Traducción / Translation

Moltes gràcies per millorar aquest blog amb les vostres aportacions.
No us talleu gens!


28 de des. 2009

Pudor de cromos

Mentre el pla Escola 2.0 va provocant interessantíssims debats sobre la miopia futura de la nostra societat per la sobreexposició a les nocives pantalles dels joves actuals i paral·lelament a tot el debat sobre les actituds i aptituds d’aquests que sovint anomenem “nadius digitals” (tot i que hi ha interessants propostes que consideren que seria més adequant dir-los “orfes digitals”), jo, immers plenament en l’exercici de la paternitat responsable en aquests dies de vacances escolars, he pogut constatar que certes pràctiques lúdiques de la nostra infantesa encara són vigents. Això hauria de tranquil·litzar, ni que fos una mica, a tots aquells ciberapocalíptics que veuen en l’ús de la tecnologia que fan els nostres infants, un element pervers que els aïlla de la societat i els converteix en éssers molt propers a l’autisme replicant d’aquelles màquines perverses que Hollywood s’ha encaparrat en fer-nos creure que governaran el nostre món. Sí, els meus fills (la Mar encara és petita) gaudeixen passant estones als comandaments de la Play Station (sigui versió sobretaula o versió portàtil, els és ben igual) i frisen perquè els solucioni el problema de navegació que tenen al PC i que no els permet visitar cap pàgina d’Internet (però com que el client de Messenger, funciona, no us penseu, és un mal menor!).
Però també juguen (més, diria jo) amb jocs clàssics, analògics, si pot ser amb amics molt millor... i si no pot ser, com que tenen edats força pròximes (l’Arnau té 11 anys i en Pau 9), ja s’ho fan ells dos. Així, són aficionats al Risk, són fans devots del Monopoly, esperen amb candeletes l’Scalextric que els han de portar els Reis, i, com fèiem els que ara estem per la quarantena, juguen amb joguines "de les d'abans": cotxes, pilotes, minimonopatins (fingerboards diu la publicitat!), i,  també, amb cromos. De fet, les consoles i Internet no sembla que hagin canviat tant els hàbits lúdics dels infants. Potser han substituït les tardes que jo i els meus congèneres passaven als futbolins o billars on també hi havia maquines de “matar marcianos”, però els cromos i altres clàssics continuen tenint presència en el temps de lleure dels infants.
Bé, tot aquest rotlle només pretenia introduir el que vull comentar, que té relació amb la meva sorpresa amb l’evolució que han experimentat els cromos. Qui no recorda aquelles meravelloses col·leccions de cromos de l’Abeja Maya, de Mazinger Z, de Candi Candi, d’Orzowey, o de Estrellas de la TV...? Doncs bé, els cromos com a element lúdic perdura i continua acompanyant la infantesa, però no es mantenen inalterats, sinó que evolucionen. Tots no, ja ho sé, hi ha coses que no canvien mai, com els cromos de futbol, però hi ha d’altres que experimenten amb noves formes, noves textures o noves sensacions. I, per acabar de semblar més moderns, ja no en diuen cromos, en diuen “cards”, que l’anglès és una llengua molt més moderna. Doncs d’aquests cromos en nous formats, resulta que he descobert que ara, el que toca, són uns que amb el nom de Peste Cards conformen una col·lecció qualificable, com a mínim, de “curiosa”: recullen situacions, objectes, persones, accions, etc. que destaquen per... per produir una olor desagradable, de manera que la llegenda que il·lustra cada cromo explica una mica la imatge que es mostra, amb perles com ara “Sandra Paleta bajo las uñas tiene setas”, “Lorenzo Cucha con mugre se ducha” o “A Angulo le suda el culo”.
Fins aquí, només trobem que el contingut d’aquesta col·lecció està basat en la desagradabilitat d’algunes persones o coses, però que no deixen de ser “estampas de España” més o menys barrueres.
El que passa és que aquests senyors de ‘Exit Toys’ tenen esperit innovador i han introduït un element més als cromos de sempre: l’olor. Hi ha cromos (al voltant d’un 25% de la col·lecció) que puntuen 10/10 en la categoria pestilència i que porten com a valor afegit la inclusió d’una substància que emula la pudor que es recrea al cromo. I aquí no han escatimat esforços: us ben asseguro que el cromo del vòmit infantil és realment desagradable.
Afortunadament, el període vital de les col·leccions de cromos és molt petit i ben aviat l’Arnau i el Pau canviaran el centre d'interès cap a altres col·leccions que substituiran les pudors per violència o per qualsevol altre “valor positiu”.

De moment, jo els deixaré fer i no em preguntaré sobre com estem abordant allò que transmetem a la infantesa aquesta que ve al darrera com un tsunami i que, en ser nadius digitals, ens passaran la ma per la cara perquè per a ells la tecnologia serà una cosa transparent que els haurà preparat per moure's en un món molt més líquid. Tampoc no em preguntaré el mètode que segueixen les empreses que fabriquen o distribueixen productes adreçat a omplir part del temps de lleure dels infants per decidir què té opcions de mercat i què no. No penso dedicar esforços a intentar entendre la lògica d'aquells que consideren que tot allò tecnològic que envolta als infant és perjudicial i que en canvi, fan els ulls grossos davant les grolleries "pretecnològiques" o més aviat "atecnològiques". I, no penso perdre ni un minut explicant les bondats de fer altres coses enlloc de divertir-se amb bajanades com aquests cromos. En el fons, si m'ho miro amb òptica infantil, trobo que són l'hòstia (no les hòsties d'en Rouco, no, en sentit positiu!). El que sí penso fer és, demà mateix, reinstal·lar el programari del PC perquè tot rutlli com cal i ajudar-los a obrir un compte a Facebook, que fa temps que m'ho demanen.
I acabat això, com que són vacances, em dedicaré a jugar amb la Mar, que té només 4 anys, i està interessada gairebé en exclusiva en tot allò que envolta la Hello Kitty, que tot i que això també em provoca certes reticències, trobo que és molt més inocua. Però això és una altra història.

18 de des. 2009

No hauríem d'aturar-nos una mica i reflexionar?

Aquests dies finals de l'any sempre tenen un ritme de vertigen... a la feina, perquè s'ha de tancar definitivament tot allò que no s'ha pogut tancar durant la resta de l'any, a casa, perquè cal trobar temps per fer de reis de l'Orient, de Paresnadal o de Tions, que cal mantenir les tradicions. I anem, atrafegats i amb una velocitat que m'ha fet pensar més d'un cop en una lectura de fa temps on es parlava d'un moviment anomenat Slow Down Culture, que planteja coses tan evidents com que cal prendre's la vida amb una mica més de calma. Què difícil resultar aplicar les obvietats una vegada adduits pel ritme de la nostra societat "avançada"! I és que... sembla que el món s'acabi!


I aquest ritme frenètic no es limita només al ritme amb què ens movem per sobreviure al nostre dia a dia, sinó que l'hem "exportat" al consum com a símbol i tòtem de la nostra canviant cultura assentada, entre d'altres qüestions, a sobre d'un tempo que exalta l'efímer com a qualitat que fa possible muntar tot un sistema econòmic (millor o pitjor, depèn de l'òptica amb què es miri) basat en el consum ininterromput i que penalitza la conservació de bens que abans eren quasi eterns i que ara duren menys i menys cada cop. 


Algú deu estar preguntant-se el perquè d'aquest inici (això espero!), i la raó no és una altra que ahir en Néstor, un bon company i amic, em va fer arribar un article [d'Eduardo Galeano] que reflexiona sobre com la presumpta evolució de la nostra societat es basa precisament en això, en fer que allò perenne s'hagi convertit en caduc i en fer que aquesta caducitat sigui cada cop més ràpida... Bé, no m'enrotllo més i reprodueixo a continuació l'article [de Galeano] que (malgrat que l'extensió us pugui semblar excessiva, val la pena, si voleu, prepareu-vos unes crispetes per acompanyar la lectura) va caure ahir a les meves mans i que vull compartir amb aquelles persones que passeu per aquí...


______________________________________
Me caí del mundo y no sé por donde se entra 
(Para mayores de 30)
[Eduardo Galeano, periodista y escritor Uruguayo]
 

Lo que me pasa es que no consigo andar por el mundo tirando cosas y cambiándolas por el modelo siguiente sólo porque a alguien se le ocurre agregarle una función o achicarlo un poco..

No hace tanto, con mi mujer, lavábamos los pañales de los críos, los colgábamos en la cuerda junto a otra ropita, los planchábamos, los doblábamos y los preparábamos para que los volvieran a ensuciar.

Y ellos, nuestros nenes, apenas crecieron y tuvieron sus propios hijos se encargaron de tirar todo por la borda, incluyendo los pañales.

¡Se entregaron inescrupulosamente a los desechables! Si, ya lo sé. A nuestra generación siempre le costó botar. ¡Ni los desechos nos resultaron muy desechables! Y así anduvimos por las calles guardando los mocos en el pañuelo de tela del bolsillo.

¡¡¡Nooo!!! Yo no digo que eso era mejor. Lo que digo es que en algún momento me distraje, me caí del mundo y ahora no sé por dónde se entra. Lo más probable es que lo de ahora esté bien, eso no lo discuto. Lo que pasa es que no consigo cambiar el equipo de música una vez por año, el celular cada tres meses o el monitor de la computadora todas las navidades.

