El centre de l'univers-xarxa... sóc jo

Ahir, cap al migdia, vaig llegir al meu timeline de Twitter el comentari següent:

« A los que no retwittean ultimamente me parece que haré unfollow de unos cuantos. :-) »

Evidentment, el tuit de @inggmartinez contenia molt de sarcasme (o això vull creure), però m’ha fet pensar una mica sobre el valor que es dóna a certes actituds i a certes maneres d’actuar en la xarxa.

Hi ha a la xarxa moltíssima gent disposada a compartir coneixement, a establir relacions d’amistat virtual, a aprendre en comunitat, a tendir ponts, a passar una bona estona, a ajudar els altres en allò que els sigui possible... en resum, la xarxa (i crec que en particular, Twitter molt més) està plena de mostres de valors positius i segurament aquesta és una de les raons per les quals gaudeixo cada dia més de la meva identitat virtual, o millor dit, de l’expressió a la xarxa de la meva identitat.

Però, pensa que pensa, me n’adono també que la xarxa està plena d’expressions d’egocentrisme que fan que posem pel davant dels valors que enumerava abans, altres valors no necessàriament tan positius. Així, trobem actituds del tipus “no segueixo a @fulanodetal perquè ell no em segueix a mi” encara que el tal @fulanodetal sigui una persona que comparteix una informació interessantíssima i que aporta valor al nostre timeline...

A mi, francament, de moment no m’ha afectat el fenomen de l’ombliguisme patològic i segueixo a molta gent (un 26,27%) que no em segueix... i què? Jo els segueixo perquè m’interessa el que expliquen, perquè aporten coneixements, posen una nota d'humor o expliquen curiositats que nodreixen les meves inquietuds; i si ells consideren que jo no els aporto res, ho entenc, ho respecto i no em molesta. Potser és que només porto un any a Twitter i que tinc un blog poc actiu, però de moment no necessito tenir milers de seguidors ni centenars de comentaris a les meves escasses entrades al blog. En qualsevol cas, no dic que no haguem de sentir-nos satisfets per millorar la nostra rellevància, ni que sigui pecat mortal mirar les estadístiques del nostre blog (jo ho faig, les miro, sí, ho confesso), ni tan sols crec que l'egosurfing no sigui una pràctica interessant, però el que sí considero una pràctica malaltissa és fer d’aquestes dades la raó principal que motivi la nostra actuació a la xarxa.

Tampoc em resulta fàcil entendre certs odis viscerals envers alguns bloggers als quals se’ls acusa d’egocentrisme i de conversar poc. La conversa és fantàstica, però no crec que se li hagi d’exigir a ningú. Si a mi m’interessa el que explica algú, el segueixo, i si hi ha conversa, millor, però si no n’hi ha, tampoc no l’odiaré ni el deixaré de seguir. No mentre continuï interessant-me allò que aquest subjecte diu.

Suposo que hi haurà molta gent que no estarà d’acord amb els meus plantejaments i ho respecto, però aquesta és la meva opinió i si no la dic, rebento!