Hi ha una necessària relació entre model social, model
organitzatiu i model de formació. Cal evolucionar d’un model “d’expert” a un
model socialitzador que faciliti el pas d’enfocaments individuals i
instrumentals a enfocaments grupals i organitzatius.
En aquesta línia, cal considerar l’opció de passar d’organitzacions
com estructures formals burocràtiques a organitzacions com a comunitats
col·laboratives.
Joaquín Gairín: Formació en les
organitzacions. Els nous enfocaments
La formació a les organitzacions ha estat sovint marcada
per mals usos (formació per poder-se absentar del lloc de treball, per tenir “ocupats”
als membres menys competents dels equips, només amb finalitat d’aconseguir
certificats útils per a possibles processos de promoció...) però, malgrat tot,
la formació continua essent necessària perquè és imprescindible una
actualització de coneixements que permeti l’adaptació als constants canvis de l’entorn.
No obstant això, la formació no aprofita totes les seves possibilitats,
perquè, sovint, la formació que és programa no coincideix amb la formació que
es necessita. La formació en el marc de les organitzacions s’ha d’estructurar
en diferents nivells:
- formació inicial
- formació d’actualització
- formació estratègica
- organització de l’aprenentatge permanent
i s’ha de complementar amb formació permanent (fora de
les organitzacions) vinculada al treball en les organitzacions.
Tampoc s’aprofiten al màxim les possibilitats de la
formació perquè no es planifiquen accions formatives aprofitant les múltiples combinacions
resultants de relacionar els diferents graus de formalització (formal, no
formal, informal), de durada (puntual, intensiva, permanent), de modalitat
(presencial, bimodal, virtual), d’implicació, de continguts i d’estratègies
metodològiques.
Calen, a més, noves perspectives que, tenint present el
canvi de paradigma de formació com una cosa puntual a la formació com una
constant al llarg de la vida, combini aprenentatges amb diferents nivells de
formalització, amb diferents modalitats d’acord amb el context i els
destinataris, per plantejar la formació com a itineraris creadors d’entorns d’aprenentatge,
en els quals canviïn els rols dels subjectes implicats en la formació de manera
que passem de la formació enfocada al formador a la formació enfocada a l’aprenent.
Per aquest nou enfocament, les eines TIC (i el web 2.0)
han de tenir una alta presència, en tant que mitjà que ens ajudi a assolir els
objectius de la formació, tot i que malgrat l’amplia varietat d’eines existents
l’existència de desenvolupaments educatius fets a partir d’elles són encara
molt escassos.
En formació, no tot és tan senzill com pot semblar. Hi ha
tot un seguit d’avantatges, però també d’inconvenients en el pas de model cap a
l’enfocament en l’aprenent, per això, cal combinar models sistematitzats amb
models socialitzadors per garantir que es produeix un aprenentatge real i útil.
Tampoc no tot està clar ni tot és possible ni tot és necessari. Cal tocar de
peus a terra i no pretendre impossibles, ni fomentar la sobreinformació ni la
sobreformació. Cal trencar estereotips i barreres entre formació acadèmica i
formació professionalitzadora, entre formació reglada i formació no reglada,
entre formació formal i formació no formal o informal... I cal tenir present
que cada espai té la seva tecnologia i cada tecnologia té el seu espai.
Carme Armengol, Marita Navarro i Katia V.
Pozos: Comunitats virtuals de pràctica
professional: mesura de les fases de desenvolupament
Han dut a terme una investigació per analitzar com és el
pas del treball en grup a la comunitat virtual de pràctica professional.
No totes les comunitats són comunitats de pràctica,
perquè ho siguin, cal que tinguin un interès comú (compartit), que estiguin constituïdes
com a comunitat i que l’interès que comparteixin sigui professional.
Descriuen un seguit de fases pels quals cal que passin
les comunitats de pràctica en el seu procés de gestació i desenvolupament,
tenint en compte que dins les característiques estructurals de les comunitats
de pràctica virtuals hi ha la seva composició, la seva finalitat, les
condicions en què es dóna i el seu funcionament.
Miren de desenvolupar un instrument que pugui detectar la
fase de desenvolupament d’una comunitat de pràctica virtual que pugui oferir
diagnòstics per a la millora i que pugui avaluar la seva validesa per ajustar
les característiques.
Joaquín Gairín, Miren Fernández, Aleix Barrera
i David Rodríguez: Factors d’èxit i de
fracàs en Comunitats de pràctica de l’Administració pública
Un equip de recerca del Grup
EDO presenta una investigació que pretén delimitar i analitzar els factor d’èxit
de les comunitats de pràctica existents en dos unitats organitzatives (CEJFE i
APS)
per crear un mapa de bones pràctiques per concretar protocols d’actuació que
generin un model d’intervenció.