¡Guardo los vasos desechables!  ¡Lavo los guantes de látex que eran para usar una sola vez!  ¡Los cubiertos de plástico conviven con los de acero inoxidable en el cajón de los cubiertos!

Es que vengo de un tiempo en el que las cosas se compraban para toda la vida!  ¡Es más!  ¡Se compraban para la vida de los que venían después!  La gente heredaba relojes de pared, juegos de copas, vajillas y hasta palanganas de loza.  Y resulta que en nuestro no tan largo matrimonio, hemos tenido más cocinas que las que había en todo el barrio en mi infancia y hemos cambiado de refrigerador tres veces.

¡¡Nos están fastidiando!! ¡¡Yo los descubrí!! ¡¡Lo hacen adrede!! Todo se rompe, se gasta, se oxida, se quiebra o se consume al poco tiempo para que tengamos que cambiarlo. Nada se repara. Lo obsoleto es de fábrica.

¿Dónde están los zapateros arreglando las media-suelas de los tenis Nike?
¿Alguien ha visto a algún colchonero escardando colchones casa por casa?
¿Quién arregla los cuchillos eléctricos? ¿El afilador o el electricista?
¿Habrá teflón para los hojalateros o asientos de aviones para los talabarteros?
 
Todo se tira, todo se desecha y, mientras tanto, producimos más y más y más basura. El otro día leí que se produjo más basura en los últimos 40 años que en toda la historia de la humanidad. El que tenga menos de 30 años no va a creer esto: ¡¡Cuando yo era niño por mi casa no pasaba el que recogía la basura!!  ¡¡Lo juro!! ¡Y tengo menos de... años!  Todos los desechos eran orgánicos e iban a parar al gallinero, a los patos o a los conejos (y no estoy hablando del siglo XVII). No existía el plástico ni el nylon. La goma sólo la veíamos en las ruedas de los autos y las que no estaban rodando las quemábamos en la Fiesta de San Juan. Los pocos desechos que no se comían los animales, servían de abono o se quemaban. De 'por ahí' vengo yo. Y no es que haya sido mejor.. Es que no es fácil para un pobre tipo al que lo educaron con el 'guarde y guarde que alguna vez puede servir para algo', pasarse al 'compre y bote que ya se viene el modelo nuevo'.Hay que cambiar el auto cada 3 años como máximo, porque si no,  eres un arruinado. Así el coche que tenés esté en buen estado . Y hay que vivir endeudado eternamente para pagar el nuevo!!!!  Pero por Dios.
 
Mi cabeza no resiste tanto.

Ahora mis parientes y los hijos de mis amigos no sólo cambian de celular una vez por semana, sino que, además, cambian el número, la dirección electrónica y hasta la dirección real.

Y a mí me prepararon para vivir con el mismo número, la misma mujer, la misma casa y el mismo nombre (y vaya si era un nombre como para cambiarlo) Me educaron para guardar todo. ¡¡¡Toooodo!!! Lo que servía y lo que no. Porque algún día las cosas podían volver a servir. Le dábamos crédito a todo.

Si, ya lo sé, tuvimos un gran problema: nunca nos explicaron qué cosas nos podían servir y qué cosas no. Y en el afán de guardar (porque éramos de hacer caso) guardamos hasta el ombligo de nuestro primer hijo, el diente del segundo, las carpetas del jardín de infantes y no sé cómo no guardamos la primera caquita. ¿Cómo quieren que entienda a esa gente que se desprende de su celular a los pocos meses de comprarlo?

¿Será que cuando las cosas se consiguen fácilmente, no se valoran y se vuelven desechables con la misma facilidad con la que se consiguieron?

En casa teníamos un mueble con cuatro cajones. El primer cajón era para los manteles y los repasadores, el segundo para los cubiertos y el tercero y el cuarto para todo lo que no fuera mantel ni cubierto. Y guardábamos.. . ¡¡Cómo guardábamos!! ¡¡Tooooodo lo guardábamos!! ¡¡Guardábamos las tapas de los refrescos!! ¡¿Cómo para qué?! Hacíamos limpia-calzados para poner delante de la puerta para quitarnos el barro. Dobladas y enganchadas a una piola se convertían en cortinas para los bares. Al terminar las clases le sacábamos el corcho, las martillábamos y las clavábamos en una tablita para hacer los instrumentos para la fiesta de fin de año de la escuela. ¡Tooodo guardábamos!

Cuando el mundo se exprimía el cerebro para inventar encendedores que se tiraban al terminar su ciclo, inventábamos la recarga de los encendedores descartables. Y las Gillette -hasta partidas a la mitad- se convertían en sacapuntas por todo el ciclo escolar. Y nuestros cajones guardaban las llavecitas de las latas de sardinas o del corned-beef, por las dudas que alguna lata viniera sin su llave. ¡Y las pilas! Las pilas de las primeras Spica pasaban del congelador al techo de la casa. Porque no sabíamos bien si había que darles calor o frío para que vivieran un poco más. No nos resignábamos a que se terminara su vida útil, no podíamos creer que algo viviera menos que un jazmín.

Las cosas no eran desechables. Eran guardables. ¡¡¡Los diarios!!! Servían para todo: para hacer plantillas para las botas de goma, para poner en el piso los días de lluvia y por sobre todas las cosas para envolver. ¡¡¡Las veces que nos enterábamos de algún resultado leyendo el diario pegado al trozo de carne!!!

Y guardábamos el papel plateado de los chocolates y de los cigarros para hacer guías de pinitos de navidad y las páginas del almanaque para hacer cuadros y los goteros de las medicinas por si algún medicamento no traía el cuentagotas y los fósforos usados porque podíamos prender una hornalla de la Volcán desde la otra que estaba prendida y las cajas de zapatos que se convirtieron en los primeros álbumes de fotos y los mazos de naipes se reutilizaban aunque faltara alguna, con la inscripción a mano en una sota de espada que decía 'éste es un 4 de bastos'.

Los cajones guardaban pedazos izquierdos de pinzas de ropa y el ganchito de metal. Al tiempo albergaban sólo pedazos derechos que esperaban a su otra mitad para convertirse otra vez en una pinza completa.

Yo sé lo que nos pasaba: nos costaba mucho declarar la muerte de nuestros objetos. Así como hoy las nuevas generaciones deciden 'matarlos' apenas aparentan dejar de servir, aquellos tiempos eran de no declarar muerto a nada: ¡¡¡ni a Walt Disney!!!

Y cuando nos vendieron helados en copitas cuya tapa se convertía en base y nos dijeron: 'Cómase el helado y después tire la copita', nosotros dijimos que sí, pero, ¡¡¡minga que la íbamos a tirar!!! Las pusimos a vivir en el estante de los vasos y de las copas. Las latas de arvejas y de duraznos se volvieron macetas y hasta teléfonos. Las primeras botellas de plástico se transformaron en adornos de dudosa belleza. Las hueveras se convirtieron en depósitos de acuarelas, las tapas de botellones en ceniceros, las primeras latas de cerveza en portalápices y los corchos esperaron encontrarse con una botella.

Y me muerdo para no hacer un paralelo entre los valores que se desechan y los que preservábamos. ¡¡¡Ah!!! ¡¡¡No lo voy a hacer!!! Me muero por decir que hoy no sólo los electrodomésticos son desechables; que también el matrimonio y hasta la amistad son descartables.

Pero no cometeré la imprudencia de comparar objetos con personas. Me muerdo para no hablar de la identidad que se va perdiendo, de la memoria colectiva que se va tirando, del pasado efímero. No lo voy a hacer. No voy a mezclar los temas, no voy a decir que a lo perenne lo han vuelto caduco y a lo caduco lo hicieron perenne. No voy a decir que a los ancianos se les declara la muerte apenas empiezan a fallar en sus funciones, que los cónyuges se cambian por modelos más nuevos, que a las personas que les falta alguna función se les discrimina o que valoran más a los lindos, con brillo,pegatina en el cabello y glamour.

Esto sólo es una crónica que habla de pañales y de celulares. De lo contrario, si mezcláramos las cosas, tendría que plantearme seriamente entregar a la 'bruja' como parte de pago de una señora con menos kilómetros y alguna función nueva. Pero yo soy lento para transitar este mundo de la reposición y corro el riesgo de que la 'bruja' me gane de mano y sea yo el entregado.

______________________________________

Bé, i si heu arribat fins aquí... segur que teniu capacitat per suportar una darrera recomenació respecte de l'obra de Galeano: crec que hi ha un poema seu, Los Nadies, que mereix tota la consideració i que hauria de ser de lectura obligada per a tots aquells i aquelles que conformen això que hom diu 'la humanitat'. Si us ve de gust (us ho recomano), aquí teniu enllaços a la lletra del poema i a una videonarració del mateix.


Fins aviat.




