aprendre en comunitat, a tendir ponts, a passar una bona estona, a ajudar els altres en allò que els sigui possible... en resum, la xarxa (i crec que en particular, Twitter molt més) està plena de mostres de valors positius i segurament aquesta és una de les raons per les quals gaudeixo cada dia més de la meva identitat virtual, o millor dit, de l’expressió a la xarxa de la meva identitat.

Però, pensa que pensa, me n’adono també que la xarxa està plena d’expressions d’egocentrisme que fan que posem pel davant dels valors que enumerava abans, altres valors no necessàriament tan positius. Així, trobem actituds del tipus “no segueixo a @fulanodetal perquè ell no em segueix a mi” encara que el tal @fulanodetal sigui una persona que comparteix una informació interessantíssima i que aporta valor al nostre timeline...

A mi, francament, de moment no m’ha afectat el fenomen de l’ombliguisme patològic i segueixo a molta gent (un 26,27%) que no em segueix... i què? Jo els segueixo perquè m’interessa el que expliquen, perquè aporten coneixements, posen una nota d'humor o expliquen curiositats que nodreixen les meves inquietuds; i si ells consideren que jo no els aporto res, ho entenc, ho respecto i no em molesta. Potser és que només porto un any a Twitter i que tinc un blog poc actiu, però de moment no necessito tenir milers de seguidors ni centenars de comentaris a les meves escasses entrades al blog. En qualsevol cas, no dic que no haguem de sentir-nos satisfets per millorar la nostra rellevància, ni que sigui pecat mortal mirar les estadístiques del nostre blog (jo ho faig, les miro, sí, ho confesso), ni tan sols crec que l'egosurfing no sigui una pràctica interessant, però el que sí considero una pràctica malaltissa és fer d’aquestes dades la raó principal que motivi la nostra actuació a la xarxa.

Tampoc em resulta fàcil entendre certs odis viscerals envers alguns bloggers als quals se’ls acusa d’egocentrisme i de conversar poc. La conversa és fantàstica, però no crec que se li hagi d’exigir a ningú. Si a mi m’interessa el que explica algú, el segueixo, i si hi ha conversa, millor, però si no n’hi ha, tampoc no l’odiaré ni el deixaré de seguir. No mentre continuï interessant-me allò que aquest subjecte diu.

Suposo que hi haurà molta gent que no estarà d’acord amb els meus plantejaments i ho respecto, però aquesta és la meva opinió i si no la dic, rebento!

Serà algun dia l'administració una organització intel·ligent?

Ahir, dijous 22 d’abril vaig tenir la sort d’assistir a la conferència “L’evolució de l’administració burocràtica cap a l’administració col·laborativa i intel·ligent. On som?” que va pronunciar Marcelo Lasagna en el marc del Programa Compartim de gestió del coneixement, a la seu del Centre d’Estudis Jurídics i Formació especialitzada.

Allà, amb un aforament reduït, vàrem poder sentir una bona col·lecció de reflexions sobre els canvis organitzacionals i sobre la necessària evolució que han d’experimentar les administracions públiques (i també el sector privat) per tal d’evitar que l’arquitectura de les organitzacions continuï construint-se d’esquenes a les estructures col·laboratives, les quals són les estructures naturals i que es fan paleses en molts dels patrons biològics que configuren el nostre entorn.

Com que en breu estarà disponible el vídeo de la sessió al nou canal CEJFE.TV, em limitaré a destacar algunes frases que he considerat que plantegen qüestions interessants sobre les quals paga la pena pensar una mica per valorar si estem fent tot allò que podríem per fer que les administracions avancin de manera col·laborativa per afrontar el canvi disruptiu que planteja el nostre món actual i que hauria de conduir cap a l’existència generalitzada d’organitzacions intel·ligents. Allà van:

·         “No és possible el canvi a les organitzacions (ni a les persones) sense passar primer per un procés de desaprenentatge de moltes de les coses que se saben” [Proverbi Zen: ‘Com més petita sigui la motxilla que portem a la vida, millor]

·         “Les administracions no aprenen, cometen recurrentment els mateixos errors”

·         “Per generar valor públic és necessari conèixer les necessitats de la societat i l’impacte de les accions que emprenem”

