Competències digitals. Coneixements, habilitats i actituds per a la Societat Xarxa (6)

els meus apunts de la intervenció de Joan Torrent: Canvi tecnològic digital esbiaixador d’habilitats, empresa i treball

L’economia del coneixement és la suma d’una revolució tecnològica, del fenómeno de la globalització i d’un canvi en l'estructura de la demanada de la societat. La globalització és l’última fase d’expansió del capitalisme.

Des de la segona revolució industrial sabem que l’aparell tecnològic d’una societat està íntimament lligat a la seva producció científica. Els avenços tecnològics s’apliquen als processos productius. Per primera vegada a la història, a l’economia de les TIC, els avenços tecnològics repercuteixen sobre el “treball mental”. Així, les TIC incideixen directament en la creació i en la difusió del coneixement, fent que aquest esdevingui el veritable motor de la riquesa.

A l’esfera econòmica, disposem d’un factor productiu “nou”, el coneixement, que fa més eficient i més competitiva l’economia.

Les TIC són la base material de l’economia i de la societat del coneixement, i tenen 4 efectes bàsics:
• Efecte de complementarietat (són el nucli del procés de transformació econòmica)
• Efecte sinèrgic (impregnen el conjunt de l’activitat econòmica)
• Efecte de substitució (possibiliten el pas del treball manual al treball mental)
• Efecte d’expansió o d’externalitat de la xarxa (ràpida extensió i abast territorial i sociodemogràfic distintiu)

Quan la nova explicació de l’economia interactua amb els processos socials, podem dir que estem assistint a un nou procés de ‘revolució industrial’. Aquesta revolució és la “Societat del coneixement”. Així, podríem dir que els motors ‘tecnològics’ de les revolucions industrials han estat la màquina de vapor (1a RI), l’electricitat i el motor de combustió interna (2a RI) i Internet (3a RI).

L’economia actual funciona a escala global. L’estat-nació no té eines adequades per incidir/controlar l’activitat econòmica perquè les esferes d’actuació de les empreses (global) i dels estats (nacionals) no són les mateixes. Això, exemplificat, suposa que avui dia les multinacionals fan el que els ve de gust, sense que cap estat pugui aturar-les.

Podem distingir dos tipologies de coneixement:
• Coneixement observable (aquell que es facilment digitalitzable i emmagatzemable; consisteix a ‘saber què’ i a ‘saber perquè’)
• Coneixement tàcit (aquell de les persones que té a veure amb el bagatge, amb les habilitats...; consisteix a ‘saber com’ i a ‘saber qui’)

La gran preocupació de les empreses és convertir el coneixement tàcit dels seus treballadors en coneixement observable. Així, la ‘guerra’ entre el coneixement observable i el coneixement tàcit és la lluita de classes del segle XXI.

Els productes del coneixement són cars de produir i infinitament barats de reproduir. Això implica acceptar que ens timen a diari.

L’economia del coneixement en el món de l’empresa implica el pas de la xarxa d’empreses a l’empresa-xarxa (autonomia funcional, descentralització de la presa de decisions, equips de treball, cercles de qualitat), de manera que cada unitat de negoci sigui capaç d’actuar per millorar la competitivitat del ‘producte’ que desenvolupen.

L’economia del coneixement en el món del treball implica també una tendència a anar cap al treball en xarxa, caracteritzat per l’ampli ús de les TIC, per un esquema formatiu nou (aprenentatge i desaprenentatge constants: “No hi ha societat del coneixement sense societat de l’aprenentatge”), per un creixement de la rellevància de les capacitats d’innovació dels treballadors, per una remuneració flexible, per un nou paradigma de les relacions laborals (que permetin opcions com el teletreball), per un compromís del treballador superior a l’exigit contractualment (això de “surto de la feina i me n’oblido” ha passat a millor vida; no es pot deixar el cervell a la feina), per una relació treballador-empresa individualitzada (això posa en crisi el model sindical actual).

L’impacte de les competències digitals en el treball és divers:
• Substitueixen treball manual i mental repetitiu
• Amplifiquen la realització del treball cognitiu

L’impacte, però, depèn de l’estructura i organització de l’empresa i del seu entorn que faciliten o dificulten que això succeeixi.

Les empreses que transformen la base competencial dels seus treballadors, que organitzen flexivament la seva producció i desenvolupen relacions laborals que milloren el compromís dels seus treballadors amb l’empresa són clarament més competitives.
La funció de recursos humans, avui, en la millora de la competitivitat de l’empresa, és un element clau.
La delegació de responsabilitats al treballador, una estructura més plana, un ús intensiu de les TIC, una gestió de recursos humans que millori el compromís dels treballadors, són factors que incideixen directament sobre la millora de la competitivitat de les empreses.

L’aparell productiu català (i espanyol) està dualitzat. Hi ha dues terceres parts del teixit empresarial que no està preparat per al canvi que arriba. Pel que fa als treballadors, passa més o menys el mateix.

Ens hem de moure cap a un món en el qual el coneixement és el factor productiu del treball. Un dels pilars per evolucionar cap a l’economia del coneixement és el canvi competencial de treballadors i d’empreses. En la societat del coneixement l’ús de les TIC, el valor de l’intangible, la superació de la territorialitat (ajuts a les empreses perquè romanguin en un territori tot i que això limiti la seva competitivitat), són factors que cal posar en una posició central per abordar la transformació cap a la empresa-xarxa.

L’obligació d’un govern en moments de crisi econòmica hauria de ser capitalitzar l’economia perquè la gent pugui treballar (amb el que costa cada cartell del planE, uns 1.200 €, es podria oferir formació continuada/ocupacional a gairebé 40 treballadors). A més, l’estructura de les relacions laborals fan que sigui més econòmic prescindir dels treballadors joves. Això, és un drama, perquè s’està excloent del mercat laboral a aquells que són el futur del teixit productiu del país.

La descomposició del creixement de la productivitat aparent del treball del període 2000-2005, mostra que un creixement d’un 3% de la productivitat (sense tenir en compte l’IPC) és realment un decreixement. Espanya és el país amb la taxa de productivitat menor de l’OCDE tot i passar més hores a la feina que la resta de països. Això és la mitjana. Per sectors, la dada resulta especialment dramàtica en aquelles empreses que no són actors intensius en la generació de coneixement.