Nota aclaratòria sobre l'atribució del text reproduit en aquesta entrada: 
Avui, dissabte 19 de desembre, he rebut un correu del departament de premsa de "Crónicas marcianas y uruguayas" en què m'expliquen que l'autor d'aquest text no és realment Galeano i que, com moltres altres pàgines, blocs i mitjans, he caigut en el parany de reproduir un text en creure'l d'·Eduardo Galeano, quan en realitat l'atribució hauria de recaure sobre un altre escriptor uruguaià, Marciano Durán. He revisat els enllaços que m'enviaven i, tot i les discrepàncies que manifesten alguns dels seus lectors, crec que val la pena aclarir que el text utilitzat en aquesta entrada sembla no haver estat escrit originalment per Eduardo Galeano i que tot sembla indicar que és en realitat la reproducció (amb alguna modificació) del text "Desechando lo desechable", de Marciano Durán.
Com que no es tracta de mitomania, sinó que el motiu que em va empènyer a publicar el text era el missatge que transmet, i això no canvia sigui quina sigui la font original, continua aquí dalt amb la mateixa validesa moral i amb la mateixa expressió poderosa de qui dicta com hem de viure la nostra vida (la societat de consum) que em van motivar a reproduir-lo.
 

13 de des. 2009

Per una veritable xarxa humana: pacte de responsabilitat social

Continuant en la línia de sumar esforços, allà va un altre post que no és de factura pròpia, sinó que ha estat adaptat d'una entrada del blog d'Alberto Quian. Ell demanava reproducció i difusió, i així ho faig... si creus que val la pena, pots fer-ho tu també.

Perquè a l'era de la globalització aquells qui tenim accés a la Xarxa som només el 24% de la població mundial, perquè 5.100 milions de persones no tenen accés a Internet, perquè no som la societat, sinó només una part d'ella, perquè no volem ser una elit, perquè no volem sentir-nos privilegiats, perquè no volem generar més invisibles i exclosos, nosaltres, part de la ciutadania internàuta, demandem un compromís ferm i decidit per acabar amb l'escletxa social i digital. Demanem un veritable pacte de responsabilitat social als organismes supranacionals -principalment a l'ONU i a l'UE-, als governs estatal, autonòmics i locals, als partits polítics, als mitjans de comunicació de masses i socials, a les empreses, a les organitzacions no governamentals i a la ciutadania per a que:
  • L'accés a la informació i al coneixement, i a les eines tecnològiques sigui un dret universal emparat per legislacions locals, estatals i supranacionals, i recolzat per la ciutadania.
  • Aquest dret no sigui monopolitzat per aquells que creen, serveixen i gestionen els mitjans, les eines i les pròpies obres, ni una concesió a aquells a qui se'ls reconeix un privilegi previ pagament dels serveis i eines d'accés al coneixement global.
  • La Societat de la Informació i el Coneixement es construeixi pensant en beneficis socials, prioritzant qüestions claus com ara l'educació, la solidaritat, la pluralitat i la integració. Malament avança la Societat de la Informació i el Coneixement si pensem només en com uns pocs poden acaparar i gestionar el poder i monetitzar-lo, si existeixen únicament motivacions econòmiques, de facturació, de mercat, de lleure i d'entreteniment.
  • Acabem amb l'exclusió de milions de persones al món real i a la Xarxa de xarxes. Perquè totes elles corren un alt perill d'absoluta invisibilitat. A aquells que pateixen exclusió, els podem fer visibles a la vida quotidiana i també aquí, a la Xarxa.
  • Facilitem l'accés, les eines i la visibilitat a aquells que fan d'intermediaris entre la societat acomodada i la necessitada.
  • Posem fre a la perillosa endogàmia d'Internet i a la disociació cada cop més gran de l'ecosistema on line respecte del món real. Perquè percebem un deslligament accelerat dels afers que no incumbeixen directament o indirectament a la Xarxa i als seus membres.
  • Els mitjans de comunicació de masses i tradicionals, i la blogosfera, assumeixin conjuntament un compromís de responsabilitat social. Ens confonem si pensem que es pot imposar un pensament únic en lloc de buscar el diàleg que permeti posar en comú accions que garanteixin el progrés en l'Estat del Benestar, la cohesió i la sostenibilitat.
  • Els periodistes recobrin la responsabilitat social i ètica que es presuposa a l'exercici del periodisme. Difícilment construirem una Societat de la Informació i el Coneixement amb soroll, confusió i desinformació. Demanem rigor i també més i millor informació social.
  • Tots pensem en clau social. Pensar en clau social és pensar en l'accés universal a Internet i a totes les eines tecnològiques, però també és atorgar visibilitat i espai als col·lectius i problemes del món real, presionar al món físic i a Internet perquè aturem el suïcidi col·lectiu del canvi climàtic, perquè tothom tingui accés universal a la sanitat, a l'educació i a la informació, perquè a ningú no li falti ni menjar ni aigua, perquè totes les persones tinguin dret a un habitatge i a una feina dignes, i a una remuneraciójusta pel seu treball, perquè es respectin els drets laborals, de les dones, dels menors, de la gent gran, dels immigrants, dels desplaçats i refugiats, dels malalts, de les minories, de les comunitats locals, de totes les races, llengües i cultures, i del nostre medi natural. Pensar en clau social i actuar consegüentment al món físic i a Internet.
  • Tanquem escletxes econòmiques, generacionals, culturals, de gènere, geogràfiques i tecnològiques.
Actuem per construir una veritable xarxa humana. Perquè cada persona exclosa al món real i a l'ecosistema on line és un fracàs de tots nosaltres.
  

9 de des. 2009

No hi ha prou amb el "manifiesto"... cal continuar caminant

Corren dies preocupants pel futur d'Internet a l'Estat Espanyol, vistes les accions que està endegant el Govern (o una part d'ells, ja es veurà quines són les dimensions exactes de la tragèdia) per, amb l'excusa de la protecció de la propietat intel·lectual, dotar-se de mecanismes de control sobre allò que es publica a la web en general i, als blogs en particular.
La setmana passada vam aprendre empíricament que el poder de mobilització de la xarxa és gran i que pot causar efectes immediats, però cal anar més enllà d'aquesta immediatesa i no aturar màquines, per tal que la iniciativa de milers de ciutadans preocupats pel que passa a (i amb) la xarxa no quedi en un no res.
En aquesta línia, i com a mostra de l'esperit col·laboratiu que impregna moltes de les activitats i actituds presents a la xarxa, reprodueixo (adapto) a continuació una entrada (que trobo força encertada i amb la qual coincideixo en molta mesura) publicada ahir per Lluís Farré, un amic de Twitter, al seu blog per sumar esforços amb la intenció de multiplicar els resultats. Us deixo doncs, en bona companyia...

"Dedica'm 5 minuts, t'interessa"
Hola,
Potser ets un dels molts que erròniament pensa que tot el rebombori que han organitzat “els internautes i el seu Manifest" i "el Govern espanyol" és degut a una rebequeria dels primers perquè la llei impedirà que s’utilitzin les xarxes P2P per fer descàrregues il·legals. No es tracta d’això; cito unes paraules de David Bravo (foto a la dreta) que defineixen a la perfecció el veritable problema:

“Aquesta reforma permet que una Comissió del Ministeri de Cultura -i no un jutge- sigui l’encarregada de decidir si a una pàgina web existeix o no vulneració de drets de propietat intel·lectual, tenint capacitat per tancar-la.
[...]
Tot i que aquesta reforma està pensada inicialment per acabar amb les pàgines d’enllaços a xarxes P2P, el seu redactat permet que qualsevol persona esgrimeixi aquesta nova arma per provar de tancar qualsevol pàgina que li resulti molesta amb l’excusa de la propietat intel·lectual.”

És a dir, que la llei en teoria pretén acabar amb el tema del P2P (la qual cosa és per si mateixa ridícula), però en realitat permet tancar qualsevol web quan els surti dels nassos. NO FA FALTA CAP AUTORITZACIÓ JUDICIAL, com succeïa fins ara. En un país on la corrupció està a l’ordre del dia, una eina més per manipular al seu gust segons els convingui :(  És molt greu el que està succeint!

I, malgrat que s’hagi aconseguit no poc durant aquests darrers dies, no és encara prou. Del cert, és que no sabia si escriure alguna cosa més sobre l’afer del manifest i la nefasta disposició addicional de l’avantprojecte de llei, origen de tots els mals, però després de llegir l’article d’Enrique Dans "Internautas i gaseosa" ho veig clar. En aquest article, Dans compara el rebombori organitzat pels internautes aquests darrers dies amb l’explosió d’una ampolla de Coca-Cola light barrejada amb Mentos, poderosa i incontenible en el moment de l’explosió però que perd tota la força un instant després; i demana que la gent segueixi col·laborant per què tot això no quedi en un no res, que és el que passarà si defallim ara. Fa falta encara una petita empenta. No és massa demanar tenint en compte el que hi ha en joc, no creus?

Perquè els fets són que no s’ha modificat res en absolut, ni tan sols s’ha volgut negociar al respecte. Algunes promeses de tenir en compte el que s’ha exposat i poc més, és a dir, res. Promeses opaques d’un govern que considero, si més no, “algú” en qui no confio massa.

Les paraules se les enduu el vent, i si ara se’ns acut confiar en què ja hem fet el que devíem, o el que podíem, i deixem en mans dels altres el que calgui fer, pot ser que molts pensin així, i que no s’arribi a fer suficient. Col·labora! Organitza’t! Busca la gent que pensa com tu i comuniqueu-vos, pel bé comú.

