Marta Chiné: Model de recursos autoformatius, possibilitats i límits
Qualsevol recurs accessible és potencialment autoformatiu, però cap recurs no és autoformatiu per ell mateix. L’autoformació és la possibilitat d’aprendre dels recursos i de les persones que trobem al llarg de la vida.
Hi ha recursos autoformatius molt vàlids, amb bons dissenys didàctics i amb objectius coherents amb les activitats i continguts que pretenen treballar.
Avui impera la cultura del “low cost” i el “fast food”, on el cost baix i la immediatesa són al centre... això, traslladat al món de la formació en general i a l’autoformació en particular està portant el model formatiu a límits insostenibles, al model de la “pedagogia del clic”.
Cada modalitat formativa té un límit i sovint ens entestem a forçar-los més enllà del que seria raonable. Si s’hi afegeixen més capes, l’aprenentatge pot arribar més lluny. Si pensem les activitats formatives en línia com una superposició de capes, millorarem l’efectivitat de la participació en aquesta valorada en resultats d’aprenentatge. Les tres capes bàsiques haurien de ser:
- Capa informativa
- Capa d’autoaprenentatge
- Capa tutoritzada
Cal posar el focus en el contingut i en el disseny pedagògic i no tant en el recurs o en la tecnologia. Si per a alguna cosa el més indicat és un document de Word, no cal fer una presentació en flash per molt que sembli més modern.
Natalia Caba: Disseny d’un programa d’autoformació a l’administració pública del principat d’Astúries: nous reptes en formació continuada
Conceben l’autoformació com a un procés dialèctic on la persona és responsable de guiar, dirigir i apropiar-se del seu procés educatiu a través de l’autonomia i l’autoorganització.
L’Instituto de Administración Pública “Adolfo Posada” inicia la seva activitat als anys 90 organitzant activitats exclusivament presencials. Al 2003 incorporen la modalitat de teleformació, amb suport TIC, per a treballar les competències transversals. Al 2010, engeguen un pla d’autoformació amb el qual han obert l’accés a la majoria dels recursos de teleformació per no posar barreres a aquelles persones que vulguin adquirir coneixements sobre els aspectes que s’hi traballen.
L’alliberament de recursos disponibles per a l’autoformació empodera el treballador en el seu procés d’aprenentatge de manera que no se sent pressionat per abandonar un curs començat o pot adquirir només competències parcials d’allò que més l’interessi. Això suposa satisfer diferents motivacions, interessos i mètodes d’aprenentatge i suposa també potenciar la creació de comunitats d’aprenentatge. Aquesta autoformació es veu complementada per proves d’equivalència, que permeten fer aflorar aquest aprenentatge invisible i obtenir un reconeixement que és vàlid de cara a processos de selecció/promoció.
Tant l’autoformació com l’avaluació mitjançant les proves d’equivalència, s’estructura en quatre àrees competencials:
- Competències lingüístiques
- Competències interpersonals (intel·ligència emocional, empatia...)
- Competències tecnològiques (ofimàtica, alfabetització digital...)
- Competències sistèmiques (dret administratiu, organització...)
Carolina Ugarte: La formació de competències a l’entorn professional mitjançant l’orientació
La formació ha de ser una via de motivació per a les persones a les organitzacions. Aquesta és una motivació intrínseca que afavoreix l’adhesió molt més que les motivacions extrínseques (com ara el sou).
La formació en competències ha d’incorporar coneixements, actituds i habilitats. Destaca una component actitudinal molt important i resulta que és la vessant més difícil sobre la qual actuar.
Per treure un bon rendiment de la formació en competències cal partir de l’autoconeixement (pel que fa a capacitats, actituds i habilitats) que ens permeti establir objectius d’aprenentatge raonables (i raonats) i cal que hi hagi un mecanisme fiable de medició del procés d’aprenentatge.
Les competències estan compostes per coneixements, actituds i habilitats i això implica que la formació s’ha d’estructurar en tres eixos que ho treballin i que són docència, orientació i entrenament.
Maria Betânia Buarque: La interdisciplinarietat al nucli de les eines tècnicocooperatives per a l’autoformació i el treball col·lectiu
Algunes consideracions sobre la interdisciplinarietat:
- La interdisciplinarietat respon a condicions d’autosostenibilitat, en termes d’equilibri personal.
- L’èxit del treball col·lectiu pressuposa compartir críticament la defensa d’un projecte unitari.
- Només al moviment dialèctic és possible pensar la interdisciplinarietat.
- La interdisciplinarietat a la dimensió de la pràctica es configura com a una eina per al treball a la institució.
Abordar la interdisciplinarietat als plantejaments formatius implica necessàriament un treball col·lectiu on totes les parts de l’equip són importants, totes porten a terme un paper significatiu. No importa la jerarquia, no importa la dimensió del seu rol. El més important és fer funcionar bé el conjunt.
Muy interesante.
ResponEliminaSaludos