No m'agrada la Llei Sinde

Corren temps de turbulència per la xarxa i darrerament no fem més que reivindicar coses com la neutralitat, la independència, la democratització... d'una xarxa que no té sentit de cap altra manera. Ara torna a ser protagonista la "Llei Sinde" (que miren de fer entrar per la porta del darrere, com deia Enrique Dans) i, novament, no m'agrada el que està passant.

Així que, per afegir el meu granet de sorra a la lluita per una Internet lliure, reprodueixo a continuació (traduït al català, això sí) el manifest que FACUA-Consumidores en Acción ha fet arribar (amb prop de 30.000 signatures) als grups parlamentaris demanant que no aprovin una norma realitzada al dictat de les multinacionals que dominen la indústria cultural i d'esquenes a l'opinió de la ciutadania:

SI ÉS LEGAL, ÉS LEGAL

El Ministeri de Cultura ve desenvolupant una política de criminalització dels usuaris al dictat de les entitats de gestió de drets d'autors i editors i les multinacionals que dominen la indústria cultural.

Amb l'aprovació de la Llei d'Economia Sostenible, el Ministeri pretén aconseguir el que les entitats de gestió no han aconseguit fins a la data en els tribunals, ni per la via penal ni per la civil: el tancament de pàgines web que incloguin enllaços per descarregar obres a través de les xarxes d'intercanvi d'arxius P2P.

Una sentència dictada pel titular del Jutjat Mercantil núm. 7 de Barcelona reconeix la legalitat de les webs que no ofereixen continguts subjectes a propietat intel·lectual, sinó simples enllaços per descarregar obres a través de les xarxes P2P.

Els enllaços constitueixen "la base mateixa d'Internet", assenyala la sentència. I afegeix que les xarxes P2P, "com a meres xarxes de transmissió de dades entre particulars usuaris d'Internet", tampoc no vulneren cap dret protegit per la Llei de Propietat Intel·lectual.

L'intercanvi no lucratiu d'obres culturals ha estat sempre una pràctica social i moralment acceptada. I també ha generat negoci per a multitud de sectors que formen part de la indústria cultural: autors, editors, fabricants d'equips de reproducció, enregistrament i suports d'emmagatzemament, mitjans de comunicació, empreses de telecomunicacions...
Els consumidors són els únics que no obtenen lucre econòmic de l'accés gratuït a les obres culturals. Però també són l'únic sector criminalitzat per la indústria cultural i els governs que es pleguen als seus interessos.

La indústria es resisteix a actualitzar el seu model de negoci i adaptar-lo a la nova realitat d'Internet, com ja va fer en moments històrics anteriors amb el naixement de la ràdio, la televisió o el vídeo domèstic.
Perquè els usuaris sempre han compartit la cultura. Ho feien dècades enrere mitjançant el préstec o intercanvi d'obres gravades en discs de vinil i després en cintes de casset, per a més tard fer-ho amb els CD i els DVD. Avui ho fan fonamentalment a través d'Internet.
Apel·lem als nostres governants i al conjunt dels partits polítics que reflexionin sobre les decisions que vénen adoptant-se o proposant-se a nivell nacional, europeu i mundial en contra dels ciutadans per afavorir a un poderós lobby amb un model de negoci caduc que no vol reconvertir-se.

La campanya Si ets legal, ets legal, duta a terme durant l'últim any pel Ministeri de Cultura, ha estat considerada pels consumidors com el pitjor anunci de l'any. En ella s'equipara l'accés gratuït a obres culturals a través de vies com les xarxes P2P amb estar a punt d'atropellar un nounat per ser un temerari, ratllar un cotxe o trepitjar contenidors d'escombraries. I en la web de la campanya, el Ministeri demostra la seva falta de respecte a les opinions que discrepen amb la seva cridant "il·legals" que "intenten enganyar-te" i "manipular" els que defensen les descàrregues no lucratives.
Ja n'hi ha prou d'insultar milions de ciutadans qualificant-los de pirates, anomenant-los criminals, pel senzill fet de compartir cultura.

És necessari un canvi en les formes de governar, començant a escoltar els ciutadans i no només la indústria. 

A la xarxa hi ha centenars d'iniciatives similars a aquest manifest. Una lectura absolutament recomanable és la carta que Tona Pou envia als diputats i que inclou la relació de correus.

I tu, què penses fer al respecte?