Una reflexió; el que jo diria a cadascuna de les persones que llegeixi això:
  • Si és el primer cop que sents parlar d'aquest afer, et dic: "escolta'm, t'interessa el que t'he de dir"
  • Si ja has col·laborat d'alguna manera abans de llegir això, et demano "si us plau, no defalleixis ara: Saps que és molt important"
  • Si simpatitzes però no has col·laborat, et dic "va, gandul! Això és feina de tots!"
  • Si no simpatitzes, però no saps ben bé el perquè, et dic "dóna'm l'oportunitat d'explicar-te el problema i raonar la meva explicació, i si no quedes convençut de que el que s'està coent no et convé, com a mínim m'hauràs escoltat i et respectaré"
  • Si coneixes bé l'afer i no simpatitzes, et dic "crec que, o estàs equivocat, o, directament, no ets de bona pasta"

Amb aquesta entrada vull afegir-me a totes les veus que s’aixequen de nou i que no callarem fins que no deixin de tractar de trepitjar impunement els nostres drets. Per això et demano que si estàs d’acord col·laboris, sigui reenviant aquest text a un amic o com millor et sembli, però fes quelcom. És important que la gent del teu entorn sàpiga què està passant perquè puguin fer alguna cosa per evitar-ho; cadascú en la mesura de les seves possibilitats.
Si hi ha algun grup de Barcelona que comenci a organitzar-se a aquest respecte, agrairia que algú deixés un comentari amb informació de com contactar, per facilitar una comunicació més fluida quan sigui necessari.

Si algú considera que podria afegir a aquest article alguna informació o enllaç d’interès, pot deixar un comentari a continuació.

Disculpeu per la tabarra, però crec que el tema és important (i ara sí, ja callo).

Salut!!
 

2 de des. 2009

Manifiesto en defensa de los derechos fundamentales en Internet

Me sumo a este manifiesto y no toco ni una coma de cara a sumar  esfuerzos sin dispersar el mensaje.


Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, muchos periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de Internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que:
  1. Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.
  2. La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.
  3. La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.
  4. La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.
  5. Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.
  6. Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.
  7. Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.
  8. Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.
  9. Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.
  10. En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia.

Ya somos unos cuantos los que estamos haciendo difusión de este manifiesto contra la nueva agresión a (menosprecio de) los derechos de los internautas. Aquí podeis encontrar una buena muestra.
 

12 de nov. 2009

Experiències amb un servei de (des)atenció al públic

Ahir al matí, un 11 de novembre qualsevol, vaig tenir una experiència reveladora sobre quin és el nivell de qualitat de l’atenció a les persones usuàries del CAP Nord de Sabadell i, el que és més important, en quin lloc del procés es situa a les persones usuàries. En aquests moments, a punt d’arribar a les darreries de la primera dècada del segle XXI, en què tant i tant se sent parlar d’Administració 2.0, encara queden reductes més propis d’una Administració 0.0, amb un llarg camí per recórrer i que presumeixo serà difícil i ple d’entrebancs. Al menys, pel que fa al CAP Nord, perquè té a veure amb persones i actituds personals, la qual cosa em fa creure que el cas no és extrapolable a la resta de centres de l’ICS, ni tan sols a la resta de professionals que treballen al mateix CAP (almenys així ho espero).

Passo a explicar el cas perquè serà tot més entenedor...

El que deia, ahir al matí, després d’haver constatat que al meu fill gran (10 anys) li havia sortit un flegmó i que el mitjà (9 anys) estava en ple procés de desenvolupament d’una amigdalitis (l’experiència fa que el diagnòstic sigui fiable, però la prudència desaconsella l’automedicació), amb sengles episodis de febrades altes durant la nit, he intentat demanar hora de visita amb la pediatra del Centre d’Atenció Primària al qual estem adscrits.

El procediment per obtenir hora de visita amb el teu metge, es va reorganitzar ara fa uns anys de manera que cal trucar a un call center on es centralitza la gestió de la programació de l'atenció sanitària "ordinària". Aquesta mesura, que va provocar certa recança entre la població d'avançada edat, és realment una millora, i no només per l’optimització que se’n fa dels recursos disponibles (recursos sufragats amb els diners de tots, així que em sembla fantàstic que se n'optimitzi la gestió!), sinó també per la major flexibilitat que permet per a sol·licitar una visita al metge (a part de l'amplitud de l'horari d'atenció, la via principal per efectuar la petició d’hora és per telèfon i, a hores d’ara, qui més qui menys en porta un a la butxaca).

La qüestió canvia substancialment quan necessites visita mèdica per al mateix dia, perquè el call center ja no té accés a la programació i cal adreçar-s'hi directament al CAP, que és l’encarregat de gestionar les urgències no hospitalàries, l'horari d'atenció als usuaris del qual comença a les 8 del matí. Així, amb puntualitat britànica, a les 08.00 hores he provat sort, sense gaire confiança, tot s’ha de dir, perquè normalment comunica interminablement o sona sense que ningú l'agafi. Però ahir, per a sorpresa meva, l'han despenjat a la primera! I dic que "l'han despenjat" i no que "l'han agafat", perquè el que ha passat ha estat que he "gaudit" de més de 20 minuts d'una d'aquestes musiquetes d’espera repetitiva i tediosa, fins que la paciència no ha donat més de si i he penjat el telèfon. Val a dir que la retrucada ha tingut la resposta esperada, per habitual, dels tons de telèfon ocupat, així que hem decidit que la meva dona s’hi acostaria a demanar hora presencialment mentre jo acabava d’ultimar la logística pròpia d’aquestes hores del matí en què la petita de la família (4 anys), sortosament sana, havia de ser acompanyada a escola.

Quan la meva dona ha tornat amb l’assignació d’hora de visita i m’ha comentat la resposta a la queixa sobre la (des)atenció rebuda, no podia creure el que m’explicava: les persones que se n’ocupen de l’atenció als usuaris del CAP Nord li han explicat que “estan pendents de que els hi instal·lin una nova centraleta i que, mentrestant, no responen el telèfon d’atenció al públic i que només fan ús d’aquesta línia per efectuar trucades sortints quan han de contactar amb metges especialistes o altres serveis afins”... A veure, ho repetiré resumit per si no ha quedat clar: el servei d’atenció als usuaris del CAP Nord de Sabadell no respon al telèfon, només l’utilitza per fer trucades, no per rebre-les.

Suposo, vaja n’estic convençut, que això deu ser decisió personal de les persones responsables de l’atenció als usuaris d’aquest centre i que ni des de la Conselleria de Salut, ni des de la direcció de l’ICS, ni des de la regidoria competent en temes de salut de l’Ajuntament de Sabadell, tenen notícies d’aquestes pràctiques absolutament irresponsables i més pròpies de l’època en què el funcionariat estava basat en una relació amb administrats que pertorbaven la tranquil·litat del lloc de treball. Avui dia, per sort, les coses han canviat, i l’administració està composta, almenys majoritàriament, per persones compromeses coneixedores que la seva missió és la d’oferir un servei públic de qualitat (tan servei públic és l’administració de consulta mèdica com l’atenció als usuaris) i tracten a les persones usuàries com el que són realment, persones, d’una banda, i la raó de ser dels serveis públics, de l’altra.

Em preocupa el fet que encara existeixin persones que mantinguin una actitud com la que es va fer palesa ahir al nostre Centre d’Atenció Primària (on per cert l’atenció mèdica va resultar absolutament satisfactòria, però l’atenció per part del servei d’atenció als usuaris va resultar... molt primària) i em preocupa que això continuï sent possible a la nostra societat. Cal dotar l’administració de recursos per fer front a aquestes actituds i cal donar a conèixer les pràctiques poc adequades que s’hi detectin. És en relació amb aquesta segona necessitat que aquesta entrada té sentit, ja que la meva única intenció és fer públic (encara no he decidit a qui enviaré una carta explicant aquesta situació, però segur que serà a més de dos persones que ocupen càrrecs públics) que a l’administració hi ha esculls personals importants que dificulten la necessària millora de l’administració i que barren el pas a actuacions dospuntceristes perquè estan, encara, ancorades a pràctiques zerozeristes.

El que deia... un llarg i tortuós camí per recórrer...
   

4 d’oct. 2009

2n Vins&Blogs de la Penedesfera


El primer cap de setmana d’octubre no ha començat malament pel que fa a intensitat d’actes relacionats amb la xarxa. Així, sense entrar en fer una relació de la intensíssima activitat d'aquests dies, citaré un parell que, per a mi, mereixen ser destacats, tot i que per motius diferents.

Si divendres teníem (uns des de Vic, uns altres, entre els quals m’hi compto, gràcies a Twitter i altres eines) la possibilitat de seguir i viure el lliurament dels Premis Blocs Catalunya 2009, el matí de dissabte ens ha brindat l’oportunitat de trobar-nos un grapat de blocaires per parlar de TIC, de blocs, de les xarxes socials, de tot allò que es mou en aquest món ple de sufixes com ara 2.0 i, com no podia ser d’una altra manera, del Penedès, en el marc de la segona edició del Vins&Blogs.

Aquesta segona edició del Vins&Blogs de la Penedesfera ha tingut lloc en un marc fantàstic: el mas de Caves Castellroig, al municipi de Subirats.