·         “La prestació de serveis ha de contemplar l’avaluació del procés pre-, post- i on going”

·         “El sector públic és un mal gestor del coneixement. Cal fer un gran canvi organitzacional; s’ha de modificar l’entorn en què es crea, s’incentiva, es gestiona i es comparteix el coneixement”

·         “Teamdinitis: malaltia del sector públic caracteritzada per la proliferació d’accions formatives sobre treball en equip”

·         “Un problema endèmic del sector públic és la pràctica inexistència de canals de comunicació entre els diferents departaments”

·         “El coneixement (mal gestionat) resideix a les persones; el sector públic és un clar exemple de la “fuga de talent”... fins i tot per jubilació. L’assignatura pendent és crear mecanismes per incorporar el coneixement de les persones a les organitzacions”

·         “No n’hi ha prou amb incorporar el coneixement a les organitzacions; cal desenvolupar sistemes eficients de recuperació del coneixement (i de la informació) per ser utilitzat quan calgui”

·         “A les organitzacions hi ha una forta resistència al canvi, a la innovació. Això implica que el lideratge és una qualitat fonamental per mobilitzar la gent a sortir de la situació de comoditat, conduint-los cap al rang on siguin més creatius”

·         “Un dels principals problemes del sector públic és la tendència a reinventar la roda en lloc d’aprofitar el coneixement generat amb anterioritat”

·         “Allò que és dolent no s’ha de combatre mirant d’eliminar-lo, s’ha de combatre mirant de millorar-lo”

·         “Parar atenció a l’entorn és fonamental: la frontera entre administració i ciutadania ha ser com més permeable millor”

·         “Els processos de canvi tenen costos molt matiners i resultats molt tardans”

Per acabar, en Marcelo Lasagna ha enumerat un seguit de reptes que cal afrontar a l’hora d’introduir la gestió del coneixement com a element substantiu en l’administració de cara a construir una administració intel·ligent:

• Cal un lideratge sòlid per innovar (fort com un roure per dins, flexible com un jonc per fora)
• Hem d’aprendre a escoltar
• S’ha de generar confiança en les persones (qui més sap sobre una tasca és la persona que la duu a terme)
• És necessari impulsar (i molt) la creativitat de les persones
• Cal superar la inèrcia organitzacional (que en el cas de les administracions és molt poderosa)
• S’ha de gestionar adequadament el canvi
• És fonamental compartir les experiències

Fins aquí les meves notes... però segur que vosaltres també teniu la vostra opinió... i si la compartiu?
  

Realitat múltiple

Ahir al vespre, mentre preparàvem el sopar, la meva filla de 4 anys, la Mar, va venir des de l'habitació de jocs fins a la cuina per ensenyar-me un dibuix que havia fet, tot dient:

   - "Mira, he dibuixat a Phineas i Ferb"
   - "Sí que s'assembla a en Ferb", vaig dir jo
   - "Perquè ho és", va respondre ella

La seva segura resposta, sense dubtar ni un instant de la realitat autèntica de la seva obra, em va fer pensar sobre com canvia la nostra perspectiva de la vida a mesura que ens anem fent grans i em va dur a preguntar-me ¿en quin moment comencem a deixar de creure absolutament en tot allò que fem i a perdre la fe en nosaltres mateixos?

Des de la seva visió del món, no importa si el resultat del seu dibuix és tan sols aproximat a la imatge de l'original. És la seva interpretació, des dels límits que imposa l'habilitat pròpia de l'edat, d'un personatge que li resulta familiar, i la lectura que fa és que la seva creació i l'original són la mateixa cosa. A mesura que creixi anirà descobrint que vivim en un món en el qual no s'accepta (tret d'honroses excepcions) que els nostres actes relacionats amb una realitat existent constitueixin una nova (la mateixa, d'altra banda) realitat, sinó només una interpretació de la primera. Mentre aquest moment arriba, m'entendreix, a la vegada que m'enorgulleix, que la Mar gaudeixi dels seus actes amb consciència d'estar construint realitat i identificant allò que fa amb allò que ha pensat fer.

Ah, per cert, tot i ser un producte més de la factoria Disney, m'encanta Phineas i Ferb!