Van identificar un seguit de factors
d’èxit de les comunitats de pràctiques relacionats amb els aspectes següents:
- el rol dels superiors (cal que escoltin i donin recolzament, que s’impliquin en les comunitats de pràctica, que coneguin l’evolució de les comunitats de pràctica, permetin la integració dels productes)
- el reconeixement (integració dels productes als processos de treball, reconeixement de l’autoria dels productes, aprofitament de l’experiència dels membres, valoració del treball en comunitats de pràctica)
- el rol del moderador (ha de guiar els participants, estructurar i supervisar, motivar i crear un clima agradable, oferir feedback, reforçar les relacions, resoldre problemes, difondre la feina de la comunitat de pràctica, equilibrar la feina en la comunitat de pràctica i la feina diària i mantenir una participació constant)
- els objectius (han de ser clars i concisos i els participants han d’estar presents en la seva concreció)
- la motivació (els continguts han de ser d’interès, la participació ha de ser habitual i cal garantir que aprendran aspectes útils per a la seva tasca)
- la formació (cal que tothom tingui els coneixements suficients per utilitzar les eines que s’utilitzaran i cal que tothom tingui coneixements útils que els permetin fer aportacions a la comunitat de pràctica)
- l’actitud (tothom ha de ser responsable amb les activitats assignades, realista a l’hora d’assumir tasques i ha de sentir-se segur a l’hora de defensar els seus arguments)
Han conclòs que
1. Les comunitats de pràctica permeten la millora
organitzativa en tant que són útils per elaborar productes útils, amb resultats
que milloren l’activitat laboral, permeten que els productes esdevinguin
materials de referència i faciliten la difusió dels productes. És necessari que
es generin eines que permetin quantificar el ROI de les comunitats de pràctica
i cal establir mecanismes de difusió.
2. Les comunitats de pràctica contribueixen a la
millora del clima laboral perquè afavoreix la relació entre professionals i
facilita la presa de consciència de pertànyer a un col·lectiu professional. Cal
establir espais que afavoreixin l’intercanvi d’informació entre comunitat de
pràctica.
3. Les comunitats de pràctica afavoreixen la formació
dels participants i produeixen resultats que són útils per als membres que s’incorporen
nous.
Anna Díaz, Blanca P.
Silva, José Luis Muñoz, Edgar Iglesias i Miren Fernández: Acreditació i
reconeixement dels aprenentatges no formals i informals
Han realitzat una revisió d’allò
que entenem per acreditació de l’aprenentatge no formal i informal i quines són
les metodologies que es posen en pràctica.
Actualment, l’aprenentatge no
formal i informal es defineixen en contraposició a l’aprenentatge formal i
marcant les diferències en aspectes com la certificació de l’aprenentatge.
Cal doncs, desenvolupar
processos de validació i reconeixement per unir diferents formes d’assolir resultats
d’aprenentatge. Aquesta acreditació se situa com un punt clau de les polítiques
d’educació, formació i ocupació a nivell europeu i, al 2008 es va establir el
Marc Europeu de Qualificacions (EFQ) per facilitar la conversió de
qualificacions nacionals a un format intel·ligible per tota la Unió Europea. El
sistema legislatiu espanyol ha anat introduint alguns aspectes a diferents
normatives per tirar endavant programes (ACREDITA-t)
que permetin la validació dels aprenentatges assolits mitjançant l’experiència.
A Catalunya, a més, és va crear un programa paral·lel (QUALIFICA’T)
per validar els aprenentatges derivats de la formació no reglada impartida per
empreses o entitats.
Expliquen amb detall com funcionen els programes
ACREDITA-t i QUALIFICA’t i els passos a seguir per establir convenis de
col·laboració entre el sector empresarial i les institucions educatives per tal
que les formacions professionalitzadores siguin validades i acreditables pels
òrgans educatius competents de la certificació.
Actualment no existeix una metodologia europea comuna per
al reconeixement dels aprenentatges no formals i informals, tot i que arreu ens
enfrontem amb desafiaments similars que requereixen d’una reorientació dels
sistemes de formació professionalitzadora que vinculin les diferents formes d’aprenentatge
durant la vida laboral. Així, s’utilitzen una munió d’instruments per acreditar
i reconèixer els aprenentatges no formals i informals (produccions dels
aspirants, entrevistes professionals, observacions de la pràctica, simulacions,
proves de coneixement, elaboració de dossiers competencials, exercicis d’elaboració
pròpia...).
La identificació i reconeixement dels aprenentatges no
formals i informals és útil per als individus, per a les organitzacions i per a
la societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
M'agradarà conèixer la teva opinió... anima't!