Personalment, tot i que esperava trobar més gent (al Facebook n'hi havia més d'una trentena de confirmacions...mmm això del feisbuc sembla poc seriós!), n’he sortit força satisfet, perquè, d’una banda, m’ha permès desvirtualitzar persones que només coneixia a través de les xarxes socials i fer noves coneixences. I d’una altra banda, m’ha agradat com s’ha desenvolupat la trobada-conversa on hem pogut intercanviar impressions i informacions (alguna vinculada al món de l’esport que ha resultat força sorprenent) sobre el paper i el futur dels mitjans de comunicació tradicionals, sobre els Premis Blocs Catalunya 2009, sobre el que ens depara el futur de les tecnologies, la mobilització (adaptació als terminals de telefonia mòbil) de les aplicacions i de les webs, sobre la recerca en tecnologia aplicada a la salut 2.0, sobre l’aplicació d’aquesta tecnologia a altres camps d’activitat, sobre el Penedès, l’enoturisme, la gestió del territori... En resum, que n’he sortit amb un bon regust de boca.

Regust de boca que ha millorat després amb la visita a les instal•lacions de la Finca Sabaté i Roca i amb el tast de vins blancs Castellroig monovarietals de Xarel•lo que ens ha ofert en Marcel Sabaté.

En fi, que l’any passat em vaig perdre la primera trobada Vins&Blog de la Penedesfera i ara, que he gaudit de la segona, em sap encara més greu. Miraré de no faltar-hi a les properes edicions i des d’aquí recomano a tothom que tingui inquietuds blocaires o twitteres o facebookeres o xarxeres en general i a tothom que s’estimi el Penedès, que s’hi apunti. I, evidentment, si sou amants del bon vi... què pot haver millor que seure al voltant d’una taula a parlar sobre aquest mitjà tan potent com és Internet amb una bona colla de blocaires i acompanyats d’un bon vi?

Ja està, no pretenia fer una ressenya, ni una valoració, ni tan sols un resum, només volia deixar constància que m’ha semblat una iniciativa molt interessant que s’ha convertit en una experiència molt enriquidora i volia donar les gràcies a les persones que hi ha darrera de l’organització de l’acte i, especialment, al Daniel García Peris, responsable, amb la seva invitació, de la meva assistència.

17 de jul. 2009

Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (9)

els meus apunts de... Genís Roca: Conclusions i clausura

En poques dècades s’ha transformat el consum de tecnologia (i de productes en general), fins a la individualització “monodosi”... ara, la digitalització fa que es reverteixi el flux i aquestes “experiències individuals” es puguin compartir fàcilment, esdevenint així un producte col•lectiu.

La bretxa digital realment preocupant és la que ens separa dels líders polítics i dels membres de l’alta direcció del sector empresarial, perquè sense el seu impuls, la transformació de la societat postindustrial en societat del coneixement s’assenta només en la bona voluntat dels agents implicats. Els esforços i les bones pràctiques de les bases, no tenen encara el reconeixement de les altes esferes. L’objectiu no és formar els empleats en competències digitals, sinó que els directius sàpiguen valorar, detectar, recolzar... les oportunitats per reforçar les competències (dels empleats, però també les pròpies) i millorar la competitivitat tot premiant i fomentant els usos que desenvolupen aquestes competències i habilitats.

Quan parlem de competències digitals, en el fons estem caient en el parany que suposa la paraula “digital”. En realitat són competències, perquè no es tracta de posar l’èmfasi en les eines, sinó en les habilitats.

Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (8)

els meus apunts de la intervenció de Cristóbal Cobo: e-Competències en el marc europeu: alfabetismes del segle XXI

Les e-Competències es poden abordar des de moltes perspectives, Cristóbal Cobo planteja fer una fotografia satel•lital (etnocèntrica, sociocèntrica, centrada en les competencies), explorar la relació entre TIC i aprenentatge (benchmarking) i plantejar la necessitat que els poders polítics creïn una Agenda e-competente.

La penetració d’internet al món és desigual: el 24% dels usuaris d’internet són europeus, mentre que la població d’Europa representa només el 12% del total mundial. Destaca que només un 3% dels usuaris d’internet estan ubicats a Àfrica.
És també desigual la utilització de la tecnologia que es fa, pel que fa a accés a xarxes socials...
L’informe Eurostat 2006 indica que 1/3 de la població europea no poseeix habilitats digitals i d’aquests, el 60% tenen un nivell educatiu igual o inferior a secundària. Hi ha diferents nivells d’alfabetització digital en funció de paràmetres com la franja d’edat, el gènere, el nivell de formació, la ubicació geogràfica, la situació laboral... Les dues raons més esgrimides per la gent que no té internet a casa són que “no ho necessiten” i que “no tenen les habilitats que es requereixen”.

Un estudi de la Universitat de Chicago conclou que no hi ha relació directa entre la inversió en TIC a les escoles i els resultats acadèmics dels alumnes. De les dades de l’informe Pisa 2003, destaca que els millors resultats els van donar els estudiants van utilitzar l’ordinador de manera moderada, i no aquells que feien un ús intensiu, com tampoc aquells que no en feien ús.

S’està veient a Suècia i s’està començant a veure al Regne Unit que l’ús de les TIC no està directament correlacionat amb la disponibilitat dels recursos. Més i millor accés no vol dir usuaris més competents, ni tan sols vol dir usuaris més “connectats”.

La competència digital és una de les competències clau en l’àmbit educatiu de la Unió Europea.

Pel que fa als “nadius digitals”, hi ha estudis que conclouen que l’impacte de les TIC als joves ha estat sobreestimat tot i que mostren una aparent facilitat i familiaritat amb els ordinadors.

La societat del coneixement no funciona si només arriba a aquells que estan més formats, que viuen a les zones urbanes... cal apostar per estratègies integradores que redueixin la bretxa de coneixements i d’habilitats existent, que redueixin l’esbiaix de gènere, que minimitzin l’escletxa de franja d’edat... amb una visió global de treballar per a la e-Inclusió.

Considera positiu que hi hagi un sistema d’acreditació i d’homologació de competències digitals (ECDL, European Pedagogical ICT License...). Pel que fa als estàndars per a no experts, cal tenir present que no es tracta d’uniformar les competèncias, sinó de donar-les consistència, cal una actualització constant, no s’han de limitar al ÚS de les tic, cal ser capaços de capitalitzar les habilitats adquirides mitjançant l’aprenentatge informal, etc.

Les TIC i l’aprenentatge:
• L’impacte de les TIC no ha estat tan significatiu com s’esperava.
• Integrar les TIC en l’educació demana canvis profunds (pedagògics...).
• El potencial de les TIC per desenvolupar un aprenentatge continuat (formal i informal) no s’assoleix encara.

Reptes polítics:
1. Inserció integral de les TIC a l’educació (pedagogia innovadora, formació docent, nous entorns d’aprenentatge...).
2. Aprofitar les TIC per enriquir espais d’aprenentatge informal, contextual, col•laboratiu, híbrid, innovador i continuat.
3. Avançar en la construcció (actualització i reconeixement) de principis i estàndards (no necessàriament instrumentals).
4. Avançar cap a la e-maduresa. Adopció significativa de les TIC. Cal saber discernir quan, com i on fer-les servir. I aquesta adopció ha d’anar menys vinculada al nombre d’ordinadors i al temps d’ús.

Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (7)

els meus apunts de la intervenció de Laura Rosillo i Gerard Vélez: Cas aplicat. La Caixa: de l’e-learning a la intel•ligència col•lectiva

Virtaula és una eina tecnològica (portal formatiu) que ha evolucionat des d’una eina de formació (1.0) fins esdevenir un instrument de negoci (2.0). Virtaula 1.0 pretenia formar, transmetre els valors de l’entitat i l’ofici a tots els empleats de La Caixa, mitjançant itineraris formatius en espais no transversals; mentre que la versió 2.0 pretén generar coneixement i innovació, amb la finalitat de cobrir necessitats de negoci del dia a dia. Per fer-ho, complementen els itineraris formatius amb espais de comunicació bidireccionals (direccions territorials, segments de negoci, àrees funcionals...). En aquest enllaç trobareu un interessant post de Dolors Reig sobre Virtaula.

A Virtaula (i a les plataformes formatives en línia, en general) s’ha de dipositar la teoria; la presencialitat ha d’utilitzar-se de manera més òptima, no per repetir el que es pot llegir. Virtaula permet compartir el coneixement relacionat amb la feina del dia a dia de manera fàcil, distribuir la informació corporativa rellevant per a tots els empleats (campanyes, productes...) així com ordenar el coneixement creat col•laborativament per reutilitzar la informació en futures ocasions.

Els espais de treball i/o d’aprenentatge de Virtaula, es generen sempre a demanda dels usuaris, i no com a oferta prèvia. Els usuaris poden crear grups de treball (sempre amb un objectiu de negoci i d’acord amb unes regles prèvies de funcionament) en funció dels seus interessos professionals.

El que ha canviat substancialment, és allò que els empleats fan al portal. A Virtaula 1.0, s’inscribien a cursos de formació, realitzaven itineraris formatius, participaven en foros per col•lectius, consultaven materials i feien consultes als tutors. A Virtaula 2.0, gestionen eficaçment la seva informació (RSS), creen recursos formatius, produeixen vídeos, escriuen a un bloc, inicien i participen en debats, dinamitzen espais virtuals, creen grups per treballar col•laborativament, gestionen la informació, creen xarxes de valor, plantegen/resolen dubtes als/dels seus companys, convoquen i participen en sessions de treball on line i on live.
Això suposa...
• el pas de ser mers receptors a esdevenir protagonistes reals del portal formatiu,
• és un canvi de paradigma que es mou des de la ‘transmissió del coneixement’ fins a la ‘generació del coneixement’,
• hi ha un canvi de model des de ‘l’aprenentatge autònom’ fins a ‘l’aprenentatge col•laboratiu’,

L’ús de les eines 2.0 és més una qüestió d’actitud que no un qüestió de coneixements.
El que demanen als usuaris/dinamitzadors de Virtaula se’ls demana que siguin capaços de dinamitzar un espai virtual, que siguin capaços de fer sessions virtuals on live, que escriguin a un bloc, que monitoritzin el que passa en un espai, que siguin agitadors, que siguin ambaixadors del coneixement, que transformin el coneixement tàcit en explícit (observable, segons Joan Torrent, vegeu el post anterior), que comparteixin i que col•laborin.

