Realitat múltiple

Ahir al vespre, mentre preparàvem el sopar, la meva filla de 4 anys, la Mar, va venir des de l'habitació de jocs fins a la cuina per ensenyar-me un dibuix que havia fet, tot dient:

   - "Mira, he dibuixat a Phineas i Ferb"
   - "Sí que s'assembla a en Ferb", vaig dir jo
   - "Perquè ho és", va respondre ella

La seva segura resposta, sense dubtar ni un instant de la realitat autèntica de la seva obra, em va fer pensar sobre com canvia la nostra perspectiva de la vida a mesura que ens anem fent grans i em va dur a preguntar-me ¿en quin moment comencem a deixar de creure absolutament en tot allò que fem i a perdre la fe en nosaltres mateixos?

Des de la seva visió del món, no importa si el resultat del seu dibuix és tan sols aproximat a la imatge de l'original. És la seva interpretació, des dels límits que imposa l'habilitat pròpia de l'edat, d'un personatge que li resulta familiar, i la lectura que fa és que la seva creació i l'original són la mateixa cosa. A mesura que creixi anirà descobrint que vivim en un món en el qual no s'accepta (tret d'honroses excepcions) que els nostres actes relacionats amb una realitat existent constitueixin una nova (la mateixa, d'altra banda) realitat, sinó només una interpretació de la primera. Mentre aquest moment arriba, m'entendreix, a la vegada que m'enorgulleix, que la Mar gaudeixi dels seus actes amb consciència d'estar construint realitat i identificant allò que fa amb allò que ha pensat fer.

Ah, per cert, tot i ser un producte més de la factoria Disney, m'encanta Phineas i Ferb!