Records republicans

Avui fa 79 anys de la proclamació de la Segona República Espanyola, el somni de molts demòcrates que va ser el preludi d'un terrible malson quan una colla de militars insurrectes van decidir que la bona gent no mereixia viure bé (o que senzillament no mereixia viure), que era millor engrandir els especuladors i els explotadors i que calia apaivagar qualsevol alè de llibertat i de reivindicació de dignitat personal que la gent es proposés tenir.

La sublevació militar, amb l'impagable recolzament de l'esgléssia catòlica, va conduir a la més cruenta guerra civil de la història de l'estat espanyol, per acabar desimbocant en una llarga època de foscor, de terrorisme d'estat i de lluita ferotge contra la llibertat de pensament, contra el dret a expressar-se, contra les ganes de viure... però sempre comptant amb "la gracia de Dios", aixó sí.

La república com a idea política d'organització de l'estat va posar l'èmfasi en la igualtat de drets, en la cultura, en l'ensenyament, entenent, pel que fa a aquest últim aspecte, que el coneixement és un dels pilars fonamentals per a garantir les llibertats individuals. I va ser precisament contra la cultura i l'educació del poble que es va encetar una particular croada perquè els feixistes preferien tractar amb un poble analfabet, sense bagatge cultural que els permetés qüestionar amb arguments la barbàrie que van imposar. Croada que ben d'hora s'evidencia de manera clara en l'exabrupte de Millán-Astray quan, a la Universitat de Salamanca, com a resposta al comentari d'Unamuno va cridar la malauradament coneguda frase "Muera la intelectualidad traidora; Viva la muerte!". Barbàrie i persecució que més endavant el mateix Millán-Astray promouria des de la seva cadira de cap de premsa i propaganda del règim feixista.

Tots els esforços que va fer la República per dotar l'estat d'una xarxa d'escoles de qualitat i compromeses amb la construcció d'una societat més justa; i tots els avenços que va aconseguir aquesta escola republicana van quedar estroncats, juntament amb la vida d'una meitat d'Espanya, durant una llarga època d'obscurantisme i de tirania que va dedicar mans i mànigues a instal·lar la por a l'interior de la bona gent i que va estendre el seu cop a la República més enllà de la seva existència, assegurant-se que, en acabar el període dictatorial tot quedés lligat i ben lligat de manera que es reinstaurés el règim monàrquic que temps enrera havia quedat clarament superat.

Per tot això, avui, un 14 d'abril més, d'entre tots els aspectes que cal rescatar del passat i posar, ni que sigui per un dia, a l'aparador, jo vull recordar especialment a totes aquelles persones que des de la seva activitat professional van creure que pagava la pena donar la vida per la cultura i l'educació: els i les mestres. En record i en homenatge a tots ells i elles i a mode de reivindicació de la llibertat i el coneixement, va el meu crit ple de dolorós passat i d'esperançador futur: VISCA LA REPÚBLICA!