En resum, la participació, l’orientació a l’usuari, la perspectiva de negoci, la personalització i l’empowerment, són les claus del funcionament de Virtaula.

Pel que fa a competències digitals, destaquen 5 dimensions:
• Àmbit de l’aprenentatge
• Àmbit de la informació
• Àmbit de la comunicació
• Àmbit de la cultura digital
• Àmbit de la tecnologia

Actualment estan treballant algunes habilitats relaciones amb les competències digitals:
Saber buscar de manera eficient
Saber llegir de manera racional
Saber conservar en xarxa allò que és rellevant
Després, els empleats han de fer una entrada a Virtaula sobre allò que han après, però no els fan formació específica sobre Virtaula, perquè volen que vegin que l’eina no és l’important. L’important són els continguts i compartir el coneixement.

Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (6)

els meus apunts de la intervenció de Joan Torrent: Canvi tecnològic digital esbiaixador d’habilitats, empresa i treball

L’economia del coneixement és la suma d’una revolució tecnològica, del fenómeno de la globalització i d’un canvi en l'estructura de la demanada de la societat. La globalització és l’última fase d’expansió del capitalisme.

Des de la segona revolució industrial sabem que l’aparell tecnològic d’una societat està íntimament lligat a la seva producció científica. Els avenços tecnològics s’apliquen als processos productius. Per primera vegada a la història, a l’economia de les TIC, els avenços tecnològics repercuteixen sobre el “treball mental”. Així, les TIC incideixen directament en la creació i en la difusió del coneixement, fent que aquest esdevingui el veritable motor de la riquesa.

A l’esfera econòmica, disposem d’un factor productiu “nou”, el coneixement, que fa més eficient i més competitiva l’economia.

Les TIC són la base material de l’economia i de la societat del coneixement, i tenen 4 efectes bàsics:
Efecte de complementarietat (són el nucli del procés de transformació econòmica)
Efecte sinèrgic (impregnen el conjunt de l’activitat econòmica)
Efecte de substitució (possibiliten el pas del treball manual al treball mental)
Efecte d’expansió o d’externalitat de la xarxa (ràpida extensió i abast territorial i sociodemogràfic distintiu)

Quan la nova explicació de l’economia interactua amb els processos socials, podem dir que estem assistint a un nou procés de ‘revolució industrial’. Aquesta revolució és la “Societat del coneixement”. Així, podríem dir que els motors ‘tecnològics’ de les revolucions industrials han estat la màquina de vapor (1a RI), l’electricitat i el motor de combustió interna (2a RI) i Internet (3a RI).

L’economia actual funciona a escala global. L’estat-nació no té eines adequades per incidir/controlar l’activitat econòmica perquè les esferes d’actuació de les empreses (global) i dels estats (nacionals) no són les mateixes. Això, exemplificat, suposa que avui dia les multinacionals fan el que els ve de gust, sense que cap estat pugui aturar-les.

Podem distingir dos tipologies de coneixement:
• Coneixement observable (aquell que es facilment digitalitzable i emmagatzemable; consisteix a ‘saber què’ i a ‘saber perquè’)
• Coneixement tàcit (aquell de les persones que té a veure amb el bagatge, amb les habilitats...; consisteix a ‘saber com’ i a ‘saber qui’)

La gran preocupació de les empreses és convertir el coneixement tàcit dels seus treballadors en coneixement observable. Així, la ‘guerra’ entre el coneixement observable i el coneixement tàcit és la lluita de classes del segle XXI.

Els productes del coneixement són cars de produir i infinitament barats de reproduir. Això implica acceptar que ens timen a diari.

L’economia del coneixement en el món de l’empresa implica el pas de la xarxa d’empreses a l’empresa-xarxa (autonomia funcional, descentralització de la presa de decisions, equips de treball, cercles de qualitat), de manera que cada unitat de negoci sigui capaç d’actuar per millorar la competitivitat del ‘producte’ que desenvolupen.

L’economia del coneixement en el món del treball implica també una tendència a anar cap al treball en xarxa, caracteritzat per l’ampli ús de les TIC, per un esquema formatiu nou (aprenentatge i desaprenentatge constants: “No hi ha societat del coneixement sense societat de l’aprenentatge”), per un creixement de la rellevància de les capacitats d’innovació dels treballadors, per una remuneració flexible, per un nou paradigma de les relacions laborals (que permetin opcions com el teletreball), per un compromís del treballador superior a l’exigit contractualment (això de “surto de la feina i me n’oblido” ha passat a millor vida; no es pot deixar el cervell a la feina), per una relació treballador-empresa individualitzada (això posa en crisi el model sindical actual).

L’impacte de les competències digitals en el treball és divers:
• Substitueixen treball manual i mental repetitiu
• Amplifiquen la realització del treball cognitiu

L’impacte, però, depèn de l’estructura i organització de l’empresa i del seu entorn que faciliten o dificulten que això succeeixi.

Les empreses que transformen la base competencial dels seus treballadors, que organitzen flexivament la seva producció i desenvolupen relacions laborals que milloren el compromís dels seus treballadors amb l’empresa són clarament més competitives.
La funció de recursos humans, avui, en la millora de la competitivitat de l’empresa, és un element clau.
La delegació de responsabilitats al treballador, una estructura més plana, un ús intensiu de les TIC, una gestió de recursos humans que millori el compromís dels treballadors, són factors que incideixen directament sobre la millora de la competitivitat de les empreses.

L’aparell productiu català (i espanyol) està dualitzat. Hi ha dues terceres parts del teixit empresarial que no està preparat per al canvi que arriba. Pel que fa als treballadors, passa més o menys el mateix.

Ens hem de moure cap a un món en el qual el coneixement és el factor productiu del treball. Un dels pilars per evolucionar cap a l’economia del coneixement és el canvi competencial de treballadors i d’empreses. En la societat del coneixement l’ús de les TIC, el valor de l’intangible, la superació de la territorialitat (ajuts a les empreses perquè romanguin en un territori tot i que això limiti la seva competitivitat), són factors que cal posar en una posició central per abordar la transformació cap a la empresa-xarxa.

L’obligació d’un govern en moments de crisi econòmica hauria de ser capitalitzar l’economia perquè la gent pugui treballar (amb el que costa cada cartell del planE, uns 1.200 €, es podria oferir formació continuada/ocupacional a gairebé 40 treballadors). A més, l’estructura de les relacions laborals fan que sigui més econòmic prescindir dels treballadors joves. Això, és un drama, perquè s’està excloent del mercat laboral a aquells que són el futur del teixit productiu del país.

La descomposició del creixement de la productivitat aparent del treball del període 2000-2005, mostra que un creixement d’un 3% de la productivitat (sense tenir en compte l’IPC) és realment un decreixement. Espanya és el país amb la taxa de productivitat menor de l’OCDE tot i passar més hores a la feina que la resta de països. Això és la mitjana. Per sectors, la dada resulta especialment dramàtica en aquelles empreses que no són actors intensius en la generació de coneixement.

16 de jul. 2009

Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (5)

els meus (breus, que era en anglès!) apunts de la intervenció de Howard Rheingold: Participatory Media and Participatory Pedagogy

La paraula competència és un concepte molt individual; la paraula coneixement té una component individual i una component comunitària

Desenvolupem xarxes amb la gent en la qual confiem

Les xarxes no són noves; la novetat és el grau d’utilització de les xarxes basades en tecnologia als nostres dies

Estem combinant capacitats tècniques i socials mentre estem retransmetent esdeveniments mitjançant entrades de microblogging

Les eines socials d'avui dia donen dimensió col•lectiva i pública a la comunicació personal

Hem d’aprendre com construir (o com trobar) xarxes socials fiables

Ha costat dècades arribar a 1.000 milions d’usuaris d’internet… d’altra banda, hi ha 4.000 milions d’usuaris de telefonia mòbil

El perill més gran no és l’ús d’internet, sinó si aquest ús és apropiat o no

Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (4)

els meus apunts de la intervenció de Dolors Reig i Jesús Martínez: Comunitats de pràctica a les administracions públiques: programa Compartim i competències digitals

Jesús Martínez

Ja no es pot mantenir més el model de professor “exhibicionista”. Aquest model en què el professor arriba i “vomita” el seu coneixement unidireccionalment, és caduc. No se li poden posar portes al coneixement dins de l’aula.

L’essència de les comunitats de pràctica està a la quotidianeïtat: quan tinc un problema o un dubte, què faig? M’adreço al meu company. La filosofia de les CoPs és aquesta, es tracta de sumar el coneixement individual per aconseguir un coneixement col•lectiu més gran que la suma de les parts.