Protecció de dades ...versió s. XX

Ahir vaig participar en una sessió de revisió de l'aplicació i les implicacions de la Llei Orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal en la qual es mirava d'oferir eines a les persones que, a la nostra organització, treballen amb dades d'aquest tipus, per tal de sensibilitzar sobre la importància d'observar els preceptes que la llei marca i a la qual he assistit amb la intenció d'aclarir alguns dubtes que darrerament se'ns han plantejat en relació amb el tractament de dades personals.

Després de fer un repàs dels conceptes, dels procediments a seguir en la declaració de l'existència de fitxers, i dels nivells i mesures de seguretat, ha arribat el moment esperat: el torn obert de preguntes al responsable de l'aplicació de la normativa sobre protecció de dades de la nostra institució. I el moment esperat s'ha convertit en un moment decepcionant. Després de formular una pregunta sobre com la utilització d'una plataforma de cloud computing (sí, ja sé que segons el Termcat hauria de dir "informàtica en núvol", però m'agrada més la versió anglesa del concepte) pot estar vulnerant els drets que protegeix la llei, ha calgut explicar què era això del cloud computing i, fins i tot, explicar que existeixen 'coses' com Google Docs, que faciliten el treball col·laboratiu...

Total, que el ritme a què es mouen algunes institucions deixa molt que desitjar si volem aprofitar les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies i si pretenem fer de l'administració quelcom més obert i participatiu que una organització burocràtica basada en papers impresos. Sembla que ningú no es planteja que els canvis necessaris en la nostra activitat, per no esdevenir una organització anacrònica, s'han de mirar des de totes les estàncies de la institució a fi d'evitar irregularitats que suposin un entrebanc al desenvolupament de l'administració del futur.

El fet que les persones que gestionen l'adequació de la nostra activitat a la normativa de protecció de dades no coneguin les possibilitats que ofereixen les eines 2.0, és només un símptoma del que realment pot ser la malaltia preocupant: més enllà d'uns quants pioners agosarats, la institució viu d'esquenes al món i als vertiginosos canvis que aquest experimenta. Les iniciatives individuals (o de petits col·lectius) cada dia són més i millors, però, per moltes ganes que s'hi posin, si la institució no mostra un recolzament incondicional i si no fa l'esforç de fer una mirada transversal, atenta i constant al nostre entorn, no serà fàcil arribar a bon port. O al menys, no serà un camí ràpid de recórrer si de moment la nostra mirada està únicament posada en la protecció dels papers o en garantir que les bases de dades estiguin darrera d'un firewall i els correus encriptats.

Afortunadament, no totes les administracions van a la mateixa velocitat i hi ha meravellosos exemples d'apertura transparent, de foment de la participació i de coneixement de l'ecosistema informacional en el que vivim.
 

Immaduresa personal i professional

Gestionar un equip de treball és una tasca, si més no, complexa, perquè el tracte amb persones ho és per definició. Si a aquesta complexitat afegim que en el cas de què parlo no es tracta d’un equip, sinó d’un grup que treballen en la mateixa unitat i no necessàriament amb objectius compartits, estem donant una volta de rosca més en la complexitat, perquè no tothom entén “la feina dels altres” com part de “la feina de tots”, i intenten justificar amb el volum o la importància de “la seva feina” una actitud egoista i insolidària amb els companys. Però situacions com aquestes es poden acarar si es compta amb les eines adequades i amb el suport suficient que facin que la persona que té la responsabilitat organitzativa sobre les persones pugui gestionar el trànsit del grup fins a esdevenir equip.

Però, ¿què passa quan el grup de persones inclou personalitats ‘tòxiques’? Gestionar grans egos, persones ancorades en l’enveja, professionals de la crítica destructiva, gent amb actituds infantils tot i estar vorejant l’edat de prejubilació... és una tasca més digna dels “Treballs d’Hèrcules” que no pas d’un simple gestor que ni tan sols intervé en la tria dels seus col·laboradors. Afortunadament, no tot són males herbes. Com en tot jardí, en aquesta unitat també creixen alguns magnífics professionals, compromesos amb l’organització i amb els resultats, que sovint acaben sent el blanc de les crítiques de passadís i desmotivats per no rebre el reconeixement merescut.

Aquest grup, compost per persones amb edat suficient com per parlar de maduresa (si no com equip, sí a nivell individual), resulta que està format per una amalgama de personalitats, diguem-ne, curioses, i que presenten sovint reaccions impròpies de l’edat física de les persones que les protagonitzen.

