Pudor de cromos

Mentre el pla Escola 2.0 va provocant interessantíssims debats sobre la miopia futura de la nostra societat per la sobreexposició a les nocives pantalles dels joves actuals i paral·lelament a tot el debat sobre les actituds i aptituds d’aquests que sovint anomenem “nadius digitals” (tot i que hi ha interessants propostes que consideren que seria més adequant dir-los “orfes digitals”), jo, immers plenament en l’exercici de la paternitat responsable en aquests dies de vacances escolars, he pogut constatar que certes pràctiques lúdiques de la nostra infantesa encara són vigents. Això hauria de tranquil·litzar, ni que fos una mica, a tots aquells ciberapocalíptics que veuen en l’ús de la tecnologia que fan els nostres infants, un element pervers que els aïlla de la societat i els converteix en éssers molt propers a l’autisme replicant d’aquelles màquines perverses que Hollywood s’ha encaparrat en fer-nos creure que governaran el nostre món. Sí, els meus fills (la Mar encara és petita) gaudeixen passant estones als comandaments de la Play Station (sigui versió sobretaula o versió portàtil, els és ben igual) i frisen perquè els solucioni el problema de navegació que tenen al PC i que no els permet visitar cap pàgina d’Internet (però com que el client de Messenger, funciona, no us penseu, és un mal menor!).

Però també juguen (més, diria jo) amb jocs clàssics, analògics, si pot ser amb amics molt millor... i si no pot ser, com que tenen edats força pròximes (l’Arnau té 11 anys i en Pau 9), ja s’ho fan ells dos. Així, són aficionats al Risk, són fans devots del Monopoly, esperen amb candeletes l’Scalextric que els han de portar els Reis, i, com fèiem els que ara estem per la quarantena, juguen amb joguines "de les d'abans": cotxes, pilotes, minimonopatins (fingerboards diu la publicitat!), i,  també, amb cromos. De fet, les consoles i Internet no sembla que hagin canviat tant els hàbits lúdics dels infants. Potser han substituït les tardes que jo i els meus congèneres passaven als futbolins o billars on també hi havia maquines de “matar marcianos”, però els cromos i altres clàssics continuen tenint presència en el temps de lleure dels infants.

Bé, tot aquest rotlle només pretenia introduir el que vull comentar, que té relació amb la meva sorpresa amb l’evolució que han experimentat els cromos. Qui no recorda aquelles meravelloses col·leccions de cromos de l’Abeja Maya, de Mazinger Z, de Candi Candi, d’Orzowey, o de Estrellas de la TV...? Doncs bé, els cromos com a element lúdic perdura i continua acompanyant la infantesa, però no es mantenen inalterats, sinó que evolucionen. Tots no, ja ho sé, hi ha coses que no canvien mai, com els cromos de futbol, però hi ha d’altres que experimenten amb noves formes, noves textures o noves sensacions. I, per acabar de semblar més moderns, ja no en diuen cromos, en diuen “cards”, que l’anglès és una llengua molt més moderna. Doncs d’aquests cromos en nous formats, resulta que he descobert que ara, el que toca, són uns que amb el nom de “Peste Cards” conformen una col·lecció qualificable, com a mínim, de “curiosa”: recullen situacions, objectes, persones, accions, etc. que destaquen per... per produir una olor desagradable, de manera que la llegenda que il·lustra cada cromo explica una mica la imatge que es mostra, amb perles com ara “Sandra Paleta bajo las uñas tiene setas”, “Lorenzo Cucha con mugre se ducha” o “A Angulo le suda el culo”.

Fins aquí, només trobem que el contingut d’aquesta col·lecció està basat en la desagradabilitat d’algunes persones o coses, però que no deixen de ser “estampas de España” més o menys barrueres.

El que passa és que aquests senyors de ‘Exit Toys’ tenen esperit innovador i han introduït un element més als cromos de sempre: l’olor. Hi ha cromos (al voltant d’un 25% de la col·lecció) que puntuen 10/10 en la categoria pestilència i que porten com a valor afegit la inclusió d’una substància que emula la pudor que es recrea al cromo. I aquí no han escatimat esforços: us ben asseguro que el cromo del vòmit infantil és realment desagradable.

Afortunadament, el període vital de les col·leccions de cromos és molt petit i ben aviat l’Arnau i el Pau canviaran el centre d'interès cap a altres col·leccions que substituiran les pudors per violència o per qualsevol altre “valor positiu”.

De moment, jo els deixaré fer i no em preguntaré sobre com estem abordant allò que transmetem a la infantesa aquesta que ve al darrera com un tsunami i que, en ser nadius digitals, ens passaran la ma per la cara perquè per a ells la tecnologia serà una cosa transparent que els haurà preparat per moure's en un món molt més líquid. Tampoc no em preguntaré el mètode que segueixen les empreses que fabriquen o distribueixen productes adreçat a omplir part del temps de lleure dels infants per decidir què té opcions de mercat i què no. No penso dedicar esforços a intentar entendre la lògica d'aquells que consideren que tot allò tecnològic que envolta als infant és perjudicial i que en canvi, fan els ulls grossos davant les grolleries "pretecnològiques" o més aviat "atecnològiques". I, no penso perdre ni un minut explicant les bondats de fer altres coses enlloc de divertir-se amb bajanades com aquests cromos. En el fons, si m'ho miro amb òptica infantil, trobo que són l'hòstia (no les hòsties d'en Rouco, no, en sentit positiu!). El que sí penso fer és, demà mateix, reinstal·lar el programari del PC perquè tot rutlli com cal i ajudar-los a obrir un compte a Facebook, que fa temps que m'ho demanen.
I acabat això, com que són vacances, em dedicaré a jugar amb la Mar, que té només 4 anys, i està interessada gairebé en exclusiva en tot allò que envolta la Hello Kitty, que tot i que això també em provoca certes reticències, trobo que és molt més inocua. Però això és una altra història.