El principi que regeix la creació de coneixement de les CoPs és el de Learning by working (aprendre treballant)

Les mètriques i indicadors de les CoPs
• Nou coneixement
• Antena (veure què fan d’altres i amb quins resultats)
• Organització Know-How
• Col•laboració

La participació en entorns en línia és molt reduïda i cal fer un esforç important per impulsar la participació de les persones dipositàries del coneixement per tal que les comunitats de pràctica arribin a bon port.

A més, l’hetereogeneitat dels llocs de treball del Departament de Justícia (bibliotecaris, educadors socials, psicòlegs, administratius...) fa que les dades mitjanes sobre accés o sobre participació presentin un biaix per l’accés desigual als ordinador en el temps de feina.

La participació en les CoPs fomenten en els integrants sensacions de “ja no estar sols” alhora que reverteixen en una capitalització del coneixement individual per part de l’organització.

Dolors Reig

Les competències que més s’han treballat en els aspectos “formatius” de les CoPs han estat, de major a menor:
Alfabetització tecnològica
Alfabetització informacional
Alfabetització en mitjans
Presència digital
e-Awareness

Característiques principals de la formación de les CoPs:
• Disseny viral
• Convocatòries massives i obertes amb persones de gran prestigi
• Unitats curtes operatives/aplicades polivalents oferides de forma permanent
• Presència i conversa

Estructura de l’oferta formativa:
• Cursos específics per a e-moderadors
• Seminaris especialitzats de gestió del coneixement
• Sessions web
• Jornades de bones pràctiques
• Unitats que es van repetint a petició dels participants

Competències tecnològiques que han treballat:
• Escriptura digital (correu-e, cerca eficient, entorns col•laboratius, llistes de correu...)
• Eines de software social (Facebook, Twitter, LinkedIn, marcadors socials, lectors de feeds, blocs, concepte PLE...)
• Entorns tecnològics col•laboratius (google docs, eines treballades en seminaris específics)
• Media literacy (edició de vídeo, Flickr, Youtube, Slideshare)
• Inici PLEs (gestió integral de l’aprenentatge informal)

Les idees de futur de la formació relacionada amb el programa Compartim són reforçar el que s’ha après i incrementar l’apertura (e-Awareness).

Si les comunitats de pràctica no repercuteixen positivament en la feina del dia a dia de les persones, no són més que “focs d’artifici”. Per més que s’intenti, la realitat és molt tossuda i si les CoPs no van alineades amb la realitat, fracasen.


Aquí trobareu l'enllaç a la presentació que han utilitzat.

Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (3)

els meus apunts de la intervenció d'Ismael Peña-López: Goverati: noves competències per a la política, el govern i la participació

L’economia del coneixement trenca amb milers d’anys de tradició i supera els problemes derivats de l’escassetat d’inputs, del transport, de la producció... la informació digital és susceptible de ser replicada fins a l’infinit amb un cost gairebé nul. Això suposa un salt “quàntic” en els plantejaments econòmics de la societat xarxa respecte dels models tradicionals.

Fins ara, delegaven en els polítics la representació/defensa dels nostres interessos mitjançant les eleccions. Amb l’accés lliure a la informació i a la comunicació interpersonal, això canvia. Ara, quan votem, no donem un xec en blanc als polítics, sinó que tenim la possibilitat de participar activament en totes les fases del procés de presa de decisió sobre qualsevol qüestió:
Informació (blogs activistes ‘personals’, mitjans de comunicació col•laboratius –GlobalVoices–, Twitter)
o Es pot comunicar en primera persona
o Identitat digital
o Mashups (no només cal saber on és la informació, sinó també combinar-la)
o Visualització de la informació (explicació directa, impactant)
o Fonts d’informació
o Monitorització (sindicació de continguts)
o Filtratge, censura
o Immediatesa
o Bretxa digital
Deliberació (és la part més important del procés democràtic; la deliberació ha de ser també sobre la pròpia deliberació, és a dir, no n’hi ha prou amb deliberar sobre els temes que hi ha a l’agenda política, sinó que cal poder reflexionar sobre quins temes han d’anar-hi a l’agenda política. Exemples: ‘fes Europa’, grups de facebook, ‘de bat a bat’)
o Nous canals institucionals
o S’eleven els nivells de participació i compromís
o Creació de comunitats
o Democràcia deliberativa (generar l’agenda política)
o Informació independent
o Conversa
o Daily me
Formació d’opinió (subscripció d’opinions –‘¿65 horas? Ni de coña’–; les competències digitals ens permeten expressar les nostres opinions de maneres molt diverses)
o Definició (o redefinició) de l’agenda política
o Nous tipus de política (ciberpolítica, ciberactivisme)
o Bottom-up (expressió de l’opinió política des de les bases cap a la cúpula)
o Alfabetització mediàtica
o Viralitat
o Crossmedia (productes ‘barats’ com Internet, poden arribar a mitjans ‘cars’ com la televisió o la premsa)
Elecció
o Política local
o Control social, poder distribuït
o Long tail
o Intel•ligència col•lectiva
o Cibercontrol, vigilància
o E-Lobbying
Rendició de comptes (exemple: portal del Parlament de Catalunya 2.0; MySociety –They work for you–)
o Política 2.0
o Open data (publicacions amb llicències Creative Commons...)
o Open government
o Transparència
o Rendició de comptes
o Traçabilitat

Algunes qüestions que sorgeixen si s’universalitzen les competències digitals algun dia...
• Democràcia representativa / deliberativa / directa ?
• Ciutadans desafectats / crítics / institucionalitzats ?
• Economia del don: cooperació, xarxa, identitat
• Bretxa digital: Accés, competències, ús efectiu ?

La representació gràfica bidimensional combina un eix centrat en la desigualtat (des de genèric fins a autoprogramable) i un altre eix basat en el nivell d’exclusió de la xarxa que va des de desconnectat fins a connectat (no connectat a internet, sinó amb un grup de persones).

Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (2)

els meus apunts de la ponència de José Manuel Pérez Tornero: Indicadors europeus sobre alfabetització mediàtica. Cap a una política europea

Com podem plantejar-nos invertir en tecnologia quan l’estat espanyol porta anys desinvertint en educació?

La Comissió Europea pretenia situar, a nivell de coneixement, economia, infraestructures, alfabetització digital..., la UE a l’alçada dels Estats Units l’any 2012. Res més lluny de la realitat.

Cal parlar de convergència, però no entre mons analògic i digital, perquè ja estan imbricats. Vivim en un entorn de convergència tecnològica en certa manera il•lusòria, perquè abunden les situacions de monopoli o oligopoli (cercadors, sistemes operatius...). Així, el fenomen del web 2.0, la xarxa “participativa”, no és realment tan democràtica com de vegades es pretén.

En alguns contextos, les coses fallen no per raons cognitives, sinó pràctiques. Les competències són el transfons cognitiu que ens assegura l’èxit en la resolució de determinades situacions. En el moment en què la inversió en tecnologia està focalitzada a l’entreteniment i no a l’ensenyament i a l’alfabetització digital, estem abocats al no aprofitament de la potencialitat de les TIC. Algú s’hauria de parar a pensar si cal omplir les aules d’ordinadors o si és millor, atès que pràcticament el 90% dels estudiants posseeix un ordinador amb connexió a Internet a casa seva, canviar el model educatiu i deslocalitzar la formació.

No es pot obviar que els joves veuen 3 hores de televisió diàries i que sovint reprodueixen els models que els planteja la televisió. És possible que el fenomen Facebook tingui relació amb la reproducció del model “Gran hermano”, que normalitza la renúncia a la privacitat que la societat de consum demana. Així, passa a tenir rellevància no parlar només d'alfabetització digital sinó també d'alfabetització mediàtica.

El treball del grup d’experts de la Comissió Europea sobre Digital Literacy es centra actualment en identificar indicadors fiables per mesurar l’alfabetització digital de manera que es pugui comparar entre territoris.

Qualsevol canvi competencial ha d’anar acompanyat d’un canvi
• tècnic
• semiòtic
• ideològic
• organitzacional
d’altra manera, el canvi competencial no passarà d’intenció.

Objectius estratègics que planteja el grup d’experts per al futur immediat:
• Desenvolupament d’una política d’alfabetització mediàtica
• Enllaçar l’alfabetització digital amb la innovació tecnològica i econòmica
• Impulsar la creativitat com a part essencial de l’alfabetització digital
• Promoure l’alfabetització mediàtica com a un instrument de la ciutadania activa i de l’esfera pública europea.
• Reforçar la recerca i l’educació en alfabetització mediàtica.

El focus de l’alfabetització digital es situa en dos factors: competències individuals (tècniques, cognitives, socials, creatives, comunicatives...) i competències de l’entorn (disponibilitat d’accés als mitjans de masses –ràdio, cinema, premsa, televisió, Internet... –). A partir d’aquests dos blocs de competències, el grup de treball ha seleccionat una sèrie d’indicadors que estan pendents de discussió amb els estats membres. L’aplicació d’aquests indicadors per fer el seguiment de la formació competencial digital de la ciutadania es posa en marxa el 2011.

Per endavant del canvi competencial cal que hi vagin:
• Nous coneixements
• Noves maneres de fer
• Nova dimensió social
• Nou significat de la història
• Nou humanisme

"Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa" (1)

Els meus apunts de la ponència de Boris Mir: "La competència digital com a competència metodològica"

Al sistema educatiu, s’estableixen 8 competències que tothom ha de dominar quan finalitzi el seu període educatiu de Secundària. Una d’aquestes vuit és el “tractament de la informació i competència digital”. Aquesta competència està inclosa dins del bloc de competències metodològiques.