Quan aquestes reaccions o actituds immadures es succeeixen regularment, generen un enrariment del clima laboral que provoca tensions entre els companys, que dificulta qualsevol millora de l’organització i que requereix intervencions en format d’un estil de lideratge que no casa amb la personalitat del responsable. Aquestes actituds, pel que fa al desenvolupament de la feina, mostren en alguns casos un escàs compromís i demanden un detall de les tasques a fer més pròpia d’un parvulari que no pas d’un equip d’adults que podrien agafar les regnes de com s’organitza el seu treball diari i que podrien tenir marge (i suport de l’organització) per modificar tot allò que es pugui fer de manera més eficient, més eficaç, més lògica o més còmoda, sense haver de tenir por als errors. Podrien, si volguessin. Per dir-ho amb una frase que, en el sentit invers, és un dels paradigmes de la innovació en les organitzacions: “prefereixen demanar permís que demanar perdó”. És una gran oportunitat que no aprofiten i que, de ben segur, seria el somni de molts treballadors que no tenen mai l’ocasió de poder opinar sobre com s’hauria d’organitzar el seu treball. I no només això, sinó que en alguna ocasió, alguns dels membres del grup que he anomenat compromesos, s’ha convertit en el blanc de les ires dels altres per haver fer propostes de millora d’algun procés del dia a dia. Tot plegat, lamentable.

Però el que resulta més trist és que hi ha ocasions (ahir dijous es va viure un bon exemple) en què hi ha crítiques, emprenyades i intents d’estendre la mala maror amb ‘converses’ de passadís més pròpies de safareig que del món de les organitzacions, que es generen per qüestions que afecten estrictament l’àmbit privat de les persones que treballen en la mateixa empresa i que res no tenen a veure amb el desenvolupament de la feina. Quan algú agafa una pataleta perquè no se li ha tingut en compte per fer alguna cosa que, com deia, no té res a veure amb la feina... què cal fer? ...què es pot fer? Res, no hi ha res a fer per combatre una reacció provocada per la síndrome de Peter Pan i que confon els àmbits laborals i privats de les persones... només esperar a que li passi, mantenir la distància i no mirar de trobar una explicació lògica a una actitud del tot il·lògica, perquè no n’hi ha. I recordar, com diu una bona amiga, que el refranyer espanyol té la frase adequada per a aquestes situacions:

“Quién se pica, ajos come”.

[La tira (per si hi ha algú que no ho sàpiga) és de Mafalda i el seu autor és Quino]

Els indis canoners

Ja fa mesos que aquest bloc es troba en estat de letargia (quasi en coma) i suposo que és degut a que tinc el cap massa embolicat com per parar-me a escriure i que surtin idees congruents. Durant els darrers dos mesos he pensat sovint a parlar de temes diversos, tant personals com professionals o relacionats amb aquelles coses que em preocupen o m'interessen, però mai no he aconseguit superar la mandra o la por al full en blanc... avui, però, hi ha una tontada que vull compartir (això de parlar de tontades és un clàssic en mi) i que espero serveixi d'element reanimatori per a aquest bloc al qual m'agradaria revifar... ja veurem... de moment, us explico la tontada del dia...

Ahir diumenge, vaig anar amb els meus fills a passejar pel Parc d'Odessa de Sabadell, on tenien lloc alguns actes de la Festa Major dels barris de Can Llong i Castellarnau (la crisi està provocant economies d'escala fins i tot en les festes populars!) i on hi havia instal·lades 7 o 8 atraccions de fira que, vam acabar visitant breument per contentar la petita de la família. Una d'aquestes atraccions, el "rodeo infantil", va fer passar una molt bona estona a la Mar, que va gaudir d'allò més amb les anades i vingudes dels figurats braus que feien caure els improvisats vaquers... Mentre babejava contemplant com s'ho passava de bé amb la diversió que li proposava aquella andròmina, vaig parar atenció a la lletra de la cançoneta que animava l'atracció i que, entre altres frases, deixava anar:

"...vienen los indios cañoneros, 

que manejan muy bien el mortero,

y que pasan a las indias por la piedra..."

Vaig haver d'esperar a que es repetís la tornada, insegur del que havia escoltat. Però sí, una atracció feta a la mida dels nens de quatre-cinc anys (els més petits que la Mar ho passaven malament i pels més grans no era prou difícil com per resultar divertida), s'acompanyava d'una música repetida fins a l'infinit d'alt contingut masclista sense que ningú parés atenció. És només una anècdota de fira, però em fa pensar fins a quin punt situacions quotidianes de la nostra societat transmeten valors (per camins informals insospitats) que majoritàriamente considerem inadequats sense que tinguem consciència de què està passant i sense que fem l'esforç necessari per evitar contactes subliminals amb valors negatius.