La competència digital és una combinació de coneixements i habilitats per ser eficaç i eficient en contextos i amb eines digitals.

La competència digital s’estructura en 5 àmbits:
• Àmbit de l’aprenentatge: abasta la transformació de la informació en coneixement i la seva adquisició.
• Àmbit informacional: abasta l’obtenció, avaluació i tractament de la informació en entorns digitals.
• Àmbit comunicatiu: abasta la comunicació interpersonal i la social.
• Àmbit de la cultura digital: abasta les pràctiques socials i culturals de la societat del coneixement i la ciutadania digital.
• Àmbit de la tecnologia: abasta l’alfabetització tecnològica i el coneixement i domini dels entorns digitals.

La competència digital pot expressar-se en el domini estratègic de les capacitats associades a aquests cinc àmbits competencials.

Què fan els professors amb les tecnologies? Bàsicament posar deures: demanen als alumnes que les utilitzin més del que ells les utilitzen. I... què fan els alumnes amb les tecnologies? Destaca la cerca d’informació i de documentació. En resum, a l’escola, es fan servir les noves tecnologies orientades a pràctiques antigues.

Segons l’informe ‘eEspaña 2008’, de la Fundació Orange, la majoria d’escolars consideren útil l’ús de les tecnologies i l’accés a la xarxa per a “millorar la qualitat dels treballs escolars”. El 90% dels usos dels infants té a veure amb la realització de treballs escolars.

L’Horizon Report 2009: planteja un full de ruta respecte del que les possibilitats tecnològiques ens oferiran a mitjà termini. Plantegen que les fites que destacaran, amb el pas del temps, són les relacionades amb:
1 any
entorns col•laboratius
eines de comunicació en línia
2-3 anys
dispositius mòbils
cloud computing
4-5 anys
objectes intel•ligents
portal personal

Una cosa són les potencialitats de les tecnologies i una altra l’ús real. Moltes de les eines no s’acaben d’integrar al temps escolar (fins i tot se’n prohibeixen algunes, com els mòbils a molts centres).

La LEC, el projecte Escuela 2.0 del Govern d’Espanya i el projecte pilot Ordinadors 1:1 del Departament d’Educació, conformen, juntament amb l’ACTIC, les medides legislatives i educatives orientades a formar ‘competents digitals’.

Cal difondre i compartir una visió més àmplia i profunda de les TIC potenciant les seves dimensions metodològiques i competencials.
Les eines digitals s’afegeixen al paradigma educatiu que és vigent en cada cas. Amb la universalització de l’accés a les TIC no n’hi ha prou.

Cal introduir elements de racionalitat i coneixement respecte de l’escàs impacte de les TIC al paradigma educatiu.
Si formem als alumnes en la cultura digital, no s’han de posar barreres a l’accés a les tecnologies que els joves ja tenen socialitzades, sinó que cal ensenyar-los a discernir quan poden obrir el Messenger i quan l’han de tancar, quan poden penjar fotos i quan cal escoltar atentament...

Liderar i gestionar canvis educatius sistèmics, assumint que les TIC, tot i que puguin arribar a ser-ho, no ha estat fins ara agents del canvi.
Es difonen eines, però no es difonen bones pràctiques. La difusió de casos d’èxit és molt més potent que formar en les eines o que sentenciar que les “TIC milloren l’aprenentatge”, sense un rerafons que ho demostri inequívocament.

Castells té raó quan planteja que la bretxa digital no és una bretxa d’accés, sinó de coneixement.

És millor utilitzar la tecnologia amb la qual ja s’està familiaritzat, així es pot focalitzar en la pedagogia i no en la tecnologia.

4 de juny 2009

Vueling: me siento maltratado

No puedo dejar de comentar mi malestar por el trato recibido (o percibido) en la mañana del miércoles 3 de junio de 2009 por parte de la compañía Vueling.


Me explico:


Compré un pasaje para el vuelo Barcelona-Madrid de las 7.50 h., reservé mi asiento, pero, ¡tonto de mí!, no hice el check-in on line. Por circunstancias que no vienen al caso, he llegado a hacer el check-in a las 7.20 h. (10 minutos más tarde del horario indicado de cierre del vuelo, pero 30 minutos antes de la hora de partida del mismo) y me he encontrado con la imposibilidad de embarcar en el vuelo que había comprado (aunque el asiento estaba reservado y no tenía equipaje que facturar) por una aplicación estricta de la normativa de horarios de la compañía. En un momento alucinatorio se me han aparecido todas las escenas de película americana en que la gente llega corriendo al avión cuando la azafata ya está cerrando la puerta y, aún así, consigue embarcar. Pero la vida no es una película, y mucho menos si el guión lo escribe Vueling. De todas maneras, pese a no mostrar ni un ápice de flexibilidad, no todo estaba perdido. Existía una solución: un "rescate" del billete con el consecuente canje para el siguiente vuelo. Pese a insistir en que no había equipaje que facturar ni asiento que elegir y que si querían, podía embarcar con 25 minutos de antelación a la hora de salida (cosa que podría haber hecho hasta 10 minutos antes si hubiera pensado, ¡tonto de mí! en hacer el check-in on line), nadie se ha mostrado lo suficientemente sensible como para flexibilizar lo que era perfectamente flexibilizable.


No, era preferible permitir que el avión volara con mi asiento vacío y canjearme el billete para el vuelo siguiente, previo abono de 95 € (cantidad que duplica el precio que yo ya había pagado por mi pasaje), y dificultar, con esta absurda rigidez, mi mañana, ya que despegar 50 minutos más tarde (el siguiente vuelo partía a las 8.40 h.) de alguna manera impacta en la agenda del más pintado. Pero claro, ante la posibilidad de incrementar la recaudación, pensar en el usuario e intentar facilitar las cosas (que como he dicho era absolutamente posible y razonable) pasa a un segundo término.


Para colmo, el vuelo de las 8.40 h., por “saturación del espacio aéreo” de Madrid-Barajas, según ha informado la tripulación del vuelo, no ha podido despegar hasta la 9.00 h., demorando aún más mi llegada a Madrid y complicando todavía más mi agenda. Que no sé como se satura el espacio aéreo a las 9.00 h. de un miércoles, porque… los vuelos están programados desde hace mucho tiempo, no se improvisan, y las condiciones climatológicas eran excelentes… No sé, o hay mucho avión haciendo de “espontáneo” o suena (más bien) a excusa de mal pagador.


Aunque entiendo que se establezcan unos horarios límite para el check-in y para el embarque, no alcanzo a comprender porqué un retraso de sólo 10 minutos se penaliza con 50 minutos (que se han convertido en 70) y con 95 € y Vueling puede demorar 20 minutos el despegue del vuelo quedando absolutamente impune. Si el tiempo y los horarios son importantes e imposibles de tratar poniendo el foco en la atención al usuario y, en consecuencia, flexibilizando las situaciones que lo permitan, deberían serlo también (importantes e inflexibles) para las dos partes. No me parece justo en absoluto este evidente menosprecio del tiempo del pasajero y desearía que Vueling fuese consecuente con su política de estricto respeto de los tiempos marcados (cuando el responsable del retraso he sido yo ha sido estricta) y asumiese su responsabilidad cuando el hecho de no respetar los horarios fuese imputable a la compañía (o a terceros implicados en su negocio, pero en ningún caso responsabilidad del pasajero). Pero parece que la política de "tiempos" que aplica Vueling se basa en penalizar al viajero cuando se le puede culpar de ‘no cumplir’ y en no compensarle las molestias ocasionadas cuando el ‘no cumplimiento’ es debido a la compañía... ¿y así pretenden tener un público satisfecho y, por ende, fiel?


Bien, no pretendo conseguir nada de Vueling, no se me ocurriría siquiera pensar que les vaya a importar que yo esté cabreado con ellos, pero no quería dejar pasar la ocasión de expresar mi indignación y "agradecerles" que me hayan hecho empezar el día “de mala leche”. Y quiero escribirlo y quiero que todo el mundo sepa (bueno, todo el mundo, todo el mundo… vaya, las 3 o 4 personas que acaben leyendo este post) que Vueling ha hecho que me sienta maltratado y que aunque tengan la razón de su parte porque están aplicando una normativa y les asista la legalidad… a mi me han hecho empezar mal el día. Y debo escribirlo para que quede constancia de que no es una compañía tan maravillosa como nos cuenta en sus comunicaciones publicitarias. Y necesito escribirlo porque no es la primera vez que sufro su acción en mis carnes… en agosto de 2007, cuando viajaba a París con mi hija de 20 meses con tan solo la sillita de paseo como equipaje (‘equipaje’ que se entra por el finger hasta la puerta del avión y allí un mozo la baja a la bodega de carga), incomprensiblemente, extraviaron el cochecito y… nunca apareció. En esa ocasión, tras 6 meses de dura burocracia (más propia de la administración del siglo XIX que de “la compañía aérea más moderna de Europa”), conseguí que me indemnizaran, pero yo lo que quería era llegar a París con el cochecito de Mar, no recibir su ‘limosna’.


En resumen, que me siento maltratado por Vueling y ya nunca más volverá a ser mi primera opción a la hora de viajar.